Irlanda, dia 2: Dublín-calçada dels Gegants-Belfast-Dublín (25 de març de 2013) (I)



El segon dia a l’illa d’Irlanda es lleva ben prest. A les 5 del matí ja estem de peus enlaire i a punt de marxa. Com que disposem de pocs dies, ens hem decidit a anar amb un tour organitzat.  Marxant de casa aprofitem per agafar un cafè ben calent i ens dirigim a agafar el bus (http://www.extremeireland.ie/). Ens hi enfilem i comença l’excursió que ens porta a Irlanda del Nord (http://ca.wikipedia.org/wiki/Irlanda_del_Nord; http://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_d%27Irlanda_del_Nord ) . Pel camí el paisatge verdós deixa pas a uns camps completament nevats i una fred que es posa al óssos només de baixar del bus quan ens parem momentàniament a fer un cafè. Com que estem en zona anglesa, només podem pagar amb targeta, car no portem lliures angleses. Tira que tiraràs passem pels afores de Belfast, una ciutat a on abunden les banderes angleses, però també irlandeses. La història d’aquesta zona de l’illa és bastant convulsa i actualment hi ha una part que busca la reunificació de tota l’illa, mentre que una altra part dels ciutadans vol continuar pertanyent al Regne Unit. La història és llarga i costeruda. La ciutat és bastant industrial, però també es veu grisa, almenys aquesta és la primera impressió que en tinc. A la ciutat de Derry, també a Irlanda del Nord, ocorregué el Bloody Sunday (http://ca.wikipedia.org/wiki/Diumenge_Sagnant_(1972)) , que fins i tot va inspirar una cançó d’U2. El 1972 uns ciutadans es manifestaven contra la llei que permetia l’empresonament sense justificació de sospitosos de pertànyer a l’IRA (http://ca.wikipedia.org/wiki/IRA) , l’exèrcit republicà irlandès, que advoca per la reunificació de tota l’illa, van ser tirotejats per soldats britànics. Totes aquestes històries ens les va explicant el guia, que alhora fa de conductor del bus. També conta que actualment a Irlanda del Nord hi ha gent que vol continuar essent britànica, altres irlandesos i una creixent majoria que tant li és, i que podria acabar comportant l’aparició d’una tercera nació. Actualment a l’ajuntament de Belfast hi manen els republicans i han aconseguit treure la bandera anglesa de l’ajuntament, però onejarà per l’aniversari dels membres de la corona anglesa, per exemple...
La història conta que el rei Guillem d’Orange va aconseguir fer-se amb aquestes terres i per això el 12 de juliol hi ha les desfilades dels “Orange”, els anglesos, que són unionistes i es veu que són descendents dels escocesos amb els quals els anglesos van repoblar aquesta zona. Abans hi solia haver molts problemes durant les desfilades, però actualment cada vegada n’hi ha menys. Un altre tema que diferencia les dues comunitats és la religió, ja que els anglesos són protestants i els irlandesos, catòlics, fervents devots de Sant Patrici (el trèvol típic d’Irlanda significa Déu, Jesús i l’Esperit Sant).  Finalment, la bandera irlandesa actual vol tenir en compte la comunitat anglesa (el color taronja), la pau (el blanc) i el verd (els irlandesos). Per a més informació sobre la història d’Irlanda, aquí ho explica molt bé: http://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_d%27Irlanda .
El bus continua el seu trajecte, passem per davant de molts monuments en runes, molts al costat del mar i continuem l’excursió cap a la zona de la Calçada dels Gegants (http://ca.wikipedia.org/wiki/Cal%C3%A7ada_del_Gegant; http://en.wikipedia.org/wiki/Giant%27s_Causeway) . Sobre la formació d’aquest bell indret hi ha la següent llegenda (extreta de la viquipèdia, però contada de forma molt semblant pel guia): “La llegenda conta que el gegant Fionn mac Cumhaill (Finn McCool, en anglès) va construir la calçada per a creuar cap a Escòcia i lluitar contra el seu homòleg escocès Benandonner. Una versió de la llegenda conta que Fionn mac Cumhaill es va adormir abans de creuar el pont. Com que no arribava, Benandonner, que era molt més gran que ell, va decidir venir a buscar-lo. Per tal de protegir Fionn, la seva muller Oonagh el va abrigar amb una manta mentre dormia i va fingir que es tractava del fill de Fionn (una variant de la llegenda diu que Fionn va fugir en veure l'enorme grandària de Benandonner i va demanar la seva muller que el disfressés com si fora un nadó). En ambdues versions, quan Benandonner va descobrir la grandària del 'nen', va imaginar-se que Fionn, el pare d'una criatura tan gran, havia de ser realment gegantesc, de manera que va fugir terriblement espantat, i va destruir la calçada per a que Fionn no pogués seguir-lo.
Un altra variació del conte diu que Oonagh va pintar una pedra per a fer-la semblar un filet de carn i li va donar a Benandonner, mentre que al 'nen' (Fionn) li donava un filet normal. Quan Benandonner va veure la facilitat amb la que el nen es menjava el tall de carn, va arrencar a córrer, destruint també la calçada.
La llegenda de la calçada es corrobora geològicament pel fet de què hi existeixen formacions basàltiques similars (creades per la mateixa erupció volcànica) a un lloc anomenat la Cova de Fingal a l'illa escocesa d'Staffa.”
Un cop arribem allí baixem a peu fins arran d’aigua. Mica en mica para el vent i podem gaudir més de l’espectacle natural que allí s’ofereix. Hi ha un munt de columnes basàltiques i també el temps ha fet que s’observin formes curioses com ara un orgue o bé un camell. Ens passem una bona estona contemplant la perfecció del caos d’aquell paisatge i finalment ja marxem. Realment és impressionant com n’és de sàvia la natura! La propera parada és per dinar en un petit poblet no molt lluny de la calçada dels gegants. Mentre hi anem passant contemplem l’espectacular paisatge (continuarà)...
La imatge és de la calçada dels Gegants
 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís