evita

A la nit ha plogut. Una lleugera remor de pluja m’ha tret de la somnolència, però ràpidament m’he tornat a adormir. Abans de les sis ja és clar, i nosaltres ja estem dempeus i a punt per a l’excursió que ens espera. Tot i que tinc l’estómac tancat, faig l’esforç de beure un cafè i menjar una miqueta. A aquesta hora, ja hi ha alguns establiments del poble oberts! A les sis, puntualment, comença un tour que farem pel parc nacional de Tortuguero. Servidora havia entès que durant el tour en canoa hauríem de remar, però no és així! Pugem a la canoa i ens toca com a guia l’Antonio, un senyor ja gran. No tardem gaire a fer la primera parada, just després de la sortida del poble. I és que el bon senyor es para a comprar les entrades pel Parc Nacional. Encara que hi anem en Canoa, ens trobem dins de les aigües fluvials del parc i cal pagar l’entrada. A la nostra canoa, a part del guia, també hi ha una parella italiana i dos joves que dedueixo que són espanyols. Mentre estem parats, ja ens s...

Desembarquen a Tortuguero i ens acomiadem d’en Donis. Abans, però, compren alguns tours als guies locals, organitzats en cooperativa i que donen un 15% a la comunitat local. Un guia ens acompanya fins al nostre hostel, les “Cabinas Icaco” ( http://www.hotelelicaco.com/ ) , gairebé arran de mar, a on se sent la remor de l’Atlàntic. Ens acomodem a una habitació, econòmica, però molt confortable i tot seguit ja anem a explorar el poblet. Tortuguero, en si, no és gaire gran. Primer anem a la platja, a on s’aconsella no banyar-se per les grans corrents marines, i a on no es pot anar des de les sis de la tarda fins a les sis del matí per preservar la posta dels ous de les tortugues, que tenen en aquest lloc un baluard de posta d’ous. Tortuguero consta d’un carrer estret de ciment, a on com a molt passa un quad (el de la policia, bàsicament) i un seguit de corriols de sorra que porten per diferents cases.  Tortuguero té una escola i els nens, molts descalços, corren carrer amunt i car...

De camí cap a la Pavona van pujant i baixant un bon munt d’escolars que viuen a les comunitats rurals de la zona. És habitual anar veient animals domèstics enmig dels prats, així com ocells desconeguts per mi. Un altre fet que ens entreté el camí és una turista francesa. Enlloc de deixar la maleta a baix, la puja a dalt; quan li demanen que es canviï de seient per tal de poder fer cabre més gent, no ho fa pas gaire de grat i es passa tot el trajecte vigilant la seva maleta, totalment desconfiada! Crec que li deuria agafar una bona torticolis! Finalment arribem a “La Pavona”, una mena de port, a on adquirim els tiquets per la barca (2$). A part dels tiquets, hem de pagar també per tal de poder traslladar les motxilles. Les barques són mig destapades i en un tres i no res ens trobem al mig del riu. Als dos minuts d’haver emprès la marxa ja ens sorprèn un petit cocodril que para el sol a la riba del riu. En Donis, que ens ha agafat confiança, ens explica que només es troben cocodrils ...

El dia ja ha despuntat quan ens llevem. La nit ha estat fresca i no he descansat gaire, però la perspectiva de començar una nova aventura és més forta que res i en un tres i no res estem a punt de marxa. Un cafè ràpid amb la Meritxell i en Cecil, comiat i ja cap a l’estació de bus, a on amablement ens acompanya en Cecil amb el cotxe. Aquesta vegada ens toca anar a la del  Gran Caribe (Caribeños). A San José hi ha unes quantes estacions de bus i cadascuna porta a diferents rutes del país i de tant en tant, van canviant, de manera que cal assegurar-se sempre d’estar a la correcta. El primer que fem és comprar els bitllets. Aquí ja paguem amb colons, la moneda oficial del país, tot i que el dòlar és àmpliament acceptat. El bus que agafem ens porta a Cariari, després d’una carretera de corbes que es fa eterna per culpa de les obres que s’hi fan (preu aprox., 8$). A mig camí fem una parada tècnica per a poder anar al lavabo i també alguns venedors pugen a vendre’ns les seves queviur...

Al Cafè Rojo ens trobem amb l’Anna, la meva amiga, que compartirà amb mi la resta del viatge i que ja fa uns dies que volta pel país. Prenem un refresc i poca estoneta després, ja marxem. Anem passant per carrers i més carrers; en Cecil ens explica que una vegada van intentar construir una rotonda, però en no estar-hi la gent acostumada, ho van haver de substituir ben aviat per semàfors. Deixem enrere la ciutat i ens endinsem cap a la zona de Guadalupe/El Carmen, a on viuen els nostres amics. En Cecil ens explica que les voreres són responsabilitat de cada veí, de manera que la gent no es gasta gaires diners en construir-les i la majoria estan mig destrossades i amb poc gruix. La zona a on viuen ell i la seva dona, la també amiga Meritxell, és un xic més elevada i tranquil·la. Hi arribem i allí ens espera la Meritxell amb les dues simpàtiques gossetes. El dia ja comença a decaure i els colors són preciosos, però no m’espero la fresca que comença a bufar. També m’adono que no hi ha ...

L'evidència més antiga d'ocupacions humanes a Costa Rica s'associa a l'arribada de grups de caçadors-recol·lectors al voltant de 10.000 - 7.000 anys a.C, amb antigues evidències arqueològiques (fabricació d'eines de pedra) localitzades a la Vall de Turrialba, amb presència de puntes de llança tipus clovis (nord-americana) i cua de peix (sud-americana), la qual cosa obre la possibilitat que en aquesta zona convergissin dues tradicions diferents de caçadors especialitzats. L'agricultura incipient apareix cap al 5.000 a.C, principalment donada per tubercles i arrels. Per al primer i segon mil·lennis abans de Crist ja existien comunitats agrícoles sedentàries, petites i disperses, encara que la transició de la caça i recol·lecció a l'agricultura com a principal mitjà de subsistència al territori és encara desconegut. Els pobles autòctons   maies   i   asteques   van ser conquerits per   Espanya   al   segle XVI . Costa Rica va passar a ser la proví...

El dia es lleva fred a Kennett Square. La fosca impera a fora i malgrat les lleganyes enganxades als ulls, em llevo ràpidament i no tardo gaire a anar a la recepció del centre a esperar que em vingui a buscar el “shuttle bus” que m’ha de portar cap a l’aeroport de Filadèlfia. El conductor és un simpàtic senyor de mitjana edat que parla espanyol, gràcies a una estada a terres castellanes . Fem el trajecte, expectants a que no es creui cap cérvol pel nostre camí. La següent parada la fem a una casa particular, a on recollim un senyor de mitjana edat. El camí cap al tercer destí, ja a l’estat de Delaware el fem per una angosta carretera, a on imagino que el paisatge en llum diürna ha de ser espectacular. Carreguem a un últim senyor en un hotel i la propera parada que farem ja serà a l’aeroport. Després dels preceptius tràmits, em trobo fent un cafè i esperant que sigui l’hora d’embarcar. El vol fins a Charlotte és tranquil i faig una capcinada. A la capital de Carolina del Nord no tin...