El concurs (un conte)


En temps de crisi sempre cal buscar alternatives per guanyar alguns calerons de més. I un dia, tot mirant la televisió se’m va acudir que em podria presentar a un concurs de televisió per pagar-me unes bones vacances i tapar uns quants deutes. I tal dit, tal fet! Vaig enviar un correu i al dia següent ja em van contestar per fer anar a fer  un càsting. Aprofitant que encara em quedaven alguns dies de lliure disposició a la meva feina precària, vaig anar a fer la prova i em van dir que ja em trucarien per anar-hi. També em van comentar que per problemes de disponibilitat de plató, el programa seria en directe. No havia estat mai en un plató de televisió i la veritat és que em vaig sorprendre amb tota la logística que es necessita per fer un programa: un bon grapat de càmeres que agafen diferents plans, maquilladors, realitzadors, etc. Tot marxant del plató, poc hàbil com sóc, em vaig entrebancar amb un entramat de cables i vaig caure de cara a terra, fent-me un bon cop al nas, que em començà a sagnar. De seguida un parell de càmeres que corrien per allí em van venir a ajudar a aixecar-me. Estava vermella com un pigot, no només de la pròpia vergonya, sinó també del regalim de sang que em queia d’una de les narius i... de veure com n’eren de guapos els dos, sobretot el que em va semblar més jove, amb uns ulls de color indesxifrable però atraients i uns cabells de color panotxa. L’altre tampoc estava gens de mal veure, amb els seus cabells negres com el sutge i els ulls com castanyes de grossos i marrons que eren. Els dos m’ajudaren simpàticament i m’oferiren un klínex per aturar la petita sagnia que em queia del nas. Els ho vaig agrair i vaig retornar cap a casa, vaig fer-me un bon sopar i em vaig oblidar de la visita al plató durant uns quants jorns, tot capficant-me en altres assumptes, entre els quals destacaria un parell de nits boges amb el veí del balcó de davant de casa. Dues setmanes després de la prova, a la pantalla del meu mòbil hi aparegué un número desconegut: eren de la productora del programa i em deien que havia estat seleccionada per intervenir al concurs; m’havia de presentar al plató una setmana després. I tal dit, tal fet. El mateix matí vaig anar a la perruqueria a tallar-me les puntes i a estirar-me els cabells i vaig estrenar una faldilla que guardava al fons de l’armari. Poca gent sabia que sortiria a la televisió: crec que només els meus pares i el meu germà. Un cop vaig arribar al plató, vaig reconèixer un dels càmeres que em va recollir de terra el dia que vaig anar a fer la prova; em va saludar i em va somriure, i de nou, em vaig enrojolar tot pensant com en sóc de maldestre a vegades... Una hostessa em va atendre, em va portar al camerino, vaig deixar les coses i no vaig tenir gaire temps de pensar res més: passada per la perruqueria, per maquillatge, breu entrevista amb el simpàtic presentador (que em va explicar que havia d’estar tranquil·la, que no era més que un joc i que érem allí per a passar-ho bé) i coneixença dels altres concursants. Em vaig sentir a gust de seguida i això feu que em relaxés... fins que el va començar el compte enrere per a l’inici del programa: em va pujar l’adrenalina fins dalt de tot i em van començar a tremolar les cames; per sort, estava asseguda i ningú ho va notar. Vaig pensar en la cara de mons pares i de mon germà quan em veiessin a la pantalla, així com amb la cara dels amics i coneguts. El presentador va començar a fer les preguntes i vaig anar superant rondes; mica en mica els nervis anaren afluixant i més ho van fer quan el presentador anuncià mitja part. Mentre passaven els anuncis, es a acostar el càmera dels ulls de color indesxifrable a acabar de connectar bé un cable... amb tanta mala sort que mentre ho feia, es va acabar la publicitat. Amb senyals, els realitzadors li van indicar que s’amagués sota l’estreta taula, a on servidora tenia entaforades les cames...i a partir d’aquell moment també un noi. L’estretor del lloc feia que els meus genolls toquessin la seva galta o el seu braç, no sabia distingir bé què... Ell, per posar-se còmode, m’obrí les cames fins al moment serrades i hi posà la cara, primer a l’alçada del genoll, però amb el temps de contestar dues preguntes (i encertadament), ja tenia la cara fregant les calcetes. Sentia el seu alè travessar la fina capa de tèxtil i la tebior del seu aire expirat fent pessigolles al meu clítoris...Em vaig sentir la cara bullent com una caldera i més encara quan uns dits freds em van apartar les calcetes i una llengua tèbia i humida va començar a fer cercles damunt del botó de la felicitat. I mentre sota la taula sentia aquesta dolça tortura, el cap encara em funcionava prou bé per tornar a passar de ronda i acumular uns quants dinerons més al meu pot. L’excitació em recorria de peus a cap i de cap a peus, i ja no vaig poder més quan em va posar dos dits dins del meu sexe, alhora que jo tancava les cames i li empresonava del tot el rostre entre les cuixes. Lluny de resistir-s’hi, el càmera profunditzà més en el seu objectiu i no sé què carai va fer amb boca, llengua i llavis que vaig ofegar el crit d’èxtasi tot disfressant-lo d’estrany esternut. I al cap d’uns pocs minuts, els meus llavis proferiren una resposta correcta amb una veu tota estranya, just en el moment en què la llengua del càmera enfocà a la perfecció, de nou, el punt màgic del meu entrecuix i  em vaig escórrer. En aquesta ocasió el meu rostre devia dibuixar alguna expressió estranya, ja que el presentador em va preguntar, en rigorós directe, si em trobava bé; li vaig contestar que sí, que només eren els nervis que em jugaven una mala passada. Sota la taula vaig intuir el somriure del càmera, que encara tingué temps de tornar-me a posar i treure frenèticament els dits del meu sexe abans d’una nova tanda publicitària. Amb l’entrada de la publicitat, el noi s’esmunyí de sota la taula, vermell com un pigot i amb els llavis ben humits. Finalment, a l’última tanda del programa, vaig encertar 9 de les 10 preguntes que em van fer i vaig aconseguir guanyar la partida: alguns milers d’euros que de ben segur em  permetran pagar alguns deutes i regalar-me les anhelades vacances. En acabar-se el programa, tothom em felicità. El presentador em comentar que l’havia fet patir en veure la meva cara roja i les meves expressions desconcertants, però ho vaig arreglar tot dient-li que és així com expresso el nerviosisme. En obrir el mòbil, vaig trobar uns quants missatges: de la meva mare, del meu germà i d’algunes amistats preguntant què coi em passava per haver posat els ulls en blanc o haver-me mossegat sensualment el llavi mentre estava en rigorós directe. Somrient i contenta com un gínjol, vaig marxar del plató amb un grapat d’euros, i una bona mullena entre les cames, mentre el càmera dels cabells panotxa em picava sorneguerament l’ullet.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís