Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (II)
-
El ramadà és
el novè mes del calendari lunar i
és quan, segons la tradició, començà la revelació de l'Alcorà. Durant tota la
durada d'aquest mes sagrat es realitza el sawm, l'abstinència",
com a exercici espiritual d'introspecció i de comunió entre tots els musulmans.
Com que s'efectua des de la sortida fins a la posta de sol, aquesta pràctica
modifica sensiblement la vida dels musulmans mentre dura: el treball diürn se'n
veu afectat i es viu més de nit, quan la gent se sol reunir per compartir la
ruptura del dejuni.
- El
Pelegrinatge (hajj)
El
cinquè pilar bàsic de la fe islàmica és la visita dels llocs sants de la Meca, on
s'acompleixen diversos rituals. Aquesta visita s'ha de portar a terme almenys
un cop a la vida, però és només preceptiva per a aquells fidels capacitats que
disposin de mitjans per a poder-la efectuar. Anomenada gran pelegrinatge o hajj, es realitza durant el darrer
mes del calendari musulmà, dhu-l-hijja,
i implica la visita combinada dels llocs sants de la Meca i del seu terme
sagrat (al-balad al-haram).”
També ens explica que els sunnites
segueixen les sunnes, és a dir, escrits que va fer el profeta Mahoma per tal
que l’Alcorà arribés a tothom. També resen 5 vegades al dia; si no poden anar a
la mesquita, ho fan a on poden quan els hi pertoca.
Els musulmans sunnites creuen en un
sol déu i en els quatre llibres sagrats, alguns dels quals coincideixen amb els
de l’antic testament.
Pel que fa a les sunnes, es conta el
següent (https://en.wikipedia.org/wiki/Sunnah; https://ca.wikipedia.org/wiki/Sunna ):” La sunna (en àrab سنة, marxa, avanç, direcció presa), és la segona font
canònica de l'islam després de l'Alcorà. Està constituïda pel conjunt de hadits (dites i fetes) del Profeta, considerat per l'Alcorà com a model perfecte, així com els dels
membres de la seva família i dels seus companys. Aquests textos -'tradicions'- permeten aclarir o completar les
revelacions alcoràniques a vegades força obscures. El treball de recopilació
dels hadits va ser tardana i gradual: va iniciar-se a la fi del segle I després
de l'Hègira (segle
VII) i no es va sistematitzar fins al segle III, quan l'extensió
la comunitat musulmana sota la dinastia abbàssida va engendrar qüestions a les quals l'Alcorà no donava resposta.
Les sis col·leccions de hadits autoritzades, com les d'Al-Bukharí i Múslim, van ser compostes durant aquest període. No obstant això, és evident
que moltes tradicions es van forjar amb la finalitat de donar suport als
arguments de les diferents faccions o escoles; davant aquesta proliferació de
falses tradicions, la ciència del hadit es va dotar, des del segle anterior, de
regles sistemàtiques d'autentificació i verificació de la fiabilitat de les
cadenes de transmissors.”
Referent al
sunnisme, l’explicació que es troba a viquipèida resa així (https://en.wikipedia.org/wiki/Sunni_Islam; https://ca.wikipedia.org/wiki/Sunnisme ):” El sunnisme (en àrab أهل السنة والجماعة, ahl as-sunna wa-l-jamāʿa, "gent
de la tradició [del profeta Muhàmmad]
i la comunitat", o simplement ahl
as-sunna) és la branca principal de l'islam, representant prop del 90% dels musulmans. Aquests són els
seguidors de la sunna ("recte
camí o costum"), és a dir, de l'exemple personal donat pel profeta Muhàmmad, que consideren com infal·lible. Aquesta qüestió sobre la
infal·libilitat o no del Profeta (excepte pel que fa a les revelacions de
l'Alcorà) va ser un tema controvertit durant els primers temps de l'islam, i no
va ser fins més endavant que el consens de la comunitat islàmica va estipular
que Muhàmmad i els profetes anteriors citats en l'Alcorà eren "infal·libles".
Els sunnites han patit al llarg dels segles diverses escissions,
referides a polèmiques sobre lideratge i teologia. Totes les branques tenen en comú, però, el paper central que
atorguen a la voluntat divina, a la qual s'ha de sotmetre la llibertat de
l'ésser humà. Igualment, les diferents escoles interpretatives sunnites dels
texts sagrats (màdhhabs) es reconeixen entre elles com a legítimes; és cada persona la
que tria la que millor s'adapta a la seva visió de la religió.”
Entre les coses que han de fer els
musulmans hi ha fer caritat. La caritat es mesura segons el poder adquisitiu de
cadascú, però equivaldria al pes de 85g d’or, i d’aquest preu, se n’ha de donar
un 2.5%.
A més, si no es tenen diners, també
es pot fer caritat amb animals, o el que es tingui. I si no es pot, no es pot.
Ell es queixa que la majoria de musulmans no ho fan. Els que ho fan, ho donen a
l’imam de la mesquita, que s’encarrega de repartir-ho entre els més necessitats
de la seva comunitat. Però segons el guia, si tothom fos caritatiu, no hi hauria
pobresa enlloc i fa una crítica ferotge a les monarquies que practiquen
l’islam, que es preocupen més de comprar clubs de futbol que no pas de donar
caritat.
Una altra cosa bàsica pels musulmans
és celebrar el ramadà. Ells es basen en el calendari lunar, no en el solar. Els
seus mesos són inferiors a 31 dies, de manera que cada any s’avança el temps
del ramadà. Durant un mes, no poden menjar ni beure, ni mantenir relacions
sexuals des de que es lleva el sol fins que se’n va a dormir. En queden exempts
les persones malaltes, els infants, els viatgers o bé les dones embarassades o
que estan donant pit. En el cas de les persones malaltes, quan es recuperen,
han de fer els dies de ramadà que els hi quedin, mentre que si són viatgers, el
mateix. En el cas de les persones grans, han de convidar un pobre a casa o bé
fer un donatiu. I si res d’això és possible, doncs res...
Continuant amb les explicacions, ens
explica el pelegrinatge a La Meca, a Aràbia Saudita, que tot musulmà ha de fer,
si pot, un cop a la vida. N’hi ha que ho tenen millor que altres, ja sigui per
proximitat o per tema econòmic.
La història del pelegrinatge ve
perquè el profeta Abraham (en qui els musulmans han de creure, a més d’altres (https://ca.wikipedia.org/wiki/Profetes_a_l%27islam) ) va sentir la crida de déu mentre
anava pel desert amb la seva primera esposa Agar i el seu fill petit, Ismael.
Déu li va manar que anés a Jerusalem i ell així ho va fer, però li va demanar a
Déu que la seva dona tingués aliment per ella i el seu fill i que a on estaven,
hi anés a viure gent. Els dies passaven i la dona es quedava sense l’aigua i
els dàtils que el seu marit li havia donat. Desesperada, va començar a donar
voltes pel desert, pels turons d’Arafat i per la Kaba, a on hi va fer set
voltes. Al final, Déu va escoltar la seva pregària i va fer sortir 8
brolladors, de manera que ella va tenir aigua i més tard, aliment. La gent, en
veure que era un lloc pròsper, s’hi va instal·lar.
Mentrestant, Abraham va anar a
Jerusalem i es va casar amb Sara i va tenir un segon fill, Isaac. Déu li va
demanar que sacrifiqués el seu fill com a acte de fe, i quan ho anava a fer,
déu va canviar el seu fill per un xai. Abraham va tornar al desert, a on avui
hi ha la Meca, i amb l’ajuda del seu fill Ismael, van construir la mesquita.
Per acabar-la, hi faltava una pedra, que Ismael hi va posar. Els pelegrins hi
passaven per sobre i va queda negra de tot el pecat que va absorbir. Avui en
dia, durant el pelegrinatge, cal que es facin set voltes a la Kaba (https://ca.wikipedia.org/wiki/Kaba ), es toqui la pedra negra i
finalment, que hi hagi el sacrifici d’un xai.
Referent a
Abraham, a internet es pot trobar la informació següent (https://en.wikipedia.org/wiki/Abraham ; https://ca.wikipedia.org/wiki/Abraham ):” Abraham és el patriarca del judaisme, reconegut pel cristianisme i un profeta molt important de l'islam. La història de la seva vida és relatada al llibre del Gènesi i a l'Alcorà, però no hi ha cap prova històrica de la seva existència.
Les dates tradicionals de la seva biografia se situen entre el 2166 aC i el
1991 aC. Segons la tradició jueva, va néixer l'any 1948 de la Creació, o sia l'any 1812 aC.
El seu nom original era Abram (en hebreu אַבְרָם Avram),
i era descendent del fill de Noè, Sem. Tot i que la seva dona era estèril, Déu va prometre-li que
de la seva descendència faria una gran nació, raó per la qual va canviar el seu
nom per "Abraham", que significa pare de multituds. El truncat sacrifici d'Isaac és una de les
escenes més representades de la seva vida en les arts, que esdevé un dels
passatges bíblics més coneguts.
El Gènesi, el llibre de l'Antic
Testament que
registra la vida d'Abraham, presenta el seu paper com un individu que ha de
complir un pacte monoteista establert entre ell i Déu (Jehovà o Jahvè). L'Alcorà presenta històries sobre Abraham i els
seus descendents que són similars a les que hi ha a la Bíblia.
Abraham apareix citat per primera vegada en el llibre del Gènesi amb el nom
d'Abram fins que Jahvè li canvia el nom i l'anomena Abraham. El relat
indica que Abraham significa "el pare d'una multitud" (en hebreu: goyim ab-Hamon).
Tanmateix, els especialistes no accepten la definició de la narració sobre l'etimologia d'Abraham, ja que, tot i que ab- significa "pare", -hamon no és el segon element
i -raham no és una
paraula hebrea; la paraula en hebreu per a "multitud" és rabim. Johann Friedrich Karl Keil
suggereix que en hebreu hauria existit la paraula raham (רָהָם) amb el significat de "multitud",
en analogia amb el ruhâm àrab que té aquest significat, però no hi cap prova que doni suport a
la seva proposta. Una altra possibilitat és que el primer element ha de
ser abr-, que significa
"cap", però això demanda un segon element poc clar, -aham. David Rohl suggereix que el
nom prové de la llengua
accàdia i significa "el
pare que estima", però els especialistes creuen que cal cercar un
origen que es fonamenti en la llengua hebrea.”
(Continuarà)(La imatge és des de la fortalesa de Shawbak)
Comentaris