evita

De l’oncle Narcís en vaig parlar fa uns dies. Era el germà de la meva àvia Remei, l’únic que li va quedar viu després de que la resta d’infants que els meus besavis engendraren, morissin. Ell també es va enrolar a les tropes republicanes i va ser destinat a la batalla de l’Ebre. Poca cosa en sé de la seva història, només que gràcies a un veí del poble que anava amb ell, quan havien de creuar l’Ebre, sembla que l’oncle no ho va aconseguir, mentre que el veí de l’oncle sí. Suposo que alguna bala li segà la vida i també en part la de la meva àvia Remei, que sempre l’enyorà, per bé que mai tampoc fou molt explícita en explicar els detalls d’aquells dies, suposo que per no obrir una ferida que mai cicatritzà. Espero, i continuo lluitant per saber a on són les restes de l’oncle Narcís. Per tu també, un petó!

Avui començaré a explicar la història dels meus avis i familiars en la Guerra Civil. Començaré per la de l’avi Miquel, el pare del meu pare Carles. Tot el que sé m’ho ha contant el meu pare, però tampoc és gaire explícita la seva història, ja que l’avi, segons ell, mai en va voler parlar gaire. L’avi Miquel era un jove d’uns vint i pocs anys quan la guerra Civil va començà. Fill d’un gairebé sacerdot que ho va deixar per amor a la Júlia, la meva besàvia, es va enrolar a les tropes republicanes. L’avi hi va anar en qualitat de músic, tocava a la banda que acompanyava els soldats. Durant alguna maleïda batalla, una bala li va travessar la cuixa, però sortosament, la ferida es va poder curar i va haver d’emprendre el camí de l’exili. Segons el meu pare, mai va voler explicar si havia entrat en combat o no, es va guardar per ell tot el que havia viscut. A les acaballes de la Guerra va haver d’emprendre el trist camí de l’exili, i va anar a parar al camp de concentració d’Argeles-sur-mer, p...

Disfressa Una moixaina. Un bes Tendresa en els mots Mentre els llavis se segellen Mans encavalcades Dos éssers, un sol cos Disfressen d’amor L’intercanvi de solituds

Aquest adjectiu encara es queda curt per definir l’actuació dels mossos d’esquadra, teòricament la policia catalana que ens ha de defensar. Desproporcionada actuació contra els joves que legítimament protestaven contra el pla de Bolonya. Indignant veure com repartien llenya a tort i a dret. Impunement. Amb ràbia. A qui picaven amb les maleïdes porres eren persones. Persones que no estan d’acord amb aquest pla, que volen un futur millor per a ells i per als que vindran. I els uniformats reprimint, com si el franquisme hagués efluït de nou amb tota la seva tirania. I en ple segle XXI. Senzillament patètic, indignant. Cal continuar lluitant, rebel·lant-se. A cada cop de porra, deu somriures de lluita. Ah, i per cert, a on són els polítics? Darrera quina porra/pedra s’amaguen? Encara no he trobat resposta a aquesta pregunta... Algú la coneix, si us plau em faríeu un favor si me la responguéssiu :-)!?

Una cosa que em va agradar de Londres, entre d’altres, va ser la gratuïtat dels museus. Vaig poder anar al museu de la ciència, però a on realment el dia se m’escolà fou al museu d’història natural. L’evolució de la Terra, vista des de diferents punts de vista. Espècimens ja extingits, altres encara vigents, un resum de l’evolució de la vida en un museu. El dia es va fer curt entre els plafons explicatius, els animals dissecats, els esquelets imitats. Una bona oportunitat per reviure el camí de la vida. I també una bona ocasió per veure que la cultura és quelcom que no s’ha de fer pagar, ha ser a l’abast de tothom. Permetre que la gent conegui, s’interessi pel seu voltant, pensi, aprengui... Posant la cultura, la ciència a l’abast de la gent, una bona manera per construir un món més madur i més social.... (La foto és d’un cangur, dintre de l’exposició de mamífers del museu d’història natural)

Tres dies a la capital de la Gran Bretanya. Ciutat molt més tranquil·la del que m’esperava. Busos pertot, molta educació, molta calma. Grans parcs enmig de la ciutat, barris ben comunicats, i sobretot, molta i enriquidora multiculturalitat. Gens vingudes d’arreu del planeta: blancs, negres, asiàtics, indis i un llarg etcètera, convivint, almenys aparentment, en armonia. Per sort, el sol acompanyà aquests jorns de descans. El Big Ben, l’abadia de Westminster, l’immens mercat de Campdemtown, el Soho, Chinatown (gairebé com una ciutat dins de l’altra), i personalment, el que més em va impressionar, la Torre de Londres, una immensa fortalesa al costat del Tàmesis, travessat per multitud de ponts. Tres dies de desconnexió, per recuperar forces, conèixer una nova cultura i fer una pinzellada de Londres... (La foto correspon a una panoràmica general de la torre de Londres)

Ara que arriba primavera, que de fet ja ens té ben embolcallats, un bonic poema de Pere Guisset, El cirerer del jardí EL CIRERER DEL JARDÍ A l'estrena de Març, s'adorna d'alguna floreta blanca ! A l'estrena de Abril, és tot de blanc vestit! Fins als finals de la branca, Milers de floretes han sortit. L'orgullós cirerer del meu jardí, S'infla com més millor, Per que tothom admiri, Del seu nou mantell, la blancor! La blancor immaculada, Com la neu del Canigó Es l'oferta de la Primavera, la dolça fada! Oferta que cada any li fa do Més per fer farsa, un descarat vent, Descarat i entremaliat potser! A mig Abril, per joc i tot rient,. Despulla, a poc a poc el meu cirerer, Tirant pètal desprès pètal, amb molta traça ! Pètal voletjant un moment al buf del vent, Cercant al sol, la seva plaça I s'hi posant d'un vol lleuger, graciosament! Com borrallons de neu, fent al sol, Un tapis blanc meravellós ! els pètals posar-se junts ! A l'Abril, del cirerer els p...

Aquesta propera nit no la dormiré al meu país, sinó a Londres. Em fa il·lusió visitar la capital d’Anglaterra, visitar el Big Ben, veure el Tàmesis, perdre’m per Hyde Park, entendre’m amb les lliures esterlines, observar el tragí dels busos i taxis... Una nova oportunitat de la qual tinc la immensa sort de poder gaudir, conèixer un nou país, un nou lloc, ple d’història. Un país, que malgrat tot, també té els seus llasts en la meva memòria, com quan ens va deixar arraconats en la maleïda guerra de Successió ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_Successi%C3%B3 ) d’infaust records per als catalans o bé que tampoc és molt propici que diguem a permetre la independència de països germans com Escòcia, Gal·les o Irlanda del Nord... Ens veiem a la tornada! See you soon!

Demà, dia 19, serà el dia del pare. Fa anys que aquesta diada està instaurada. Independentment del caire comercial que s’hi ha donat (per desgràcia), és un dia de reconeixement cap a ells, per bé que hauria de ser cada dia que ho féssim! Ells també ens donen la vida, però potser perquè no ens guarden dins del ventre, a vegades se’ls discrimina en el creixement del fills. Penso ara en el cas de les separacions, on sovint, la veu del pare es menysté fàcilment. Però ells, gràcies a ells també som vida. Al seu costat creixem, ens formem, ens fem persones. Simplement, gràcies pares. I molt especialment, un petó molt fort pel meu, en Carles!

Aquests dies s’ha aixecat, i amb raó, un bon rebombori a les comarques gironines. La càmera de comerç, juntament amb la connivència de la Caixa i Caixa de Girona, han endegat una fundació per tal de promoure les comarques gironines. Fins aquí res a dir, una iniciativa. Però el que ja em toca molt més el voraviu és que aquesta fundació porti el nom de Príncep de Girona, títol que per dissort ostenta fill del Borbó que regna al país veí. Sembla que per certa gent de la societat gironina, cal fer la gara-gara per tal d’obtenir diners. I no, parafrasejant Llach, companys, no és això. Les comarques gironines es poden promoure amb molts altres lemes. No cal posar el dit a la nafra! Els joves que van cremar la foto del rei van haver de passar per un procés judici-polític fa ben poc. I només per defensar les seves idees... I les caixes? Amb els nostres diners es dediquen a finançar fundacions amb nom de Borbó? De La Caixa m’ho podia esperar, però de Caixa de Girona, teòricament una institució ...

Ahir se celebrà un malaurat aniversari. El del setantè aniversari de la mort de l’escriptor gironí Carles Rahola, assassinat per les tropes nacionals durant la maleïda i cruenta guerra Civil espanyola. Rahola, escriptor, republicà i ferm defensor de la seva “dolça Catalunya”, tal i com ell la definia. Una gran persona, un gran escriptor, que fins al final del seus dies va lluitar pel què creia. Però per ser com era, per defensar les seves idees, el van afusellar vilment. Però aquests dies a Girona s’ha redescobert aquest important personatge (personalment també ho he fet durant aquests últims jorns. Perquè no mori en l’oblit, perquè les seves idees continuen més vives que mai. I de nou, torno a repetir, que per a ell i per a tants d’altres que ens han deixat per defensar fermament el què creien, el millor homenatge és la victòria! ( http://es.wikipedia.org/wiki/Carles_Rahola )

Malgrat que ja fa una bona pila d’anys que la Guerra Civil espanyola va acabar, encara continuen moltes incògnites d’aquells dies. Recentment, a Gurb, a Osona, s’han aconseguit identificar les persones que hi havia en una fossa comuna. Persones enterrades sense identitat, sense res. Persones a qui les seves famílies havien reclamat llargament, i que per fi, podran descansar amb els seus. Tota aquesta història m’ha fet recordar del germà de la meva àvia, en Narcís Turon Horta, l’únic que ella tenia, i a qui van matar en aquesta maleïda guerra que tantes vides va segar. L’àvia Remei sovint em parlava d’ell. Tenia l’esperança de saber a on era el cadàver del seu germà. Només sabia que l’havien mort, però mai ningú de la meva família en va poder recuperar les restes. Tan de bo, encara que dolgui, en alguna d’aquestes fosses hi puguem trobar l’oncle Narcís i enterrar-lo amb la meva àvia.... Una forta abraçada pels dos, sigueu a on sigueu...

Els anys han passat i la vida se m’escola. Sóc ja vell, però al vida ha estat prou agraïda amb mi, però la meva felicitat mai complerta ha estat. Escric aquestes línies com el meu testament vital. Les dipositaré en una notaria i quan hàgim mort tant la meva dona com jo, el notari s’haurà d’encarregar d’entregar aquesta missiva al meu fill. I que em perdoni per la putada, sí, la putada que li faré al meu plançó ja entrat en la maduresa; però ho entendrà. I així potser comprendrà el perquè del meu esguard alienat que ha contemplant durant tota la seva vida. Començo. La meva dissort s’inicià ja fa una bona colla d’anys, concretament el 25 d’abril de 1937, dia el meu sant. Jo era un jovencell pagès que em cuidava dels camps de blat de la casa a on amb la meva família fèiem de masovers, perduda enmig de les Guilleries. De sobte, com si alguna estranya força ho empenyés, el dia assolellat es transformà en rúfol, presagi del que serien els dies que sobrevingueren a aquell fatídic dia de sant ...

La setmana passada es van celebrar eleccions a Euskadi. Va guanyar l’opció política del PNB, però els malanomenats socialistes bascos (car estan totalment supeditats al PSOE) es creuen amb el dret de decidir, de governar aquell país perquè el PNB no ha obtingut majoria. I em pregunto, els milers de persones que no han pogut expressar la seva opció política a causa de la il·legalització de partits com D3M, qui els representarà? El PSE, que per aferrar-se al poder, amb total arrogància com ja s’està demostrant amb les declaracions recents dels seus dirigents, pactarà amb el PP o am UyD, dos partits antinacionalistes bascos i catalans? Francament, a parer meu, han estat unes eleccions de joguina, una farsa muntada des de Madrid... Tot això fa molta fetor a conxorxa contra els nacionalistes/independentistes bascos. Això és la democràcia? El millor que podrien fer seria convocar de nou eleccions....

Dissabte passat va ser una festa. Una festa de la catalanitat i a Brussel·les, la ciutat seu de la Unió Europea. Milers de catalans vinguts d’arreu del planeta ( i per més inri, alguns que viuen fora del país per culpa del maleït exili de la Guerra Civil) es van manifestar per demanar el dret d’autodeterminació de Catalunya. Gent de totes les edats, avis que han viscut la postguerra i que van fer tot un llarg camí per continuar reclamant allò pel qual han lluitat durant tota la seva vida. Infants amb la senyera pintada, cantant l’himne del nostre país. Pell de gallina en veure les imatges (per cert, bastant silenciades per la televisió pública del país... Ara m’agradaria preguntar-li a aquell diputat socialista del qual prefereixo no recordar ni el nom a on és la crosta nacionalista que tant va predicar temps endarrere...). Un pas més. Europa ha de saber clarament que existim. Que som i que volem ser. I que allí hi van ser uns quants milers. Però que encara que no hi fóssim físicament,...

Ahir va ser el dia de la dona treballadora, el dia en què malauradament es commemora l’assassinat d’un grup de dones que lluitaven pels seus drets (per a més informació, http://ca.wikipedia.org/wiki/Dia_de_la_Dona_Treballadora ) I en motiu d’aquesta diada (encara que ja sigui propassada), deixo un preciós poema de la Maria Mercè-Marçal titulat Vuit de març Vuit de març Amb totes dues mans alçades a la lluna, obrim una finestra en aquest cel tancat. Hereves de les dones que cremaren ahir farem una foguera amb l’estrall i la por. Hi acudiran les bruixes de totes les edats. Deixaran les escombres per pastura del foc, cossis i draps de cuina el sabó i el blauet, els pots i les cassoles el fregall i els bolquers. Deixarem les escombres per pastura del foc, els pots i les cassoles, el blauet i el sabó I la cendra que resti no la canviarem ni per l’or ni pel ferro per ceptres ni punyals. Sorgida de la flama sols tindrem ja la vida per arma i per escut a totes dues mans. El fum dibuixarà l’ini...

Demà, a la capital belga, hi haurà una nodrida representació catalana que es manifestarà per el reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya. Ja m’hauria agradat anar-hi, però des d’aquí dono tot el meu suport a aquesta lloable iniciativa! Per què en el fons som més de 10000, som molts més que lluitem i clamem vivament per dir prou a Espanya i França. Demà ha de ser un gran dia, un pas de gegant perquè Europa reconegui la nostra realitat social, l’anhel de llibertat d’un país sotmès. Un graó més cap a la independència. Sigui ja físicament o des de la llunyania, moltes ànimes clamaran demà per un nou futur per la nostra nació. Visca la llibertat dels pobles! http://www.deumil.cat/

SALT Silenciosa. Plora. Les mans li suen. Els genolls li tremolen. I el torna a mirar. Per última vegada. Avui trencarà per fi el llast del càstig diari del plor, de la tortura i el dolor. Salta. Vol plàcid. Aterratge forçós. L’asfalt; el final.

Thierry Henry és un jugador del Barça. Un davanter francès, que pot agradar més o menys com juga. Però per desgràcia aquests dies Titi, és notícia per unes declaracions en les quals afirma que Catalunya no és Espanya. I per aquesta simple constatació a la qual ha arribat després de viure un temps al nostre país, la caverna mediàtica espanyola ja se li ha tirat al damunt talment com si fos un terrorista. I després es vanten que impera la llibertat d’expressió. Tanmateix, el que impera és la llibertat de coacció a aquells que no pensen igual que ells. Una víctima més de les ments que no són capaces de mirar més enllà. Catalunya no és Espanya ni ha de continuar essent una ONG d’ella. Em fa ràbia que no respectin una opinió com tampoc van respectar les de l’Oleguer Presas, per citar un altre exemple recent. Des d’ara, Thierry Henry té una fan més, sobretot per la valentia de dir el que pensa sense complexos en un país de farsants!

Feliu Matamala és un conegut llibreter gironí que regenta la coneguda llibreria les Voltes, tot un centre d’amor i defensa de la cultura catalana. A aquest nonoctegenari senyor (va néixer el 1912), tot un símbol de la fermesa en la defensa del Catalunya i del català, recentment (i molt merescudament) se li ha atorgat el premi Ciutadania per part de l’Ajuntament de Girona en reconeixement a la seva impagable tasca per la defensa de la cultura catalana. Fins aquí seria una notícia genial (però al senyor Feliu Matamala se li haurien de donar molts altres premis!). Però no. Ja hi ha hagut qui ha posat cullerada: Ciutadanos, aquest partit polític que es burla de Catalunya i el català, i que per desgràcia, té un diputat al Parlament del meu país. Segons aquest partit, el senyor Feliu Matamala no és digne de tal distinció perquè ha promogut la declaració de Girona com a ciutat antitaurina i també ha propulsat iniciatives populars per evitar que els cotxes hagin de portar la E. I això no és de...

Aquest passat cap de setmana encara s’han celebrat alguns Carnestoltes arreu del país. Sincerament, no és una festa que m’entusiasmi, però perquè no, de tant en tant va bé canviar la personalitat i transformar-se en allò que sempre hem volgut/no volgut ser. Cares amagades darrera màscares (quina ironia, a voltes..., perquè hi ha gent que porta una màscara permanentment al damunt...). Dies de disbauxa, que darrera ja ve la penitència, talment la ja arxiconeguda crisi econòmica actual: després d’un temps sense fre, arriben les vaques flaques... En fi, el rei Carnestoltes ja ha acabar el seu mandat per aquest any, així que a esperar el vinent que de nou ens vinguin a visitar les disfresses... I està a les nostres mans fer que cada dia sigui un jorn divertit, i no només els dies de Carnaval, en què tot s’hi val!