evita

Endintsant-me en el món de la Maria-Mercè Marçal, he trobat aquest poema que anit em posà la pell de gallina... "Sota aquest vent s'aviven...": Sota aquest vent s'aviven calius d'antigues xeres mal colgades... Estrany cal.lidoscopi on el que és vell es torna neu intacta -oferta a tu, perquè hi deixis petjades i en sollis la puresa massa eixorca- i on el que és nou perd llei d'estrangeria...! En tu estimo tot el meu passat congriat en un sol nom ritual: els ravals foscos del desig, el mal, la mar assolellada i el bressol. Cada tombant del teu cos m'alimenta d'altres paisatges que l'oblit no fon: el foc encén de nou cada campana i es clou l'enyor, en retrobar-los vius, fets carn en tu, i tu dónes sentit. No esborraràs cap revolt, cap culpa, cap rastre de coltell, ni l'ombra ni l'estrall, ni el desert ni la sang sembrada arran de duna, morta, ni els verds oasis delmats, ni cap miratge, ni el crit fosforescent dels ossos que els xacals han ...

Dies, passen els dies. Dies nefastos i dies tristos. Dies d’il·lusió i dies de felicitat. Alguns plens de llum i nous projectes. Altres foscos i sense esperança. Un dia neix a Catalunya i un mor a Austràlia. Un dia plujós rega els camps i permet que gaudim de l’especial i característica olor del tempir; un d’assolellat fa madurar el blat, provocant que l’esclat del daurat il·lumini el paisatge. Com cada dia, quan el tombant de la nit em faci aclucar els ulls, moriré. Amb la claror de l’albada, renaixeré. I donaré gràcies per haver vist aparèixer un nou dia.

Amb els amics i les amigues hi tinc una segona família, hi tinc un tresor. Amb ells, la vida m’ha fet un regal immens. Un somriure, una abraçada en el moment oportú. Un mocador quan les llàgrimes t’ofeguen, la millor companyia per compartir les alegries, una veu que t’aconsella. Gent amb qui compartir tertúlies profundes i tertúlies de res, simplement parlar per la satisfacció de sentir-nos a prop. Nits de disbauxa, xerinola, i perquè no, borratxera. Dies d’excursions, escalades, cinemes, passejades, compres... Gràcies amics, gràcies amigues, de tot cor, per ser al meu costat, tant físicament com en la distància. Deixo penjada una preciosa versió quan van fer els Gosos de la cançó, “Tens un amic” http://www.youtube.com/watch?v=L8VJmYXL3l0

- Violant? - Violant? A on ets? Vine si us plau! L’Ermessenda, mentre va preparant una escudella per dinar, fa estona que crida a la Violant, la seva filla gran, sense que apareixi per enlloc. Desisteix en l’intent de demanar a la seva pubilla que l’ajudi a preparar la suculenta menja per la família i va tallant una enorme botifarra negra mentre la carn i el pa que serviran per a fer les pilotes es van macerant. Mentrestant, la Violant està ensimismada mirant com els gatets que han nascut al paller estan jugant a esgarrapar-se. La Violant té disset anys acabats de fer, però encara conserva un deix d’innocència infantil, com sovint el seu pare s’encarrega de recordar-li. Potser perquè és la gran de la família i es porta 10 anys amb la seva germana més propera, se sent en molts moments com una nena. Quan s’ha cansat de mirar els gatons, torna cap a la vella masia a on habiten ella, les seves dues germanes i els dos bessons recent nascuts. Quan la veu, l’Ermessenda la sermoneja: “Violant!...

En homenatge a Martí Marcó i Bardella, lluitador per la independència del nostre poble en el 29è aniversari de la seva mort (extret del diari El Punt) "Enamorat de l'escalada, cercant sempre terra lliure, on la flaire del país s'escampa per l'aire dels bells cims del Pedraforca, la Pica d'Estats i pas a pas tot Montserrat, amb esforç i gran delit, fins grimpar al Cavall Bernat. Avui, aquí, seran els companys qui grimparan als cims més alts per trobar la llibertat i s'escamparà per l'aire de tot el país la flaire"

Després de gairebé 5 anys ja tinc la tesi a les mans. He tingut una sensació tota rara quan l’he tocada per primera vegada. D’alegria, però també una certa buidor. Barreja de sentiments, sensacions. A vegades quan arribes a una fita, després d’haver-ho sofert tant, l’esgotament sovint és més gran que l’alegria d’haver-ho aconseguit. Ha estat com un “embaràs” de gairebé 5 anys, amb moments de gran alegria i felicitat i altres força més agres. Al final, el part ha estat força difícil, així com el disseny i “la costura” del vestit de bateig, però la recompensa de tenir-la a les mans fa que els mals moments es perdin aviat en els viaranys de la memòria per no tornar a aparèixer mai més... Ara ja només em queda el “bateig” de la meva “filla”...

Jo vull per demà un món sense guerres, un món ple de colors. Jo vull per demà un matí d’alegria, una tarda de somriures, una nit de passió. Jo vull per demà una mà que em faci companyia per la vida, una mirada que m’il·lusioni. Jo vull per demà la meva terra lliure, un país de llibertat. Jo vull per demà un llibre a una mà i una flor a l'altre. Jo vull per demà una cançó per somniar, una poesia per volar. Jo vull per demà que siguis feliç, que siguis el que desitgis ser! Jo vull per demà....

L’altre dia a classe de francès ens van posar una cançó, plena d’alegria i energia positiva. Es titula “Je vous sohaite toute le bonheur du monde” (Us desitjo tota la sort del món), de Sinsémilia. El videoclip també és una bona injecció d’energia, de ganes de viure i de superar les dificultats. Us deixo el link! http://www.youtube.com/watch?v=Z1H_UxE60xE I de tot cor, jo també desitjo a tothom tota la sort del món!

La meva gent: els meus amics i amigues, els meus pares, les meves cosines i cosí, els meus veïns, els meus companys de pis, els companys de feina. Fins i tot els desconeguts amb qui em trobo diàriament pel carrer, però de tanta coincidència sembla que ja formin part de la meva vida. O la gent que no he vist mai però que ja sigui via llibre, música o internet, em donen estímuls i coratge per descobrir noves realitats, experiències i voler aprendre més coses d’aquesta vida! Vosaltres sou la meva gent! Una abraçada molt gran i molta pau, salut i revolució! Sou la meva dansa, la meva sardana!

Fernando Olalde és donostiarra. És economista i té 52 anys. Fernando ha estat imputat en el tenebrós i poc transparent judici del macro sumari 18/98 contra l’independentisme basc. Olalde va renunciar el 1994 a acceptar l’herència paterna de 275 milions de les antigues pessetes i va destinar els diners a la creació d’una fundació per promoure els moviments socials i la cultura basca. Fernando es declara abertzale i d’esquerres. En moltes ocasions ha condemnat la violència d’ETA. Fernando, per ser fidel a les seves idees i conviccions, fins i tot mostrant repetidament la seva animadversió a la via de les armes per aconseguir la independència, únicament per demanar pacíficament i a través de la seva fundació un procés que meni a la independència d’Euskal Herria passarà una bona temporada privat de llibertat. I mentrestant, altres casos com el de Fernando continuaran essent volgudament silenciats per governs pretesament democràtics. I tothom tant content. Per desgràcia, encara vivim en una...

Fa dies que observo, entre entretinguda i emprenyada, les preparacions de la campanya electoral. Tot són somriures, hipocresia, mentre els propis polítics es barallen entre ells. Irrisori. Hem de confiar en unes persones que es traeixen vilment entre ells? En ells he de dipositar la meva confiança i una part de la construcció del meu futur? Pactes secrets, connivències nefastes, sembra de zitzània i de catalanofòbia....No gràcies! Mentrestant, s’imputa de nou gent per la crema de fotos del rei, s’amaguen presumptes casos de tortura, la MAT cada vegada (i per desgràcia) és més un projecte real i tot queda difós entre les pugnes polítiques. Quina pena! Democràcia de fireta! A vegades penso que tot això és un malson que aviat s’acabarà, i el nou dia que s’aixecarà serà un jorn en el qual la paraula democràcia prendrà el seu vertader significat etimològic! Tan de bo!

Blanc, negre, ros, marró fosc. Verd, taronja, gris, groc cigró. Lila, caoba, roig, marró sense passió. Coure, canós, groc or, blavós. Curt, llarg, rapat, escalat. Allisat, ondulat, arrissat, esfilagarsat. Colorejat, tintat, natural o banyat. Com vol el cabell senyor?

Avui m’he posat el vestit d’excursionista. He decidit explorar el país sencer que m’ofereix el cos que tinc estirat al costat. Un país independent ple de muntanyes, valls, rius, coves, camins, dreceres... Començaré per l’extrem sud. La meva llengua ressegueix uns peuets, no deuen ser més d’un 37. M’entretinc amb un petit turonet en forma de dit gros, banyat per una fina capa de neu en forma de mascarpone... Segur que aquesta primera aturada em donarà energia pel llarg camí que encara em queda per recórrer! Continuant l’excursió, el meu múscul bucal, acompanyat per les mans que em serveixen de bastó, agafen el sender esquerre; a mig camí el petit obstacle l’ofereix una petita protuberància geogràfica en forma de genoll, però vinga, amunt, que encara queda un trosset més fins arribar a una bifurcació. Un cop sóc allí, tinc l’oportunitat de desviar-me cap al frondós bosc de Venus o bé anar cap a la vall que m’ofereix la sinuosa cintura. De moment, opto pel segon camí. Els bastonets dactil...

Recentment, en una fira, perdut entre llibrets vells, vaig veure un petit escrit que em va cridar l'atenció...(sempre va bé una mica de màgia i misteri ;-) ) Aquí el deixo (per cert, és anònim) No diguis tot el que saps, No facis tot el que pots, No creguis tot el que sents, No gastis tot el que tens, Perquè: El que diu tot el que sap, El que fa tot el que pot, El que creu tot el que sent, El que gasta tot el que te, Moltes vegades: Diu el que no convé, Fa el que no deu, Jutge el que no veu, Gasta el que no pot

Camins, senders, dreceres, corriols... Camins que surten del mateix lloc, camins que es bifurquen i potser en algun altre indret es tornen a trobar. Camins plens de pols, de pedres, d’obstacles per saltar. Camins plens de boira, tenebrosos, al costat de l’abisme. Camins bordejats de flors, flanquejats per papallones i animalets. Camins il·luminats per la llum del sol i dels estels. Camins ombrívols sense llum. Camins de refugiats i d’exili. I camins d’esperança i il·lusió. Camino pel senders, dreceres, corriols i camins de la vida. Deixo dues cançons que parlen de camins.... http://www.youtube.com/watch?v=PuSAiqTn8uE (Obrint pas) http://www.youtube.com/watch?v=6x00Koi2zIM (Sopa de Cabra)

Un nou matí, un altre dia! Després d'una nit de pluja, un sol radiant. Els raigs fan més vius els verds, els blaus, els grocs, els marrons, els liles... Tots els colors es conjuren per fer un mosaic de peces de la vida. Un altre dia per començar, un nou món per construir, un altre dia per aprendre, un altre dia per viure, un altre dia per estimar! Bon dia!

Aquesta setmana els lectors del diari electrònic Vilaweb han escollit l'exsenador Lluís Maria Xirinacs com a personatge del 2007. Aquest lluitador incansable per a la llibertat de la nació catalana, per la llibertat d'expressió, per la llibertat dels individus i per la pau va morir l'11 d'agost a Ogassa (Ripollès). Xiriancs, exsacerdot, des de la pau va lluitar pels seus ideals i per fer dels Països Catalans un lloc més lliure i amb cabuda per a tothom. Xiriancs, personalment, la teva lluita és un exemple que m'ajuda a aprendre una mica més de la vida. Gràcies. Deixo aquí el seu testament en forma d'escrit: ACTE DE SOBIRANIA He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus ...

S’acosten unes eleccions, i conseqüentment, uns dies de feixuga pre-campanya i campanya electoral. Època de mentides. Ara sortiran tots els polítics de torn a demanar el vot, a prometre la seca, la meca i la vall d’Andorra. Tot seran somriures, tot seran bones accions, tot serà hipocresia. I quan els necessitarem, ens escoltaran? Escoltaran el poble? Escoltaran els clams de milers de persones contra les agressions al territori (MAT, TAV, especulació immobiliària...). I qui ens explicarà, entre d’altres fets, per què encara se segueix torturant a moltes comissaries (informes d’Amnisita Internacional així ho deixen a entreveure)? Sortirà un partit del qual no vull ni anomenar el nom que advocarà pel bilingüisme, adduint una falsa discriminació lingüística, com ja ha començat a fer. I com aquest exemple molts més. Fàstic, mandra, desídia; s’acosten dies de mentida (com cada quatre anys)! Espero que no tingueu una mala digestió

Ei, a on ets inspiració? Caram, caram, fa dies que et busco i no sé a on t’has amagat... Estic buscant-te pels calaixos de casa. Pensava que en un descuit, després d’una nit massa boja i mancada de records t’havia desat a la calaixera del passadís, però veig que no hi ets. Ni tampoc a la butxaca dels texans... Què n’hauré fet de tu? No seràs com l’amant fugisser que després d’una estona de gaudi t’escapes? Que no et peixo prou? Ja procurava cada dia donar-te idees perquè no marxessis, d’alimentar-te amb els ulls, amb la oïda, amb els pensaments... però veig que no ha estat suficient... Ah! Ja ho sé! Tens ganes de jugar a fet a amagar! Elis, elis, ja he descobert el teu secret! Ets juganera de mena! Però tranquil·la, ja te trobaré! Segur que estàs amagada entre els llibres, el fruit de la teva màgia, no? O ets a l’armari de la cuina, dintre del paquet de macarrons! No! No hi ets, quina llàstima! Ah! No hi havia pensat, que cap verd que sóc a vegades! T’has d’amagar a un lloc que em cost...

Aquests dies he llegit un poema de la genial Maria-Mercè Marçal que descriu de manera molt adient com anar a la guerra de la neteja! Fregall d’espart, Drap de la pols...: Drap de la pols, escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d’espart, camussa, sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra, i sabó en pols, blauet, netol, galleda. Cossi, cubell, i picamatalassos, esponja, pala de plegar escombraries, gibrell i cendra, salfumant, capçanes. Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Amagada darrera la disfressa de patge reial, veig els ulls els infants. Alguns són plens de por, altres plens d’il·lusió, d’altres una barreja. Però també hi ha ulls d’infants que no hi veuen, que van en busca de la màgia guiats per les mans dels seus pares. Altres que la malaltia els impedeix reaccionar davant la visió dels reis, però n’estic segura que en algun racó del seu cos copsen la il·lusió que els seus pares, germans, avis o amics els hi transmeten. Gent gran reviu l’alegria de tornar a ser infants per uns moments. Desitjo que els reis hagin deixat a cada persona un bocí de felicitat, de màgia i d’alegria. I més que ningú, per a tothom qui pateix, però molt especialment per als infants, espero de tot cor que els reis els hagin regalat i els hi continuïn regalant tot l’any tones d’esperança i de força pel demà!

Aquesta nit, segurament freda, i fins i tot potser plujosa, d’algun lloc del cel n’eixirà un estel. Un estel que guiarà els Tres Reis Mags d’Orient cap a les il·lusions de molts infants i no tant infants. Moments de tendresa, por i emoció en les cares astorades i innocents de moltes nenes i nens. Instant màgic per a demanar els nostres anhels més secrets, demanar als reis i a l’estel bocins de vida, de felicitat; que cap infant es quedi sense amor ni sense il·lusió. Ni tampoc cap adult! Visca la màgia i els reis d’Orient!

Recentment he llegit el llibre “Joan Coromines, una vida de llegenda”, de Sergi Sol. He quedat impressionada per la immensitat de la feina feta per aquest home, mort ja passada la norantena. Tot una vida dedicada a l’empresa d’escriure el Diccionari etimològic en català i castellà, així com l’Onomasticon Cataloniae , entre moltes altres obres. Impressionada i emocionada per la capacitat de sacrifici, d’abnegació per la llengua, especialment la catalana. Per l’amor incondicional cap als seus, per proeses excursionistes, etc. Impressionada per la lluita pels ideals i pels somnis. Un home que en l’anonimat ha construït una de les obres cabdals de la llengua catalana, potser la més important de la història. Com tants altres personatges clandestins que lluiten cada dia pels seus somnis, per les seves passions, per fer del món un lloc millor. Per a tots vosaltres, la meva admiració. “L'única Nació i l’única llengua a les quals reto incondicional homenatge,són la nació i la llengua catala...

A l'Esther Coll Tinc altra vegada un estrany pessigolleig. Comença a la punta de les meves arrels i es va passejant tronc amunt fins tocar-me les fulles. Sincerament, no m’agrada gens... Ja fa dies que aquesta sensació em desperta de les meves migdiades sota el sol radiant de les Guilleries. Però es veu que no sóc l’únic. Fa un parell de dies, fent petar la xerrada amb el roure Perot, que viu a la meva esquerra, just abans d’anar a dormir sota la lluna plena que ens esguardava, em va comentar que ell també feia dies que no es trobava gaire bé. La salut em minva, em digué. Aquest comentari malauradament, ja s’ha fet habitual entre els veïns d’aquest tros de bosc. També des de fa ja uns quants jorns, l’heura que viu en comunió amb el meu tronc no m’estreny tant, i a més, fa mala cara. Està canviant el seu verd ufanós i radiant per un groc trist. Tinc el mal presagi que les violetes aquesta primavera no faran companyia als esbarzers... pels dies que som, ja haurien d’haver començat a...

En aquest 2008 que tot just neix, tinc ganes de gaudir i menjar-me la vida amb la mateixa fruïció, desig, alegria i plaer amb què Vicent Andrés Estellés es menja el pimentó torrat! Bon any 2008! Horacianes Res no m'agrada tant com enramar-me d'oli cru el pimentó torrat, tallat en tires. Cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra. M'agrada molt el pimentó torrat, mes no massa torrat, que el desgracia, sinó amb aquella carn mollar que té en llevar-li la crosta socarrada. L'expose dins el plat en tongades incitants, l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal i suque molt de pa, com fan els pobres, en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat. Després, en un pessic del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament, eucarísticament, Me'l mire en l'aire. de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme. cloc els ulls i me'l fot.