evita

Avui és l’escrit 500. 500 dies que penjo aquí, en aquest racó d’internet vivències, experiències, viatges, somnis, decepcions, alegries, contes, poemes propis i d’altres autors. Somriures i llàgrimes, tristeses i alegries s’han mesclat durant més de 500 jorns. Un petit món que he construït a la meva vida i a la meva mida, el meu refugi particular per expressar el que sento, el que m’afecta o el que m’emociona. Gràcies per aquests posts compartits. Espero que siguin 500 més plens d’alegria, amistat, amor i llibertat!

Aquest estiu ha esclatat a la gran capital, a la Barcelona cosmoplita un immens cas de corrupció. Es va revelar que el president del patronat del Palau de la Música Catalana, Fèlix Millet ha comès una estafa de proporcions inimaginables. Diners i més diners a la butxaca d’aquest senyor i dels seus còmplices. Em pregunto com pot haver passat tantes auditories sense que ningú s’adonés de l’estafa que estava cometent aquest “senyor”. Tot aquest cas de corrupció i estafa també ha posat a la llum que la burgesia encara té un pes importantíssim en el nostre país. Una burgesia que es reuneix cada final de mes a Barcelona per decidir estratègies de futur, segons algunes fonts periodístiques (que caldria contrastar, car no val a creure’s tot el que diuen els periodistes J ). Una burgesia que sovint està enganxada a Espanya per la por de perdre quota de mercat al país veí, una burgesia que es ven sovint pels seus interessos i per enriquir les seves arques. És hora que Catalunya es desempallegui ...

El diumenge dia 13, vaig anar a Arenys de Munt, per donar suport, si més no moral, a la consulta independentista que es va impulsar en aquest poblet del Maresme. Només d’arribar, la pell de gallina en veure la munió de gent que s’aplegava per la Rambla. Famílies senceres, gent de totes les edats aplegada per una causa, la de la llibertat del nostre país. Concerts, converses, mirades. Un amalgama d’activitats per construir la unitat vers la independència. I al final del jorn, el recompte de vots: el 96% dels que havien anat a votar estaven a favor de tenir el nostre propi estat, d’una Catalunya lliure. I com una taca d’oli, sortosament s’està escampant el desig de realitzar referèndums a diferents poblacions del nostre país. Sembla que el 13 de desembre serà la data en la qual molts municipis faran la consulta. Tan de bo! Cal que se’ns escolti, volem expressar el nostre desig de llibertat, continuar sentit l’escalfor de la llibertat, gaudir de les mirades còmplices de la gent, de la con...

Ella Somriu, tímidament. I calla. Els seus ulls escruten, Potser el seu voltant, Qui sap si l’horitzó. Continua asseguda, Mentre es rossega les ungles, Com ella, preadolescents Les cames se li mouen desacompassadament Ha desdit d’intentar-ho Demanar de participar En un joc de final d’infantesa. Ments obtuses, li diuen que no segueix els cànons de bellesa. Còrpora en formació, I tot i l’esperit de rebel·lió, No pot evitar sentir El plor de la soledat De qui no se sent valorat, per no tenir el cos, que li imposa el capital i la societat.

Per ara que ja s’ha acabat l’estiu i la tardor ens ve a visitar... Romanç miserable ( Pere Quart - Pau Guillamet "Guillamino" ) He passat l'estiu vora l'ona amarga en un poble blanc com una mortalla. La sorra és polsim de cendra esventada i en el baterell hi ha tanta ressaca que a l'hora del bany s'hi neguen les dames. La sala de ball és una bescambra amb dos ulls de bou de reixa encreuada. El carrer major té les cases falses: darrera els cancells no hi ha sinó l'aire, la brolla l'ermot i un bassol sense aigua. De dies el sol fa unes ombres rànciesl a lluna de nit, put com un formatge. El dilluns és lleig el dimarts és magre el dimecres fosc el dijous macabre i el divendres tan trist com el dissabte. Dalt del campanar hi ha dues campanes l'una toca a morts l'altra maltempsada. Diumenge al matí el nunci proclama: "Sàpiga tothom que avui a la tarda si no hi ha entrebancs arriba la passa". Adéu, poble, adéu! Adéu, adéu platja! He passat...

El tercer dia a l’arxipèlag balear el destinàrem a Santa Eulària i a Es Canar, gràcies a les indicacions que ens oferiren a l’oficina de turisme. Un bus ens deixà a Santa Eulària i seguidament, un altre a Es Canar, a on feien el mercat hippy. Sorprenent la vista des de la platja d’aquest turístic poblet. Només d’arribar, cafetó en un acollidor bar, amb una amable i alegre cambrera que ens contagià l’entusiasme. Un cop les forces recuperades, a passejar pel mercat hippy i perdre’s en la multitud de roba, complements, activitats, persones, olors... Quan la gana ens empenyé, a dinar i tornada a Eivissa, a on després d’una reparadora estona de descans finirem la nostra estança a l’illa amb un bon sopar en un acollidor bar... i amb sorpresa. A mig sopar, els amos de l’establiment ens van asseure un jove de molt bon veure a taula perquè pogués menjar. El noi ens explicà que era argentí i que feia temporada fent de cambrer al port. Va ser divertit compartir taula i conversa amb un desconegut,...

Després d’una nit ben moguda a causa d’una impressionant tempesta, ens llevàrem sense que les lleganyes se’ns enganxessin gaire. Esmorzar i a continuar fent un tastet de l’Illa, malauradament, sota una fina i empipadora pluja. Les ganes ens van portar a visitar diferents platgetes, com la de S’Arena o el bonic paisatge d’Es Caló, per acabar al Far de la Mola. Paradetes a diferents i idíl·lics llogarrets i per acabar el matí, després de fer una visita panoràmica d’aquesta illa que no té gaire més de 17 Km de longitud des d’un mirador, passejada i visita a Sant Francesc Xavier, el poble més gran de l’illa. Després de dinar, de nou al ferri que ens retornà Eivissa. Com que la tarda encara ens oferia un ventall de possibilitats, decidirem anar a estirar les cames i visitar la part vella de la ciutat. Carrers i carrerons trepitjats per milers de persones al llarg dels anys, amb moltes històries que les pedres es guarden per a elles. Els baluards, la catedral i el mirador impressionat que pe...

Fa una setmaneta, avió vers les Illes Balears, concretament fins a Eivissa, a on una recent tempesta havia fet estralls. I sense dilació, ferri cap a Formentera. En arribar a aquesta petitona illa mediterrània, a buscar lloc per omplir la panxa i a voltar per l’illa. El primer jorn ens va portar al cap de Babària, a on cel i mar es confonen, sota la imatge del far i de la torre de vigilància. I acompanyant aquest idíl·lic racó, unes fites de pedra que els visitants hi deixen en forma de record. Com no, per no trencar la tradició, també hi vaig deixar la meva fita! Amb el cotxe de lloguer ens vam dirigir cap a Sa Punta, a on vam fer una passejada deixant-nos endur per la tranquil·litat i la immensitat del Mediterrani, Per finir la tarda, a veure les salines formenterenques i a Ses Illetes, a on les cristal·lines aigües convidaven a banyar-se, però malauradament, no portàvem el banyador al damunt. La sorra blanquinosa, amb la posta de sol al fons i la tranquil·litat foren per mi un regal...

Aquest estiu he pogut llegir uns quants llibres, entre els quals “La venjança del bandoler” del besaluenc Martí Gironell. Tot i que el llibre és entretingut, no m’ha acabat de calar, no sé, alguna cosa m’hi ha fallat, potser lligar una mica més la història. De totes maneres, és un llibre recomanable per entretenir-se i penetrar en el món del bandolerisme, fenomen fortament arrelat a Catalunya durant una bona colla de segles. Coneguts són els noms de Joan Sala, àlies Serrallonga, d’en Boquica (protagonista del llibre de Gironell), d’en Perot Rocaguinarda, etc. La lectura del llibre em transportà a segles endarrere, a on la gent conreava la terra i lluitava per un futur millor, alguns ajudats pels bandolers, mentre que d’altres perjudicats pels mateixos. Un bonic exercici d’imaginació per veure com ha anat evolucionat la vida a les nostres contrades durant tot aquest temps. Llegenda i veritat es mesclen en les terres del nostre país i en la nostra història. Qui sap, si cal que tornin els...

D’aquí a unes horetes marxaré cap a Eivissa, un trosset més d’aquesta estimada terra meva! A veure si també tinc la sort de visitar la paradisíaca Formentera! Les Illes Balears, aquest indret amb un parlar salat que enamora i sedueix! Uns dies de desconnexió i de relax per deixar la ment en blanc i carregar-se de forces. Una nova oportunitat que em brinda la vida per gaudir de la seva màgia, de l’atzar i de bonics llocs! Ens veiem d’aquí a quatre dies!

Avui és el dia que les catalanes i els catalans celebrem un infaust aniversari: per simplificar-ho, l’aniversari de la pèrdua dels nostres drets a mans del maleït Felip V, els hereus de qui encara segueixen a la palestra de l’estat veí que no ens vol donar al llibertat. A Catalunya, com a Xile, celebrem una derrota, però de totes les derrotes se n’aprèn, no? Temps de tirar endavant, de construir nous ponts entre cultures, de teixir una nova societat de llibertat i solidaritat. Demà, un dia per començar de nou la construcció de la independència del nostre país, per bastir el somni de la llibertat. Visca els Països Catalans! I un record per a totes aquelles i aquells que fa gairebé tres segles donaren la vida i els somnis per Catalunya!

Diumenge vinent, el dia 13, a la localitat maresmenca d’Arenys de Munt se celebrarà una consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya, amb el suport de l’ajuntament d’aquesta localitat. Però ara una jutgessa vol impedir aquest acte de democràcia sota el pretext que no és constitucional. Fins i tot l’alcalde va haver d’anar a declarar! I amb quina constitució es basa aquesta senyora? En la que tenim imposada per l’estat veí? Quina constitució és aquesta que no reconeix el dret d’un poble de decidir lliurement sobre el seu futur? Una consulta, malauradament no vinculant però que ha alertat enormement els espanyols. De què tenen por, de que vulguem ser lliures? Que se’ls talli l’aixeta del finançament? I quina democràcia és aquesta que no vol una festa de la democràcia però que per contra deixa via lliure a la realització de manifestacions de marcat caràcter feixista? El dia 13, jo votaré sí, sí a la independència del meu país, i votaré no a la censura i al feixisme! La perseverança ens ...

Rememorant pels viaranys de la memòria (gràcies a Internet!), he retrobat la lletra d’aquesta cançó dels mítics Esquirols MÉS ENLLÀ D’UN ADÉU Quan l’adéu és a reveure i el cel és clar, quan brolla l’herba verda allà al quintà. Quan tot just és oblidada l’última por, quan l’home porta als llavis una cançó. Un company esdevé germà, un amor esdevé llavor, i l’infant que et dóna la mà, tendresa esdevé força per lluitar. Quan l’adéu és caminada i el camí ple de pols i de petjades de cants i fets. Quan el bram de la tempesta porta la por, quan l’home llança queixes sense ressò. Un company esdevé germà un sol clam esdevé clamor, cada mà troba una altra mà, el poble esdevé força per lluitar. Quan l’adéu és una reixa d’una presó i els somnis es desvetllen en la foscor. Quan el grinyol d’una porta és l’últim cant, quan l’home mata l’home en un instant. Un company esdevé germà, un gemec esdevé esperó i la sang fa bullir la sang, l’asfíxia esdevé força per lluitar.

Les dues assegudes a un pedrís repassen les seves vides actuals, però amb una accentuat deix de nostàlgia a les paraules. Somnis que semblaven oblidats reviscolen de nou sota els raigs de sol esmorteïts de finals d’estiu. Parlen de les proves de la vida, de saltar obstacles, del passat i de l’esdevenidor. Els somriures es mesclen amb llàgrimes, les pors es barregen amb anhels. Fan balanç i s’abracen per sentir els batecs de les històries viscudes i de les que han de venir. De sobte, la fresca de la tardor amatent les fa marxar de la bucòlica postal que tenien davant dels seus ulls. Es miren: estan vives i tenen davant tot un món de somnis on endinsar-se. Qui sap, potser es faran realitat, però sinó la il·lusió de la fantasia ja l’hauran viscuda!

La Selva, el Gironès, l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany, la Garrota, Osona, el Bages, l’Anoia, la Segarra. En un sol jorn, periple per la geografia del meu país, per la meva geografia. Planes enormes, camps sembrats, noves infraestructures, velles carreteres. Cels que van des del roig potent al gris més omnipotent. Ciutats grans, poblets perduts, paisatges recuperats i entorns destrossats. Campanars ignorats, carrers oblidats, places plenes de gent. Sorolls de progrés i també sons de la mare terra. Tradicions ancestrals i altres de nova implantació. Gent somrient i d’altres, amb les llàgrimes a flor de pell. Tot un seguit de brogits, sensacions, noves descobertes i vells retrobaments, el periple arreu de les comarques del meu país. I quines ganes que tinc de continuar explorant les comarques del meu país, les comarques de la meva pell, de continuar vivint els somni de viatjar pel trosset de terra que més vull!

Un poema d'una gran poetessa que em té el cor robat, Maria-Mercè Marçal Els teus llavis. La fruita. La magrana... Maria Mercè Marçal Els teus llavis. La fruita. La magrana... Àngel rebel, tot olor de gingebre. Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre. Vine amb verdor de pluja. Sargantana que em fuges pels cabells, sense frontera, al bat de sol, ales d’ocell nocturn! Serves per cor la Lluna o bé Saturn i, als ulls, un tast de boira matinera. El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa. Com una serp, cargola’t al meu ventre i cerca’m, amb verí d’amor, el centre Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa. Ens fitarem errants, i en el desvari la lluna, cega, encendrà l’escenari.

L’altre dia, un dimecres qualsevol, estava asseguda al bar a on desdejuno gairebé a diari. Absorta en quadrar els comptes de la petita empresa familiar a on faig de contable, em vaig acabar en un tres i no res el tallat poc aigualit i una ensaïmada. Amb el regust dolç vaig retornar a la realitat de l’establiment quan vaig sentir el soroll d’un vas o una tassa, no puc precisar què era, en trencar-se. I en aquell moment em vaig adonar de la presència d’un jove universitari (a jutjar per la carpeta que portava) en la taula de davant meu. Estava totalment concentrat a passar apunts, mentre el cafè amb llet se li anava refredant. Em va cridar l’atenció la seva postura; el cos li dibuixava una sensual corba mentre amb la mà esquerre anava dibuixant paraules. En aquell moment, les neurones se’m van disparar. Repassant les meves conquestes totes eren dretanes, així que la mà provocadora del plaer era sempre la mateixa. Potser aquest era el desencadenant que el meu gaudi fos tant efímer? I ell,...

Què carai passa a Arenys de Munt, i extensivament, a Catalunya? El proper dia 13 de setembre, els veïns d’aquesta localitat celebren una consulta (malauradament no vinculant) sobre la independència de Catalunya. Però aquest mateix dia, amb el vist-i-plau de la conselleria d’Interior de Catalunya (quina ironia!) es permetrà una marxa de feixistes que volen boicotejar aquest acte democràtic. Un grup de ciutadanes i ciutadans volen fer una festa de la llibertat, preguntant als interessats què en pensen, mentre una colla d’energúmens voldran boicotejar l’acte advocant per una Espanya unida. A més, aquesta colla de les JONS i la falange ja han començat a repartir pamflets fastigosos entre la població. I tot això sota la condescendència del govern. Em vull equivocar, però em fa por que hi haurà patacades. Uns volen una festa de llibertat, els altres de repressió. A favor de qui està el govern, del feixisme o de la llibertat? Per desgràcia, aquesta pregunta em sembla que ja té resposta... Vis...

El proppassat cap de setmana se celebrà a la capital de la Segarra, l’Aquelarre, una nit de foc i bruixeria. Allí, enmig de la nit, les bèsties del foc ompliren la ciutat de festa, concerts i disbauxa. I el marc de tant esotèrica festa, immillorable, la preciosa Cervera. També digne de menció és el mercat esotèric i artesanal que té lloc durant l’Aquelarre, dins de les instal·lacions de la que fou la primera Universitat de Catalunya. Carrers i carrerons a vessar de gent gaudint de tant nostrada festa, diables eixint d’aquí i d’allà per sorprendre als despistats, la nit convertint-se en dia i per acabar, l’escorreguda gegantina del mascle cabró. Una festa que no havia tingut oportunitat de gaudir i de la qual em queden moltes ganes de tornar repetir!