Reflexions de Milà

Milà, una de les capitals mundials de la moda. Més que de la moda, de l’opulència. Gent que pidola davant de grans locals plens de perfums i vestimentes els preus dels quals clamen al cel, per fer servir una expressió ben nostrada. Una taula que costa no sé quants mils d’euros, un vestit que en val gairebé tres mil... un suèter d’infant que costa més de 200 euros i que en un mes ja no li anirà bé... Ràbia continguda de veure les diferències entre els rics i els pobres. I totes aquestes botigues hi són perquè tenen clients... No entenc com es poden gastar tants diners en vestir-se la corpenta i deixar que l’ànima els quedi despullada de solidaritat. La roba es taca, s’esquinça, es fa malbé. Però les persones viuen, senten, valen molt més que un simple tros de roba. Ni punt de comparació entre tocar un vestit per molt car que sigui o sentir la tebior d’una mà que t’acarona, no? Però encara qui ha qui no ho entén i es gasta els diners en lluir un cos buit. Tothom és lliure de fer el que vulgui, però em sembla que val més una persona que un vestit. I amb el que la gent es gasta en vestimenta allí, a fe que molta gent no moriria d’inanició i el món seria una mica més equitatiu. Queda dit.
(La foto és d’un cartell de preus d’una de les botigues del quadrilàter d’or... calen pocs comentaris...)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís