evita

Avui torno a casa per uns quants dies; a més de veure la família i amics, aprofitaré per no perdre’m una cita especial: fires a Girona, les fires de Sant Narcís! Ahir es va donar el tret de sortida a més d’una setmana d’activitats per a tots els gustos i per totes les edats. Arriba el moment dels moniatos, de les castanyes, de les barraques, de les atraccions, de les paradetes... i també l’inici del fred intens, les nits de concert, xerrameca i ballaruca de les barraques, amb la catedral de Girona il·luminada, fent d’espectadora silenciosa dels murmuris i del munt d’històries que ella guarda, gelosament, per a la història de la ciutat. Són Fires!

Sí, s’ha mort un pop, un cefalòpode i surt a tota la premsa, ja siguin ràdios, teles o premsa escrita. I què té d’important això? Doncs es veu que aquest pop va “predir” les victòries de les seleccions durant el passat mundial de futbol celebrat a Sud-àfrica. I s’ha creat un gran rebombori! Se suposa que aquest animal era un endeví. Vés per on! Els científics creuen que triava les banderes de les seleccions “que guanyarien” en funció dels colors, cosa totalment demostrable de manera científica. Forassenyadament, però, creu que tenia dons “divins”. I grans escarafalls per aquesta mort, quan arreu del món diàriament moren infants i no infants per culpa de fam, guerres, malalties etc. A Haití ara mateix hi ha un brot de còlera, però és més important informar amb tots els ets i uts de la mort del pop. I la resta de morts, la de totes aquestes persones anònimes, però éssers humans com totes i tots, en el més tèrbol i silenciós oblit. I així, desgraciadament, va el món...

De moment, i per sort, de Ghent, tot m’agrada... menys una cosa: el fet que cada vegada que vagis al lavabo en un local, hagis de pagar. M’han dit que no tots són així, però per la meva experiència d’aquests dies... m’ha tocat pagar de 0.15 a 0.50 euros cada vegada que havia d’anar-hi. Si surts de festa i comptes les vegades que hi vas... al final t’acabes gastant més en anar a treure tot el que beus que no pas en la pròpia beguda. Suposo que ho fan per tal que la gent tingui cura a l’hora d’utilitzar els serveis, però si ets client d’un local i hi consumeixes... trobo una mica abusiu haver de pagar... En fi,   queda dit!

El proppassat cap de setmana, a Gandesa, a la capital de la Terra Alta es va celebrar un homenatge, que per bé, ue amb retard, per fi s’ha celebrat. Un homenatge als morts a la batalla de l’Ebre. Va ser tant gran l’expectació creada, que més de 5000 persones van assistir a l’acte, previsions que van desbordar els organitzadors i que van obligar que l’acte es tornés a repetir. Com ja he contat altres vegades al bloc, el germà de la meva àvia, l’oncle Narcís, que aquesta setmana si fos viu, celebraria la seva onomàstica, morí en aquesta cruenta batalla. I l’èxit de l’homenatge recorda als qui ens governen que la memòria històrica encara persisteix, per molts que alguns s’obstinin en voler-la amagar, i que totes aquelles persones que perderen la vida allí encara són vives en moltes llars i molts cors. I convé no oblidar, perquè mai una barbàrie com aquella es torni a repetir. http://www.vilaweb.cat/noticia/3793413/noticia.pdf http://avui.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/3...

Aquests dies, arreu dels Països Catalans, i com ja va essent tradició des de fa una bona colla d’anys, se celebra el Correllengua. Aquesta any, aquests actes reivindicatius, alhora que festius, començaren el mes de juliol. I fins a primers de novembre, aniran tenint lloc a tot el territori. Concerts, xerrades, actes promocionals, actes per als més menuts, i un llarg etcètera són les activitats que conformen el Correllengua. Gent de totes les edats, condicions socials i orígens fan pinya per mantenir viva la flama de la llengua catalana, que per molt que diguin que no, està amenaçada; només cal mirar com en disminueix l’ús social, en el dia a dia. I per motius tant tristos com aquest cal fer actes com el Correllengua. Ja fa anys que em faig pesada amb el Correllengua, però tan de bo aquest acte reivindicatiu no es torni a fer perquè la nostra bonica llengua, la de Margall i Espriu (a qui està dedicat aquest any el Correllengua), entre tantes altres persones cèlebres i anònimes, ja no es...

Aquest dies té lloc a Figueres, la capital de l’Alt Empordà la celebració dels Special Olymipics, aquests jocs on competeixen persones amb disminució psíquica. És una manera de fer-los sentir actius, vius, participants d’aquesta societat que per sort cada vegada els accepta més, malgrat que per desgràcia encara hi ha ments obtuses que no. A més també se’ls commina a fer esport, tant necessari per la seva salut i la de tots. Fa posar la pell de gallina veure com celebren les victòries amb gran emoció, com el simple fet de competir ja és una gran victòria. I per no parlar de les famílies, contentes i emocionades per l’alegria que transmeten els seus parents. I com no, el voluntaris, que per un dels esperits més bonics que hi ha, el de la solidaritat, donen amb generositat el seu temps! Per totes elles i tots ells, una forta abraçada. Tots junts guanyarem! http://specialolympics.cat/figueres2010/

Un preciós poema del gran Ovidi Montllor... almenys a mi em fa posarl a pell de gallina! :-) A la sortida del sol Ovidi Montllor A la sortida del sol, t'esperaré. Allà on tu saps que t'espere, a lo darrer. I amb un farcell a l'esquena de cadascú, marxarem amb el que és nostre, tot al damunt. Potser triguem més o menys, això no escau. L'important és aconseguir-ho fent enrenou. Un cop tot aconseguit, no pararem, doncs convé millorar coses o ens morirem. Allà on tu i jo serem com tants i tants, un país només d'humans, no hi ha gegants, allí arribarem de nit i sense llit. Però tu no t'amoïnes, recorda't bé; doncs l'endemà... A la sortida del sol t'esperaré.

Aquí a Ghent, i en general als països nòrdics que he visitat, s’estila moltíssim l’ús, altament recomanable per la salut i pel medi ambient, de la bicicleta. Hi ha una bona colla de carrils bici, tots molt ben delimitats, amb semàfors, entrades, etc. Una cosa que em sorprèn, i molt, car a Catalunya això no passa, és que els conductors de vehicles motoritzats, ja siguin cotxes, busos o motos, sempre deixen passar les bicicletes, no com passa a Catalunya, que de seguida et premen el clàxon. També m’ha sorprès que no hi ha gaires motocicletes, i moltes van pel carril bici, ja que és pels dos tipus de vehicle. D’altra banda, hi ha una gran equipament d’utillatges per afegir a la bicicleta: carros per portar els nens, carros per portar els nadons dins dels seus bressols, bicicletes que s’adapten a les dels pares per tal que els nens aprenguin a circular, etc. I també indumentària pel fred i la pluja. He de confessar que plovent ja em fa més mandra agafar la bicicleta, però per molts oriünds...

Avui és el primer cop que marxaré de viatge sol! Tot i que ja en tinc 25, fins ara no m’he decidit a empaquetar quatre coses, agafar un avió i anar ben lluny. Ho confesso: estic nerviós. Anit ni el cansament acumulat de tres dies molt atrafegats em permeteren agafar el son. El cafè amb llet no em baixa gola avall, però necessito fotre quelcom dins de l’estómac revoltat de nervis. El destí escollit és una illeta mediterrània : Sicília. Internet ha estat una font fantàstica d’informació sobre aquesta illa, així com les experiències narrades per gent que hi ha estat. Fa un parell de dies, malgrat la calor sufocant que està deshidratant la ciutat, em vaig atrevir a anar a la biblioteca a buscar un parell de guies per emportar-me’n. El camí cap a la biblio es feu etern sota l’astre rei. La calor sufocant provocà que el meu cos gairebé no reaccionés a les ordres per arribar a destí! Ni el cap ni ells braços ja no em responien, i cansat com estava només em va faltar que les portes estiguessin...

Aquí a Gent, Gand o Ghent (ho he vist escrit d’aquestes tres maneres) hi ha coses a les quals m’he hagut d’habituar, petits canvis del que estava acostumada a fer a Girona. Per exemple, amb el tema de la brossa. A Catalunya tenim contenidors per fer la recollia selectiva. Aquí no n’he vist cap. I és que has de treure la brossa un cop a la setmana, el dia que pertoqui i deixar-la a peu de porta. A més, són unes bosses especials que es compren al supermercat, i barates no són! N’hi ha per la brossa general i també pel plàstic. Una altra cosa que ja sabia però a la qual encara m’hi estic habituant, és a l’ús de la bicicleta. La gent aquí va de festa en bicicleta, a treballar, a gaudir de l’oci. I com no, ja m’estic acostumant a anar pertot amb aquest ecològic mitjà de transport. Hi ha un bon nombre de carrils bici, perfectament senyalitzats. Les botigues aquí tanquen aviat; a les sis, màxim dos quarts de set, ja no queda res obert. I amb puntualitat que ho fan... I els dissabte, sorprenen...

Ja fa més d’una setmaneta que fa que estic a Ghent. Encara em vaig adaptant a la ciutat, als horaris de la feina, a descobrir nous racons i noves rutes, llocs a on fer la compra, etc. De moment he pogut constatar que durant els dissabtes la ciutat bull de gent, les places estan plenes, al gent surt al carrer. La resta de dies no he pogut veure gaire res, car a les 6 de la tarda tot ja està tancat. Tampoc he visitat gaire res, ja que el centre de la ciutat està tot en obres, i prefereixo esperar que acabin (que sigui aviat) per començar-me a posar dins dels monuments i fer la turista tot fotografiant el que pugui. Ben bé no estic a la ciutat, sinó a un poblet adjacent, unit físicament a Ghent que es diu Ledeberg, però és com si estigués a la ciutat, ja que està molt ben comunicat amb el centre via tramvia o via bus; i aquí el mitjà de transport estel•lar és la bicicleta! De fet ja en tinc una, però com que ja comença a fer fresca, a determinades hores em resisteixo a agafar-la... I de m...

La proppassada nit del 15 d’octubre va fer setanta anys que els franquistes van assassinar el president Lluís Companys i Jover, al castell de Montjuïc. I tant de temps després encara no s’ha anul•lat aquest judici sumaríssim contra el legítim president de la República Catalana. És moment d’homenatges, sí, però també és moment li oferim al que fou el president de la nostra nació un gran homenatge en forma d’independència. S’estan descobrint avui en dia encara manuscrits que expliquen la detenció, escrits per la seva pròpia esposa. I al país veí, aquell que no ens deixa anar, encara hi manen els hereus d’aquells que van aniquilar el nostre govern; alguns ho fan de cara, altres es posen pell de xai quan en realitat són llops (oi senyors del PSOE?). És moment que al nostre país ens posem a treballar, units per aconseguir la llibertat; llavors ja arribarà el moment de barallar-nos per qui governa la nostra nació lliure. Gràcies president companys per tot el que ens va ensenyar. Sempre en l...

Ahir comentava que les paraules solidaritat i humanitat han reprès tot el seu sentit amb l’alliberament dels miners xilens. Però d’aquesta gran història, de la qual tot els món n’hem estat espectadors, ja sigui via internet o via televisió, hi ha un aspecte que no m’agrada. La globalització ha permès poder seguir-ho en directe, però també ha augmentat perillosament la morbositat. M’explico: arran del pou, ple de televisions, el president de Xile, el de Bolívia (país d’un dels miners), família, etc. Fins aquí, a parer meu, encara. Però, i tot el que vindrà després? Un miner ja s’ha decidit a explicar la seva vida en un llibre, altres ja han venut exclusives des de no sé quants metres de profunditat, s’estan planejant pel·lícules, sèries, etc. Espero que tot això no descohesioni un grup que s’ha fet fort en l’adversitat, en el qual s’han aguantat uns a altres en els moments difícils. Que els diners i l’afany de fama trenquin aquell sentiment que imagino que els mals moments ha fet teixir...

Avui s'ha pogut celebrar, per fi, una bona notícia. Els 33 miners xilens, després de gairebé tres mesos de reclusió sota terra, han pogut sortir a la superfície. Des del passat 5 d'agost, aquestes 33 persones, amb les seves famílies, han viscut un calvari. Però per una vegada el món ha funcionat, l'energia de la solidaritat s'ha fet més palesa que mai, el veritable nom i sentit de la vida han esdevingut realitat. Ha costat molt d'esforç que aquests 33 treballadors hagin pogut tornar a la superfície i reunir-se amb les seves famílies, els seus amics, amb la seva gent. Per a ells comença una nova vida, han tornat a renéixer. I més que mai m'he emocionat, perquè deixant de banda el circ mediàtic, els sentiments, l'amor, la vida, han estat més presents que mai a Xile i arreu del món. Enhorabona a tots ells, a totes les seves famílies i també a totes les persones que han fet possible el rescat!

Avui estic lluny de la meva terra, la meva Catalunya. Estar lluny de la teva pàtria i dels teus fa que els sentiments s’accentuïn. Potser per això avui m’ha vingut al cap que a Espinavell (Molló) fan la tria de mulats, és a dir, se seleccionen i es compren els cavalls nascuts a les muntanyes durant l’estiu. Cada tretze d’octubre, baixen de les muntanyes acompanyats del pastor que els hi ha fet de guia durant molts mesos. Durant moltíssims anys qui feia aquesta feina fou el Cisco del Querol, tota una institució i una persona humil, que ha après tot el que li deia la mare terra, i que es va jubilar ja fa uns anys. Però per sort, un altre noi ha agafat la feina, de manera que aquesta tradició tant nostrada no es perdrà, almenys de moment. Un dia ben bonic per la gent que estimem la terra, i viurem la festa encara que sigui en la distància. (http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-1928-cat-tria_de_mulats_despinavell_a_mollo.htm)

Avui, per sort, estic lluny de casa. No hauré de suportar les desfilades militars commemorant no una descoberta, sinó un genocidi en tota regla. Ja fa més de cinc-cents anys que Colom va descobrir Amèrica. Seria una fita històrica si no fos per tot el que va venir darrera: aniquilació de cultures, genocidis a tort i a dret, espolis de tot tipus i un llarg etcètera. I encara durant un bon piló d’anys més tard, a l’Estat Espanyo encara se celebra aquesta descoberta com si fossin ells els reis del món. I mentrestant, en aquests cinc-cents anys, molts d’ells no han pas canviat. Continuen intentant anorrear nacions i matar cultures. I mentre castiguen els que tenen altres visions i volen canviar les coses, deixen actuar impunement els feixistes. Per quants anys més tota aquesta vergonya? http://www.youtube.com/watch?v=MtayGoJ9jhs

Ja fa un parell de dies que estic per Ghent. L’arribada ha estat força plàcida, tot i que encara no he tingut gaire temps de situar-me. Dissabte vaig arribar i ja m’esperava la dona del B & B a on estic. És molt bona dona i de seguida em va dir si volia anar a passejar. Vam anar caminant una bona estona pel costat del riu navegable que hi ha prop de l’apartament durant gairebé una hora. Vam arribar a un bar i allí a em va convidar a un cafè flamenc: cafè, nata, i ginebra! De tornada cap a l’apartament em va dir que li havia pujat l’alcohol… vam entrar en un parc a fer una volta i llavors no en sabia sortir! Va ser divertit. Un cop de nou ja a l’apartament, vaig aprofitar per desfer maletes i començar-me a familiaritzar amb l’entorn i amb la ciutat. Durant la resta de la tarda vaig anar al centre amb el tramvia, però ai las! a les 6 tot tancat. Així, que de nou cap a l’apartament, no sense abans passejar una estona pel barri històric. Ahir al matí vaig aprofitar per fer un vol tam...

Ahir va ser el dia 9 d'octubre, diada del País Valencià. Els carrers de València s'ompliren de gent per demanar, un any més, prou censura per part del govern del PP. Quinze mil persones van sortir als carrers a reclamar més drets socials i nacionals. El País Valencià, aquell a qui uns quants s'obstinen en catalogar de Comunitat Valenciana, per desgràcia, està en mans d'una colla de corruptes i especuladors. I sap greu veure que es criminalitza a qui ho denuncia, a aquells que pretenen un país lliure, aquells que no queden encegats per les promeses faraòniques i capitalistes dels capitostos d'aquelles terres, que s'encarreguen, sense que ningú els aturi, de destruir el territori i la història (sense anar més lluny, és el que esta fent la Rita Barbarà amb el Cabanyal). Queda molta feina per fer en aquesta part del país, però un any més em repeteixo que crec en la utopia d'aconseguir un país, incloent el País Valencià, més lliure, digne, solidari i sostenible. ...

Demà, a aquesta hora del matí ja estaré a punt d'agafar l'avió cap a una ciutat europea. Aquesta vegada no és per un viatget curt, sinó per una temporadeta, sis mesets. Un canvi de rumb a la meva vida actual, però diuen que els canvis són bons, no? Tinc ganes de conèixer nova gent, un nou indret a on treballar, però alhora, diuen que tots els canvis fan un xic de por. Avui estic entre aquella dicotomia de les ganes de marxar i la mandra, la por de què em trobaré, si m'adaptaré, com trobaré a faltar a la meva gent. Però gràcies a la xarxa tot és molt més proper, com també ho són les ciutats amb els vols que les connecten. Així físicament no estaré a Catalunya, però sí d'ànima! Continuaré per aquest món de la ciberxarxa i aniré explicant què tal l'experiència! Fins aviat!

El proppassat cap de setmana al meu municipi (que no el meu poble! :-) ) vam tenir l'oportunitat de gaudir de la quarta edició de l'Avellana Jove, un concert organitzat per l'associació de Joves de Sant Martí Sapresa i Brunyola. Va ser una nit màgica sota l'influx del castell. La plaça plena per gaudir amb els ritmes de The Sords, les versions i no versions de Miquel del Roig i la festa de la banda de Coche Rojo; i per rematar la nit, la música de Dj Blackxais. Va ser tota una nit de festa i xerinola, de ballaruca, jocs, seduccions i cossos embriacs. Però també de la constatació que al final la feina acaba donant els seus fruits. Veure la gent ballar, passar-ho bé, riure, simplement viure, és un plaer impressionant. Gràcies a totes i tots els que ho heu fet possible un any més, tant els que hi heu treballat com els que heu assitit a la festa. I tot sota les pedres mil·lenàries del castell de Brunyola, que silencioses guarden totes les festes que han contemplat. Fins la ...

Seré l’enveja de tots els meus amics. Encara no m’ho crec. La porto agafada de la cintura, a aquesta Venus que fa el meu cos no sigui res més que un flam. Fa ja un temps que vam anar a un recital d’un cantautor amb la colla d’amics. No era el pla establert, sinó que tot va ser improvisat. Després de sopar volíem sortir de festa i agafar un bon pet per perdre la vergonya, oblidar els problemes i si fos, el cas, sucar el melindro. Però les coses no van pas sortir com estava previst. Sortint del restaurant ens sorprengué una tempesta de trons, llamps i pedra! L’ambient del restaurant era ensopit, així que vam decidir anar a prendre la primera copa a un bar que hi havia al costat del restaurant. No és el bar a on haguéssim entrat si no hagués estat per les circumstàncies meteorològiques, ja que estava ple de gent del que jo anomeno alternativa, és a dir, amb pírcings, rastes i totes aquestes coses que em provoquen no repelús. Però el que en un primer moment em semblà que era una desgràcia,...

D'aquí a una mica més d'un mes, el 28 de novembre, serà el dia en el què els catalans i les catalanes haurem d'anar a les urnes per escollir els nostres representants. Però un parell de mesos abans ja comença tota la parafernàlia de les eleccions; promeses, balanços de govern, retrets entre partits, conxorxes, draps bruts que s'amaguen i altres surten a la llum. Unions i desunions, pactes i divorcis... Comença una cursa per aconseguir el poder, més que no pas treballar pels ciutadans. L'independentisme no acaba d'unir-se; és més imporatant la quota de poder de cadascú que no pas el bé del país. Els altres partits només vetllen pels seus interessos. Ara tot seran promeses i més promeses. I quan hagin passat les eleccions, què? Sí, estic desencantada de la política i dels polítics. Si us plau, que deixin de ser "estrelles mediàtiques" i que es posin a treballar d'una vegada per totes! Deixo una cançó de Dr. Calypso molt apropiada per aquestes dates q...

Per aquests dies, a on la tardor cada dia va fent-se més evident, un bonic poema del mestre Joan Maragall Tardor Ah!... l'octubre... primeres fredorades. L'aire fa olor d'hivern, eixut, coent; comença com un gran ressecament i les grogors del sol en les fatxades. Comença el desmaiar en els passeigs de la fulla, i en el cel, buit d'orenetes, les fredes transparències dels oreigs i els captards del color de les violetes. Al vesprejar les tardes més escasses s'agita repoblada la ciutat, i va escampant-se per carrers i places fum olorós del fruit d'hivern torrat.

Demà a Brunyola, un bonic municipi de la Selva del quat també forma part el poble de Sant Martí Sapresa, hi haurà gresca, xerinola i molt bon ambient! A la plaça del poble, amb el castell esguardant majestuós tota la plaça, arriba la quarta edició de l'Avellana Jove, un concert promogut per l'Associació de Joves de Sant Martí Sapresa i Brunyola, i emmmarcat dins de la Fira de l'Avellana que s'hi celebrarà (cal recordar que el cultiu de l'Avellana és una de les principals fonts d'ingressos del municipi). En aquesta edició tindrem el plaer de comptar amb les actuacions de The Sords, Miquel del Roig, la Banda del Coche Rojo i Dj Blackxais! Els i les joves hem preparat amb molta il·lusió aquest esdeveniment, esperant que sigui de l'agrat de tot! Us hi esperem! Visca l'Avellana Jove! http://avellanajove.blogspot.com/2010/09/quarta-edicio-avellana-jove-de-brunyola.html http://www.facebook.com/#!/event.php?eid=158122010868191&ref=ts