Un dia a Brussel·les


El dissabte vaig tenir l’oportunitat de conèixer una nova ciutat; en aquest cas la capital del “país” a on habito, Brussel•les (http://ca.wikipedia.org/wiki/Brussel%C2%B7les). Ho poso entre cometes perquè fa temps que no hi ha govern en aquest país i tot apunta a que s’acabarà trencant en la part valona i la part flamenca. Però bé, ahir vam visitar la capital. Després de 40 minuts somnolents al tren, vam arribar a l’estació central de la ciutat. Un cop situats ens vam dirigir cap a la Grand Place (http://ca.wikipedia.org/wiki/Grand_Place)  (declarada patrimoni de la Humanitat), a on hi ha l’impressionant edifici de l’Ajuntament, rodejat d’altres edificis no menys bells. Seguidament vam anar a passejar pel Boulevard Anspach i ens vam perdre pels carrers del casc antic fins acabar davant del famós Manneken-Pis (http://ca.wikipedia.org/wiki/Manneken_Pis ). Després de les fotos de rigor amb el nen que fa pipí, vam continuar la ruta tot passant per davant d’una torre del segle XII i vam acabar davant la “germana” del Manneken-Pis, la Jeanneke Pis (http://ca.wikipedia.org/wiki/Jeanneke_Pis ) , una nena que fa pipí. Abans d’arribar-hi vam fer el turista en un mercat d’artesania i vam fer-nos també les fotos amb la petita estàtua. Tot seguir, per recuperar forces, vam entrar a la cerveseria que hi ha davant de l’estàtua i que ostenta el rècord mundial de cerveses en estoc (més de 2000!). El local és molt acollidor i servidora es va decantar per una cervesa amb xocolata! Rara però prou bona! Tot seguit vam abandonar el local, però amb la desagradable sorpresa que plovia. Vam arribar a la catedral de Saint Michel, però quan en volíem sortir, el xàfec era considerable... Quan va amainar la tempesta, vam arribar a l’estació a on vam dinar i únicament vam poder visitar una mica el Parc de Brussel•les, el Palau Reial per fora (http://ca.wikipedia.org/wiki/Palau_reial_de_Brussel%C2%B7les ) ja que la pluja ja no va cessar. Així doncs, poca cosa més; el tren i retorn cap a Gent, però amb un tast de Brusel•les als annals de la memòria (tot i que ens van quedar moltes coses per veure; raó de més per tornar-hi algun dia!)

(La foto correspon al Manneken-Pis, en aquesta ocasió vestit amb vestimentes portugueses)

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Imatge
Hivern Estimo la quietud dels jardins i les mans inflades i vermelles dels manobres. Estimo la tendresa de la pluja i el pas insegur dels vells damunt la neu. Estimo els arbres amb dibuixos de gebre i la quietud dels capvespres vora l'estufa. Estimo les nits inacabables i la gent que s'apressa sortint del cinema. L'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. L'hivern no és el fred i la neu: és un oblidar la preponderància del verd, un recomençar sempre esperançat. L'hivern no és els dies de boira: és una rara flexibilitat de la llum damunt les coses. L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases i el de les cambres i el de la gent que mira, rera els vidres, com la neu unifica els horitzons i ho torna tot colpidorament pròxim i assequible
Més informació

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Imatge
Un sonet per a tu mare, i un per a tu pare, avui que fa anys que em vau regalar la vida!   UN SONET PER A TU Un sonet per a tu que em fas més clar tant el dolor fecund com l'alegria, un sonet amb els mots de cada dia, amb els mots de conèixer i estimar. Discretament l'escric, i vull pensar que el rebràs amb discreta melangia, com si es tractés d'alguna melodia que sempre és agradable recordar. Un sonet per a tu; només això, però amb aquell toc lleu de fantasia que fa que els versos siguin de debò. Un sonet per a tu que m'ha permès de dir-te clarament el que volia: més enllà de tenir-te no hi ha res.   Martí i Pol, Miquel. “Un sonet per a tu” . Andorra (postals i altres poemes). Edicions 62. Barcelona, 1989.    
Més informació

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"

Imatge
  Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans!    Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe...
Més informació