Nit patumaire (un conte)

Cada any, entre maig i juny, m’entra un cuquet a la panxa. S’acosta Patum. Malgrat que no sóc berguedà de naixement, les arrels familiars tiren, i com que els avis paterns són berguedans de nissaga, des de que pràcticament vaig sortir del ventre de ma mare, a finals d’un abril plujós de ja fa uns quants anys, porto aquesta festa a la sang. Però aquest any ha estat una mica diferent. El passat mes de febrer vaig acabar la carrera de sociologia, després d’algun que altre any perdut entre festa i festa, i com que no trobava feina, em vaig apuntar de voluntari de protecció civil del Berguedà ( ja em vaig instal·lar a un piset de la ciutat vetllada per l’imponent Pedraforca que els avis em van cedir a un lloguer de 0 euros al mes) I no vegis la gràcia que em va fer saber que em tocava pringar per Patum, concretament la nit de dissabte. Tot i l’enuig inicial, podria saltar els plens el dijous i el diumenge. I sí, així ha estat. Dijous, a les 5, primer gotet de barreja, un parell de cerveses, un bon sopar amb la colla i més barreja, per acabar ballant a la plaça, primer a ritme dels turcs i els cavallets, per passar als tabals, les guites, el majestuós ball de l’àliga, els nans nous, els gegants i els nans vells, abans de l’esclat final del salt de plens. I vinga, segona ronda de patum, segon salt de plens i un final esclatant amb els tirabols. I al ritme de tirabols, és quan més patent se’m feu l’efecte de la barreja de moscatell i anís. Amb els amics i amigues vam acabar la nit a barraques, a on l’albada ens va saludar. I com cada divendres de Patum, ressaca. A mitja tarda, menjar quelcom, una estona més de jeure i finalment, vaig quedar per sopar un entrepà, una cerveseta i un parell de gots de barreja. I a dormir, que dissabte em tocava treballar. Per cremar una mica tot l’alcohol acumulat, a córrer i desennuvolar la ment obnubilada i resacosa. Després d’un frugal dinar, ja que el meu estómac encara no estava per a gaires floritures gastronòmiques, de bell nou una petita migdiada i acte seguit, cap a l’ajuntament, a on teníem l’última reunió abans de l’inici del passacarrers amb els gegants. I ai las, el meu infortuni es feu evident quan vaig veure el meu nom al paper: em tocava estar a la tanca humana de contenció, juntament amb altres membres de protecció civil i de la guàrdia municipal, que protegia músics, gegants i geganters,. Així doncs, sopar d’entrepà (com no!) dins de l’ajuntament, últims consells i... començà l’espectacle. Una munió de gent poblava els carrers de la meva ciutat i ens disposàvem a protegir els músics dels salts i empentes. En el moment de formar el cordó humà la vaig veure. Entre les cagarrines alcòholiques i els nervis, no m’havia fixat en ella durant al reunió prèvia. Una noia, d’uns 25, m’agafava la mà, vestida amb l’uniforme de guàrdia municipal. Pèl roja, amb simpàtiques pigues a la cara i unes mans petites però fermes. Estranyament, em vaig enrojolar quan vaig notar la suavitat de les seves mans, alhora que els genolls em tremolaven. I zas, primera allau humana continguda. Vam prémer els nostres cossos fortament, a fi de construir un mur de músculs i óssos. Estava suant. Molt. Les gotes davallaven esquena avall, galtes avall, les mans se’m tornaven esmunyedisses. L’intent de contenir l’allau humana havia estat reeixit. La noia pigallada em dedicà un somriure còmplice. Però poc el vaig poder gaudir. De nou, nova tromba humana. Vam tornar a fer el cordó de seguretat humà que garantia la integritat dels músics. I els dos férem força per contenir-la. I vam tornar a sortir-ne, per sort, indemnes. I així fins a cinc vegades, fins que vam arribar a la Rambla, a on els patumaires oriünds i forasters semblaren calmar-se després les pujades d’adrenalina. Ja més distesos, els membres que formàvem part del cordó de seguretat rebérem com a obsequi un tros de coca i una glop de barreja, gentilesa de no sé qui. La municipal pèl roja, se m’acostà a brindar i em digué que ho havia fet molt bé. Li vaig somriure tímidament i quan em vagi disposar a preguntar-li el seu, per darrera vaig notar una forta alhora que inoportuna abraçada! La meva colla d’amics també em volien “felicitar” per l’àrdua tasca que havia portat a terme. I quan em vaig girar, ella ja no hi era. Un estrany calfred em recorregué l’espinada. Mentre feia un altre glop de barreja, el cap del dispositiu de seguretat em digué que la feina està enllestida i que els voluntaris ja podíem marxar. No m’ho va pas haver de dir dues vegades; vaig anar com un coet a casa a canviar-me i directe cap a la plaça de Sant Pere, a on ja havia quedat amb la colla per ballar els tiravolts. Abans de posar-me a dansar, un parell de glops més de barreja i cap a dins, a gaudir d’aquesta festa tant estimada per a mi. Gaudia, em vaig deixar seduir i emportar per la música quan de sobte la vaig veure. Sí, la municipal pèl roja està davant, meu, suada, somrient, amb els ulls espurnejants. M’espetà què, ja has acabat la feina? Jo també! Temps just de sentir aquests mots que la gentada ens separà. Poca estona després, però, la vaig tornar a tenir al costat. M’agafà de bracet i saltàrem junts. Tot jo tremolava de bell nou. L’espinada se’m quedà rígida. I no només l’espinada. També el torpede que habita entre les meves cames. Vam saltar a cor que vol, vam xalar de la nostrada festa. Emperò, el meu cap no guaitava les guites, sinó més aviat les sines de la municipal. De cop, ella s’ajupí, en un petit moment de treva. Es volia ajustar les sabates, i en davallar cap als seus peus, em fregà suaument amb la galta el meu entrecuix inflat, per bé que dissimulat per la pressió dels texans que portava. Em vaig quedar rígid. Vaig beure un glop de barreja que guardava a l’ampolleta de plàstic per calmar la meva tensió sexual i ella s’aixecà. Vam continuar ballant, amb els braços de nou agafats. S’acabà la festa i em preguntà què faria. Jo li vaig contestar que amb els amics aniríem a fer l’últim glop de barreja a barraques. La seva cara delatà que ella no ens podria seguir en tal contesa. Entremig del brogit murmurà que l’endemà havia de treballar i que cal que estigui en forma. Em fa un parell de petons prop de la comissura dels llavis i desapareix ràpidament entremig de la gernació de gent que hores abans hem contingut. I mentre ella s’esmuny, jo m’escorro. No sé com ha passat; suposo que el frec dels pantalons; el fet que feia dies que no buidava el baix ventre i l’excitació sobrevinguda per la jove municipal han precipitat tan bell final. Amb els amics hem anat a fer l’última barreja, però poc he aguantat. Tenia el cap ben obnubilat per la municipal. En arribar a casa, he deixat anar la meva imaginació a consciència. Me l’he cascada mentre imaginava tot el que ella em feia.: que em llepava els testicles de soca-rel, que engolia la meva minga fins a la seva campaneta i finalment, em cavalcava al mateix temps que jo la feia estremir de plaer amb els meu dits hàbils. Finalment, exhaust per l’esforç físic en tots els sentits, he caigut exhaust en un son letàrgic i reparador. Fins que el mòbil no m’ha sonat, no m’he despertat. La mare, que m’esperaven per dinar amb tota la família. Caram, trempera matinera, però una dutxa ben freda m’ho ha arreglat. He anat a dinar amb tota la família: pares, avis, cosins.... Bon àpat: canelons, rostit, pastes diverses i finalment, glop de barreja. I entre tanta xerrameca, la meva ment només dibuixava la municipal. Me l’imaginava vestint-se amb l’uniforme, amb els mugrons erectes sota la brusa blava. Sort que la cançó enfadosa de l’àvia sobre quan trobaré novia m’ha distret i ha evitat que entre les cames se’m plantés una tenda de campanya. Per fortuna meva, però, els companys m’han trucat per anar a fer un vol i un parell de birres abans d’anar a la Patum complerta de diumenge. Ràpidament m’he acomiadat de tota la parafernàlia familiar i he passat la resta de la tarda xerrant i bevent. Però la meva ment, continuava absent, però no he confiat a ningú el motiu del meu destorb, que per cert, els amics i amigues han notat. Ni he sopat, jo que sempre tinc un budell buit, però ho he atribuït a una suposada ( i inexistent) ressaca. I cap a la Patum. Abans d’entrar a la plaça, un vas de barreja que m’ha pujat com mai. Potser per això he gaudit més que mai de la Patum: turcs i cavallets.....I per finir el salt de plens. Equipat com sempre, com a berguedà, a saltar-los. Moments tensos, i de cop, la plaça es queda a les fosques. I comença l’orgia de foc. Un ple em prem la mà, fortament. No em solta. Espetec, i al mateix temps, engrapada als ous. Giravoltem, com podem, jo amb un destorb inesperat entre les cames. I el ple que no em solta, sempre guiat per la seva acompanyant. Al final, esclata al meu costat, tot tibant encara més les bosses escrotals. S’acaba el mar de foc i la plaça de Sant Pere s’il.lumina. El ple que no s’ha separat de mi s’esmuny entre la multitud acalorada per la màgia de la Patum. Però entremig de les fulles li reconec les pigues: és la municipal, que em dedica una picada d’ullet. Marxo de la plaça amb dificultat, car l’embalum penià de les meves cames ho fa una mica complicat. Totalment absort en el que m’acaba de passar vaig cap a barraques, seguit dels amics que no entenen el meu astorament; es deuen pensar que els petards m’han afectat una mica massa el cervell! Només d’arribar a la zona de lleure em bec sense respir un parell de xarrups de barreja; i quina és la meva sorpresa que quan demano el segon, sento a l’orella algú que em xiuxiueja: vols que fem Patum complerta la meu llit? T’ensenyaré a tocar-me bé els timbals, jugarem a turcs i cavallets, t’ensenyaré la dansa de l’àliga, ens mourem com les guites i acabarem fent un particular salt de plens!