Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: visita per Vientiane, capital de Laos i viatge cap a Hanoi, Vietnam (dia 11, 19 d’agost de 2016) (i IV)

Arribem a la zona com ànecs, amb les vestimentes molles. Ens equivoquem d’entrada i anem a parar a o no toca.  Com que no para de ploure, entrem a una de les sucursals del Café Parisiene, una de les herències de la colonització francesa i ens eixuguem una miqueta mentre la pluja amaina. Quan ho fa, anem a visitar ja el temple. Alhora, veiem que hi ha una concentració de monjos budistes, com un agermanament entre diversos països. No entrem a l’exposició, i com que plovisqueja, després de negociar novament, un tuk-tuk ens porta fins al museu de l’exèrcit.  L’entrada val 30000 kips, i en aquesta ocasió, sí que hi entrem. A la planta baixa hi ha tot de vehicles militars utilitzats en diferents conflictes, mentre que a la part superior hi ha un exposició sobre la brutalitat del colonialisme francès i les diferents etapes del país fins arribar a la plena independència. Pel que es mostra en l’exposició, el poble de Laos ha estat un poble que ha patit moltíssim, i no fa ni vint anys que encara vivia en guerra. L’exposició és interessant, però com que tanquen el museu a les quatre de la tarda, ens afanyem a visitar-la i marxem just per tal que tanquin la porta darrera nostra. Temps just de tirar algunes fotos a l’exterior (a dins no està permès) i marxar. Com que la pluja no és molt insistent, decidim tornar al centre a peu, tot i que hi ha una bona distància. En alguns moments plou bastant i això m’acabarà passant factura als peus, que em queden llagats. Volen anar a fer compres en una botiga abans de marxar, però com que la trobem tancada, anem a fer un mos al cafè Scandinavia (http://www.scandinavianbakerylaos.com)  per esgotar les últimes hores a Laos. Seguidament ja anem a l’hostal a recollir les coses, però hi ha un malentès i el taxi triga un xic en arribar. Quan ho fa, hi pugem i en poc més de quinze minuts ja som al petit aeroport internacional de Laos. Fem els tràmits preceptius per volar cap a Hanói amb Vietnam Airlines (https://www.vietnamairlines.com/es/en/home)  i després de passar per l’arc de seguretat, esperem que sigui l’hora d’embarcar en el minúscul “hall”.  Queden ja pocs minuts a Laos, un país fascinant. Un país amb gran taxa de mortaldat infantil, però que té un bon creixement econòmic i que ha estat guardonat com un dels millors països pel turisme. Un país a on conviuen la tradició budista amb l’animista, la de venerar les ànimes i demanar-los protecció tot oferint-los menges i beures com ara Pepsicola. Un país que lluita per tirar endavant. Quan s’esdevé l’hora, pugem a l’avió i volem ja cap a Vietnam, un país, que a l’igual que Laos, té una diferència horària de cinc hores amb Catalunya. El vol no és pas gaire plàcid, ja que a Vietnam hi ha amenaça de tempesta tropical, com a Laos també una ha provocat inundacions al nord. Un cop aterrem a Hanoi, com que passarem menys de quinze dies en sòl vietnamita, no ens cal cap visat ni omplir cap formulari, de manera que el tràmit d’entrada al país és ràpid, a diferència de la sortida de les maletes. Un cop les recuperem, ja a fora, veiem que  hi ha llocs de canvi de moneda i també de transport al centre de la ciutat. La nit s’entreveu plujosa, de manera que decidim agafar un taxi que ens costa 25$, un xic més car del que preveiem, però vista l’hora i la meteorologia, hi accedim. Ens recull una noia i ens porta a tota velocitat en un tot terreny fins al centre, al barri antic de la ciutat, que és a on ens allotjarem. Amb la seva conducció ja ens fem una idea de la manera de conduir dels i les vientamintes:  a tota velocitat i sense deixar de tocar el clàxon, sense respectar gaire les senyals, etc. Finalment ens deixa a un parell de minuts a peu de l’hotel, que queda en un carreró, i hem de caminar un xic (https://www.tripadvisor.com/Hotel_Review-g293924-d1546077-Reviews-Splendid_Star_Grand_Hotel-Hanoi.html; http://www.splendidstarhotel.com/ ). Allí, ja ens espera Mr. Tom, el recepcionista, que ens afalaga amb sucs, fruita i llargues explicacions que no sabem com tallar. Finalment, ja gairebé a mitjanit, posem els peus a l’habitació i el dia ja no dóna per gaire més que no sigui per reposar l’espinada...
(La imatge correspon a un dinar a Vientiane)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís