evita

Presentar un projecte de recerca a una convocatòria pública és tota una aventura. Primer cal que surti la convocatòria i després, omplir el projecte. Pàgines i més pàgines, però bé, també és un plaer poder idear projectes. Tot seguit el pas de l’avaluació per comitès, teòricament d’experts, que a vegades, amb els comentaris que fan, deixen bastant a desitjar i et fan pensar quan de temps fa que no es reciclen... Si tens la sort que et donen el projecte, sovint ve altament retallat per la part econòmica. El més freqüent és que te’l denegui n i llavors calgui al·legar, i amb un xic de sort, potser encara pesques alguna cosa. Però el que fa més ràbia és l’amiguisme que es mou. No fa pas gaires convocatòries, en una d’espanyola, de tots els projectes que es van presentar en l’àmbit en el qual treballo, només es van coincidir aquells provinents de la Universitat de Múrcia, molt lligada amb el Partit Popular. Casualitat? Crec que no gaire, precisament perquè no és la primera vegada que ...

En el cas de l’Agència Catalana de Qualitat Universitària, l’AQU, els criteris que demana són més estrictes que en el cas de l’agència de qualitat espanyola. Però tot i complir-los, personalment em van denegar l’acreditació, amb arguments que no s’aguantaven per enlloc.   A més, poder obtenir una plaça en una universitat pública catalana està esdevenint gairebé una autèntica quimera. El model que està proposant el conseller Mas-Colell és un model que aboca a fer-nos fora a molts dels que ara estem a la Universitat. Tal i com ja vaig explicar ahir, per obtenir acreditacions per la Generalitat prepondera la recerca a la docència i també que hagis estat fora durant com a mínim un o dos anys (personalment, sumant estades d’entre tres i sis mesos per diferents llocs del món, ja porto un any fora; no puc fer un llarg període perquè tinc les obligacions docents ) per a poder optar a una plaça d’agregat o una Serra Húnter. De fet, les places més o menys fixes que es convoquen actualme...

Un altre element a tenir en compte és el fet que quan demanes una acreditació, en el cas de la Generalitat només compta la recerca i   gairebé gens la docència (almenys en el cas de l’acreditació d’agregada). Bé, només compta la docència a màsters i a cursos de doctorat, que són només una petita part de la docència i que sovint vol impartir el professat ja consolidat. I les hores que passem preparant i impartint classes teòriques i/o pràctiques a graus, que és a on molts dediquem la major part de la nostra docència, no compten per a res? No. Moltes i molts dels que preparem classes amb entusiasme, ho fem per deure moral ja en el fons som treballadors i treballadores públiques. En el cas de demanar l’acreditació a l’agència espanyola de qualitat universitària , tot i que també es dóna prioritat a la recerca, almenys es té un xic més de consideració per a la docència. En aquest sentit, quan es   convoquen places sempre tindrà més possibilitats d’aconseguir-la alguna persona ...

Actualment, si es vol fer carrera acadèmica i quedar-te a la universitat com a professor/a més o menys estable, la carrera professional comença normalment essent professor lector (ja sigui amb l’acreditació catalana o espanyola); seguidament, hi ha el pas a agregat i finalment, a titular (ja funcionariat). Per a poder optar a cadascuna d’aquestes places cal passar per unes oposicions, a les quals es pot presentar tothom qui tingui els requisits demanats. Els contractes de professor lector són de 5 anys , teòricament. Després, ve el pas per agregat, que sense ser funcionari ja és una plaça indefinida, i finalment, el pas a funcionariat. Entre altres requisits en les acreditacions es demana un gran nombre de publicacions i també haver dirigit projectes. I aquí s’esdevé un altre problema. Un investigador/a que tingui una plaça de professor lector no pot optar a demanar projectes ( i si ho fa, difícilment li donaran), ja que sovint els projectes duren més que no pas el seu contracte. ...

El sistema universitari que tenim a Catalunya i a l’Estat   espanyol, sota el jou del qual encara estem, és ben galdós. És gairebé un sistema oligàrquic a no hi ha molts que tenen la cadira enganxada al cul i que no la deixen anar de cap manera. Per poder optar a tenir una plaça més o menys estable   en una universitat catalana cal acreditar-se , ja sigui que per l’Agència Catalana de Qualitat Universitària ( www.aqu.cat ) o bé pel ministeri que esdevingui en cada instant ( www.aneca.es ) . Si es convoca una plaça per a professorat universitari, has de tenir l’acreditació corresponent que atorguen aquestes agències de qualitat. Però el problema rau en què estableixen uns criteris molts difícils d’assolir.   Aquests criteris tan durs porten que en molts llocs de treball s’instal·li una competència malaltissa que provoca baralles, mal ambient de treball, i en alguns casos “mobbing” i depressió.   I per més inri,   molts dels que fan d’avaluadors per dir si co...

La Sandra és una llunàtica.   I no és un adjectiu que li escaigui pel fet de ser excèntrica, ans al contrari, és més aviat una persona que passa bastant desapercebuda en seu dia a dia. Llunàtica se li adiu perquè fa temps que funciona segons el calendari lunar. No sap ben bé com va començar aquesta vida lligada al satèl·lit que ens fa companyia a les nits, i que segons sembla, va ser trepitjat per l’home per primera volta l’any 1969. Però fa anys que segueix la mateixa rutina que li marca el calendari nocturn. La seva vida és rutinària, treballa de funcionària municipal ja fa una bona colla d’anys. Tot i que ha tingut més d’una oportunitat (i encara en té), continua afermada a la seva solteria i a no voler compartir sostre amb ningú més que novsigui un gat. Actualment viu amb el “Negret”, però abans n’ha tingut altres. Com que l’horari li permet, fa múltiples activitats: idiomes, ganxet, coopera amb l’associació de veïns del barri, participa al banc del temps, etc. Però la seva ...

  NIT DE FEBRER Al costat d’una espelma, en la penombra de la nit, miro defora, parapetada darrera la cortina, d’una casa plena de secrets, Un vell fanal que mai descansa, il·lumina una freda nit. Dansen els flocs de neu, tendres espurnes d’enyor. Sigil·losament t’acostes: m´abraces i em beses el coll. Les teves dolces mans, trapelles, em ressegueixen el cos, tremolós i delerós de la teva escalfor, de fondre’s amb la teva pell. Amb les parpelles closes, sé que sóc al paradís. A fora, sobtadament, una violenta ventada fa caure el fanal. S’esdevé la foscor. I amb ella s’esmuny el teu miratge. I el meu somni. I el meu desig. Una nova ventada, impetuosa, penetra les cortines Apaga l’espelma. I em glaça l’ànima.              

Durant la tardor de l'any passat vaig aprofitar per aprofundir un xic més en la història del meu país i, concretament, en el període de la guerra de Successió ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_Successi%C3%B3_Espanyola ). Això ha estat gràcies a la novel·la de Jaume Clotat i David de Montserrat, “Lliures o morts”, que fa una recreació mig fictícia, mig real de la vida d’Ermengol Amill ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Ermengol_Amill_i_Moliner ) , un dels capitosts de la guerra de Successió i a voltes, molt poc conegut. La novel·la és una molt bona recreació històrica de l’època, molt ben treballada i molt ben documentada, que en certs moments, sobretot, cap al final, enganxa bastant. A la meitat de la narració, personalment, se’m va fer un xic feixuc continuar amb la lectura, potser massa informació condensada amb poques pàgines. De totes maneres, amb un vocabulari amè i planer, es pot conèixer una mica més del nostre passat a través de les pàgines d’aquest llibre. I a...

“El foraster”   ( www.tv3.cat/elforaster ) és el nom d’un programa de TV3 del qual no fa gaire se n’ha acabat la seva primera temporada d’emissió. Al principi no hi vaig parar gaire atenció, però des de la llunyania, m’hi he aficionat. I la veritat és que m’ha captivat. Veure gent de tots els racons del país, bé, del Principat, amb el seu dia a dia, amb les seves peculiaritats, les seves manies...Som un país ric, molt ric en molts sentits, però sobretot, en el sentit humà. M’he emocionat amb les històries petites, alhora que extraordinàries de molta gent, sobretot la gent de més edat. També se m’ha escapat algun somriure i cara d’al·lucinació amb les excentricitats d’alguns conciutadans i conciutadanes meus.   He sentit, i cal remarcar que en la distància els sentiments a voltes s’accentuen i d’altres es refreden, molt endins el meu país, aquest país que ben aviat serà lliure. Gràcies “El foraster” per fer-me adonar encara més com de gran n’és el meu país!   ...

Una de les altres coses que he pogut fer durant aquestes últimes setmanes és visitar el museu d’art de Filadèlfia ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Museu_d'Art_de_Filad%C3%A8lfia ; https://www.philamuseum.org/ ) . La veritat és que l’entrada no és barata, però el primer diumenge de cada mes fan com jornada de portes obertes;   s’ha de donar una quantitat simbòlica, et posen una mena de pin, i vinga, a visitar! Va coincidir que hi vam anar el dia en què se celebrava la Superbowl, un espectacle nacional que paralitza mig país. Fins i tot hi havia un grup de nois vestits de jugadors de futbol americà per fer una mica d’ambient. A més, una altra que cosa que em va cridar l’atenció va ser que a dins s’hi celebraven fins i tot exhibicions d’esgrima.   A part de les activitats no estrictament artístiques, la veritat és que em va sorprendre el que hi ha allí dins: vaig quedar embadalida amb un quadre que no sabia que era de Joan Miró (a la fotografia adjunta), pels Van Gogh, pels M...

SEQÜÈNCIA Mirades Tempteig Acostament Flirteig Abraçades Besos Erecció Mullena Llepades Succions Penetració I al final l’explosió: ohhhhhhhhhh ohhhhhhhhhhhhh   ohhhhhhhhhhhhh

Amb l'acabament del gener, una nova galleda d'aigua freda contra la immersió lingüística. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictaminava que si un alumne (bé, la seva família ho demana), tot una classe ha de fer el 25% de les assigantures troncals en castellà. A Catalunya només ho han demanat 5 famílies inadaptades i incultes i per culpa d'elles, teòricament, tota una classe haurà de fer el 25% de les assignatures en castellà. A aquestes 5 famílies, a  (In)Convivència Cívica, Ciutadans i el PP, els que aplaudeixen la sentència, només em queda dir-los que, malgrat que som terra acollidora, si no s'adapten ja poden fotre el camp. Mentrestant, al País Valencià centenars de milers de xiquets i xiquetes no poden estudiar en valencià per culpa de la mateixa política aniquiladora de la dreta feixista. Ja n'hi ha prou que a Ses Illes, al País Valencià i al Principat el PP i els seus sequaços només dissenyin atacs per aniquilar-nos la llengua i la cul...

Una altra cosa que em sorprèn de la vida americana és anar a sopar o a dinar fora. I no ho dic perquè sigui un fet poc habitual a casa nostra. El que em té astorada és la quantitat de menjar que arriben a posar per ració! No m'estranya que hi hagi els problemes d'obesitat que hi ha. No en tots els restaurants, però en molts, la ració és tant abundosa que és impossible acabar-se-la. El que fa la gent que no s'acaba el menjar és una pràctica que també he fet algunes vegades: demanes un recipient per a poder-te endur les sobres. Aquí és una cosa molt habitual i que trobo d'allò més encertada. Tu ho has pagat, tot i que no t'ho has acabat, però t'ho emportes. Per sort, a casa nostra cada dia això també s'estila més! Però de veritat, encara no deixa de sorprendre'm tot el que et posen en un plat quan demanes una ració. Molt exagerat, la veritat. És que gairebé tot en aquest país cal que sigui XXL?    

Fa algunes setmanes que a TV3 va començar una nova temporada del programa “Afers exteriors” ( http://www.tv3.cat/afersexteriors ). I el primer lloc que van visitar va ser l’Afganistan, que continua en guerra, una cruenta guerra que sembla que no té fi. Durant el programa es van veure dos catalans i una catalana que viuen allí, els tres dedicats al periodisme o al fotoperiodisme. Fan una gran tasca d’ensenyar al món què passa allí. Em va sobtar sobretot, però, el testimoni de la noia, la periodista Mònica Bernabé, que va vestida a l’estil afganès per passar desapercebuda i evitar que la violin o que la toquin. Em sobtà, però, la cruesa   amb què relatava la vida allí, sobretot de les dones, que són menys que res.   Violades, ultratjades, invisibles. Fa mal veure això, molt. Hi ha molta feina a fer i no puc fer més que sentir-me afortunada de tenir la vida que tinc, però com a ser humà i com a dona tinc l’obligació de continuar lluitant perquè aquesta ignomínia que viuen le...

De nou, un bon llibre recomanat i prestat per una bona amiga, que a més va guanyar el premi Ramon Llull 2013. I de nou un llibre sublimment escrit per Sílvia Soler en clau costumista. Una història qualsevol que s’acaba convertint en un gran relat, un repàs per la vida de dues persones que estan condemnades a acabar juntes tot i que el elles mateixes s’entesten a desfer el que el destí els té marcat. El relat desgrana el recorregut vital de la Júlia i l’Andreu i la seva quotidianitat. Les seves vides ja estaven lligades des de que estaven als úters de les seves respectives mares i malgrat molts alts i baixos, la vida els acaba unint. Un llibre que aparentment no té res d’especial però que acaba essent impressionant, sobretot per la senzillesa i la bona escriptura de Sílvia Soler. Un llibre que demostra que totes les vides poden ser especials malgrat la monotonia (o no) que a voltes desprenen!  

  INICI DE CÀNTIC AL TEMPLE Ara digueu: "La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comencem a segar el blat madur i amb ell, les males herbes." Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: "Nosaltes escoltem les veus del vent per l'alta mar d'espigues". Ara digueu: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble".    

La maleïda crisi que està estesa per mig món porta encara més desigualtats. Cada dia els rics són  més rics, i els pobres, més pobres. 85 magnats atesoren la mateixa riquesa que la meitat de la població pobre del món ( http://www.elperiodico.com/es/noticias/economia/mitad-riqueza-mundial-manos-ricos-3025949 ). Trist, fastigós, però cert. Potser no tots, però tinc la convicció que la gran majoria d'aquests rics ho han fet a costa de la suor i de l'explotació de molta gent pobra. S'aprofiten de la vulnerabilitat dels mes febles per omplir-se les butxaques i construir bombolles de luxe. La seva ambició no sol tenir límits, passa per damunt de les vides. En quins monstres ens hem convertit? A on han quedat els principis de solidaritat? Tan sols donessin la meitat de la seva riquesa, segurament continuarien essent rics i molta gent deixaria de ser pobre. Però mentre els bitllets tintats tinguin més valor que una vida, que un somriure, és que hem perdut la humanitat.   ...

Hi ha moltes coses de la quotidianitat dels americans que no em deixen de sorprendre... Vagi per endavant que m’estimo els animals amb bogeria i que faré sempre el que pugui perquè estiguin bé i no estalviaré en veterinaris ni medicaments. Però aquí crec que en fan un gra massa. Si l’altra vegada ja em vaig quedar esmaperduda amb els milers de dòlars que es va gastar una dona per salvar una cabra, ara m’ha sorprès assabentar-me que és força   comú que s’organitzin diades per ajudar a finançar operacions d’animals, com per exemple, una operació de cataractes. Em van contar que hi havia una família que preparava un bufet lliure a casa seva un diumenge a la tarda per finançar la citada operació. El preu era de 15 dòlars i amb el que es recaptés, s’ajudaria a operar el gos. Hi tenen tot el dret, però la pregunta que em faig és que per què aquests diners no es destinen a programes per ajudar a la gent a menjar, que aquí també hi ha molta pobresa. Qüestió de prioritats, ben trista p...

Amèrica com a nació no m’agrada. Molt imperialisme, molt capitalisme. Però una altra cosa són els americans i les americanes. La veritat és que de tots els llocs a on he tingut oportunitat d’estar i/o visitar, em quedo amb els habitants dels EUA que he pogut conèixer. No he trobat gent més sol·lícita, amable i disposada a donar-te un cop de mà. En tot moment sempre m’hi he trobat com a casa, ben acollida, respectada i ajudada. Tot i que no comparteixo molts elements del seu mode de vida ni tampoc moltes de les seves manies, fòbies o creences, la convivència amb elles i ells sempre ha estat molt positiva. Per això, fora estereotips, no es pot posar a tothom en un mateix sac, ni molt menys. I espero que aquesta bona sensació i impressió que tinc dels americans i les americanes no canviï!!    

Un dels darrers llibres que vaig llegir el ja acabat 2013 va ser “Paraules per a Gaeta”, del també, a part d’escriptor debutant, cantautor ja consolidat Cesk Freixas. El llibre està editat per la cooperativa “Tigre de Paper” i és un compendi de pensaments que es llegeixen en un tres i no res. Petites reflexions al voltant de la societat en la qual vivim, compromeses amb les persones i amb el país, aquell que va de Salses a Guardamar, i com s’esmena en un dels textos del llibre, de Maó a Pinós. També s’hi desgranen petites històries, com la de l’origen de l’expressió “Tocar el dos” o d’un bombardeig, per sort mig fallit, a al poble natal de l’autor, Sant Pere de Riudebitlles.   I entremig, històries de la quotidianitat que ens queden tan a prop i tan reals que fins i tot, a voltes, les obviem.   També m’han agradat molt les històries dels avis i les simpàtiques i tendres   “Coses de Poetes”. Bé, millor ho   aneu descobrint vosaltres mateixos/es!   “ Paraules...