Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (V)

 El Congrés va donar suport a la Resolució sol·licitada pel president uns dies després dels atacs mencionats. A partir d'aquell moment, el Govern dels Estats Units tenia el que s'anomenà com "la camisa de dormir de l'àvia", on a sota d'ella hi cap tot i es pot fer de tot. A inicis de març de 1965 van desembarcar a la base de Da Nang 3.500 marines per afegir-se als 22.500 assessors que ja servien al Vietnam.

Tot i el que pogués semblar per la marxa que posteriorment van prendre els successos, el primer contingent de marines va ser molt ben rebut pels habitants de Da Nang, amb balls i flors. Al mateix temps, als Estats Units, el suport popular rondava el 60% de la població; tot i que les protestes en contra i les denúncies al sistema de reclutament molt classista van començar ben aviat.

Tampoc s'ha de pensar que els Estats Units van entrar en guerra contra cap nació des del punt de vista del Dret Internacional. No hi va haver cap declaració de guerra ni tampoc una invasió del Vietnam del Sud que aquest país hagués sol·licitat. Aquests motius fan que sempre s'hagi d'escriure "guerra de Vietnam" en minúscules, ja que mai va ser reconeguda com a tal. Aquest punt feia impossible instaurar una censura de premsa com en qualsevol altre conflicte fins a la data i per tant, els periodistes van poder llançar-se a informar sobre uns esdeveniments històrics.

Igual que bona part de la població estatunidenca i vietnamita, durant l'any 1965, la majoria dels mitjans de comunicació estaven a favor de la intervenció.^[9] Va ser posteriorment quan l'actitud dels periodistes començà a canviar. Amb motiu de les matances que van poder mostrar, el moviment pacifista parlava amb coneixement de causa i proves, i el canvi d'actitud de diversos polítics (com el mateix McNamara) i l'horror d'una guerra de guerrilles van anar invertint l'actitud dels periodistes cap al conflicte del Vietnam, i la manca de suport popular fou una de les causes de la derrota. D'altres autors, entre els quals destaca el mateix exèrcit dels Estats Units, prefereixen concretar que van ser les restriccions imposades pels polítics als militar, a conseqüència de la pressió mediàtica entre altres factors, les que contribuïren decididament a la derrota.^[9]

Els Estats Units van deixar clar que havien anat fins al sud-est asiàtic per quedar-s'hi i, en segon lloc, volia desplegar la seva enorme potència de foc amb la qual anihilar al seu enemic en molt poc temps.

Per assolir el primer objectiu, els enviament de soldats no van cessar en diversos anys, i a finals de 1965 els efectius destinats al Vietnam ja superaven els 100.000 en la part pressupostària, el primer any de conflicte, els Estats Units van destinar 1.000 milions de dòlars en ajut, i així, gràcies a aquesta riuada econòmica els subministraments van assolir la xifra de gairebé 10 milions de tones per mes. A més, els Estats Units sempre s'han enorgullit de què els seus soldats sempre han estat ben abastits, amb uniformes nets quan no podien banyar-se, regals de casa i fins i tot diaris. Els militars arribaven a garantir almenys una menjada diària calenta, transportada en pots d'alumini en helicòpter, encara que de vegades la varietat creava una certa desorganització i errors en la rotació dels ingents recursos disponibles. Un veterà es queixà de què rebien uniformes nous, galetes i d'altres articles, però ni un sol menjar decent en una setmana.

Per a l'enemic, en canvi, les coses eren totalment diferents. Passaven necessitats de medicaments, menjar i fins i tot d'aigua als seus magnífics túnels, fins al punt en què quan els nord-americans van muntar una base sobre el sistema de túnels de Cu Chi (sense adonar-se mai del que hi havia a sota); els vietnamites sortien principalment a robar menjar.

ota aquesta ingent quantitat de material i subministraments requeria una enorme cadena logística que llastrà molt a l'Exèrcit i el convertia en un elefant lent i tòrpid, com el veien els comunistes. Així doncs, només un de cada set soldats estatunidencs es veié realment involucrat en combat, mentre que la resta pertanyien a cossos logístics, administratius, mèdics i mecànics, entre d'altres.

Per acomplir la segona meta, el desplegament de la potència de foc, els camions i helicòpters portaven canons de diversos calibres on calgués, per així donar cobertura a les tropes d'infanteria. Quan les peces no podien ser descarregades per l'espessor de la seva, els diferents tipus d'avions llançaven bombes de centenars de quilos d'explosiu que obrien un cràter per a permetre l'aterratge dels helicòpters.  També es començà a equipar als helicòpters amb míssils i ben aviat apareixerien els nous helicòpters artillats.

Amb tot aquest poder a les seves mans, organitzaren diverses operacions de gran abast, sent la primera i més important l'anomenadaoperació Starlight contra el Vietcong i, la més sagnant, la de la vall d'Ia Drang, principalment contra l'EVN.

Encara que de vegades els nord-americans potser depenguessin massa dels helicòpters, aquests resultaren ser una arma formidable, com quedà perfectament demostrat a la vall d'Ia Drang, on aquestes màquines realitzaren una missió fonamental per transportar als homes al centre de la batalla, portar-los subministraments i retirar als ferits. Encara més va ser-ho en l'Operació Starlight, que va ser la primera prova de foc per als marines. A principis de 1965, els estatunidencs van posar en marxa Starlight, aconseguint sorprendre i arraconar al Vietcong a la península de Noh Nang. Un cop allà va poder destruir als guerrillers amb tot l'armament disponible: armes portàtils, artilleria, aviació i artilleria naval dels creuers fondejats al golf de Tonquín. La victòria nord-americana resultà contundent. (continuarà)

(La fotografia és d'un dels cartells de Hanoi)