Marroc, dia 4: de Chaouen a Fes

El darrer dia a Chouen comença com el dia anterior, és a dir, plujós. Tot i que no perdem les esperances, cada vegada veiem més difícil poder fer una petita excursió per la zona i encara més difícil poder visitar la zona del parc natural de Talassemtane. Esmorzem al mateix hostal i ens dediquem de nous a córrer i recórrer tots els carrers de la Medina, amb una pluja intermitent que ens va deixant ben molls. Al final, tornem a l botiga del simpàtic comerciant del dia anterior, que ens convida a visitar totes les plantes, a veure el terrat i a prendre un te. Avui és divendres i la majoria d’establiments tenen tancat o bé tanquen de 12 a 4. Així doncs, comprem làmpades, roba, complements i passegem una mica més abans d’anar a dinar en un establiment cèntric. Fa fresca a fora i ens resguardem a dins, a on satisfem els estómacs. Sortint del local veiem un funeral: tot d’homes portant el taüt de fusta a les espatlles, tots cantant; però ni una sola dona en tot el funeral. El silenci només trencat pels càntics fa posar els pèls de punta. Em quedo amb les últimes imatges dels blaus que combinen amb els verds i grisos de les muntanyes mentre anem tot xino-xano cap a l’estació. En aquesta ocasió hem de tornar a facturar l’equipatge i ens fan pagar 10 dirhams (conclusió: el venedor de l’estació de Fes es devia quedar 5 dirhams!). Pugem al bus sota la pluja i marxem de la bella ciutat de Chaouen. En aquesta ciutat els homes vesteixen amb una típica túnica i tot sembla molt menys occidentalitzat que a Fes. Desfem el camí fet el dia anterior, amb les mateixes parades. I en aquesta ocasió no em puc adormir, així que els sentits s’omplen de colors, de somnis impossibles tot contemplant el paisatge, dels més bells que la vida m’ha permès veure. Llacs flanquejats per muntanyes marronoses i verdes, pastors guardant els ramats, de nou nens jugant a futbol. Pell de gallina i una felicitat immensa es barregen dins del meu cos. Les hores van passant ràpidament i quan entrem a Fes, el bus comença a fallar. Arribem justíssim a l’estació de la ciutat nova de Fes. Menys mal! Allí ens fan baixar i per retornar al riad hem d’agafar un taxi ben atronitat. Una vellíssima furgoneta a on ni els seients estan agafats, fet que provoca que una de les noies es foti un bon cop al llavi. Anem tirant, ensardinats dins el minúscul habitacle i arribem al riad. Allí, el simpàtic taxista no es creu el que li ha passat a la noia, però acabem el viatge enmig de rialles. Una vegada de nou al riad que ens ha acollit durant les dues primeres nits a la ciutat, ens canvien d’habitació, però continuem estant molt còmodes. Una reparadora dutxa és el preludi de l’última passejada per la ciutat; anem a sopar una deliciosa pizza en un restaurant regentat per un noi que es diu Omar, acèrrim seguidor del Barça, que ens explica que l’Afellay és de Meknès, una ciutat propera a Fes i que, juntament per Volubilis, volíem visitar (queda per fer la propera vegada!) i que ell coneix els seus germanes. Després de sopar anem a fer una copa, és a dir, un suc de taronja i acomiadem l’última nit a Fes enmig d’una agradable conversa....

La imatge correspon a una de les cases blaves i blanques de Chaouen...