Matemàtiques (un conte)



A l’Arnau li fascinen els números. Ja de ben xic tenia passió per comptar i recomptar els arbres dels carrers, les llambordes, fins i tot els pocs cabells del cap de l’avi Teu. Però no es limitava únicament a comptar, sinó que començava a multiplicar, dividir, fer arrels quadrades dels nombres que li sortien de fer els seus comptes. Aquesta passió se li intensificà a mesura que els anys passaren i que el cos canviava de nen a  home. A la seva afició pels nombres s’hi va afegir la de calcular perímetres, àrees, sinus, cosinus i un llarg etcètera de tots els elements que se li posaven davant dels ulls. Als seus pares i germana els resultava en principi divertit veure l’estranya afició de l’Arnau però al final ja n’estaven cansats. A París s’entretingué a calcular els angles de la Torre Eiffel durant unes vacances d’estiu. A Roma, durant un fred pont de la Puríssima calculà quina era l’àrea que ocupava la neu damunt del Coliseu. Quan esdevingué el canvi hormonal s’afegiren nous elements a la seva matemàtica mental:  les corbes de les noies. A partir de les detallades observacions de l’anatomia femenina intuïa quin seria el perímetre de la seva cintura, el volum dels seus pits o el pes de les seves natges. Va anar passant cursos sense esforçar-se gaire en les assignatures matemàtiques. Quan jugava a futbol calculava amb una exactitud gairebé perfecta quin angle havia de prendre la pilota per acabar al fons de la porteria. Quan ja tenia una bona mata de pèl a l’entrecuix i el fal·lus se li aixecava en el moment més inoportú, li agafà per determinar amb quina velocitat se li enlairava i l’angle que prenia. Les matemàtiques eren la parella de l’Arnau.  El dia de la selectivitat va aprovar amb un 10 l’examen de matemàtiques i encara es va entretenir a comptar les fulles d’un arbre que divisava a través de la finestra. Entrà a la Universitat a llicenciar-se com a matemàtic. I allí se li trastornà el món: conegué a la Sònia. Des del primer dia li captà l’atenció aquella noia pèl-roja amb la cara plena de pigues. Tardà tres mesos ben llargs a dirigir-li la paraula: fou durant el primer sopar de classe. Després d’un parell de copes de vi i un whisky amb gel, li preguntà sobre el teorema de Pitàgores. La noia li seguí la conversa i la nit se’ls escolà entre paraules numèriques. A la sortida del sol anaren a la platja. De lluny observaren l’enorme fal·lus de la torre Agbar i  es decidiren hipotetitzar sobre les mides i volums del seu cossos joves i tendres. Tot engrapant el pit esquerre de la jovencella, l’Arnau deduí quin n’era el volum. Ella, per no perdre pistonada, va estimar quina era la mida de la torre Agbar particular del seu nou amic. Veient que la cosa s’escalfava per moments, marxaren al pis que la noia compartia amb unes amigues. S’esmunyiren ràpidament a l’habitació de la Sònia, que sorprengué a l’Arnau i sense que el jove ni se n’adonés, ja el tenia lligat al llit. El desabrigà sota l’esguard atent del noi, que només veia com se li inflava i inflava el penis encara verge. La Sònia es va treure la roba i mentre es tocava cerimoniosament l’entrecuix calculava quin seria el millor angle per atacar el penis i quin diàmetre tindria la seva boca quan l’engolís. S’ho apuntà i atacà! L’Arnau no se’n sabia avenir quan estava a punt de vessar-se i ella s’entretirà i es mesurà amb un regle que tragué de l’estoig quin diàmetre havien dibuixat els seus llavis. Tot seguit la Sònia el deslligà i el comminà a que pensés quina fórmula matemàtica descriuria amb més precisió quan ella se li enfilés al damunt i comencés a dibuixar cercles amb el seu penis a dins, talment com si el cos de la noia es convertís en l’eix de l’hèlix d’un helicòpter. Amb tanta excitació sortint-li de la pell, l’empresa matemàtica li fou un xic difícil al noi, però la perspectiva de poder-la provar in situ li despertà les neurones, que per un moment desconnectaren de l’altre cervell que tenia sota el ventre. Escrigué un reguitzell de números combinats amb signes i els ensenyà a la noia, que, després de fer-hi algunes precisions, hi donà el vist-i –plau i tornà a lligar a l’Arnau, per no tardar gaire a encavallar-se-li. Les matèries grises dels dos cervells treballaven a tot drap, però el primer test fou fallit, ja que a la que la noia començà a descriure un cercle amb la seva cintura, l’Arnau es buidà amb gran propulsió. Reposaren una estona i després de calcular el perímetre de les boles de l’Arnau, tornaren a provar el teorema que havien inventat, amb una mica més d’èxit. I després d’aquesta prova, es decidiren a provar una bona colla de teories més durant el curs: quin era el perímetre total dels dos cossos mentre dibuixaven un número 69, amb quin angle penetrava l’Arnau a la Sònia quan feien el missioner i un llarg etcètera. Per cert, al final de curs, els dos obtingueren una bon nombre de matrícules d’honor després de posar a la pràctica tants teoremes. Això de fer pràctiques en viu té els seus avantatges!
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís