Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (VII)

Però no obstant tot això, durant el primer any de la guerra, els Estats Units van vèncer pràcticament totes les batalles que van lluitar. Això els va fer pensar en una victòria ràpida; però per tal que els oficials poguessin adquirir experiència de combat, s'enviaren allà a tots els possibles: els oficials rotaven cada 6 mesos en comptes de cada 12, quan les estadístiques informaven que un militar començava a moure's bé als 3 mesos i assolia el seu nivell operatiu òptim als 10. Això feia que les unitats es trobessin permanentment comandades per novells ineptes, convertint-los en candidats a les temudes emboscades, davant les quals els soldats veterans no dubtaven en acabar amb els seus caps i amb qualsevol recluta que no fos gaire destre. El càlcul de gairebé 800 oficials morts a mans dels seus propis homes es considera optimista.
Pels vietnamites del nord i els Vietcong, la presència estatunidenca només era un altre enemic imperialista més al que podien guanyar, com ja havien aconseguit en dues ocasions en el passat; aconseguint no només la reunificació del país, sinó arribar fins i tot a unir tota la península indoxina. Aquest era l'esperit nacionalista d'un país del Tercer Món, quelcom que els americans no arribarien a entendre mai i que, a la llarga, seria un altre motiu per la derrota, car els líders vietnamites podien confiar en què lluitarien durant mil anys'.
Quatre són els puntals que es considera en què els vietnamites es basaven per guanyar:

L'exèrcit del Vietnam del Nord

La guerra del Vietnam s'ha comparat (i possiblement se seguirà fent) amb qualsevol altra guerra en la qual els Estats Units no guanyin amb la claredat que s'espera del seu armament, com a Somàlia o a l'Iraq. Però la guerra del Vietnam té dues diferències que no s'han repetit des de llavors:
·         els estatunidencs i la resta de països de la coalició lluitaven contra un exèrcit regular que estava envaint el país, a més de contra guerrillers. L'EVN emprava principalment tàctiques guerrilleres, i el seu entrenament estava destinat principalment a crear el que pot anomenar-se forces irregulars. Però era un exèrcit regular pel que fa a reclutament, organització, armament, etc. A més, Vietnam del Sud no comptava amb veïns enemics que hagués de vigilar amb unitats, podent per tant destinar pràcticament tots els seus efectius a les infiltracions al Sud.
·         l'exèrcit i el país que el comandava comptava amb el suport d'una superpotència, com era la Unió Soviètica, que els facilità l'adquisició de l'armament més modern, així com entrenament. Veritablement la quantitat no era semblada a la lliurada pels Estats Units. Aquesta afirmació no vol dir que sense l'ajut soviètic el Nord no hagués aconseguit la victòria, però sí que l'accelerà notablement. Al voltant d'uns 11.000 efectius soviètics van lluitar al Vietnam, la majoria d'ells pilots, tècnics i especialistes en defensa antiaèria.
Com que la flota dels Estats Units feia impossible l'abastiment marítim, el Vietnam del Nord decidí reforçar, ampliar i emprar profusament la ruta que obrí el 1959.
Aquesta ruta va rebre el nom del primer president del Vietnam modern, Ho Chi Minh, i distava molt de ser una carretera o fins i tot un camí. Transcorria per Laos i Cambodja, i majoritàriament es tractava d'una col·lecció de senders emprats per transportat tota mena de provisions i soldats.
Tot i que la seva importància s'ha sobrevalorat, aquesta ruta va ser una peça clau en la victòria; especialment perquè mai no va poder ser tallada ni detinguda. Es van fer servir tota mena de tècniques (des dels bombardeigs massius fins al sembrat de sensors intel·ligents que detectaven el caminar de persones i fins i tot la suor); però per l'acció dels animals, la selva, els innumerables camins i la perseverança dels vietnamites, tot va ser inútil.
Amb el temps, la Ruta va omplir-se de zones per descansar, a més de cultivar menjar per alleujar la pressió sobre les mercaderies transportades. Aquests centres van ser objectiu dels bombardeigs, d'atacs per part de mercenaris contractats per la CIA i fins i tot d'incursions a Cambodja i Laos. Però com en el cas dels bombardeigs, tot això també va resultar inútil, i la Ruta Ho Chi Minh esdevingué una peça clau per poder llançar l'Ofensiva del Tet, la posterior Ofensiva de Pasqua i, finalment, l'ofensiva de Primavera que acaba amb el Vietnam del Sud.
Així doncs, va ser la Ruta i els posts que s'hi instal·laren, cosa que obrí les portes al fet que Vietnam del Nord mobilitzés al seu exèrcit quan el govern pro-occidental de Laos va caure i el convertí en un protectorat de facto.
El Govern Provisional de la República del Vietnam del Sud va aprendre ben aviat com n'era de mortífera la potència de foc estatunidenca, decidint-se per tant a emprar la guerra de la puça, amb petits cops però de gran contundència. En teoria, es tractava d'esclafar una unitat per la superioritat numèrica (déu a un, encara que no sempre era possible assolir aquesta proporció), i retirar-se abans de la reacció de l'enemic.

Entre els ajuts que aconseguien als països veïns, les que aportava el nord i les obtingudes de bombes i granades estatunidenques sense explotar, li permetien un subministrament limitat de material explosiu per fabricar bombes i trampes explosives. L'armament era una prioritat, i la resta de necessitats ocupaven un segon pla, de manera gairebé oposada a l'enemic, on la superioritat logística de les tropes estrangeres només comportava enveges i odis, i per tant, ganes de colpejar més forts. (continuarà)
(La imatge correspon a una de les estàtues de Hanoi)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís