evita

        Corrandes de lluna Avui, si venia la lluna morta, l'amor cantaria que truca a la porta. I si ens arribava amb gep a Ponent, l'amor cantaria en quart creixent. Si la lluna era rodona i roja, l'amor cantaria, l'amor boja. Mes ai, si ve blanca, rodona i blanca, l'amor cantaria que la porta tanca. I si duu la lluna un gep a Llevant, l'amor cantaria l'amor minvant. Ai, quina ufana de lluna! Amic, sortim en finestra entre les dotze i la una! Lluna, moneda de coure a l’aire, duu-nos fortuna entre les dotze i la una.    

"Petons de diumenge", de l'empordanesa Sílvia Soler és un dels últims llibres que he tingut la sort de poder llegir. El relat va ser mereixedor del premi Prudenci Bertrana el 2008, i a fe que s'ho mereix. En les pàgines de llibre es desgrana la vida de la Valèria Isern, una dona amb una vida que de tan convencional esdevé extraordinària. Trenca amb els tabús de l'època (car la narració s'ambienta en la postguerra) volent estudiar arqueologia, però després es refugia en la seva vida familiar. Durant tota la seva vida manté contacte epistolar (poques vegades es troben físicament) amb la seva excompanya d'estudis, l'Elisa Saumell, una dona amb una vida excitant de viatges, amors, èxits. I just en aquest punt és on crec que rau l'èxit de la novel·la: la que hauria de ser la protagonista gràcies a la seva vida "fora de sèrie", l 'Elisa, esdevé una actriu secundària i dóna el protagonisme a la Valèria, una dona forta que narra la seva vi...

    CORATGE (Obrint pas)   Correrem descalços sota un cel de mil estreles a les nits d'hivern de pluja i fred sentirem la fúria corrent per les nostres venes l'emoció salvatge contra el vent encendrem fogueres amb la ràbia i la tendresa que durem gravades sota el pit i clavarem les mans a les arrels d'aquesta terra d'on naix el coratge de seguir sentint-nos vius Creuarem els pobles amb les finestres obertes i els somriures nus sota el sol roig estendrem revoltes quotidianes i senzilles amb l'amor que ens crema dins el cor viurem l'esperança dels qui lluiten cada dia com mil punys units per un embat i omplirem carrers amb les riuades d'alegria d'on naix el coratge de guanyar la nostra llibertat  

Xipre, primer avís de la troica europea. Després de Xipre, em pregunto si vindrem nosaltres. Fa fàstic que el poble hagi de pagar els excessos dels bancs. Volen gravar un impost sobre els estalvis de la gent, els diners que el poble s'administra com vol. Mentrestant, els responsables deuen estar fotent-se un bon fart de riure. Cada dia que passa la Unió Europea està més podrida i pervertida, en mans del capital. Ha de ser una Europa dels pobles i no dels diners. I veient com volta el panorama, em sembla que no tinc cap ganes que el futur estat català lliure i sobirà entri dins d'aquest circ que és la Unió Capitalista Europea...

"La perfecció del caos" és el títol del darrer treball de grup Dept., un disc que es pot baixar gratuïtament des del seu web, www.dept.cat. Un disc molt "canyero" a on es busca la perfecció del so combinat amb unes lletres que retraten la societat actual en la qual vivim. També cal destacar el disseny, amb una portada que m'encanta. Dins de tot desordre, encara que no ho sembli, hi ha un ordre. "Somniant en un món d'utopies", "Ira" o bé "El meu lloc" són alguns dels títols de les cançons, però si personalment n'he de destacar algunes em quedo amb "Perfecció", "Quan surt el sol" i sobretot, "Impossible", una cançó que ja s'ha convertit en freqüent en la meva llista de preferides. Per molts anys ens puguin continuar fent aquests regals pels sentits No us el perdeu, i a més és gratis!! :)

Reconec que vaig anar Eslovènia per veure la meva amiga Anna i sense conèixer gaire res del país. I la veritat és que ha estat una agradable descoberta. Bones carreteres, tot preparat per les condicions climatològiques adverses, nivell de vida més baix que aquí, i sobretot, gent molt amable i simpàtica. La llengua oficial del país és l’eslovè ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Eslov%C3%A8 ; http://en.wikipedia.org/wiki/Slovene_language ), però el nivell d’anglès de la població en general és bo. També em va sorprendre com la gent està enganxada als esports, ja plogui, nevi o pedregui. Pràcticament viuen per la neu! I un altre fet que em va cridar poderosament l’atenció fou la manera com compaginen vida familiar amb laboral. Les parelles també porten vides bastant independents. Tan pot sortir un dia el pare o la mare fins a les tantes amb els amics com anar-se’n a esquiar un parell de dies sense que per a res s’estripi l’harmonia familiar. Aquí, ho vam comentar amb l’Anna, si els pr...

El diumenge s’aixeca tal i com va acabar el dissabte, és a dir, nevant a tot drap. Ens llevem, esmorzem i preparem les coses per... anar a construir un iglú! Quan ens disposem a anar treure el cotxe, ens el trobem colgat de neu. Intentem treure-la i arrencar-li, però els esforços resulten infructuosos i abandonem. Truquem un taxi, molt barat, que ens porta a uns 15 minuts del centre de la ciutat, a casa d’un matrimoni simpatiquíssim amic de l’Anna. Allà també hi ha una altra amiga de l’Anna amb la seva filla. Només d’arribar, encara nevant, veiem que al jardí la família hi té construït un petit iglú i hi entrem. Fins i tot a l’entrada hi han posat estalactites per adornar! Hi entro i a dins hi tenen fins i tot espelmes. Després de veure un vaset de vi calent, agafem unes pales i marxem cap a lloc a on construirem l’iglú. Ve l’amiga de l’Anna estirant un trineu amb els seus dos fills de 5 i 2 anys, respectivament al damunt! Quina força, amb la neu que està caient! Finalment, des...

A l’apartament descansem una estoneta i després sortim a voltar pels carrers. Comença a nevar quan sortim de casa seva i ja no pararà fins moltes hores després. Passem per carrers i places plens de neu, anem a la zona del pont dels Dracs, un símbol de la ciutat, també anem veiem la font de Robba, els tres ponts i el monument del principal poeta eslovè, France Preseren ( http://es.wikipedia.org/wiki/France_Pre%C5%A1eren ). També visitem la plaça del congrés, passem per davant de l’ajuntament, etc. La ciutat està realment molt “morta”. Tot i que no són ni les set de la tarda, no hi ha gairebé ningú passejant. És veritat que neva i fa fresca, però es fa estrany. I també es fa estrany que els comerços estiguin tancats. Ens sorprèn una noia austríaca, que parla castellà, quan ens identifica com a catalanes, ja que reconeix el nostre idioma. Hi conversem una estoneta i continuem passejant. Finalment, entrem a un restaurant bosni a sopar. Allà ens serveixen una espècie d pa amb un for...

Després de dormir poques horetes, el dia es lleva fred però lleugerament assolellat a Ljubljana. Després de fer una mica el manta, anem a comprar queviures i esmorzem tranquil·lament. Entre pitos i flautes acaba essent migdia quan ja ens decidim a sortir i anar de visita. Després de “desenterrar” el cotxe de neu de la meva amiga, arranquem i sortim de la ciutat. El paisatge és realment impressionant. Tot ben blanc, gent fent esquí als camps; la vida no s’atura. Si a casa nostra hagués caigut la meitat de neu que hi havia, segurament ja estaria tot el país col·lapsat! Anem tirant, tot xerrant i al cap d’una estoneta ja arribem al petit però preciós poblet de Bled ( http://www.bled.si/en/ ; http://en.wikipedia.org/wiki/Bled ), als Alps julians, a uns 50 km de la capital del país. Tot i la nevada caiguda, les carreteres estan intactes! De seguida ens dirigim cap al llac, el símbol de la població. La imatge és bellíssima, impressionant: tot nevat, i del mig del llac, sobresortint-ne, ...

El dia es lleva plujós a Girona. I fred. Passo el matí a casa treballant i quan el migdia ja ha estat passat, sota la pluja em dirigeixo cap a l’estació i agafo el bus que porta fins a l’aeroport. Em sorprèn de veure la poca activitat que hi ha en comparació a temps anteriors! Espero pacientment, tot llegint, que em toqui embarcar, tot mirant caure la pluja. Finalment, ja un cop dins de l’avió, m’endormisco i ja gairebé no obro els ulls fins que aterrem a l’aeroport de Treviso, prop de Venècia. Mentre esperem per desembarcar m’adono que els nois que tinc asseguts al costat també van a Ljubljana. Tots junts, esperem que arribi el taxi, el Goopti ( http://www.goopti.com/ )   que ens portarà des de Venècia a la capital d’Eslovènia, un país d’uns quatre milions d’habitants; a Ljubljana, la capital, hi viuen entre 200000 i 250000 persones. Sorprenentment som tot el taxi de catalans, uns de Girona i uns altres de Tortosa. Som vuit en total més el conductor que no es treu la jaque...

Una altra petita perla d 'edicions El Llop Ferotge, aquest poe mari del  David Casadellà, prologat per Antoni Vidal. Un recull de poemes que exploren en món interior de l'autor i també la seva visió del món i de la vida. El llibre està dividit en tres grans blocs: el primer, "Indogàmia autumnal", amb 13 poemes, dels quals en destacaria Desig , Flors o Amic , per citar-ne alguns dels que més m'han cridat l'atenció. En el segon bloc, titulat "El camí dels tres fars", és el que personalment més m'ha agradat; d'aquesta part en destacaria  mil nou cents noranta-nou i també entrerrius (subdividit alhora en tres poemes). I finalment, de la tercera i última part, "2112", la tria ha estat ben dura per citar-ne algun dels poemes, però em quedo amb Oracle (real dream) . Dins del poemes, per exemple, es poden trobar d iferents idiomes en un mateix poema, fet que li confereix una fo rça i una originalitat inusuals. En el llibre també hi...

Guerres internes, guerres professionals que esgoten, guerres entre pobles a on perden sempre els més innocents i els més pobres, guerres brutes, guerres entre polítics i entre ciutadans, entre rics i pobres, entre opressors i oprimits... Tipa de viure constantment amb aquesta paraula. Fins quan hi haurà guerra????!!! Prou si, us plau!!  :(

Tot i que ja fa gairebé dos anys que vaig editar el meu primer llibre, al final s'han esgotat els exemplars i en fem una segona reedició que ja està a la venda. Mai m'ho hauria pensat, de veres! I per celebrar-ho, farem una nova gira de presentació, que comença avui a la biblioteca municipal de Salt! Contenta i amb ganes de continuar escrivint. Només em queda dir gràcies a tothom que ha tingut la voluntat i les ganes de comprar el llibre! I sobretot, moltes mercès a l'editor del Llop Ferotge, Jorge Morales, per la seva impagable tasca i amistat! Si voleu, ens veiem en alguna presentació! Una forta abraçada!!

Fa poc ens va abandonar el meu oncle de Madrid. La seva esposa, la tia Lola, no va aguantar el fet de perdre la persona amb qui havia compartit pràcticament tota la vida i també s'ha fos a les estrelles. Un cop dur, em vénen a la memòria multitud d'imatges, de records, de moments. Però el que més em resta és la seva fortalesa mental i l'amor que sempre va professar a la seva família i a la seva terra. Va presidir el casal català de Madrid, organitzava ballades de sardanes, una dona vital i molt forta tot i la seva aparent fragilitat física. Mai us oblidaré, gràcies pels moments compartits i una forta abraçada, allí a on sigueu, segur que estareu junts!

Tot i que ja fa dies que vaig acabar de llegir "Un cel de plom", són moltes les vegades que he pensat en el que s'hi narra. Això m'ha portat a buscar informació sobre la memòria històrica per la qual Neus Català, entre altres, lluita per tal que no es perdi. Actualment, a Catalunya hi ha diverses entitats, com ara l'Amical de Mauthausen ( http://www.amical-mauthausen.org/cat/index.php ), l'associació Memòria Històrica (http://www.memoriacatalunya.org/; http://www.memoriahistorica.cat/),  el memorial democràtic (http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic), etc. Tot i que és molt tòpic, cal no oblidar la història per evitar caure en els mateixos errors...Gràcies a tothom que fa possible que no s'esborri la memòria històrica. Feixisme, mai més!

  TU Tu, petita flor que esclata de vida.                                                  Tu, que has sobreviscut a la guerra, Tu, que et lleves cada matí amb un somriure, tu, que abraces amb deler els teus fills. Tu, que lluites cada dia per un món més just, tu, que vas contracorrent. Tu, que adores als qui et van donar la vida. Tu, que estimes a una altra dona. I tu, que et desfàs amb l’amor del teu company. Tu, que ets l’amiga fidel. I tu, que camines ferma cap al teu futur. Tu, que recordes totes i tots els que lluitaren per la llibertat. Tu, que acarones el teu ventre ple de vida. Tu, que t’abraces a l’àvia. Tu, que has suportat la infàmia i la tortura. A...

Després d’una època d’estrés, sense hores per pensar en res més que no fos el treball, vaig dir-me que a la vida no només tot és pensar en temes laborals. El primer que se’m va ocórrer fou fer un viatge. Dit i fet. Sense ni pensar-m’hi gaire vaig entrar a la primera agència de viatges que vaig trobar de tornada de la feina en un dia especialment ardu. Entre tot el ventall de viatges possibles, el preu relativament accessible fou l’element que em feu decidir per una escapada a Irlanda. No tenia cap ganes de planejar res, i tot i que no en sóc molt partidària, vaig optar per un viatge d’aquells “tot inclòs i tot organitzat”. Tal i com m’esperava (els tòpics són els tòpics), hi havia bastant gent gran, però és tota una experiència compartir estones amb ells, tot i que a voltes es feia un xic pesat. Amb l’autocar que teníem noliejat ens va portar per una bona colla de llocs, tots verdíssims. Qui fou una fidel companya de  viatge fou la pluja que intermitentment anà apareixent cada...

Del llibre de Carme Martí narrant la vida de Neus Català, hi ha moments per treure realment la son. Sense voler desgranar gaire tot el que s'hi explica, hi ha moment realment molt crus i a on la lectura es fa difícil de continuar, com quan per exemple narra les atrocitats dels nazis torturant a les presoneres, que fins i tot les penjaven amb ganxos de carnisser, fins que després d'una llarga agonia, morien. O se't regira l'estómac quan recorda la sensació que li produïa l'olor dels crematoris. També em va resultar especialment impactant el testimoni d'una altra deportada, que li conta la seva experiència a Català: com van tallar a trossos unes presoneres russes i feien passejar les seves restes per les altres presoneres; o com quan un suposat "metge" va matar a un nadó amb la culata d'una pistola... I moltes altres bestieses. Però de tot m'aferro al coratge de la Neus, al seus records dolços enmig de tanta desesperació, i sobretot, al seu de...

Afegeix la llegenda "Un cel de plom" és la vida novel·lada de la supervivent nazi Neus Català, escrita per Carme Martí. Tot un relat que hauria de ser de lectura obligatòria als instituts. Horror, molt d'horror, lluita, moltíssima lluita, dolor, desesperació, però sobretot supervivència i ganes de tirar endavant per contar l'horror viscut i que no es torni a repetir mai més. Pàgines i més pàgines que provoquen tot tipus d'emocions i sensacions: ràbia, tristesa, il·lusió, empatia, i fins i tot fan esbotzar un somriure. Neus Català, tot un gran exemple de lluita i de no abandonar els seus ideals, jugant-s'hi amb això la pròpia vida. Se't queda un nus a la gola i més ganes que mai d'evitar que tot aquest patiment no s'oblidi, i sobretot, que mai, mai més es torni a repetir. Ravensbrück ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Ravensbr%C3%BCck ), un camp d'horror exclusivament per a dones que, a l'igual que els altres, haurien de visitar aquest...

En les últimes setmanes hi ha un seguit de paraules que formen part del vocabulari quotidià: corrupció, prevaricació, tràfic d'influències, diners, més diners, mentides, més mentides, evasió fiscal, indult, sobres, amnistia fiscal, etc, etc... A veure si durant les properes setmanes esdevenen quotidianes altres paraules com ara alegria, solidaritat, amistat, somriures. Realment, llegir les notícies durant les últimes setmanes ha esdevingut una cop de realitat, de veure que tot està podrit i aquí ningú dimiteix, mentre que en altres països, els banquers ja són a la presó i els polítics ja han dimitit... Això és Espanya, un país dictatorial ple de corruptes. Sabeu què, adéu-siau Espanya!!! (tot i que a casa nostra no estem pas gaire nets, tot sigui dit...)

Gràcies a un exercici en una classe d'alemany, vaig descobrir una orquestra ben curiosa: l'orquestra de verdures! Es tracta d'una orquestra vienesa que té la peculiaritat que no toca amb els instruments als quals estem acostumats, sinó que adapten diferents verdures per fer-les sonar. Per exemple, utilitzen carbasses com a timbals, pastanagues com a flautes i un llarg etcètera. Com que les verdures són peribles, abans d'un concert són els propis músics els que s'encarreguen de construir manualment l'instrument que una estona després faran sonar. Són entre onze i dotze músics que ja han fet alguna que altra gira amb aquesta nova modalitat de fer música! Tot un exercici d'imaginació!!! Jutgeu per vosaltres mateixos!