evita

Porto! De nou una nova estació a on parar. Tot i que hi vaig estar ja fa un temps, tinc ganes de tornar-me a perdre pels carrers de Porto, tornar a passejar pel costat del Duero, tastar el vi que porta el nom de la ciutat, visitar la torre dels Clergues, perdre’m per una de les llibreries més belles que hi ha per Europa! Ja friso per desconnectar unes hores perduda pels carrers d’aquesta ciutat de la qual tant bon record en guardo! Han passat moltes coses des que hi vaig ser per primera volta, però espero que les sensacions siguin encara millors de les que hi vaig viure!    

Hi ha gent que dedica moltíssimes hores de la seva vida personal a la recerca.   I fins i tot, veient com va el panorama,   fins i tot diners de les seves pròpies butxaques. Però a voltes, hi ha un regust amarg, molt amarg, quan hom sacrifica moltes coses per la recerca. S’hi aboquen il·lusions, ganes, somriures, però a vegades es transformen en desil·lusions i llàgrimes quan veus que per la manca d’inversions, no podràs acabar experiments.   Això genera una frustració bastant intensa, però a moltes i a molts, la nostra passió per la investigació és encara superior a les traves econòmiques i burocràtiques. I personalment, malgrat les pedres i les tristors, continuaré amb tota la il·lusió! Les tornes han de canviar ben aviat. Espero que amb aquest nou país que estem construint, poder investigar sigui molt més senzill i   que si es fan lipdubs per aconseguir fons, siguin de més a més!  

El món de la investigació és fascinant. Moltíssim. Però alhora molt dur, i més en els temps de crisi que corren. Aquest any els nivells d’inversió en Recerca i Desenvolupament han baixat a nivell de l’any 2006. Vaja, que hem tornat una bona colla d’anys enrere. Un dels puntals de qualsevol país és la recerca i el desenvolupament, però a   l’estat espanyol, això no té gaire importància. És molt més cabdal tenir comptabilitats B i targetes amb fons públics indefinits, però no hi ha diners per a recerca, segons les premisses de molts governants. A Catalunya hi ha gent boníssima, però la manca de recursos els obliga a plegar o a marxar, de manera que el nostre país es va quedant orfe de gent amb ments brillants.   A part, però, hi ha factors més personals: quants jorns festius, quantes hores intempestives que no es reconeixeran mai gaten els investigadors i investigadores? El nombre és molt elevat...  

Avui se celebra el dia contra la violència de gènere. Aquest any ja són massa dones que han mort a mans dels seus companys sentimentals o agredides per homes. Però també cal tenir en compte la violència que hi ha entre parelles del mateix sexe. Avui seria una commemoració a esborrar dels calendaris. Perquè mentre hi continuï havent violència de gènere, la nostra no serà una societat normal. Mai més contra cap més dona o home, mai més cap agressió de gènere. I amb més èmfasi, mai més violència contra les dones, una violència que a voltes no només és física, sinó que és psíquica i pot arribar a ser fins i tot més mortífera que la física. Encara cal fer molta pedagogia i cal molta educació per ensenyar que la violència no mena a enlloc; al contrari, totes i tots i perdem. Una abraçada molt gran a totes les dones o homes que pateixen violència de gènere. Mai més enlloc, contra ningú. Aquesta batalla, tard o d’hora (espero que més d’hora que tard), també la guanyarem!   ...

Ni les prohibicions del Tribunal Constitucional (altrament dit PProstitucional), ni les amenaces, ni els atacs cibernètics van doblegar la voluntat dels catalans de voler votar i voler expressar la seva opinió sobre el futur polític de Catalunya el passat 9 de novembre. Des que es va saber de la prohibició del succedani de consulta, la gent va expressar el seu rebuig fent sorolloses cassolades durant els dies previs a la consulta. Els voluntaris van desobeir la farsa de prohibició i tot i algun intent de boicot , la gent va votar. I també van votar els partidaris del no, a qui també s’ha de felicitar per la seva participació democràtica. Som un poble de llarga tradició democràtica i no ens cansarem de lluitar per la llibertat d’expressió i per la llibertat del país. Què caram, els catalans i les catalanes som molt tossuts!    

                El proper diumenge dia 23, serem al bar "El Cercle" de Girona en una nova edició del "Magic Room" llegint alguns contes. També hi haurà la poesia musical de "La Kolo", "Combustible", micro obert... Una nova proposta de "El Cercle" per combatre les ja fresques tardes i nits de la ciutat immortal, custodiada per quatre rius! Un capvespre de diumenge entremig de música i lletres! Ens hi veiem?!

Unes altres imatges que ja formen part de la història són la dels milers i milers de voluntaris que van fer possible el 9N2014 malgrat tots els entrebancs haguts i per haver.   I per no parlar de la gent que va mobilitzar-se arreu del món, des d’Austràlia als Estats Units, en alguns casos fent cues d’hores i hores per poder expressar el que volen pel futur polític de Catalunya. Altres persones han gastat els seus diners i les seves vacances per poder a venir a votar a Catalunya. Malgrat les prohibicions, els atacs informàtics i la presència de feixistes, el poble català ha demostrat que és madur i que té clar que vol decidir el seu futur. I tot apunta que té molt clara la seva opció: amb més de 2.250.000 votants, la majoria de gent es va decantar per un país lliure i independent. Doncs som-hi, no defallim, tenim el somni a tocar!  

Més moments que es van viure el proppassat 9N2014: un parell que em van colpir especialment van ser el d’un senyor que anava a votar i tot seguit anava a l’enterrament de la seva dona. Tal i com ell mateix va dir, la seva senyora hauria volgut votar i ell així ho va fer. Instants especialment emotius també ho van ser els dels avis i àvies ja molt grans, emocionats, que van dipositar la seva opció de futur amb ulls negats de llàgrimes. Un senyor també es va emocionar en veure la papereta i va ser consolat per la seva filla ( http://www.ara.cat/politica/primeres-butlletes-omplen-comencen-votacions_0_1245475606.html ) . Un altre de colpidor me l’explicà un amic meu: un senyor exiliat a França, ja molt entrat en anys, va fer més de 2000 km per a poder votar. No ho havia fet en tota la seva vida per tal de no perdre la nacionalitat catalana que encara tenia des dels dies de la República. I com aquests, molts i molts altres moments que fan agafar més forces que mai per no parar de lluit...

Del meu cap ja no s’esborraran mai més algunes imatges del 9N de 2014, un dia que ja forma part de la història de Catalunya. Avui parlaré de les que vaig viure a Brunyola, el municipi a on, amb molt i molt d’orgull, vaig fer de voluntària. A Brunyola la majoria de gent és major de 65 anys i van ser moltes i molts els que van voler gaudir de la festa de la llibertat i de democràcia. Una senyora que no trobava el DNI i que va venir quan faltaven 30 segons per tancar la mesa; els avis que s’emocionaven, gent amb ganes de canviar-ho tot, a jutjar pels comentaris. Però el que més em va colpir va ser el testimoni d’un senyor amb els ulls ben negats, just després de posar la butlleta a l’urna (que per cert, em va voler ensenyar: un doble sí-sí): “em pensava que mai veuria això. Sóc feliç, ara ja em puc morir”. A mi també se m’humitejaren els ulls. Per la seva dignitat, per la dels que hi som i la dels que vindran, aquest poble no pararà fins aconseguir la llibertat.  

ÀNGELS I DIMONIS Ulls esventats, seductors, se’m claven a les pupil·les. Cos esvelt, irresistible, Se’m posa al davant. I sí, aquest somriure que m’encén el desig més primitiu. Dimoni del plaer, Dimoni del desig, Em temptes descaradament. La tendresa de l’àngel, de somriure dolç el contrapunt , a tant temptadora proposta. Ulls transparents, mans tendres abraçades de cotó m’atrauen i esvaeixen els pensaments més funestos. Les teves mans de seda m’acaronen la pell més íntima, amb un delit deliciós. Nos mans s’entrellacen En el salvatge joc de la seducció I dins meu, sorollosament ressona la qüestió: Dimoni o àngel? Difícil decisió  

Avui, a les vuit del vespre, hi ha la desena edició de la Nit Eròtica de Santa Eugènia. Deu anys en els quals les ja fresques nits de novembre pugen de temperatura. I tot gràcies a l’empenta de la poetessa del desert, la gran Consol Vidal. Avui un bon grapat de poetes i poetesses serem allí deixant-nos seduir per l’erotisme i pels plaers més carnals. Música, poesia, moltes rialles i grans dosis de seducció, a més d’un bon grapat de sorpreses picants! Ens hi veiem?! ;)                        

Per recomanació i gentilesa d’una bona amiga he llegit recentment “El rojo de las flores” d’Anita Amirrezvani, un llibre en clau femenina que ensenya el camí cap a la maduresa d’una jove iraniana pels volts de l’any 1600 i escaig. En les pàgines d’aquesta dolça narració s’explica la vida d’una jove d’una zona rural que va haver d’emigrar, juntament amb la seva mare, a Isfahán, la que era per aquella època la capital del país. El canvi sobtat de vida, la contraposició entre la pobresa i la riqueza, la descoberta del sexe, de la por, de les traïcions, del penúries i sobretot l’esperit de superació són presents en les més de 300 pàgines del llibre, escrit amb un estil fresc i engrescador. A més, entremig de la narració de la vida de la protagonista també s’entreveuen pinzellades de la història d’Iran i de la manera de viure en aquella època. “El rojo de las flores”, tal i com es diu a la contraportada del llibre, és una història de pèrdua de la innocència a través d’una noi...

Ara que ja sóc vell i que la vida se m’està esgotant (sense dramatismes; la vida m’ha regalat moltes vetlles d’alegria i també alguna que altra de tristesa, però no em queixo, ja estic més que satisfet amb el que he viscut), i abans que la senyora de la daga se m’endugui a visitar el barquer, tinc ganes d’explicar el secret d’una coneguda empresa de vins i caves, per la qual he treballat pràcticament des de que tenia ús de la raó. Vaig néixer en una família que ja portava dues generacions fent de masovers d’una família dedicada a la fabricació de vins i caves. Permeteu-me, però, que no en digui el nom.   Vaig treure el cap a la vida enmig de les vinyes. I ho dic perquè literalment va ser així: ma mare es a posar de part en plena verema! I com que ja era el benjamí d’una família de 7 germans i germanes, vaig sortir en un tres i no res.   La meva infantesa va transcórrer entre vinyes, vins i caves. Vaig anar a escola, vaig aprendre de lletra i números, però a el que més ...

En la resistència de Kobane les dones kurdes juguen un paper fonamental. Elles són les que organitzen la resistència i surten a combatre. Més d’una s’ha immolat abans de ser capturada pels enemics de l’ISIS. Algunes han deixat fills i casa per unir-se a defensar la seva ciutat i el futur dels seus fills i filles. A més, els combatent de l’ISIS tenen por de ser morts per una dona. Segons se’ls diu, si cauen en combat morts per una dona, no tindran les 70 verges al paradís que se’ls prometen. Per això molt sovint les dones estan davant de les milícies, a primera línia del front. Un fort homenatge a totes aquestes heroïnes anònimes que s’organitzen per lluitar per un futur de llibertat del seu poble! Companyes, guanyarem! J    

El que està passant a la ciutat siriana de Kobane, a la frontera amb Turquia, és una autèntica barbàrie. Aquest indret ja porta una bona colla de setmanes assetjat per l’ISI, aquesta mena d’organització terrorista que vol crear un califat a l’Iraq i a Síria. I què fa el món? Ara sembla que la coalició internacional els ajuda, però Turquia els està posant més traves que mai; ja els va bé, així de passada anorreen un xic més al Kurdistan. Els interessos polítics i econòmics són més importants que les vides de les persones. Quins interessos ocults hi ha darrere l’ISI que es permeten les barbàries que aquests salvatges cometen? Segurament molts petrodòlars. Sinó no s’entén d’on surten els diners pels armaments. Desgraciadament, de nou, en nom de la religió i dels diners es trepitgen vides impunement. Fàstic. Molt. Moltíssim.

Papallones a la panxa. Moltes, moltíssimes. Diumenge, per primera volta des de fa més de 300 anys, les catalanes i els catalans podrem decidir el nostre futur, si volem la llibertat plena i absoluta. Un d'aquells moments que portes anys i anys anhelant i que sembla que mai ha d’arribar. Seré voluntària d’una mesa, d’aquesta consulta impugnada per la dreta més rància, és a dir el partit popular, els hereus del franquisme. Però res ens abaratirà el somni. Tenim davant nostre un regal de la història, un moment per decidir què som i què serem. I les ganes de que sigui diumenge no me les aguanto! Perquè estimem aquest país, perquè el volen renovar de cap a peus, votaré Sí i Sí! I guanyarem!!!  

Votaré per tu avi Miquel, que vas patir les penúries del camp d’Argelers. Votaré per tu, avi Àngel. I per vosaltres, àvies Margarida i Remei.   Votaré per tu oncle Narcís, que dorms en una fossa comuna qui sap a on, assassinat pels franquistes. I votaré per tots els que descansen dins d’altres fosses comunes. Votaré per tu, fill o filla que encara no he tingut. Votaré per tu, Guillem Agulló, i per tant d’altres com tu que van donar la vida per lluitar contra el feixisme i per voler la llibertat.   Votaré per totes les heroïnes anònimes que cada dia salten murs. Votaré per totes aquelles i aquells que vau morir sense veure el somni de la vostra terra lliure. I pels que van venir de fora per combatre el feixisme.   Votaré per totes i   tots vosaltres, i si cal, desobeiré. Votaré per tu, perquè el teu futur sigui de llibertat!  

En especial per la dona que em va donar la vida i que m'estimo amb bogeria! Per molts anys!   Cançó de les dones Cante per tu, cosa fina, un canteret d’aigua clara, tendra com un julivert, per l’amor atarantada. I cante també per tu, per a la dona casada, que baixa a la botigueta i duu una grenya a la cara. Cante per totes les dones la cançó que més m’agrada. Cante per tu, mare meua i cante amb molta esperança. Amb un amor infinit, triant ben bé la paraula, i pegant-li foc després amb el llumí de la ràbia. Perquè les dones treballen i mantenen l’esperança, i per si algun dia ve tenen la taula parada. Elles no saben qui esperen, però esperen i això basta, i damunt la taula posen un plat i un got d’aigua clara.   Vicent Andrés Estellés    

El passat 22 d’octubre se celebrà la vaga de totes,   una vaga per reclamar la feina invisible que fem les dones en molts sentits. A propòsit d’això, parlant amb un amic, em vaig ben esparverar. En comentar-li aquesta vaga la seva resposta fou:” si voleu igualtat, doncs aneu també a l’obra!”. A partir d’aquí ens vam embrancar en una discussió, a on em va quedar ben palès que encara hi ha molt masclisme latent a la població. I ho vaig corroborar quan vaig sentir les històries d’altres coneguts i amics. Malgrat que, i afortunadament, estem molt millor que en molts altres indrets del món, encara queda molta feina per fer en aquest sentit. Tan de bo un dia hi hagi igualtat plena i no calgui fer més vagues de totes. Encara hi ha massa casos de dones acomiadades de la feina pel simple fet de ser mares, que cobren molt menys fent la mateixa feina que els seus homòlegs masculins, i  un llarg etcètera. Mentrestant, cal molta pedagogia i molta feina i molta paciència... ...

Aquesta setmana serà dura de passar. Diumenge vinent se celebrarà la consulta per demanar al poble de Catalunya si vol la independència o no. Tot i que no és la consulta que a mi m’hauria agradat, per primera vegada se’ns preguntarà què volem. Un somni que fa anys que anhelo. I ara està a prop. Amb les últimes mobilitzacions el meu optimisme està expectant.   Però no cal oblidar que hi ha un enemic poderós, l’estat espanyol, que farà tot el possible per malbaratar-nos aquest somni que tant d’esforç ens està costant. Però ara no, ara no es pot defallir. La victòria s’ensuma. I votar, avui per avui, amb la no democràcia que impera a l’Estat espanyol, ja és de per si, una petita batalla guanyada