evita

Sí, indignada! I molt! Vergonyós tot el que succeí la setmana passada a la plaça Catalunya de Barcelona. Amb el pretext que els serveis de neteja havien de netejar-la, els mossos d'esquadra van fer un conat de desallotjament de la plaça ple de violència. Fastigós veure les imatges d'aquests botiflers pegant a tort i adret contra gent pacífica i indefensa. Fins i tot minusvàlids, gent gran, tothom que se'ls posava el pas era objecte de la seva violència gratuïta. Ells, que són qui haurien de vetllar per nosaltres, que formen part d'aquests societat, pegant sense motiu. I per més inri, el conseller encara els defensa. Però les seves porres no ens faran callar ni defallir en l'intent de construir una societat més justa i equitativa. Les imatges semblaven extretes de l'època franquista... i jo, il·lusa de mi, pensava que teníem una mínima democràcia. Però es veu que encara no han entès res... Si us plau, que això no torni a passar. Han aconseguit tot el contrari, mo...

Fa poc més de 24 hores que el Barça s'ha proclamat, per tercera vegada en cinc anys, campio d'Europa de futbol. Una alegria immensa per aquesta gesta! Pell de gallina en veure la pinya que fan els jugadors del Pep Team o el Sardana Team. Un equip que ha vençut totes les dificultats imaginables, que ha superat els atacs mediàtics, les mentides... i ho ha fet amb humilitat, valor, amb força i molta unió. Impressionant fou el moment on Eric Abidal, que ha vençut un càncer, recolli la copa, en un gran gest humà dels capitans del Barça. I tot després de fer un partit colossal, de fer FUTBOL, de fer xalar d'allò més amb el joc. I després de la catarsi, les celebracions, la unió dels jugadors i també de l'afició d'arreu del món, aplegada en moltes ocasions davant de pantalles gegants escampades en múltiples indrets de la geografia mundial. Un partit que permeté agermanar, ni que fos momentàniament, enemics irreconciliables. Gent de tots colors abraçada, germanor col·lectiv...

Amb aquest post acabo aquesta petita sèrie dedicada a les eleccions municipals. En aquesta convocatòria hi ha hagut moments realment esperpèntics, com els protagonitzats per una candidata del PP (mirar enllaç adjunt: http://www.youtube.com/watch?v=vmlMOZjsfp0 ) que no volia deixar votar una senyora d'origen noruec i que anava en cadires de rodes. També han estat les eleccions dels indignats, d'aquelles i aquells que reclamem un món democràtic de debò, sense polítics corruptes que fàcilment es deixen engatusar pels bancs. També les eleccions a on la dreta i l'extrema dreta, amb un discurs populista i demagògic, basat sobretot en temes d'immigració, ha aconseguit un gran augment. I per no parlar de la gran guanyadora d'aquesta convoctòria electoral, l'abstenció. Ha estat curiós veure també com els ciutadans expressaven el seu desencís posant a les nul·les butlletes electorals fotografies d'en Bob esponja, de l'Escrivà de Balaguer, del feixista d'en Fra...

Diumenge, a part del Principal, com que formem part, vulguem o no d'aquest estat que ens té atrapats, també hi van haver eleccions a altres d'indrets de l'estat espanyol. I un d'aquest llocs és al germà poble d'Euskal Herria. Allí, a tota aquesta colla de fatxendes que volien il·legalitzar Bildu, els hi va sortir la jugada al revés. I és que l'esquerra independentista basca va guanya les eleccions a l'Ajuntament de Donosti i també a molts altres pobles. Tot un exemple de maduresa democràtica; sinó, qui hauria representat les inquietuds de tots els milers de persones que els van votar? Fins i tot en algunes localitats, els habitants ens van conjurar per no anar a votar, ja que les úniques llistes que es presentaven eren foranes, i a més, de partits que no els representaven. La societat basca ha donat la seva opinió. I és que la democràcia no és propietat privada! Un gran resultat de Bildu, un pas més de justícia democràtica contra els que diuen ser-ho i no só...

El dia d'ahir es despertava amb la trista notícia de la mort d'Elisabeth Eidenbenz, la cooperant suïssa, que sota el paraigües de la Creu Roja, va crear la Maternitat d'Elna, al nord el país, refugi a on nasqueren molts infants de persones empresonades al camp de concentració d'Argelers, prop d'Elna. La història de la maternitat i de la pròpia Elisabeth era fins fa pocs anys totalment desconeguda, però gràcies, entre d'altres, a l'escriptora Assumpta Montellà, amb el seus llibres titulats "La maternitat d'Elna" i "Elisabeth Eidenbenz", respectivament,, la gran tasca d'aquesta gran dona es posà al descobert. Són molts els infants vius gràcies a aquesta senyora i a totes les que l'ajudaren. Fa pocs anys li fou concedida la Creu de Sant Jordi en agraïment a tot el que va fer. I també es pot visitar la maternitat que ella construí a Elna, un lloc a on l'energia es percep instantàniament. Senzillament, des d'aquestes línies...

El proppassat diumenge van ser les eleccions municipals a Catalunya. I el panorama polític, si no era prou galdós, encara ho és més. CiU ha guanyat a les grans ciutats com Barcelona o Girona i té possibilitats de governar a Tarragona amb el PP. El Partit Popular va guanyar, malauradament, a algunes ciutat com Badalona amb un discurs xenòfob i populista. I per no parlar dels antidemocràtics càntics d'aquests demòcrates de pandereta: "això és democràcia i no allò del Sol", en referència als acampats a la plaça del Sol per reclamar una democràcia real i un món més just. Sincerament, se'm van remoure les entranyes en veure'ls i escoltar-los. I continuant amb els resultats, molt preocupant és l'ascens de Plataforma per Catalunya, un partit xenòfob i racista, que també amb un discurs populista ha aconseguit colar-se a molt ajuntaments, com els de Vic i El Vendrell, a més de Salt i Olot, entre d'altres. I tot liderat per un corrupte feixista que abans havia milit...

Fa uns dies vaig tenir la magnífica oportunitat de tornar, després de bastant temps, al bell poble de Besalú, prop de casa. Em va agradar veure el gran pont medieval que ha fet característica aquesta vil·la ( www.besalu.cat ; http://ca.wikipedia.org/wiki/Besal%C3%BA ). Observar la posta de sol en tall bell indret és realment un privilegi, i més encara notant l’olor del tempir i fent-se més accentuada que mai la verdor de la primavera i l’esclat de color. Deixar anar la ment i pensar com devia ser el dia a dia al poble, què feien la gent, com van construir el pont, retornar anys enrere i deixar-hi instal·lada la ment és una acció a la qual la visió del poble t’incita a fer. Per uns moments em vaig imaginar traginant càntirs d’aigua que havia anat a cercar a alguna font propera, anant a mercat o sortint a fer la bugada vora el riu... Uns instants d’imaginació que fan encara més especial aquest indret. Tinc ganes de tornar-m’hi a perdre!

La música catalana està d’enhorabona. Aquesta primavera també ha vist la llum el nou disc-llibre dels valencians Obrint pas, “Coratge, un CD a on cada cançó va acompanyada per un text d’altres companys de professió com Cesk Freixas, Pau Alabajos o d’escriptors com Isabel-Clara Simó o Eduardo Galeano, entre d’altres. Per mi un disc rodó, dels millors que he escoltat últimament. Cançons nostàlgiques, algunes amb una gran càrrega emocional, d’altres més encoratjadores, però totes, amb més o menys dosi, emeten una gran dosi de coratge. Em costa poder destacar alguna cançó entre les altres, sincerament. Però bellíssimes són les lletres de “Seguirem”, dedicada a l’activista valenciana Mavi Dolç, morta fa poc més d’un any, així com a d’altres activistes ja per desgràcia desapareguts, o sobretot, la de “Murals” i “Al país de l’olivera”, un gran i esplèndid retrat de la vida a Palestina, però que alhora m’evoca altres països com el Marroc. I els exercicis de nostàlgia que apareixen a “La vida s...

Sota el lema de "Democràcia real, ja", s'estan organitzant arreu de Catalunya i també de l'estat espanyol diverses acampades en llocs emblemàtics per reclamar d'una punyetera vegada que hi hagi una democràcia real. Han arribat temps d'eleccions i els polítics de torn surten a tirar-se els plats pel cap, sense importar-los el que pensem els ciutadans, sense tenir-nos en compte. Els polítics i els banquers en estan ofegant dins d'aquest espiral de capitalisme. Paguem les crisi que ells han provocat, som els seus titelles. Però no, PROU! Prou que ens esclavitzin dins aquest injust sistema financer, prou de mentides, prou d'hipocresia. Reclamem viure en un món més just i solidari, a on món sense pors ni desequilibris. Per això diem que volem un canvi ja! Sortim al carrer, plantem-nos cara, fem una acampada pacífica per aconseguir un món més solidari i equitatiu! A Girona la concentració comença avui a les 8 a la Plaça del Vi. Visca la democràcia, visca el ...

Aquest és el títol del llibre de l’alemany David Safier. Una divertidíssima faula sobre com a vegades ens oblidem de l’essència de viure, de com les banalitats passen per damunt els sentiments. Breument, el llibre explica la vida d’una periodista que mor absurdament en caure-li damunt del cap el lavabo d’una estació espacial després de fotre-li les banyes al seu marit amb un col·lega, alhora, que rival de professió. A partir d’aquí comença el seu periple de reencarnacions, des d’una formiga, conillet d’índies, gos, vedell, etc, fins arribar de nou a reencarnar-se en un ésser humà que es pot acostar a la seva família. Durant aquest trànsit per diferents vides animals coincideix amb el mite italià Casanova. Realment, la lectura d’aquest llibre és una dosi de rialles combinades amb una dosi de pensaments que conviden a la reflexió sobre l’essència de la vida, sobre com ens oblidem de cuidar els que tenim a prop, com ens oblidem de viure i ens és igual fer mal als demés si la finalitat és ...

La primavera ja està al seu clímax. Arreu hi ha un impressionant esclat de colors. Aquests dies, podent passejar pels camps el verd predominant es barreja amb grocs, els vermells de les roselles... El blat comença a perdre la verdor i ja s’intueixen alguns tons groguencs. Els ocells canten tranquil·lament, els conills apareixen darrere els pins i es tornen a amagar ràpidament en veure una presència estranya... I després de la pluja, el tempir fa més olor que mai, impregnant l’aire i fent que la verdor es faci més intensa que mai. Les flors són el preludi dels fruits, com la primavera és el preludi de l’anhelat estiu, com la vida és el preludi de la mort. És primavera, temps d’astènies i alhora temps de renaixences...

Sí, el Barça ha tornat a guanyar la lliga, la seva tercera lliga consecutiva de l’era Guardiola. Personalment ha estat més que un triomf de futbol, ha estat un triomf dels valors: de la humilitat davant la supèrbia, del treball de base davant els milions. Hem guanyat enfrontant-nos als averanys de la vida, a la malaltia d’Abidal, que ha guanya el més gran partit, el de la vida. Aquest Barça il·lusiona, està fent feliç a tota una generació. I per no parlar de la gentada que cada dia llueix la samarreta del Barça amb orgull arreu del món. Fa esbotzar un somriure als culers veure tanta mainada amb la camiseta blaugrana. I només vull felicitat a aquest gran equip que és el Barça, perquè ha guanyat la Lliga i ha demostrat que, malgrat els atacs, els valors sempre acaben guanyant, més tard o més d’hora! Moltes felicitats tricampions!

Després de més de cinc anys de silenci i de retirada, els berguedans Brams han tornat. Després d’una gira de celebració dels 20 anys d’existència de la banda, han publicat un nou disc, “Oferta de diàleg”, un disc 100% Brams. Lletres punyents, sobretot la d’”Inauguració”, el tema que enceta el disc. Divertida i alhora punxant, contra aquest energumen d’en Frederico Jiménez Losantos. Tot un exercici d’ironia. També em quedo amb “Un regal de la història” una deliciosa cançó amb una melodia i un joc de veus molt ben aconseguida. “No és pas boig qui a casa torna” és un influx de joia quan hom torna a casa. I com no, no falta una referència a la Patum amb la cançó “Pólvora”. Però si m’he de quedar amb una cançó que m’ha robat el cor, amb una lletra que fa posar la pell de gallina i fins i tot fa saltar alguna que altra llàgrima, és “El secret que t’havia de dir”, a on Brams expliquen com malgrat les guerres, gent d’un i altre bàndol es poden ajudar; una manera de fer veure que els lligams h...

A Girona ha esclatat de nou el temps de flors. La ciutat bull de coloraines, és un immens mosaic de bellesa. Patis i edificis enclaustrats en l’oblit la major part de l’any es treuen les teranyines i conviden a oriünds i forasters a quedar bocabadats amb la seva transformació primaverenca. Els carrers plens de gent, tots els colors de la natura amagats en qualsevol racó, la catedral imponent, l’escalfor de la primavera, les escales de la catedral, les terrasses amb la gent fent un recés, els rius fent també de decorat a aquesta festa de la bellesa i la decoració; tot un seguit d’imatges, de postals que conformen Girona temps de flors! Benvinguts i benvingudes!

La setmana passada ens despertàrem amb la notícia de la mort de Bin-Laden, l’instigador dels atemptats de l’11-S a Nova York, entre d’altres atrocitats. Però aquesta mort amaga un bon piló d’interrogants sense resposta. Com van aconseguir els EUA la informació sobre el parador de Bin-Laden? Tot apunta a que ho aconseguiren pel sàdic mètode de la tortura. Aquest país en el qual es vanten de ser democràtics, en el fons són dels més terroristes del món. I també quin paper hi va jugar el Pakistan, a quin doble joc ha estat jugant aquest país? Fent un paper i encobrint terroristes i forjant-ne alhora? També foren esfereïdores, almenys per mi, la imatge d’alguna gent dels EUA al carrer celebrant com bojos la mort d’una persona. Tal i com vaig llegir en algun periòdic, semblava més una festa de revenja que de res més. Per mi fou colpidor el testimoni d’una senyora que va anar a portar un ram de flors en memòria del seu germà, mort durant l’atemptat de l’11-S i que digué que no s’alegrava de l...

Espanya té por. Molta por; veu que s’acosta el seu final, que en pocs anys es desmembrarà i per fi les nacions que obligadament hi estem lligades, aconseguirem la tan anhelada independència. I per aquest motiu han posat en marxa tota la seva retrògrada maquinària per impedir-ho. Com? Il•legalitzant de nou partits. En aquest cas gairebé li torna a tocar a l’esquerre abertzale, l’esquerra independentista basca. Primer fou Sortu però de moment no han pogut amb Bildu! Una mica més i tota aquesta colla de jutges-titella, designats a dit pels partits polítics, aconsegueixen que uns quants milers de persones es quedessin sense la seva opció política. Fan fàstic; molt, sincerament. Una opció política totalment vàlida, i una mica més i queda escapçada per la por que el poble basc expressi la seva opinió. I em pregunto perquè no il•legalitzen partits marcadament xenòfobs i feixistes com la Plataforma x Catalunya, les Alizanas Nacionals i tots els seus succedanis? No hi trobo explicació. Només se...

Avui comença una nova campanya electoral, en aquest cas a Catalunya, de les eleccions municipals. Les eleccions municipals segurament són les més “netes”. M’explico: en les eleccions als municipis, la majoria de ciutadans coneixen bé qui defensarà els seus interessos durant els propers anys, qui vetllarà pel seu benestar més immediat. Per tant, no és difícil veure que les mateixes persones van unes eleccions sota una sigles i les següents, sota unes altres (suposo que escullen el partit que els pot beneficiar més). Hi ha pobles on ja se sap d’antuvi qui governarà, ja que només s’hi presenta una única llista. En d’altres, hi ha tant poca que el poble decideix en assemblea. I en les grans urbs, aquí sí que ja hi ha més politiqueig i apareixen les patums de torn per fer-se veure. Les eleccions municipals són un bon moment perquè els ciutadans expressin els seus problemes més quotidians. Però per desgràcia, sempre hi ha qui ho vol contaminar i també en algunes ocasions apareixen interessos...

Aquest és el títol d’un dels últims llibres que he llegit, de la valenciana Matilde Asensi. Tot un gran treball de recopilació històrica i tot una font d’aprenentatge. Un llibre llarg però que enganxa, d’aquells que sense adonar-te’n, ja te l’has “cruspit”! Una intriga vaticana que parla sobre la santa creu, la Vera Creu.   A part de l’interessant nus de la novel·la, he après molt de la història de la cristiandat i sobretot, de la història en general, tant religiosa, com literària, com política com geogràfica. Alhora el llibre explora les relacions humanes, els dilemes personals i els canvis en la vida que sovint ens obliguen a prendre decisions. Un llibre que parla de les superacions personals i dels reptes, d’enfrontar-se a les pors i als fantasmes i també al passat. Si teniu l’oportunitat de llegir-lo, us el recomano!

Quina colla de barruts aquesta colla d’eurodiputats que no volen viatjar en classe turista! Només els eurodiputats catalans s’han avingut a fer-ho. Em foten fàstic, realment. Cobren un bon sou per anar a esclafar la cadira sense fer res més. I alguns ni això: com ja s’ha demostrat en algunes ocasions, van, fitxen i tornen a cardar el camp. I tot això pagat amb diners públics, diners dels contribuents! I cobren les dietes i viatgen en primera, a més de posar acòlits seus a llocs de privilegi. En temps de crisi, ells que haurien de ser els primers d’estrènyer-se els cinturó, fan tot el contrari i s’enfaden com mones. Fins quan aquesta parafernàlia? Quan hi posaran remei? Prou d’estar suposadament representats per una colla de barruts!

Aquest és el primer Sant Jordi, el dia dels enamorats, del llibre i de la rosa, lluny del meu estimat país. Ens llevem, acabem de fer les maletes i ens posem nerviosos mentre esperem que ens serveixin un esmorzar idèntic al del primer jorn a la ciutat. Tenim el taxi a la porta i no gaire temps per arriba a l’aeroport. Engolim les delicioses menges mentre contemplo la bellesa del riad per darrera vegada. No sóc fora i ja sento nostàlgia de les fantàstiques sensacions de la ciutat. Marxem i pugem de nou a un Mercedes blanc, dels que poden fer un trajecte llarg fins a l’aeroport. Pel camí recordo com de ràpid s’han escolat les hores. De totes les sensacions, de la vida que allí es viu, de la història amagada (sobretot a la medina), dels nens i nenes rient i esquitxant-se en una font mentre un burro beu, dels tapissos, dels colors ataronjats del capvespre, de la vida rural, dels nens jugant a pilota, de la verdor dels camps, de les olors ,de com en són d’espavilats, dels idiomes que parlen...

El darrer dia a Chouen comença com el dia anterior, és a dir, plujós. Tot i que no perdem les esperances, cada vegada veiem més difícil poder fer una petita excursió per la zona i encara més difícil poder visitar la zona del parc natural de Talassemtane. Esmorzem al mateix hostal i ens dediquem de nous a córrer i recórrer tots els carrers de la Medina, amb una pluja intermitent que ens va deixant ben molls. Al final, tornem a l botiga del simpàtic comerciant del dia anterior, que ens convida a visitar totes les plantes, a veure el terrat i a prendre un te. Avui és divendres i la majoria d’establiments tenen tancat o bé tanquen de 12 a 4. Així doncs, comprem làmpades, roba, complements i passegem una mica més abans d’anar a dinar en un establiment cèntric. Fa fresca a fora i ens resguardem a dins, a on satisfem els estómacs. Sortint del local veiem un funeral: tot d’homes portant el taüt de fusta a les espatlles, tots cantant; però ni una sola dona en tot el funeral. El silenci només tr...