Via llarga (un conte)

Ja fa temps que m’he aficionat a això de l’escalada esportiva. Una tarda de diumenge primaveral, avorrit com una ostra, un amic em trucà i em proposà que m’iniciés amb això del món de l’escalada. Tot i que sempre m’hi havia mostrat molt cautelós, al final hi vaig accedir, si més no, per passar una tarda diferent, estirar les cames i matar les cabòries.

Al principi em va costar familiaritzar-me amb els noms de l’escalada: l’arnés, els peus de gat, el gri-gri, etc. Però un cop m’hi vaig posar, em vaig enamorar d’això d’enfilar-me per les parets. Tan de bo ho hagués provat abans: la tensió de ser només la paret i tu, tu i la paret, la capacitat de concentració, l’adrenalina d’aconseguir la fita. Quines sensacions! Part de la culpa de que m’enamorés d’aquest esport també fou gràcies als savis consells dels meus amics escaladors des de ja fa molt temps. I des d’aquella tarda, que he viscut un idil·li amb l’art de pujar i repelar parets. Després d’un any, d’anar-hi cap de setmana sí, cap de setmana també i aprofitar una de les setmanes de vacances d’agost per recórrer mig país descobrint parets, em vaig convertir en un expert. Però un dia qualsevol, un dimecres de novembre,  sortint de classe de rus, la vida em canvià, solter d’or, abella de flor en flor que era jo. La vaig conèixer casualment, quan li va caure el barret que portava per resguardar-se d’un hivern avançat. I com qui no vol la cosa, ens vam posar a xerrar, vam quedar per un altre dia prendre un cafè abans d’entrar a classe, per anar a fer una copa, fins que un dia vam deixar que la passió se’ns mengés. Vaig abandonar momentàniament l’escalada, vaig fer com un ós, vaig hivernar enmig d’abraçades càlides, moixaines tendres i pubis calents i plaents. Però amb l’entrada de la primavera, més fogós que mai de noves sensacions, vaig decidir recuperar l’afició a l’escalada i li vaig dir a la Lídia, la meva noia, si ho volia provar. Al principi no li va fer molta gràcia, però me la vaig endur un cap de setmana a Sadernes, amb nit de sexe sota les estrelles inclòs, i la vaig convèncer. Li costà, però arribat l’estiu, hi estava gairebé més enganxada ella que jo. Recordo un capvespre a Solius, a on després de pujar parets, se’m menjà l’eina ardent després del comentari d’ella dient que s’aguantava amb la paret perquè amb les cames tan obertes i ella tan enganxada a la paret, el seu sexe li feia de ventosa. Em vaig posar calent com una teia imaginant que es masturbava tot fregant-se amb l’arnés que li marcava més que mai els llavis inferiors. I després de deixar el terra lleugerament emblanquinat i no precisament de magnesi, vam acabar la nit amb un bany de nuesa sota les estrelles de la Mediterrània. I la canícula de l’estiu es feu present... i decidírem passar el nostre primer estiu junts fent escalada. Ens vam entrenar uns dies amb el misticisme de Montserrat en l’art de la via llarga, un tipus d’escalada que necessita diverses cordades per pujar uns quants centenars de metres. I després de Montserrat, amb mon pare vam intercanviar la seva furgoneta pel meu cotxe, hi vaig posar un matalàs d’allò més confortable i fogonet, i gasoil per a poder arribar a Taltaüll, a la Catalunya Nord. De camí, però, vam fer marrada a un bosc per deixar que l’escalfor s’evaporés pels nostres porus després de fer l’amor. I és que amb els shorts i l’escot que portava la Lídia, em costava concentrar-me i no pensar en com m’agradaria ser part de les seves calcetes per poder estar a prop del paradís que em dóna tant plaer. Un cop a lloc, vam escalar un parell de dies per les parets que centenars de milers d’anys enrere havien esguardat la vida del l’home de Taltaüll i els seus coetanis, vam passejar pel poble, vam comprar vi als productors locals i ens vam embriagar d’alcohol i amor... Senzillament, vam gaudir del goig de les vacances. Al tercer dia, vam decidir anar a fer via llarga a la població veïna de Vingrau. Vam fer un parell de parets sense cap problema, però a la que anàvem per la tercera, no sé pas com, vam quedar penjats com dues llonganisses i a mercè del ventijol. Vam cridar per si hi havia algú rondant pels voltants que ens pogués sentir. Resposta nul·la. En un principi ens vam posar nerviosos, però de seguida, en veure’ns mútuament allí penjats ens agafà un autèntic atac de riure. Vaig poder comprovar que no hi havia perill de caure, però tampoc m’atrevia a fer gaire res. La Lídia sortosament portava damunt el telèfon mòbil i va fer una trucada al servei d’emergència. Després d’indicar-los detalladament a on érem i quina era la nostra situació, ens digueren que en menys de mitja hora eren allí. Tranquils ja amb la perspectiva d’un rescat imminent ( i que ens entrava dins de l’assegurança esportiva que ens havíem fet, sinó ens hauríem arruïnat !) vam decidir distreure’s. Tot pendolant vam tocar-nos, moment que ella aprofità per agafar el meu arnés i fer-me un petó de rosca. Servidor va lligar les dues cordes amb l’ajuda d’una cinta, de manera que estàvem ben a prop. I d’un petó vam passar a un altre, i no em vaig poder estar de posar les mans sota la brusa i pessigar-li els mugrons (m’hauria encantat llepar-los, però els nostres moviments estaven bastant limitats...). Ella, malgrat les dificultats, aconseguí (i no sé pas com!) posar les seves manetes per dins dels pantalons i comença a jugar amb la punta de la meva tercera cama, lentament, resseguint cada plec de pell. I el seu palmell s’acoblà al meu cilindre desitjós de moviment. Començà a fer relliscar amb un bon ritme la mà amunt i avall, seguint el ritme del vent que movia els dos fuets que semblàvem allí penjats a la intempèrie. Fent gala de la merescuda i veritable fama que les dones són capaces de fer més d’una cosa a la vegada, s’anà movent, i sola es va masturbar amb l’ajuda de la costura dels pantalons ajustats fregant el seu clítoris. Mentre ella feia moure la mà, vaig tancar els ulls i vaig llepar l’aire imaginant que la meva llengua feia el mateix i també  jugava com la cosit dels pantalons ho feia  amb el sexe de la Lídia. Quan ja notava que em pujava un calfred espinada amunt i un espasme anunciava que estava a punt de vessar, vam sentir una veu cridant “Allô, vous êtes bien?”. No vaig ser a temps d’aguantar-me i descrivint una corba que ni el millor expert físic en velocitat curvilínia hauria imaginat aconseguir, em sortí una raig de magnesi blanquinós i líquid que anà a parar damunt del casc d’un dels bomber que ens havia de rescatar. Vermell com un pigot, em vaig amagar la minga mentre la Lídia no parava de riure mentre acabava de gaudir de l’orgasme que els pantalons li havien causat i li contestava que estàvem bé al bomber que es tocava estranyat allò que li havia caigut damunt del cap. El rescat transcorregué amb algun que altre imprevist, però al cap de gairebé un parell d’hores ja érem de peus a terra. Mentre fèiem paperassa, el bomber que havia rebut el meu “regal” em va demanar de parlar i en veu baixa i amb un inconfusible accent rossellonès em preguntà: “Com caram sou pujat aquí dalt, us hi heu quedat penjat i a sobre us hi sou colgat amb la parenta?” Em vaig mirar la Lídia que em picà l’ullet i li vaig respondre al nostre rescatador: “Mestre, el nostre és un amor d’altura!”