Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (XII)

Durant el setge, els marines van capturar la cota 811 i hi van hissar la bandera estatunidenca. El comandament els ho va recriminar, perquè era territori del Vietnam del sud, però els marines van al·legar que l'única sang allà vessada era estatunidenca, i així donaren títol a aquesta part del conflicte, encara de manera optimista
A finals de gener d'aquell any, mentre que s'estava celebrant la festivitat del Tet (l'any nou vietnamita), 38 de les 52 capitals del Sud van ser atacades i moltes d'elles pràcticament capturades. L'antiga capital de l'Imperi Vietnamita, Huế, va caure en poder dels rebels i la seva reconquesta va costar diversos dies; Saigon va estar en estat de setge, i la mateixa ambaixada dels Estats Units va ser atacada per un escamot suïcida que gairebé arriba a l'interior de l'edifici. La sorpresa va ser absoluta pels estatunidencs i per l'ARVN. En aquest punt trobem una altra clau sobre la derrota dels Estats Units en aquesta guerra: la intel·ligència militar no era capaç d'oferir informació clara i concreta del que estava succeint i del que vindria. Tot i les tones de documents capturats a l'enemic en les operacions, l'ús massiu de la fotografia aèria (i, al final de la guerra, de satèl·lits espia), a la dispersió de milers de sensors per la selva i a l'ús dels, per a l'època, molt sofisticats ordinadors de tercera generació; l'Agència de Seguretat Nacional no era conscient dels preparatius per a l'Ofensiva, ni a la mida dels complexos de túnels que tant van col·laborar, ni a l'existència o no d'un quarter general de l'EVN al territori sud-vietnamita... arribant-se sovint a situacions on els oficials d'intel·ligència marcaven com a blancs importants llocs que no sabien realment si ho eren; però que en cas de ser-ho, els faria pujar punts. Naturalment, aquests llocs havien de ser inspeccionats per la infanteria, que es jugava la vida per ells, en lloc que fos la intel·ligència qui havia de treballar per a evitar-los riscs.
Tot i això, l'Ofensiva del Tet també guardava una petita sorpresa per a l'alt comandament nord-vietnamita: els soldats del sud van resistir l'atac amb poques desercions, guanyant així diversos combats acarnissats; el poder aeri escombrà gairebé per complet als guerrillers del Viet Cong (uns 40.000 morts, segons els estatunidencs), i pocs dies després, tot el territori guanyat pels guerrillers era recuperat, havent perdut l'EVN una bona part dels efectius que tan penosament havia aconseguit fer arribar al sud. L'ofensiva del Tet tornava a ser un fracàs, com ho havia estat la batalla del delta del riu Roig 14 anys abans.
Molt s'ha discutit si el resultat era o no el desitjat per Giap i pels jerarques de Hanoi; però les opinions són gairebé unànimes sobre els efectes que comportà als Estats Units
Paradoxalment, una victòria com la del Tet va fer veure als estatunidencs del carrer que els rebels no només podien donar un bon espant als seus soldats, sinó que podien atacar a qualsevol lloc del sud, podien atacar la seva ambaixada i violar el seu territori. Havien resultat inútils tants bombardeigs, tres anys de lluita amb un gran nombre de baixes, la riada de milions enviats i la multitud de manifestacions i contra-manifestacions? Així es produí el que alguns autors han batejat com "el col·lapse de la moral". Tants missatges de victòria eren poc menys que una enganyifa. De ben poc serviren els comunicats sobre l'altíssim índex de baixes causat al Viet Cong i a l'EVN, la resistència que demostrà l'ARVN o les troballes de les matances de Hue. Les manifestacions de protesta es multiplicaren, augmentant espectacularment quan el 1969 es féu pública la massacre de My Lai: el descobrir que les atrocitats comeses pels nazis durant la Segona Guerra Mundialpodrien estar repetint-se al Vietnam, i això era quelcom que deixava indiferent a ben pocs. Especialment quan es constatà que el sistema de mesurar l'acompliment dels objectius podria haver convertit accions com la de My Lai en la punta de l'iceberg.
Aquesta és una altra de les característiques de la guerra del Vietnam: els problemes d'integració que van patir molts veterans en la seva tornada a casa. L'haver arriscat la seva vida a una jungla indòmita, contra una població que sempre semblava sospitosa o fins i tot hostil, esgotant-se en llargues marxes entre trampes i riscs de ser atacat... tot per un país que, a la seva tornada, lluny de mostrar agraïment, els menyspreava o, fins i tot, els acusava d'assassinats i atrocitats semblants (més enllà si havien participat en elles o no). Certament no era la totalitat de la població, però només el fet que una part cada cop més nombrosa de la mateixa tingués aquest sentiment afectava molt als soldats que, com tot combatent, tornaven pensant que els país pel que s'havien arriscat els mimaria i estimaria.
Encara que la idea i el terme ja van ser plantejats pel President Kennedy a inicis dels anys 60, no va ser fins a la victòria de Nixon quan començà a portar-se a la pràctica.
Portada a terme pel famós analista Henry Kissinger, la vietnamització perseguia enfortir i preparar a l'ARVN per a defensar el territori del sud que mantenia sota el seu control (aproximadament el 94%), alhora que creava un context per desfogar el règim del president Thieu de l'assatjament constant al que el sotmetien els comunistes del Vietnam del Nord i del Viet Cong; així, li oferia una posició més forta a les negociacions que haurien de realitzar-se per trobar una sortida al conflicte, i ja al febrer de 1969 Kissinger es trobava en secret a París amb dirigents comunistes per a estudiar unes possibles condicions de pau.

Es discuteix si després de l'Ofensiva del Tet el 1968, el President decidí el progressiu desvinculament del conflicte o si aquesta decisió es va prendre uns mesos després, després de la batalla del Turó de l'Hamburguesa. El que indubtablement sí que succeí va ser la percepció del president Johnson de no comptar ja amb la majoria de la ciutadania.
(continuarà)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís