Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (XV)

«
Fins i tot abans del Nadal (de 1973) ja havíem demostrat fins a quin punt els nostres sistemes antiaeris eren eficaços. El 17 d'octubre vam abatre l'avió estatunidenc número 4.000 des de 1964. La víctima era un General Dynamics F-111, el caça bombarder supersònic d'ala de fletxa, que llavors era el darrer en tecnologia aeronàutica.
»
La fiabilitat i la resistència de l'armament vietnamita van ser superiors a l'estatunidenc. Tant és així que moltes d'aquestes armes, com l'AK-47, han estat posteriorment alguns dels enginys més venuts a tot el món, gràcies a la seva altíssima relació qualitat-preu, per damunt que els seus homòlegs estatunidencs. El MiG-21 resultà un avió tan bo que nacions com la República Txeca decidiren durant la dècada de 1990 dona de baixa als seus avions més moderns i modernitzar aquests aparells.] Finalment, el MiG-23 va causar certa preocupació a la USAAF, portant-los a començar el desenvolupament d'una nova generació de caces.
A les dues de la matinada del 30 de març de 1972, l'artilleria i els míssils de l'EVN van atacar les posicions de l'ARVN a la zona desmilitaritzada amb una potència tal que recordava els pitjors moments a Khe Sanh. Es llançaren 12.000 projectils, 4.000 homes i 200 blindats contra les posicions sud-vienamites a fi d'escombrar-les, envoltar Quang Tri i tornar a ocupar Huế, com ja havien aconseguit el 1968 durant el Tet. Poc després, avançà una altra incursió des de Cambodja per la regió de l'Ham i el Bec de Lloro, assetjant les ciutats d'An Loc i Tay Ninh camí de Saigon. A més, una tercera onada sortí del sud de Cambodja per infiltrar-se al delta del Mecong.
Però tots aquests moviments no eren més que una distracció de l'atac principal que es llançà dies després al centre del país sobre la ciutat de Kontum. Les imatges de carreteres plenes de refugiats, avions tractant d'enlairar-se amb homes penjats de les rampes i vehicles plens de vietnamites espantats semblaven donar la idea que el Vietnam del Sud cauria en pocs dies.
Giap llançà sobre el sud la pràctica totalitat del seu exèrcit amb la intenció d'atemorir als soldats del sud, desfer l'exèrcit enemic i donar el cop de gràcia al règim de Saigon. Va ser necessari un cop d'aquesta mena perquè el timorat president Thieu rellevés del comandament al General Giai i al tinent general Ngo Dzu (ambdós qualificats de covards i corruptes) i posés al capdavant dels seus homes al generalNgo Quang Truong, qualificat per alguns com el millor oficial del Vietnam del Sud.[9] Aquest home enèrgic va detenir les retirades i ordenà que tots els desertors i saquejadors fossin executats. Amb el nou comandament i, potser, lluitant desesperadament perquè no es repetissin de nou les atrocitats de 1968, Hue va poder ser salvada al mateix temps que Kontum i An Loc resistien un atac darrere de l'altre. Tot això va fer que augmentés la confiança dels sud-vietamites en el seu exèrcit.
A l'altre costat del Pacífic, Nixon declarà que llançaria un atac com mai no s'havia vist i ho acomplí. Els 700 avions desplaçats al sud-est asiàtic, inclosos els B-52 amb els seus 24.500 kg de bombes, i els bucs fondejats a les aigües del Vietnam del Sud llançaren un atac ferotge que va detenir en algunes ocasions i desintegrà en altres les unitats del nord.
Giap tornà a la seva tàctica de llançar onada rere onada, que li havia donat funestos resultats a Dien Bien Phu, fins a quedar-se sense efectius. Al mateix temps, els carros de combat recent arribats de la Unió Soviètica van ser destruïts pels caces estatunidencs o pels soldats de l'ARVN amb els seus llançadors portàtils.
Finalment, les incursions de l'EVN es van detenir, els bombardeigs van cessar detenint-se l'ofensiva. Les pèrdues del Nord van ser terribles, i gairebé es quedà sense forces per a portar a terme operacions de certa mida el 1973 i 1974. Havia conquerit més del doble del territori del Vietnam del sud del que tenia fins llavors (del 3,7% fins al 9,7%), encara que el 15% d'aquestes conquestes les va perdre durant els anys següents davant l'ARVN, que ja lluitava en solitari.
El programa de vietnamització va aconseguir alguns èxits, com:
·         Causar un dur cop a la infraestructura del Viet Cong i a l'EVN a Cambodja.
·         Apoderar-se d'abundant munició, provisions i subministraments destinats a les tropes al sud.
·         Armar al règim de Thieu amb abundants provisions de munició i equipament (com posteriorment també farien els soviètics abans de la seva retirada de l'Afganistan).[43]
·         Reduir els quadres de comandament dels comunistes per les accions terroristes del Programa Phoenix.
·         Resistir el gran atac que representà l'ofensiva de Pasqua.
Però no obstant això, els nord-vietnamites també havien aconseguit la seva part:
·         Augmentar el territori sota el seu control.
·         Causar una terrible derrota a l'ARNV a Laos.
·         Conservar la seva capacitat d'acció i les seves línies d'abastiment.
·         Mantenir la moral de combat de les seves tropes, malmesa pels bombardeigs i l'eliminació dels seus membres.

Les fites aconseguides pels comunistes vietnamites coincidien pràcticament amb el que l'Administració Nixon pretenia evitar, i per tant es pot dir que el resultat final de la vietnamització va ser un fracàs.[14] Aquesta opinió sembla que queda confirmada davant de l'ordre que donaria Nixon de bombardejar de forma massiva el Vietnam del Nord i minar tant els ports com els estuaris, accions gairebé realitzades a la desesperada per tal d'aconseguir un acord de pau.
(continuarà)
(La imatge correspon a la torre de la bandera)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís