Oslo, dia 1: l'arribada i el disgust de veure l'antipatia gratuïta


Després d’un plàcid viatge, arribo a Oslo. Em rep un ventet bastant fresc, però avisada de les baixes temperatures, m’abrigo. Prenc directament el bus que em portarà al centre de la ciutat des de l’aeroport de Rygge. Pel camí, tot i la foscor, ja es veuen els vorals de la carretera ben nevats. Sort de la calefacció per escalfar una mica els peus... Un cop a l’estació d’autobusos, em dedico a buscar la direcció correcta per anar al hostel, però no atino a trobar-la. Desconcertada per la fosca, em vaig passejant sense trobar el camí correcte. Em sorprèn l’ambient que hi ha: molta gent passejant, de festa (és divendres a la nit); alguns molt abrigats i altres no tant. Però em disgusta enormement quan faig l’intent de preguntar a cinc persones diferents si em poden ajudar a trobar el carrer que estic cercant i em giren, simplement la cara. Em sap greu; ni tan sols mirar, t’acostes i fan el gest que marxis. Ràbia i greu: perduda en una ciutat desconeguda i que el mirin amb aires de superioritat. Finalment, vaig aconseguir trobar el carrer fins a arribar a l’Anker Hostel. Un cop dins, una mica d’escalfor per recuperar la temperatura corporal i a esperar que arribin els amics. Mentre ho faig, en una habitació de vuit, arriben una parella, sorruts, que ni tan sols es dignen a dir hola. I em torna a fer ràbia aquesta antipatia gratuïta. Però tot s’esfuma quan arriben els amics i fem petar la xerrada tot prenent una cervesa a la mateixa habitació. I el dia ja n dóna per gaire res més que una bona dormida dins dels càlids nòrdics, contraposats a la fresca que devia fer a l’exterior...
(La foto correspon a un dels rius que passen per Oslo)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís