Irlanda, dia 3: Dublín-Limerick-Cliffs de Moher-Burren-Badia de Galway-Dublín (26 de març de 2013) (II)



L’anècdota del viatge succeeix de camí. El guia, per permetre’ns passar per un camí que han fet però que encara no han inaugurat, ens porta per uns camins de cabra a on l’autocar passa amb dificultats. La cara dels passatgers és de pànic i es fa un silenci sepulcral. Finalment, arribem a on ens volia portar ell i baixem del bus. Ens saluda,com no, un vent glacial i un paisatge que talla la respiració de bell que és.
Els penya-segats de Moher (http://ca.wikipedia.org/wiki/Penya-segats_de_Moher; http://en.wikipedia.org/wiki/Cliffs_of_Moher) fan una mitjana de 120 m, però en algun punt arriben als 214m i tenen una llargada de 8 km. Es poden veure des d’allí les illes Aran. També hi ha un mirador, la torre O’Brien. Realment passejar per aquesta meravella de la natura és un tot un regal pels sentits (llàstima del vent un pèl massa gèlid). Una cosa que també és curiosa és que hi ha cartells amb números de telèfon d’ajuda per si la gent té temptacions de suïcidar-se...Passem una estona màgica, preciosa carregant la retina i la capseta dels records de les instantànies del paisatge. Però les coses bones sovint són efímeres i hem de marxar. La següent parada ja és per recuperar forces i fer un mos en un petit poble no allunyat del centre neuràlgic dels penya-segats. Allí el guia ens mostra una petita estàtua al capdamunt d’un petit turó. Ens conta que significa un símbol ancestral de fertilitat i que les noies l’anaven a tocar per tal de poder ser mares. Com que queda un xic allunyat, no hi vaig i aprofito per dinar. I després d’omplir la panxa i recuperar forces és el moment d’anar cap a la zona de Burren (http://en.wikipedia.org/wiki/The_Burren; http://ca.wikipedia.org/wiki/The_Burren ), amb un paisatge gairebé lunar i espectacular. Pedres i més pedres esteses. També es veu que és una zona fòssil important i amb una vegetació ben característica que neix entre les pedres. Val la pena, realment, contemplar la immensitat de l’oceà Atlàntic des d’aquesta zona. La següent parada del periple és a l’abadia de Corcomroe (http://en.wikipedia.org/wiki/Corcomroe_Abbey) , que està bastant en runes. I tot seguit, ja no ens parem fins al poblet de Kinvara (http://www.kinvara.com/; http://en.wikipedia.org/wiki/Kinvara), a la zona de la badia de Galway (http://en.wikipedia.org/wiki/Galway_Bay ). Allí estirem les cames i poca cosa més, ja que el poble és petit. A la sortida del poble hi ha un petit castell, el castell de Dunguaire, que es veu que està en venta. La llegenda conta que la filla del noble que hi habitava esperava el seu amant mariner i donava tres voltes al castell en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Si es vol tenir sort en l’amor es veu que s’han de fer... I ja el viatge dóna per poc més. Ja de tornada, el guia també ens explica que el gaèlic s’ensenya obligatòriament a les escoles, però que molta gent l’utilitza de forma habitual a les converses. De totes maneres, és bonic de comprovar que tot la retolació és bilingüe a tot al país, en gaèlic i també en anglès.
Un cop a Dublín, encara amb els últims rajos de sol, fem una visita ràpida a la zona del castell (http://en.wikipedia.org/wiki/Dublin_Castle; http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Dubl%C3%ADn ), a la església de Crist i directament cap a Temple Bar a beure una Smithwicks amb una mica de Guinness al damunt, mentre a fora no para de nevar (per sort no agafa!). Anem a sopar a un bar de Temple Bar i res més, cap a dormir i gaudir de les últimes hores en terres irlandeses...
La fotografia correspon als penya-segats de Moher
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís