Carta a l'avi Miquel

Estimat avi Miquel,
no sé per on començar… però tinc ganes de dir-te moltes coses! La primera és que m’hauria agradat conèixer-te molt millor, passar més estones amb tu. Et recordo assegut amb la teva inseparable cadira allà a La Cellera, veient passar els cotxes, esperant que algú es parés a donar-te conversa.  Tinc gravades a la memòria imatges de quan cavaves el camp perquè la mare terra fos generosa en l’abundor. Però ara me n’adono, que tot i que t’estimava i t’estimo amb bogeria, eres un desconegut de qui he descobert la història amb el pas dels anys. Un valent que va marxar a la guerra, a lluitar per uns ideals de llibertat i de justícia. I et tancaren al camp d’Argèlers-sur-mer. T’imagino contemplant el mar, dormint sobre la sorra, fent amics i lluitant per sobreviure a la penúria. Amb els anys també he sabut que tenies metralla al genoll. Per desgràcia, que jo sàpiga, et vas endur el secret de com hi va anar a parar quan ens deixares. Vas callar moltes coses, potser per això entenc  la teva mirada perduda i els teus silencis. Devies patir moltíssim, estimat, però vas lluitar per sortir-te’n i sobreviure. I gràcies a tot això avui estic viva. Ets algú molt meu, molt, amb qui m’hauria agradat compartir més vivències i més confidències. Això ja no és possible, però em queda amb mi el teu esforç, la teva lluita, el teu afany, que no oblidaré i que són per mi un estímul per lluitar en un món més just, en el qual tu creies. El millor homenatge que m’agradaria fer-te és que algun dia el feixisme desapareixerà i el món serà un mica millor per tots.
T’estimo i no t’oblido, avi Miquel
La teva néta.
 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís