Jordània, dia 2: d’Amman a la Mar Morta (29 de desembre de 2017) (I)


Dormo una mica intranquil·la. De fet, em costa molt adormir-me, i quan sona el despertador m’envaeix una enorme mandra, ja que llavors sí que estic ben endormiscada. Tot i fer una mica el manta, em llevo i no tardem gaire a baixar a esmorzar. El bufet de l’hotel està relativament bé, una barreja de menges locals i foranes, però la veritat és que no tinc gaire gana. Pico alguna cosa per no marxar amb l’estómac buit i la veritat és que no tenim gaire temps; el just per arreplegar les coses i ja baixar cap a la recepció, a on en pocs minuts arriba el que serà el nostre guia durant aquests dies, en Mohamed. Ens presenta també el conductor, l’Ahmed, i pugem ja al bus. En total, serem 39 turistes que voltarem per Jordània uns quants dies. Com que és de dia, avui sí que puc apreciar un xic millor els afores de l’hotel. Davant hi ha estan construint una sumptuosa ambaixada de Kuwait i per aquest motiu, hi ha també un guarda vigilant-ho tot. Encara ens queda més gent per anar a recollir, de manera que ens passegem una mica per la ciutat, molt buida. Hi ha edificis més o menys ben conservats i  una estranya barreja de tradició i modernitat. Des de botigues o comerços occidentals fins a minarets i mesquites. Carreguem la resta de passatgers i ja marxem... però encara ens queda una darrera persona per pujar. Tal i com ens conta el guia, ha de venir amb nosaltres un policia turístic. Aprofitant l’avinentesa que no ens entén, el guia ens explica que el govern s’ha inventat aquesta figura per donar feina als joves i que aquests policies no fan res més que molestar, ja que es passen el dia mirant el  mòbil i parlant.
I tampoc té pèls a la llengua en parlar del govern del seu país: una monarquia absolutista que ja va per la tercera generació. Ens explica que la monarquia és d’origen saudita i que ara regna el rei Abdullah, que té la potestat de poder escollir el primer ministre i treure’l quan vulgui. D’eleccions n’hi ha, però serveixen només per diputats i senat, que en el fons no tenen cap tipus de poder. Arreu també es pot veure la fotografia del difunt rei Hussein, la del rei actual i la del rei hereu.
Respecte a la monarquia, a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Reis_de_Jord%C3%A0nia ) es conta que “Els haiximites de Jordània són la dinastia que governa Jordània des de la independència del país, assolida el 1946. Els fills del xerif Husayn ibn Ali, esdevingueren reis d'Iraq i de Jordània. En aquest país, el primer monarca de la dinastia Haixemita fou Abdullah I, ja que era el rei de Transjordània des de 1921. Per als seus antecedents vegeu els haiximites del Hijaz.
Abd Allah ibn Husayn va entrar a Transjordània a finals de 1920 amb la intenció declarada de reinstal·lar al seu germà Faisal al tron sirià. Per evitar conflictes els britànics li van oferir el tron de Transjordània com emir, sota mandat britànic. Abd Allah el va acceptar i fou fidel als britànics. La Legió Àrab va romandre la país sota comandament britànic. El 22 de març de 1946Transjordània va accedir a la independència i el rei va canviar de nom el regne a Jordània, però de moment no fou utilitzat a l'exterior; aquest canvi estava emmarcat en els seus intents de crear un regne de la Gran Síria (amb SíriaTransjordàniaLíbanPalestina) van trobar l'oposició d'Egipte i Aràbia Saudita (i de la mateixa Síria i del Líban) i van deixar en posició delicada a l'Iraq i la Gran Bretanya. El 1948 li fou concedida la part àrab del mandat de Palestina i després de la guerra que va seguir (guerra araboisraeliana de 1948) la part que va conservar la va annexionar al regne el 1950 i llavors el nom de Jordània va esdevenir apropiat i reconegut internacionalment. El rei es va seguir mostrant probritànic i lògicament els britànics li donaven suport contra la propaganda nacionalista àrab i esquerrana; finalment el rei fou assassinat el 20 de juliol de 1951.
El va succeir el seu fill Talal ibn Abd Allah, que per problemes de salut no va poder governar quasi mai durant els dos anys del seu regnat que va durar fins a l'11 d'agost de 1952; el seu germà petit Naif va exercir la regència fins al 5 de setembre de 1951, i llavors Talal va agafar les regnes però davant el seu estat de salut el parlament el va deposar en favor del seu fill gran Husayn (conegut com a Hussein de Jordània), encara menor d'edat però que va arribar a la majoria el 2 de maig de 1953. Husayn va fer alguns gestos nacionalistes com el llicenciament del comandant de la Legió Àrab John B. Glubb (1956), i la denúncia del tractat anglojordà (1957) que li van permetre consolidar el seu poder, per després acceptar l'ajut financer americà i optar clarament per una política molt prooccidental. El 1958, en resposta a la formació de la República Àrab Unida entre Egipte i Síria, Jordània va formar la Federació Àrab amb Iraq, però es va acabar amb la deposició del rei de l'Iraq el mateix any. El 1967 Husayn va lluitar contra els israelians al costat dels altres estats àrabs de primera línia (Egipte i Síria); la derrota fou total i la Cisjordània ocupada pels israelians. Va iniciar llavors una política pragnatica, quasi projueva. El refugiats palestins foren massacrats a l'anomenat Setembre Negre i expulsats del país. Finalment va renunciar a la Cisjordània, però conservant pel seu regne el nom de Jordània. Va morir el 7 de febrer de 1999 i el va succeir el seu fill Abd Allah II ibn Husayn.”
El noi continua sense pèls a la llengua parlant de com es governa el seu país. Ens conta que la majoria de gent és musulmana, un 92% de la població. Un 7% és cristiana i la resta d’altres religions. Entre els musulmans, la majoria són sunnites. I entre els cristians, la majoria (sense discernir si són ortodoxos, romans o qualsevol altra branca), el 35% viu a Madaba.
Avui és divendres i en ser el dia sagrat dels musulmans, moltes coses estan tancades. La primera parada que farem avui és al Mont Nebo, a on segons la tradició cristiana va morir Moisès mirant la terra promesa, és a dir, el que avui en dia és Palestina.
També ens explica la història de com va començar tot segons les diferents religions. Segons ell, Jacob,  va tenir 11 fills. Els germans van agafar mania al més petit, que era el protegit del pare i tenia somnis premonitoris. Els seus germans grans el van fer perdre al desert i va ser agafat com a esclau i portat a Egipte, a on es va establir. En un dels seus somnis, va veure com tots els planetes i els astres s’agenollaven davant seu. Després van haver de tornar i el seus pares i el seus germans es van haver d’agenollar davant seu.
Moisés va néixer a Egipte. El fill de Jacob havia tingut la premonició, un somni que un faria caure el faraó. Aquest va ordenar que matessin a tots els infants mascles, però la mare de Moisès el va llençar al riu en un cabàs i va ser recollir per la dona del Faraó (segons la religió musulmana) o bé per la filla del Faraó (segons la religió catòlica). El cas és que el nen no volia acceptar cap dida, i la seva germana, que treballava a la cort, va dir que en coneixia una: la mare de Moisès. La van fer portar i el nen va mamar i va créixer. Quan ja era gran, va intervenir en una baralla entre un egipci i un descendent de la seva terra i va matar l’egipci, fet pel qual el faraó el va fer perseguir. Ell va marxar i va ser quan va fer obrir la Mar Morta, segons la llegenda. I darrere seu van morir ofegats els egipcis que el perseguien. Va seguir fins a la terra promesa, la terra promesa de Cannan (https://ca.wikipedia.org/wiki/Canaan ), però segons altres fonts es va quedar a Mont Nebo, a on va morir als 120 anys d’edat sense haver trepitjat mai la Terra Promesa.
(Continuarà)
(La fotografia és del Mont Neb)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís