Irlanda, dia 2: Dublín-calçada dels Gegants-Belfast-Dublín (25 de març de 2013) (II)
Obtén l'enllaç
Facebook
X
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions
Després de dinar ens dirigim cap al pont de corda de Carrick-a-rede (a
Ballintoy) (http://en.wikipedia.org/wiki/Carrick-a-Rede_Rope_Bridge)des d’on es pot
veure Mullaghmore, ja a Escòcia, i també l’illa de Rathlin. Els panells
informatius conten que allí hi ha una flora i una fauna gairebé úniques.
Realment el guia ens assegura que tenim sort, ja que el dia és molt net i ho
divisem de manera ben clara. De totes maneres, degut a les impressionants
ratxes de vent (més de 55 milles), el pont està tancat i marxem abans d’hora,
ja que el fred és inaguantable. La següent parada del periple pel nord de l’illa,
per la zona de Larne, és el poble deCarnlough (http://en.wikipedia.org/wiki/Carnlough) , a on fem un petit recés. No hi estem gaire i anem ja
directament cap a Belfast. La carretera que ens hi mena és impressionant. El
guia ens diu que no l’hem feta al matí perquè sol estar glaçada. I no
m’estranya, ja que totes les muntanyes estan cobertes per una bona capa de neu.
Quina bellesa, quanta tranquil·litat! Un cop a Belfast, ens parem davant de l’ajuntament
i fem una volta per la ciutat abans de tornar a enfilar el camí que ens torna a
Dublín. La ciutat de Belfast, almenys a la zona del centre, està bastant ben
arreglada i el temps acompanya, ni que sigui de forma momentània. Després d’una
bona estona de bus, arribem a la capital d’Irlanda i encara tenim temps d’anar
a fer un mos, una cervesa negra al PorterHouse (tot escoltant bona música) i ja
cap a dormir!!
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida! UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res. Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.
Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Comentaris