evita

El cantautor de Torrent, a la part sud del país, ha penjat al seu myspace (www.myspace.com/paualabajos) el seu nou disc, “Una amable, una trista, una petita pàtria”, íntegrament. I m’hi he enganxat. Les lletra de la cançó 1948 parla del seu viatge a Palestina; relata en forma de cançó el què passa en aquella nació ocupada per Israel. I alhora és un cant a no defallir, amb l’esperança que els hereus d’aquella terra algun dia hi tornaran. O dues altres perles que personalment m’han seduït: la senzilla alhora que la complexitat de Una nit a Berlín em fan posar la pell de gallina. I també les històries que explica a Inventari (un inventari de com tot pot recordar a l’amor perdut) o a Eyjafjallajökull (cançó suposo escrita arran de la crisi aèria que es va produir a Europa per l’erupció d’aquest volcà islandès). I podria continuar amb la ràbia continguda (o més aviat alliberada) a Zàping sobre la situació actual al País Valencià... Però millor jutgeu vosaltres mateixos. Per mi, un gran disc...

Si no hi ha cap imprevist d’última hora, demà serà dia de fer una nova visita a la capital dels Països Baixos! Aprofitant que no queda lluny de Gent, a un parell d’horetes amb tren, faré una nova visita a aquesta ciutat, que tot sigui dit, m’encanta. Tinc ganes de nou de passejar vora els canals, assaborir la tranquil•litat dels seus carrers i carrerons empedrats, contemplar les múltiples parades de tulipes, les bicicletes arreu (aquesta vegada ja hi vaig acostumada de Gent!), perdre’m pel mercat de les puces... Fins a la tornada!

Aquest és el títol del llibre escrit per Alberto Méndez. N’existeix una versió cinematogràfica, que tot sigui dit, encara no he vist. El llibre està dividit en quatre contes: Primera derrota o si el corazón pensara dejaría de latir (1939); segunda derrota o el manuscrito encontrado en el olvido (1940); tercera derrota o el idioma de los muertos (1941) i cuarta derrota o los girasoles ciegos (1942). Magistral, senzillament. Quatre històries aparentment independents però que acaben tenint un punt de connexió; a més, quatre històries que prou poden haver estat realitat en la maleïda guerra civil espanyola, de la quan encara avui en dia n’arrosseguem conseqüències. Si hagués d’escollir un conte em quedaria amb el segon. Pell de gallina i llàgrimes gairebé irreprimibles. Un conte molt ben travat, demolidor, cruel; i per desgràcia, farcit de realitat. Un llibre, que a més d’entretenir, és una crida escandalosament silenciosa per aturar les guerres. Si teniu l’oportunitat de llegir-lo,   ...

Ja hi tornem amb els grans partits espanyolistes: amb aquesta dèria malaltissa de voler-nos diluir dins de la gran “Espanya”. Plans econòmics una volta més uniformitzadors, amenaces d’intervencionisme sobre el meu país, declaracions vergonyoses contra la política lingüística a Catalunya, atacs contra tot el que sigui català, notícies falses o adulterades, notícies esbiaixades, queixes perquè es fa servir el català en els seus hemicicles als quals estem obligats a comparèixer gràcies a l’anacrònica constitució que ens han imposat, atacs contra manifestacions catalanistes (i les que perpetuen els partits d’extrema dreta i feixistes queden totalment impunes)... I la llista seria llarga, molt, molt, molt, llarga... Quina és la solució contra tots aquests atacs que pateix diàriament el meu país? Em sembla que ja l’he citada altres vegades Independència!

Aquests caps de setmana a Gent em serveixen per desconnectar una miqueta de la rutina diària. Un diumenge de gener vaig aprofitar per anar a visitar el parc de Gent Blaarmeersen, als afores de la ciutat. S’hi arriba fàcilment amb bus, però no m’esperava el que allí em vaig trobar: un immens llac, tot envoltant d’un camí arran d’aigua i un de superior, enmig del bosc. Tot caminant vaig poder pujar a una torre, des d’on vaig divisar tota la planúria que els meus ulls abastaren. Prop del llac hi havia gent pescant; panells informatius sobre la flora i la fauna, etc. En un dels vorals també hi ha arena i tres grans tobogans: a l’estiu s’utilitza com a zona de bany, amb torre de vigilància i les preceptives banderes i tot. Em va sorprendre la multitud de gent que hi havia fent esport, i és que també hi ha zona de gespa amb aparells per exercitar el cos. Un petit bar amb vistes a un parc infantil ple de gom a gom de famílies, els ànecs nedant, gent prenent el sol, uns quants partits de bàsqu...

El geocatching és una nova manera, almenys per a mi, de fer turisme ( www.geocatching.com ) i de conèixer nous indrets de les diferents ciutats o bé d’altres llocs. Consisteix en buscar petits “tresors” amagats en els llocs més inverosímils, que sovint passen desapercebuts per la gent que passeja o simplement passa pels llocs a on estan amagats. Vindria a ser, almenys des del meu punt de vista, com una gran gimcana global. N’he trobat, sola o amb ajuda a Girona, Oslo, París i Brussel·les, i tinc moltes ganes de continuar buscant, de reviure els moments d’infantesa tot buscant tresors perduts enmig del bosc. Us recomano una passejada per la pàgina web i a veure si ens trobem algun dia, ja sigui per urbs, a prop del mar o a la muntanya, buscant un “catxé” i descobrint o redescobrint diferents llocs!

Fa uns quants dies que ETA va declarar un alto al foc permanent i internacionalment verificable. Espero que sigui un pas cap a l’abandonament definitiu de les armes, per a mi, sincerament una bona notícia, però per a alguns estaments de l’Estat espanyol, sembla que no gaire, ja que se n’ha fet més ressó a la premsa internacional, amb valoracions positives, que no pas a aquell país. Crec que és moment que tothom cedeixi una mica per a poder trobar una solució pacífica a aquest conflicte, que no es vessi ni una gota més de sang, que s’acabin les tortures d’una vegada per totes. La paraula és una arma molt potent. Espero que la societat basca pugui decidir lliurement si vol ser un estat lliure, sense més armes que les paraules pel mig. Uns ja han fet un pas. Espero que des de l’altre costat també, que no siguin tant capgrossos de no voler buscar la pau. O potser els fa por la voluntat del poble basc?

El Barça és més que un club, una frase molt típica però certa. He tingut la sort de poder viatjar per diferents parts del planeta i no he trobat racó de món a on no hagi pogut veure un partit del meu equip. Arreu a on he estat he acabat coincidint amb algú amb la camiseta blaugrana. I realment se’t posa la pell de gallina en comprovar la universalitat del sentiment de ser del Barça. Per exemple, ahir, aquí a Gent, de camí cap a casa, vaig veure un cotxe amb matrícula belga amb un gran escut del Barça al vidre posterior!   L’equip de Guardiola, a on hi ha el flamant guanyador de la pilota d’or, el genial Leo Messi, acompanyat al podi pels no menys genials Iniesta i Xavi, transmet energia positiva arreu a on passa. Aquí a Gent, com ja he comentat amb anterioritat, fins i tot i ha una penya blaugrana. I gràcies a aquest sentiment comú, també he tingut l’oportunitat de conèixer gent i establir enriquidores converses que han començat simplement per l’afició comuna als colors del club qu...

Durant aquests mesos que ja porto per aquí a Gent, he pogut descobrir una mica la vida nocturna de la ciutat, que per cert, comença aviadet amb alguna cervesa en algun dels molts bars que hi ha a la ciutat. És recomanable un bon sopar, tant per a vegetarians (ja que tenen un plat vegetarià deliciós) com pels amants de la carn, al restaurant Amadeus, del centre de la ciutat, a on l’especialitat són les costelles ( http://www.amadeusspareribrestaurant.be/  ). Tampoc no es pot deixar passar l’oportunitat d’anar a fer una kwak (1.2 litres de cerves!) en una taverna de Vridagmarkt o bé anar a prendre un xarrup de tequila en un acollidor local de Groentemarkt. En el bar del tequila , dos entranyables ancians serveixen xarrups de mil i un gustos de tequila (de cactus, de pebre, d’ametlla, d’endívia, de xocolata i un llarg etcètera interminable). I per acabar, sempre acabes trobant algun local per acabar movent l’esquelet i esgotar la nit! I tantes altres opcions, aquí n’he deixat un peti...

M’agrada anar coneixent la meva ciutat d’acollida; com ja he explicat altres vegades, la trobo bellíssima amb tots els seus majestuosos edificis, la majoria religiosos (però també impressionant el castell; de moment només l’he vist des de fora). La tranquil•litat dels carrers empedrats, només bullint de gent els dissabtes. També t’embaladeixes fàcilment tot passejant per la vora dels canals i mirant els edificis que els flanquegen. He pogut entrar un parell de vegades dins la majestuosa catedral de Saint Baafs ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Gant  ). Tot i que la majoria de guies turístiques que he llegit diuen que hi ha moltes catedrals més maques a Bèlgica que no pas aquesta, a mi sincerament, m’agrada molt, potser perquè m’he acostumat a veure-la sovint i l’he fet ja una mica meva. És d’estil bàsicament gòtic i a dins hi ha el quadre del “Corder místic”, (1432), de l’artista Jan van Eyck (es pot visitar previ pagament de 3 euros). Gratuïtament es pot visitar la rest...

El passat 19 de desembre se celebrà La Marató de TV3 ( http://www.tv3.cat/marato/disc  ). D’entre les múltiples activitats que es fan per a recaptar diners, una que té molt d’èxit és l’enregistrament i posterior venta d’un disc, el disc de la Marató, en el qual participen de manera altruista diferents artistes. D’ençà que el tinc entre les mans, em costa molt deixar d’escoltar-lo. Totes les cançons m’agraden, però si n’hi ha una que em fa posar la pell de gallina és la que interpreten la soprano Montserrat Caballé i la seva filla, Montserrat Martí ( http://www.youtube.com/watch?v=UWX59KJX0Uc&feature=fvw ) . La cançó és una adaptació de la cançó de Phil Collins “You’ll be in my heart” , de la banda sonora de la pel•lícula “El rei lleó”. Enhorabona per aquesta iniciativa i per la participació dels artistes; tot un exercici de sensibilitat per recordar-nos que en el fons, tots som humans!

Sí, aquest gran tresor que la vida et regala, les amigues i els amics que hi són per riure i per plorar, per agafar-te la mà o donar-te un consell o una abraçada a temps. Persones que potser viuen a milers de quilòmetres de distància, però que de sentiment, hi són en cada moment tocant-te la pell.   N’hi ha que els veus sovint i altres que només de tant en tant, però saps que el sentiment roman intacte. Un bonic sentiment que espero que no m’abandoni mai. Gràcies per ser-hi, amigues i amics, per ajudar-me i poder compartir els instants de la vida amb vosaltres!

La setmana passada vaig tenir de nou l’oportunitat de ser patge de ses Majestats els reis mags d’Orient! I com cada any des de fa ja molt més d’una dècada, m’he tornat a emocionar veient la innocència dels més petits i la regressió a la infantesa dels més grans. Petites i petits que s’espanten amb la presència de ses majestats o bé d’altres que hi xerren sense aturador. Alguns porten la carta i altres el xumet... I els grans, els ancians, que recobren l’espurna d’il•lusió, de màgia mentre acompanyen els més petits! I per no parlar de la pell de gallina de veure els infants discapacitats aferrar-se als reis i els somriures de felicitat dels seus familiars. Gràcies Ses Majestats per portar un any més il•lusió a tothom! L’any que ve els tornarem a venir a ajudar i a rebre carregats d’il•lusió! Esperem que ens portin sobretot molta salut, pau i amor! :-) (La foto correspon a la cavalcada de reis de Sant Martí Sapresa i Brunyola del passat 5 de gener)

Aquest és el títol del llibre de l’escriptor mallorquí Pere Morey, una interessant fabulació sobre què hauria pogut passar si el rei Pere el Catòlic hagués guanyat la batalla de Muret ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Muret ) a Simó de Montfort. L’autor fa novel·la la història dels Països Catalans sota el nom de Pirènia, uns Països Catalans solidaris, sense exèrcit, utilitzant sempre la paraula abans que la violència. És divertit i entretingut veure com l’autor refà la història i construeix un país que lliure, tolerant, a on totes les religions hi tenen cabuda i conviuen en harmonia.   Els protagonistes de cada capítol són sempre Pere i Pirena, dos personatges que sempre tenen aquest nom i que participen en mil i una accions històriques. Un llibre molt i molt ben travat, que és una al·legoria del que almenys a mi, i crec que també a l’autor, ens agradaria que fos el nostre país, els nostres Països Catalans, un país lliure, solidari i tolerant, que aculli gents d’arreu del món que s’in...

Aprofitant la inusual bonança meteorològica del passat cap de setmana, vaig aprofitar per anar a passejar per un parc que hi ha prop del pis a on estic. La passejada al costat del canal és molt agradable, i més si el sol t’escalfa el cos i la vista se te’n va a contemplar els ànecs que neden pel riu. Un cop al parc, la quietud impera les petites llacunes que hi ha pertot, a on habiten moltes espècies diferents d’aus i peixos. I la sensació de tranquil•litat encara s’accentua més quan contemples la gent passejant o els pares jugant amb els seus infants. I la vegetació silenciosa fa d’espectadora dels pensaments, de les històries, dels estats d’ànim. Una agradable passejada en un bonic dia per recuperar forces i energies! (La foto correspon a una de les múltiples llacunes que hi ha pel parc)

El dissabte vaig tenir l’oportunitat de conèixer una nova ciutat; en aquest cas la capital del “país” a on habito, Brussel•les ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Brussel%C2%B7les ). Ho poso entre cometes perquè fa temps que no hi ha govern en aquest país i tot apunta a que s’acabarà trencant en la part valona i la part flamenca. Però bé, ahir vam visitar la capital. Després de 40 minuts somnolents al tren, vam arribar a l’estació central de la ciutat. Un cop situats ens vam dirigir cap a la Grand Place ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Grand_Place )  (declarada patrimoni de la Humanitat), a on hi ha l’impressionant edifici de l’Ajuntament, rodejat d’altres edificis no menys bells. Seguidament vam anar a passejar pel Boulevard Anspach i ens vam perdre pels carrers del casc antic fins acabar davant del famós Manneken-Pis ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Manneken_Pis ). Després de les fotos de rigor amb el nen que fa pipí, vam continuar la ruta tot passant per davant d’una torre del segle XI...

Per aquests dies que floreixen els ametllers, què millor que un poema de Joan Maragall L’ametller A mig aire de la serra veig un ametller florit; Déu te guard, bandera blanca, Dies ha que t’he delit! Ets la pau que s’anuncia entre el sol, núvols i vents... No ets encara el millor temps però en tens tota l’alegria.

És hora de retornar. Avui de nou agafo l’avió cap a Gent, la meva ciutat d’acollida durant encara tres mesos més. El més difícil serà separar-me de la meva gent, de la meva terra, d’allò que la distància m’ha fet adonar que estimo amb bogeria. Però si la vida m’ho permet no és un adéu per sempre, sinó un adéu per un instant.. seran dies de tornar-me a familiaritzar amb la bella Gent, però també seran dies de valorar encara més tot el que deixo aquí! Fins a la tornada!

Ses Majestats ja estan de camí. Vénen carregades de joguines, de nous propòsits i espero que també de molta salut i amor per repartir arreu del món. Aquesta nit màgica milers d’ulls d’infants i grans espurnejaran d’il·lusió i esperança; els petits se n’aniran a dormir aviat, esperant llevar-se i trobar les joguines anhelades, que els reis, si s’han portat bé, els hi regalaran. Des d’aquí m’agradaria demanar-li a ses Majestats que ens obsequiïn amb un bon grapat de pau i alegria, i que no deixin cap infant sense un bri d’il·lusió i esperança! Visca els tres reis!

Ja hi tornem a ser! Sembla la cançó de mai acabar, per desgràcia. Un altre atac contra la llengua i cultura catalanes! Què passa aquesta vegada? Doncs que el tribunal de l’estat veí ha dictaminat que segons ells no és vàlid el model d’immersió lingüística del país! Què caram s’han pensat aquesta colla de bordegassos? A Catalunya cal ensenyar en català! I malgrat aquestes imbecil·litats i sentències sense solta ni volta, continuarem lluitant! A Catalunya, l'escola en català! I tot i el cansament de tanta lluita, no defallirem! Endavant!

Aquests darrers mesos s’ha parlat moltíssim de Wikileaks (http://www.wikileaks.ch) una pàgina web creada per Julian Assange, que es dedica a desxifrar documents de diversos governs per tal de posar a l’abast del públic tot el que es cou darrere les cares amables de molts polítics. Alguns hi estan a favor, d’altres en contra, i qui té raó? Els contraris a la filtració de documents ho fan amb el pretext que hi ha perill de la seguretat, i els partidaris diuen que ja és hora que es destapin tantes vergonyes i tantes parafernàlies. M’han fet molta ràbia, no per esperades, certes declaracions de gent del govern de l’estat que ens té presoners dient que la llei del cinema català és antinatural! La seva prepotència i supèrbia sí que són antinaturals. Crec que és hora que els ciutadans del món coneguem la vertadera cara dels qui ens governen i fem tot el possible per canviar aquesta podridura que sovint ens envolta. Endavant amb la transparència.