evita

Poc vaig a la perruqueria; primer perquè la butxaca queda buida fàcilment i segon, per l’espera. Però encara hi ha un tercer motiu: què fas per passar la tediosa estona mentre et remenen la cabellera o te la tallen? Doncs després d’un parell de fútils intents de llegir un llibre i repassar apunts (tots dos van quedar ben bruts!) vaig cedir a la temptació d’agafar algunes de les revistes que hi havia per allí: revistes de xafarderies, les conegudes revistes del cor. L’única cosa per la qual em van fer servei va ser per veure alguna que altra recepta de cuina interessant i fer-me un bon panxot de riure amb les imatges i els comentaris sobre els “famosos i pseudofamosos” que hi apareixien. Que si aquesta porta un vestit així, que si l’altra té el cul gros, que si aquest ara ha deixat a una actriu per anar-se’n amb una model... En aquesta vida cadascú l’ha de viure com vulgui, però, sincerament, a mi a vegades em fot una mica de ràbia veure com hi ha gent que perd el temps amb discussions ...

Anit, màgica i inoblidable. De fet, ja tot el dia ho fou. Durant aquest memorable jorn, es notava un ambient especial. Moltes dones i homes (infants i ja no tant) vestits amb la indumentària del Barça passejaven entre neguitosos i esperançats (almenys aquesta és la sensació que em transmetien; no serà per què jo sentia aquestes emocions d'antuvi :-) ?). I després dels gols d'Eto'o i Messi a l'Estadi Olímpic de Roma, gent d'arreu del món, fins al més recòndit indret del planeta, celebrant la tercera Champions del Barça. Moment històric, explosió d'alegria i sentiments. Girona, una ciutat aparentment bastant tranquil·la, es va desbordar. Més trànsit a les 12 de la nit que en una hora punta d'un dia feiner. Ulls brillant miressis a on miressis, infants cridant a cor que vols, clàxons xisclant a l'alegria. I la plaça Catalunya plena a vessar, com mai. Llàstima que algun indesitjable es va dedicar a pispar carteres. Però ahir la felicitat imperant feia més ba...

Un diumenge a la tarda, amb la família a passejar pels verals del meu poble, xerrant, gaudint del rajos ja esmorteïts d’una tarda de març. Els gossos cercant moixaines, saltant, jugant, bordant. I de sobte, maduixetes, amagades sota les fulletes, vermelles, amb una aparença suculenta. N’agafo una i zas! Dins de la boca, assaborint la dolçor. I així, una darrera l’altra. Una a la boca, una al cistell i entremig, ullada al llibre que m’he emportat per llegir. I parlant de maduixetes, deixo la lletra d’un poema de Josep Carner: Com les maduixes Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan; per més frescor, les vol collides d'un infant. Per'xò la néta més petita, que és Pandara, sabeu, la que s'encanta davant d'una claror i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes, cluca d'ulls, aixeca al cel la cara, ella, que encar no diu paraules ben ardides i que en barreja en una música els sentits, cull ara les maduixes arrupides, tintat de rosa el capciró dels...

Dies endarrere vaig presenciar una trista escena, la d’un senyor ja ancià totalment borratxo. I diuen que els borratxos diuen la veritat, i sí, aquell senyor en va dir unes quantes. En un primer moment, la seva actuació feia gràcia, però després d’una estona se’m remogué l’estómac en veure la seva manera desesperada de cridar l’atenció, embolingat fins a dalt de tot, clamant que algú l’escoltés fent el pallasso. Tristesa, molta tristesa en veure una persona degradant-se d’aquella manera. Potser sí que ell se sentia feliç, però la sensació que va causar en mi va ser tota la contrària: solitud, decrepitud, buidor, l’alcohol com a única via per a trobar, per desgràcia, la felicitat...

De nou, la gran Maria-Mercè Marçal; un curt però bonic poema: Amic, et citaré el cor d'una petxina Amic, et citaré al cor d'una petxina... Amic, et citaré al cor d'una petxina. Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada. Dóna'm la llengua, amor. Dóna'm la sal. I dóna'm també aquest dolç llangardaix que en duu follia quan s'enfila per l'herba. Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba.

- Sí. M’hi giro d’esquena. Que no puc tancar la tele i dinar tranquil?! Ja en tinc prou de desgràcies jo! I què? Què hi tens a dir, tu? Què se m’hi ha perdut a mi enmig de l’Àfrica ? O entre els moros? Tinc gana, és més tinc fam. M’he aixecat a les set del matí, he pencat com un burro fins que he anat menjar l’entrepà de pernil i el tallat i de nou a vinclar la carcanada per poder portar un sou a casa. I tu ara em dius que per què em giro d’esquena la món? Quins collons fill meu, quins collons! Tu que no fots res més que passar-te el dia entre intel·lectuals de pacotilla que voleu canviar el món! Sí, em fot pena que es morin de gana, que altres es matin a trets i que un home apallissi la seva dona. Però què hi vols que hi faci, que em talli les venes? Que faci de germaneta de la caritat? Si tu tens un sostre és gràcies a la meva suor i també a la de la teva mare. Què et penses, que ens gratem allò que no sona durant el dia?! I no em miris més amb aquesta cara de xai degollat! Tot això...

Comiat de solters. Això va ser el que vaig viure el proppassat cap de setmana. Una excusa com una altra per reunir-se amb els amics i les amigues, compartir jocs, bogeries, confessions. Rememorar moments, inventar-ne de nous, compartir. Un matí per una ciutat plena de flors i de visitants, amb un llop i una caputxeta ben especials passejant i animant els vianants. Després, descoberta d’un bell indret de Catalunya, de l’Empordà; el Bassegoda. Tranquil·litat, unes gorgues i molt per descobrir. Els peus dins d’una aigua cristal·lina i menys gèlida del que sembla. Jocs, jugar com nenes i nens dins l’aigua i fora d’ella. Just en la decaiguda del dia, més jocs, més rialles! I després del sopar, unes quantes partides al llop entre copes de ratafia, glops de cervesa i una manta tapant les cames. Nit curta, per donar pas a un nou dia per descobrir el bell poble de Sant Llorenç de la Muga i els seus voltants. Un bon dinar, una nova visita a les gorgues i, malauradament, el final d’un cap de setm...

De nou s’ha engegat una maquinària contra la llibertat d’expressió. El govern espanyol ha il·legalitzat la candidatura de les pròximes eleccions europees d’Iniciativa Internacionalista-Solidaritat entre els pobles ( http://www.iniciativainternacionalista.org/ ), una candidatura formada per diverses persones que creuen en el mot llibertat, en un món més just, a on el capitalisme sigui part del passat. Doncs sembla que aquestes paraules han espantat a la gran “democràcia” i zas: il·legalització! Moltes persones es quedaran sense una opció amb la qual se senten identificades. I aquí no passarà res. Ells continuaran amb la seva obsessió de tallar de soca-rel tot allò que pugui posar en dubte les seves idees, les seva falsa unitat. I mentrestant, què dirà Europa? Continuarà callant covardament? Però sempre quedarà la utopia, perquè un dia deixi de ser-ho i esdevingui el mot realitat: d’un món de persones lliures, de pobles lliures, de solidaritat. I cap il·legatizació em farà callar.

Un gran mestre ens ha deixat. Gràcies per la teva poesia. El sur también existe Con su ritual de acero sus grandes chimeneas sus sabios clandestinos su canto de sirenas sus cielos de neón sus ventas navideñas su culto de dios padre y de las charreteras con sus llaves del reino el norte es el que ordena pero aquí abajo abajo el hambre disponible recurre al fruto amargo de lo que otros deciden mientras el tiempo pasa y pasan los desfiles y se hacen otras cosas que el norte no prohibe con su esperanza dura el sur también existe con sus predicadores sus gases que envenenan su escuela de chicago sus dueños de la tierra con sus trapos de lujo y su pobre osamenta sus defensas gastadas sus gastos de defensa con sus gesta invasora el norte es el que ordena pero aquí abajo abajo cada uno en su escondite hay hombres y mujeres que saben a qué asirse aprovechando el sol y también los eclipses apartando lo inútil y usando lo que sirve con su fe veterana el Sur también existe con su corno francés y s...

Fa pocs dies el PPC ha engegat una campanya contra la llei d’educació de Catalunya. Fins aquí, teòricament, res a dir (a part que ho trobo que els seus arguments ratllen el patetisme!). Però em rebenta veure com utilitzen imatges de nens emmanillats i amb els ulls tapats per denunciar, segons la seva demagògia, que a Catalunya no hi ha llibertat per a estudiar en castellà. Quins pebrots que tenen aquesta colla d’hipòcrites! Si fa aproximadament un any foren ells qui van fer retirar un anunci de la Plataforma per les Seleccions Catalans en el qual hi sortia un nen. Per fer proselitisme de la seva demagògia sí que poden utilitzar imatges, gairebé indignes, d’infants, mentre que pel fet de demanar una selecció nacional no es poden utilitzar? Quina colla de farsants i mentiders! Tan de bo els hi facin retirar l’anunci, quin panxot de riure!

Dimecres el Barça va guanyar la Copa del rei davant de l’Athlètic de Bilbao. Va ser un partit vibrant, ple de sentiment. A part de la immensa alegria per la victòria del Barça, em va emocionar l’actitud de l’afició de l’Athlètic. Genial. Se’m posà la pell de gallina quan es van quedar a l’estadi a aplaudir el Barça, fet correspost pels blaugrana posant-se damunt de la gespa ikurriñes i boines. Quina senyor afició, quin sentiment pel seu equip, ple de jugadors bascos que parlen èuscar! Drets, aplaudint la festa dels de Guardiola. Aplaudint i ovacionant els seus jugadors, els lleons, talment que haguessin guanyat la final! I la xiulada al borbó abans de l’inici del matx, impressionant. Dimecres, a part d’un partit de futbol va ser una expressió de desig de llibertat de dos pobles units per un sentiment. Gora Barça i visca l’Atlhètic!

Dissabte. Una altra setmana finida. Ens hem aixecat quan el sol ja feia hores que ens il·luminava. Amb en Joel hem anat a comprar al supermercat. Fa un parell d’anys que vivim junts i la compra del dissabte s’ha convertit en un ritual. Després d’esmorzar pa amb nocilla i un bon cafè amb llet bullent (sigui hivern o estiu), agafem el cabàs de vímet i les bosses reciclables. Hem entrat a la peixateria del barri i seguidament hem anat al súper. Avui hem tingut convidats a sopar. Han vingut la Carina i en Ricard. En Ricard i en Joel es coneixen des de l’institut, i des de llavors són gairebé com germans. I aquesta amistat s’ha estès a servidora i també a la Carina, la parella d’en Ricard. Amb el meu company hem consensuat el sopar: ell farà la seva famosa sopa de ceba, junts farem un pastís de verdures i tonyina amb salsa de rocafort i acabaré sola fent un pastís de tres xocolates. Hi afegirem una ampolla de vi blanc, una de negra i acabarem l’àpat amb uns quants xarrups de ratafia. La tar...

De l’avi Miquel ja n’he parlat alguna altra volta. Però dissabte va fer anys que ens deixà físicament i em vénen flaixos a la memòria. Assegut davant la casa de la Cellera, amb la seva inseparable boina negra i el seu bastó. Mirant els cotxes passar, saludant als coneguts. I a la tarda, que no falti la partida al bar. I encara amb més força el record del dia que ens deixà. Un dia d’incis de maig, a casa la tieta. En prou feines es podia moure i ens reconeixia. Després del petó de comiat fins la propera visita, increïblement s’alça i ens abraça a mon pare i a mi. I ens diu un rar adéu. Dues hores més tard ens deixava per sempre. Però no m’oblido de que sabia que mai més ens veuríem i es va voler acomiadar amb un darrer petó. I quan hi penso encara se’m posa la pell de gallina. Un petó molt fort, avi Miquel, siguis a on siguis, amb mi sempre hi ets!

Divendres passat vaig tenir la sort d’assistir a un concert a Bordils en el qual actuaven Berri Txarrak, At-versaris i KOP. Un pavelló gairebé ple, un ambient genial, molta festa i alhora moltíssima lluita. Gent vinguda de diversos punts dels Països Catalans i fins i tot d’Euskal Herria, per gaudir del concert, la festa i la lluita. Especialment significatiu per a mi va ser el concert de KOP, després de l’empresonament d’en Juanra, el cantant. Gent de diverses generacions cantant a cor que vols lluitant per un país lliure i socialista. I en molts moments, pell de gallina i unes ganes immenses de continuar lluitant pel país, per la cultura, per la llengua, per la solidaritat, per la llibertat! Endavant!

Ja fa anys els que veig. En el meu trajecte amb cotxe vers la facultat, molts matins o tardes. Assegut en un pedrís o ajudant-se d’un caminador. A vegades, algú li fa companyia. I a cada cotxe que veu, a cada persona que li passa a prop, la saluda amb la mà. Somriu i saluda. No el conec personalment, però em dol que té un món propi allunyat de la nostra realitat (però verament, quina és la vertadera realitat??). I ahir, després de mesos sense veure’l, estava assegut al pedrís de sempre. Acaronant i abraçant un gos que es deixava estimar. I senzillament, em vaig emocionar.

Aquest és el títol d’un llibre que ha sortit per Sant Jordi i editat pel diari “El Punt”. Un interessant recull de testimonis de primera mà que van viure aquella maleïda guerra del 36 al 39. Em vaig emocionar quan entre les pàgines de les persones que hi van perdre la vida hi havia el nom del germà de la meva àvia Remei, l’oncle Narcís. Poca cosa sabíem d’ell, però gràcies al llibre hem pogut saber que va morir al front d’Aragó. Ja és un punt de partida per començar la recerca dels últims dies de la seva vida i a veure si algun dia pot descansar al costat de la meva àvia que tant l’estimava. Els noms de la Guerra Civil, un petit tresor, ple d’històries quotidianes, memòria viva d’alguns que d’aquí a no molt ens abandonaran. I sobretot, un recull d’històries que mai més haurien de tornar a passar.

Enveja Mal m’està dir-ho, Avui, cometo Ben conscientment, la ignomínia de desitjar febrilment allò d’altri. Anhelo una geometria, Sí, estelada, D’un roig ben profund Que deixi enrere pensaments furibunds Cobejo quelcom, Res de l’altre món Només una nació Sense més cadenes de l’opressor Envejo, merament, Estimada terra la teva llibertat.

Sí, arreu del món s’està estenent el virus de la grip porcina. Ja hi ha hagut alguns morts, però no hi ha pas una taxa de mortalitat superior a d’altres epidèmies d’aquest virus. Es parla de pandèmia, s’està estenent la por arreu del planeta. Gent en quarentena, escoles tancades, fumigacions. D’acord, sí, hi ha una alerta sanitària important. Però per què no parlem també de totes les morts de SIDA que diàriament hi ha arreu del planeta, sobretot a continent africà. No és això realment una gran pandèmia i mortal de necessitat? No és una altera molt més gran? Per a aquest virus ja hi ha medicaments eficaços i més que en pocs mesos es desenvoluparan. I per la SIDA? Tractaments però cars, no a l’abast de tothom. Grip porcina, grip nova, molt bé, cal anar amb compte i ésser prudents, però no cal escampar la por arreu del món i utilitzar el virus com a cortina de fum per amagar moltes altres afers tant o més importants... Simplement, és una opinió.

El passat dissabte vaig llegir que havia mort Mavi Dolç. Vaig sentir a parlar d’ella a partir d’alguns articles i notícies al portal electrònic Vilaweb. ( http://www.vilaweb.cat/ ). Mavi Dolz va ser una activista cultural, alegre i combativa que, entre d’altres, va lluitar activament per evitar que es tanquessin els repetidors de TV3 al País Valencià i va impulsar ponts culturals entre el País Valencià i Catalunya. Una pèrdua importantíssima per la cultura catalana. Per nosaltres, per ella, per tants altres, cal seguir lluitant per la nostra cultura. Gràcies companya! ( http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3578091 )

Dissabte el Barça va jugar contra el Madrid. 2 a 6. A banda de l’espectacle futbolístic, l’espectacle d’emocions. Els carrers plens de gent celebrant una eufòria col·lectiva per celebrar els gols d’Henry, Messi, Puyol i Piqué. Un sentiment encomanadís, clàxons sonant, gent dansant. Per unes hores els problemes queden en segon lloc, les tristeses s’esvaeixen momentàniament. Abraçades a propis i estranys, somriures a tort i a dret. La màgia del futbol. Visca el Barça i visca Catalunya!