Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (II)


-      
El dejuni durant el mes de ramadà (sawm)
El ramadà és el novè mes del calendari lunar i és quan, segons la tradició, començà la revelació de l'Alcorà. Durant tota la durada d'aquest mes sagrat es realitza el sawm, l'abstinència", com a exercici espiritual d'introspecció i de comunió entre tots els musulmans. Com que s'efectua des de la sortida fins a la posta de sol, aquesta pràctica modifica sensiblement la vida dels musulmans mentre dura: el treball diürn se'n veu afectat i es viu més de nit, quan la gent se sol reunir per compartir la ruptura del dejuni.
-       El Pelegrinatge (hajj)
El cinquè pilar bàsic de la fe islàmica és la visita dels llocs sants de la Meca, on s'acompleixen diversos rituals. Aquesta visita s'ha de portar a terme almenys un cop a la vida, però és només preceptiva per a aquells fidels capacitats que disposin de mitjans per a poder-la efectuar. Anomenada gran pelegrinatge o hajj, es realitza durant el darrer mes del calendari musulmàdhu-l-hijja, i implica la visita combinada dels llocs sants de la Meca i del seu terme sagrat (al-balad al-haram).
També ens explica que els sunnites segueixen les sunnes, és a dir, escrits que va fer el profeta Mahoma per tal que l’Alcorà arribés a tothom. També resen 5 vegades al dia; si no poden anar a la mesquita, ho fan a on poden quan els hi pertoca.
Els musulmans sunnites creuen en un sol déu i en els quatre llibres sagrats, alguns dels quals coincideixen amb els de l’antic testament.
Pel que fa a les sunnes, es conta el següent (https://en.wikipedia.org/wiki/Sunnah; https://ca.wikipedia.org/wiki/Sunna ):” La sunna (en àrab سنةmarxaavançdirecció presa), és la segona font canònica de l'islam després de l'Alcorà. Està constituïda pel conjunt de hadits (dites i fetes) del Profeta, considerat per l'Alcorà com a model perfecte, així com els dels membres de la seva família i dels seus companys. Aquests textos -'tradicions'- permeten aclarir o completar les revelacions alcoràniques a vegades força obscures. El treball de recopilació dels hadits va ser tardana i gradual: va iniciar-se a la fi del segle I després de l'Hègira (segle VII) i no es va sistematitzar fins al segle III, quan l'extensió la comunitat musulmana sota la dinastia abbàssida va engendrar qüestions a les quals l'Alcorà no donava resposta. Les sis col·leccions de hadits autoritzades, com les d'Al-Bukharí i Múslim, van ser compostes durant aquest període. No obstant això, és evident que moltes tradicions es van forjar amb la finalitat de donar suport als arguments de les diferents faccions o escoles; davant aquesta proliferació de falses tradicions, la ciència del hadit es va dotar, des del segle anterior, de regles sistemàtiques d'autentificació i verificació de la fiabilitat de les cadenes de transmissors.
Referent al sunnisme, l’explicació que es troba a viquipèida resa així (https://en.wikipedia.org/wiki/Sunni_Islam; https://ca.wikipedia.org/wiki/Sunnisme ):” El sunnisme (en àrab أهل السنة والجماعةahl as-sunna wa-l-jamāʿa, "gent de la tradició [del profeta Muhàmmad] i la comunitat", o simplement ahl as-sunna) és la branca principal de l'islam, representant prop del 90% dels musulmans. Aquests són els seguidors de la sunna ("recte camí o costum"), és a dir, de l'exemple personal donat pel profeta Muhàmmad, que consideren com infal·lible. Aquesta qüestió sobre la infal·libilitat o no del Profeta (excepte pel que fa a les revelacions de l'Alcorà) va ser un tema controvertit durant els primers temps de l'islam, i no va ser fins més endavant que el consens de la comunitat islàmica va estipular que Muhàmmad i els profetes anteriors citats en l'Alcorà eren "infal·libles".
Els sunnites han patit al llarg dels segles diverses escissions, referides a polèmiques sobre lideratge i teologia. Totes les branques tenen en comú, però, el paper central que atorguen a la voluntat divina, a la qual s'ha de sotmetre la llibertat de l'ésser humà. Igualment, les diferents escoles interpretatives sunnites dels texts sagrats (màdhhabs) es reconeixen entre elles com a legítimes; és cada persona la que tria la que millor s'adapta a la seva visió de la religió.
Entre les coses que han de fer els musulmans hi ha fer caritat. La caritat es mesura segons el poder adquisitiu de cadascú, però equivaldria al pes de 85g d’or, i d’aquest preu, se n’ha de donar un 2.5%.
A més, si no es tenen diners, també es pot fer caritat amb animals, o el que es tingui. I si no es pot, no es pot. Ell es queixa que la majoria de musulmans no ho fan. Els que ho fan, ho donen a l’imam de la mesquita, que s’encarrega de repartir-ho entre els més necessitats de la seva comunitat. Però segons el guia, si tothom fos caritatiu, no hi hauria pobresa enlloc i fa una crítica ferotge a les monarquies que practiquen l’islam, que es preocupen més de comprar clubs de futbol que no pas de donar caritat.
Una altra cosa bàsica pels musulmans és celebrar el ramadà. Ells es basen en el calendari lunar, no en el solar. Els seus mesos són inferiors a 31 dies, de manera que cada any s’avança el temps del ramadà. Durant un mes, no poden menjar ni beure, ni mantenir relacions sexuals des de que es lleva el sol fins que se’n va a dormir. En queden exempts les persones malaltes, els infants, els viatgers o bé les dones embarassades o que estan donant pit. En el cas de les persones malaltes, quan es recuperen, han de fer els dies de ramadà que els hi quedin, mentre que si són viatgers, el mateix. En el cas de les persones grans, han de convidar un pobre a casa o bé fer un donatiu. I si res d’això és possible, doncs res...
Continuant amb les explicacions, ens explica el pelegrinatge a La Meca, a Aràbia Saudita, que tot musulmà ha de fer, si pot, un cop a la vida. N’hi ha que ho tenen millor que altres, ja sigui per proximitat o per tema econòmic.
La història del pelegrinatge ve perquè el profeta Abraham (en qui els musulmans han de creure, a més d’altres (https://ca.wikipedia.org/wiki/Profetes_a_l%27islam) ) va sentir la crida de déu mentre anava pel desert amb la seva primera esposa Agar i el seu fill petit, Ismael. Déu li va manar que anés a Jerusalem i ell així ho va fer, però li va demanar a Déu que la seva dona tingués aliment per ella i el seu fill i que a on estaven, hi anés a viure gent. Els dies passaven i la dona es quedava sense l’aigua i els dàtils que el seu marit li havia donat. Desesperada, va començar a donar voltes pel desert, pels turons d’Arafat i per la Kaba, a on hi va fer set voltes. Al final, Déu va escoltar la seva pregària i va fer sortir 8 brolladors, de manera que ella va tenir aigua i més tard, aliment. La gent, en veure que era un lloc pròsper, s’hi va instal·lar.
Mentrestant, Abraham va anar a Jerusalem i es va casar amb Sara i va tenir un segon fill, Isaac. Déu li va demanar que sacrifiqués el seu fill com a acte de fe, i quan ho anava a fer, déu va canviar el seu fill per un xai. Abraham va tornar al desert, a on avui hi ha la Meca, i amb l’ajuda del seu fill Ismael, van construir la mesquita. Per acabar-la, hi faltava una pedra, que Ismael hi va posar. Els pelegrins hi passaven per sobre i va queda negra de tot el pecat que va absorbir. Avui en dia, durant el pelegrinatge, cal que es facin set voltes a la Kaba (https://ca.wikipedia.org/wiki/Kaba ), es toqui la pedra negra i finalment, que hi hagi el sacrifici d’un xai.
Referent a Abraham, a internet es pot trobar la informació següent (https://en.wikipedia.org/wiki/Abraham  ; https://ca.wikipedia.org/wiki/Abraham ):” Abraham és el patriarca del judaisme, reconegut pel cristianisme i un profeta molt important de l'islam. La història de la seva vida és relatada al llibre del Gènesi i a l'Alcorà, però no hi ha cap prova històrica de la seva existència. Les dates tradicionals de la seva biografia se situen entre el 2166 aC i el 1991 aC. Segons la tradició jueva, va néixer l'any 1948 de la Creació, o sia l'any 1812 aC.
El seu nom original era Abram (en hebreu אַבְרָם Avram), i era descendent del fill de NoèSem. Tot i que la seva dona era estèril, Déu va prometre-li que de la seva descendència faria una gran nació, raó per la qual va canviar el seu nom per "Abraham", que significa pare de multituds. El truncat sacrifici d'Isaac és una de les escenes més representades de la seva vida en les arts, que esdevé un dels passatges bíblics més coneguts.
El Gènesi, el llibre de l'Antic Testament que registra la vida d'Abraham, presenta el seu paper com un individu que ha de complir un pacte monoteista establert entre ell i Déu (Jehovà o Jahvè). L'Alcorà presenta històries sobre Abraham i els seus descendents que són similars a les que hi ha a la Bíblia.
Abraham apareix citat per primera vegada en el llibre del Gènesi amb el nom d'Abram fins que Jahvè li canvia el nom i l'anomena Abraham. El relat indica que Abraham significa "el pare d'una multitud" (en hebreugoyim ab-Hamon). Tanmateix, els especialistes no accepten la definició de la narració sobre l'etimologia d'Abraham, ja que, tot i que ab- significa "pare", -hamon no és el segon element i -raham no és una paraula hebrea; la paraula en hebreu per a "multitud" és rabim. Johann Friedrich Karl Keil suggereix que en hebreu hauria existit la paraula raham (רָהָם) amb el significat de "multitud", en analogia amb el ruhâm àrab que té aquest significat, però no hi cap prova que doni suport a la seva proposta. Una altra possibilitat és que el primer element ha de ser abr-, que significa "cap", però això demanda un segon element poc clar, -aham. David Rohl suggereix que el nom prové de la llengua accàdia i significa "el pare que estima", però els especialistes creuen que cal cercar un origen que es fonamenti en la llengua hebrea.
(Continuarà)
(La imatge és des de la fortalesa de Shawbak)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís