Nicaragua dia 4 (27 de maig de 2013): Managua i funeral a Boaco (i II)


Boaco és coneguda com la ciutat dels dos pisos, ja que està estructurada amb un grup d’habitatges a dalt i els altres a baix, com si fos realment una casa de dos pisos. El camí és llarg, però el paisatge també, tot canviant, ple de vegetació i també d’una gran presa. El camí, com el dels últims dies: bastanta pobresa, la gent fent vida al carrer i també algunes petites escoles plenes d’infants. Al final, després de més d’una hora de camí, arribem a destí. Ens enfilem per un camí costerut, de terra, que deixa a banda i banda grans extensions de terreny amb flora tropical i també algunes vaques. Finalment, arribem a la casa del final, pleníssima de gent vestida bàsicament amb blanc i negre. A fora han fet muntar unes carpes i hi ha molta gent asseguda. Entrem cap a dins i hi ha el difunt de cos present, amb gran número de corones de flors, tantes, que ja perdo el compte. També hi ha força gent passant el rosari. Anem directament cap a un pati interior, amb piscina i a un cobert. Allí saludem i donem les condolences al fill del senyor mort. El que em sorprèn més de tot és que es dóna de menjar i és un acte de descortesia rebutjar-lo!Així doncs, ja em trobo amb un plat de menjar i un refresc. Tot i que no tinc gana, picotejo una miqueta i passem la tarda xerrant. Més que un funeral, i amb perdó, sembla una festa. Fins i tot ofereixen whisky! Quan el dia ja comença a decaure, ens acomiadem i marxem... I llavors, de tornada, sí que em toca ser “chineada”, és a dir, fer els gairebé 100 km de distància a la falda de la Deleana, una professora que s’ajunta amb nosaltres. El camí de tornada es fa agradable. Ens conten que el finat ha mort als 73 anys, que era molt conegut i també devia ser ric. Li encantaven els cavalls i en honor seu es farà una desfilada, així com un concert amb orquestra. Es veu que estava casat amb una noia de 32 anys amb qui tenia 4 fills. En total en tenia 13 de reconeguts. M’adono de la diferència abismal que hi ha entre rics i pobres... Anem fent bromes i també ens parem en un petit poblet, amb un autobús ple fins a dalt i a on venen unes “tortes” que els hi encanten als companys de viatge. En compren algunes i en tastem: tenen un lleuger gust dolç i s’acompanyen d’una mena de formatge fresc. També aprofiten per comprar com una mena de mató, embolicat en fulles de plàtan. El venen fresc o bé fumat. Finalment, ja no parem més fins a arribar a Managua. De camí, la pluja també fa acte de presència...Al final, ha resultat ser un dia ben estrany, però també una manera de veure com es tenen els costums en aquest país...
(La fotografia correspon al mató que fan en un poble camí de Boaco)
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís