Irlanda, dia 2: Dublín-calçada dels Gegants-Belfast-Dublín (25 de març de 2013) (II)




Després de dinar ens dirigim cap al pont de corda de Carrick-a-rede (a Ballintoy) (http://en.wikipedia.org/wiki/Carrick-a-Rede_Rope_Bridge)  des d’on es pot veure Mullaghmore, ja a Escòcia, i també l’illa de Rathlin. Els panells informatius conten que allí hi ha una flora i una fauna gairebé úniques. Realment el guia ens assegura que tenim sort, ja que el dia és molt net i ho divisem de manera ben clara. De totes maneres, degut a les impressionants ratxes de vent (més de 55 milles), el pont està tancat i marxem abans d’hora, ja que el fred és inaguantable. La següent parada del periple pel nord de l’illa, per la zona de Larne, és el poble de  Carnlough (http://en.wikipedia.org/wiki/Carnlough) , a on fem un petit recés. No hi estem gaire i anem ja directament cap a Belfast. La carretera que ens hi mena és impressionant. El guia ens diu que no l’hem feta al matí perquè sol estar glaçada. I no m’estranya, ja que totes les muntanyes estan cobertes per una bona capa de neu. Quina bellesa, quanta tranquil·litat! Un cop a Belfast, ens parem davant de l’ajuntament i fem una volta per la ciutat abans de tornar a enfilar el camí que ens torna a Dublín. La ciutat de Belfast, almenys a la zona del centre, està bastant ben arreglada i el temps acompanya, ni que sigui de forma momentània. Després d’una bona estona de bus, arribem a la capital d’Irlanda i encara tenim temps d’anar a fer un mos, una cervesa negra al PorterHouse (tot escoltant bona música) i ja cap a dormir!!
La fotografia correspon a l'Ajuntament de Belfast

 

Comentaris

Publica un comentari

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatges
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

Imatges
Llegint la Presència, he trobat aquesta rondalla del meu estimat País Valencià . Això diu que era un dia un jovenet que li va demanar a sa mare un pollet amb intenció d’anar-se’n pel món a fer fortuna. La seua mare li’l donà i se’n va anar camí avall. A poqueta nit veié una casa de l’horta i entrà. -Bona nit. No farien el favor de deixar-me quedar ací, que se m’ha fet de nit i no sé on anar? - Bé, entra. - I el pollet que duc? On el deixe? - Tira’l al galliner, que allí hi ha gallines. I així ho va fer, però com que les gallines s’alcen de bon matí, a picotades van matar el pollet. Quan s’alçà de dormir, entrà al galliner i se’l trobà mort: - Què li pareix? M’han volat el pollet! Ara quina fortuna faré jo? Faran el favor de donar-me una gallina. Jo d’ací no me’n vaig si no em donen una gallina. Li donaren la gallina i se’n va anar. I camina que caminaràs, tira que te’n vas, se li tornà a fer de nit. Tornà a entrar a una altra casa: - No farien el favor de deixar-me passar la nit ací?
Més informació

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís

Imatges
Per Sant Jordi, em regalen el “Premi Sant Jordi 2017”, que no és altre que la novel·la del nordcatalà   Joan-Lluís Lluís, “Jo soc aquell que va matar Franco”. Passen els mesos i m’acabo emportant la novel·la de vacances i me l’acabo llegint a la riba de l’Amazones. Una bona combinació per conèixer pretesament   qui fou l’assassí del dictador. Joan-Lluís Lluís aconsegueix que el lector s’endinsi tan en el seu relat que aconsegueix, o almenys en el meu cas, que acabi reescrivint la història que havia après sobre la mort de Franco, ni que sigui per unes hores. En la novel·la es desgranen les vicissituds de la vida d’Agustí   Vilamat, nascut a Solsona i que ja de ben petit s’enfronta a una infantesa diferent, però que li serveix de pretext per endinsar-se en l’amor a la llengua catalana gràcies a un notari. I a partir d’aquí, el protagonista comença una carrera professional que es veu truncada per l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i que marca els esdeveniments vitals del pro
Més informació