evita

El cantautor de Torrent, a la part sud del país, ha penjat al seu myspace (www.myspace.com/paualabajos) el seu nou disc, “Una amable, una trista, una petita pàtria”, íntegrament. I m’hi he enganxat. Les lletra de la cançó 1948 parla del seu viatge a Palestina; relata en forma de cançó el què passa en aquella nació ocupada per Israel. I alhora és un cant a no defallir, amb l’esperança que els hereus d’aquella terra algun dia hi tornaran. O dues altres perles que personalment m’han seduït: la senzilla alhora que la complexitat de Una nit a Berlín em fan posar la pell de gallina. I també les històries que explica a Inventari (un inventari de com tot pot recordar a l’amor perdut) o a Eyjafjallajökull (cançó suposo escrita arran de la crisi aèria que es va produir a Europa per l’erupció d’aquest volcà islandès). I podria continuar amb la ràbia continguda (o més aviat alliberada) a Zàping sobre la situació actual al País Valencià... Però millor jutgeu vosaltres mateixos. Per mi, un gran disc...

Si no hi ha cap imprevist d’última hora, demà serà dia de fer una nova visita a la capital dels Països Baixos! Aprofitant que no queda lluny de Gent, a un parell d’horetes amb tren, faré una nova visita a aquesta ciutat, que tot sigui dit, m’encanta. Tinc ganes de nou de passejar vora els canals, assaborir la tranquil•litat dels seus carrers i carrerons empedrats, contemplar les múltiples parades de tulipes, les bicicletes arreu (aquesta vegada ja hi vaig acostumada de Gent!), perdre’m pel mercat de les puces... Fins a la tornada!

Aquest és el títol del llibre escrit per Alberto Méndez. N’existeix una versió cinematogràfica, que tot sigui dit, encara no he vist. El llibre està dividit en quatre contes: Primera derrota o si el corazón pensara dejaría de latir (1939); segunda derrota o el manuscrito encontrado en el olvido (1940); tercera derrota o el idioma de los muertos (1941) i cuarta derrota o los girasoles ciegos (1942). Magistral, senzillament. Quatre històries aparentment independents però que acaben tenint un punt de connexió; a més, quatre històries que prou poden haver estat realitat en la maleïda guerra civil espanyola, de la quan encara avui en dia n’arrosseguem conseqüències. Si hagués d’escollir un conte em quedaria amb el segon. Pell de gallina i llàgrimes gairebé irreprimibles. Un conte molt ben travat, demolidor, cruel; i per desgràcia, farcit de realitat. Un llibre, que a més d’entretenir, és una crida escandalosament silenciosa per aturar les guerres. Si teniu l’oportunitat de llegir-lo,   ...

Ja hi tornem amb els grans partits espanyolistes: amb aquesta dèria malaltissa de voler-nos diluir dins de la gran “Espanya”. Plans econòmics una volta més uniformitzadors, amenaces d’intervencionisme sobre el meu país, declaracions vergonyoses contra la política lingüística a Catalunya, atacs contra tot el que sigui català, notícies falses o adulterades, notícies esbiaixades, queixes perquè es fa servir el català en els seus hemicicles als quals estem obligats a comparèixer gràcies a l’anacrònica constitució que ens han imposat, atacs contra manifestacions catalanistes (i les que perpetuen els partits d’extrema dreta i feixistes queden totalment impunes)... I la llista seria llarga, molt, molt, molt, llarga... Quina és la solució contra tots aquests atacs que pateix diàriament el meu país? Em sembla que ja l’he citada altres vegades Independència!

Aquests caps de setmana a Gent em serveixen per desconnectar una miqueta de la rutina diària. Un diumenge de gener vaig aprofitar per anar a visitar el parc de Gent Blaarmeersen, als afores de la ciutat. S’hi arriba fàcilment amb bus, però no m’esperava el que allí em vaig trobar: un immens llac, tot envoltant d’un camí arran d’aigua i un de superior, enmig del bosc. Tot caminant vaig poder pujar a una torre, des d’on vaig divisar tota la planúria que els meus ulls abastaren. Prop del llac hi havia gent pescant; panells informatius sobre la flora i la fauna, etc. En un dels vorals també hi ha arena i tres grans tobogans: a l’estiu s’utilitza com a zona de bany, amb torre de vigilància i les preceptives banderes i tot. Em va sorprendre la multitud de gent que hi havia fent esport, i és que també hi ha zona de gespa amb aparells per exercitar el cos. Un petit bar amb vistes a un parc infantil ple de gom a gom de famílies, els ànecs nedant, gent prenent el sol, uns quants partits de bàsqu...

El geocatching és una nova manera, almenys per a mi, de fer turisme ( www.geocatching.com ) i de conèixer nous indrets de les diferents ciutats o bé d’altres llocs. Consisteix en buscar petits “tresors” amagats en els llocs més inverosímils, que sovint passen desapercebuts per la gent que passeja o simplement passa pels llocs a on estan amagats. Vindria a ser, almenys des del meu punt de vista, com una gran gimcana global. N’he trobat, sola o amb ajuda a Girona, Oslo, París i Brussel·les, i tinc moltes ganes de continuar buscant, de reviure els moments d’infantesa tot buscant tresors perduts enmig del bosc. Us recomano una passejada per la pàgina web i a veure si ens trobem algun dia, ja sigui per urbs, a prop del mar o a la muntanya, buscant un “catxé” i descobrint o redescobrint diferents llocs!

Fa uns quants dies que ETA va declarar un alto al foc permanent i internacionalment verificable. Espero que sigui un pas cap a l’abandonament definitiu de les armes, per a mi, sincerament una bona notícia, però per a alguns estaments de l’Estat espanyol, sembla que no gaire, ja que se n’ha fet més ressó a la premsa internacional, amb valoracions positives, que no pas a aquell país. Crec que és moment que tothom cedeixi una mica per a poder trobar una solució pacífica a aquest conflicte, que no es vessi ni una gota més de sang, que s’acabin les tortures d’una vegada per totes. La paraula és una arma molt potent. Espero que la societat basca pugui decidir lliurement si vol ser un estat lliure, sense més armes que les paraules pel mig. Uns ja han fet un pas. Espero que des de l’altre costat també, que no siguin tant capgrossos de no voler buscar la pau. O potser els fa por la voluntat del poble basc?