evita

Aquest cap de setmana se celebra Tot Sants. Tradicionalment per aquestes dates de panellets, també se celebra el dia dels difunts. El moment de recordar i honorar els que ens falten. Està bé tenir un dia per honorar-los, però ells, malgrat que ens manqui la seva presència física, hi són sempre. Ens queda la nostàlgia dels dies compartits, els somriures robats, tot un seguit de records que ningú ens robarà i perduraran a la nostra memòria. Per tots aquells que ja no hi són, una forta abraçada, siguin a on siguin. Sou part de mi, de tot cor.

Sí, comentaristes intoxicadors els que pul·lulen per un bon nombre de ràdios, televisions i premsa escrita. Demagogs que conten falsedats seguint les directrius dels seus caps (o no), influïts per lobbies econòmics i partits polítics. Per exemple, fa feredat veure com en algunes tertúlies madrilenyes es menysprea sistemàticament el meu país, tergiversant el dia a dia d’aquesta bonica terra. I no només aquesta pràctica s’estén al política, sinó que també succeeix en l’àmbit esportiu. Mentides i més mentides, a veure qui la diu més grossa. I el que més ràbia fa és que sovint paguem aquests comentaristes intoxicadors amb les nostres contribucions.... i a més, hi ha un munt de gent que no es capaç de mirar més enllà i es creuen tot el que diuen... realment patètic. Per sort, però, hi ha encara molta gent que és capaç de mirar més enllà i cercar altres visions, no quedar-se amb la primera impressió intoxicadora...

Cada any, entre maig i juny, m’entra un cuquet a la panxa. S’acosta Patum. Malgrat que no sóc berguedà de naixement, les arrels familiars tiren, i com que els avis paterns són berguedans de nissaga, des de que pràcticament vaig sortir del ventre de ma mare, a finals d’un abril plujós de ja fa uns quants anys, porto aquesta festa a la sang. Però aquest any ha estat una mica diferent. El passat mes de febrer vaig acabar la carrera de sociologia, després d’algun que altre any perdut entre festa i festa, i com que no trobava feina, em vaig apuntar de voluntari de protecció civil del Berguedà ( ja em vaig instal·lar a un piset de la ciutat vetllada per l’imponent Pedraforca que els avis em van cedir a un lloguer de 0 euros al mes) I no vegis la gràcia que em va fer saber que em tocava pringar per Patum, concretament la nit de dissabte. Tot i l’enuig inicial, podria saltar els plens el dijous i el diumenge. I sí, així ha estat. Dijous, a les 5, primer gotet de barreja, un parell de cerveses,...

Una història més... com tantes, de rics i de pobres. El senyor Millet i el senyor Montull, espoliadors confessos del Palau de la música catalana, en llibertat sense fiança després de declarar davant del jutge. S’han embutxacat milions d’euros de manera fraudulenta i aquí no passa res. D’altra banda, una noia com la Núria Pòrtulas, ha estat condemnada sense cap prova fefaent a dos anys de presó per presumpte terrorisme. Irrisori. Mentre els lladres de mà blanca, confessos, plens de tentacles que els protegeixen continuen vivint impunement, d’altres persones que l’únic “delicte” que han comès és defensar les seves idees, estan empresonades, privades de la llibertat. Això és la justícia que impera a l’estat espanyol, aquest estat que ens té empresonats però que ben aviat li direm adéu... i espero que també d’aquesta manera, a les injustícies i a les estafes!

Ja hi tornem! Un any més, ja som a finals d’octubre, principis de novembre... i a la immortal Girona això significa que arriben les fires! Olor a pixum, l’escalfor de les paradetes de castanyes, la ciutat engalanada (a vegades, amb opulència...), concerts, barraques, espectacles infantils i per adults, paradetes de tot tipus, atraccions pels més menuts i els que no ho són tant....Tota una amalgama d’activitats i postals per viure les fires de Girona! A gaudir-les!

Un projecte genial i immens que, espero que només de forma temporal, s’acaba. El seu impulsor és en Jorge Morales, un noi vingut de Xile i amb moltes ganes de canviar el concepte d’art i literatura a la sovint endogàmica Girona. Amb molt d’esforç ha aconseguit fer 10 números de la revista “El llop ferotge” , amb les consegüents presentacions arreu del territori català. Durant tots aquests números hi han cabut escrits de gairebé els 5 continents. Nits poètiques a diferents bars de Girona, íntimes o menys, sempre amb bon humor i moltes ganes de literatura són un llegat que perdurarà a la memòria de tots els que estimem el Llop. Suposo que ha de cansar molt trucar a les portes de les institucions i que et donin sistemàticament un cortès cop a l’esquena per dir que no. Però espero que el Llop descansi i ben aviat, torni més ferotge que mai a atacar les nits literàries a Girona! Gràcies Jorge, gràcies al Llop i a totes i tots el que en formen part! http://www.el-llop-ferotge.blogspot.com/

Milà, una de les capitals mundials de la moda. Més que de la moda, de l’opulència. Gent que pidola davant de grans locals plens de perfums i vestimentes els preus dels quals clamen al cel, per fer servir una expressió ben nostrada. Una taula que costa no sé quants mils d’euros, un vestit que en val gairebé tres mil... un suèter d’infant que costa més de 200 euros i que en un mes ja no li anirà bé... Ràbia continguda de veure les diferències entre els rics i els pobres. I totes aquestes botigues hi són perquè tenen clients... No entenc com es poden gastar tants diners en vestir-se la corpenta i deixar que l’ànima els quedi despullada de solidaritat. La roba es taca, s’esquinça, es fa malbé. Però les persones viuen, senten, valen molt més que un simple tros de roba. Ni punt de comparació entre tocar un vestit per molt car que sigui o sentir la tebior d’una mà que t’acarona, no? Però encara qui ha qui no ho entén i es gasta els diners en lluir un cos buit. Tothom és lliure de fer el que v...

Després de descansar el cos entre mocs i estossecs varis, un nou matí començà a Milà. La mandra i el cansament acumulat del dia anterior foren una de les causes que en feren desdir d’anar a visitar Bergamo. Vam agafar de nou el metro i vam anar a la zona “chic” de Milà, el que en diuen el quadrilàter d’or. I a fe que ho és! Mare meva! Quins preus per un vestit, un moble o unes sabates. Em queia la cara (literalment) i els mocs (realment) de veure tanta opulència...Després de passejar entre els quadres d’una mostra pictòrica. Seguidament anàrem a passejar per un preciós parc prop del centre històric, a no també hi ha situat el museu d’història natural de la ciutat. Però finalment vam acabar de nou al voltant del Duomo i ens vam entretenir a recórrer els carrers. Quan la gana ja es feu ben evident, un mos i a copsar el sol de la tarda damunt les nostres testes a la plaça de la Catedral. I nou espectacle: una senyora cridant com una boja es passejava entremig dels turistes, mentre un agen...

Divendres a la nit: avió cap a Milà, a la zona de la Padània, al nord d’Itàlia. Vol plàcid i arribem amb el cel ja fosc. Un autocar ens porta des de l’aeroport, situat a Bergamo, fins al mig de la ciutat. Una caminada nocturna i arribem a l’hotel, acollidor, per cert. Estem cansats. Decidim menjar-nos els entrepans que portem, barrejat amb algun tros de pizza comprat en un establiment de menjar ràpid. Com que fa fresca i gaires ganes de gresca no tenim, ens quedem a fer cerveses a l’habitació de l’hotel, rient i muntant-nos nosaltres mateixos la festa... Em costa adormir-me; tinc mal de coll i malestar general... l’endemà els pitjors presagis es fan realitat: un constipat de ca l’ample! :-). Prenem el metro i anem al castell dels Sforza! Impressionant fortalesa, realment! Passegem entre rajos de sol esmorteïts i un aire realment poc tebi. Al cap d’una estona ens dirigim al Duomo, la catedral de Milà! Grandiosa! Només de veure-la, però, em recorda a Nôtre-Dame de París. Hi entrem i obse...

Les flors, ara que s'acosta el gèlid hivern... Flors blanques en la boira Llençols grisos de gebre Cobrien els bancals dels ametllers, Però les pluges van venir com màscares I l’herba va esborrar els miralls del frec. L’aire càlid als ulls de l’hivern Començava a mentir a les ales grises D’ocells erràtics dins els arbres nus. En una sola nit de tebiesa Amb la fosca d’imatges al mirall Es van obrir les flors dels ametllers. Tu també vas venir en un temps de fred I soledat: l’amor va ser un orate Damunt del gebre gris. Flors oblidades Escampaven perfum de primavera En els àmbits glaçats, càlida neu D’efímeres flors blanques. Amb tristesa Les recordo a l’hivern Que en una sola nit les va glaçar.

Aquesta vesprada m’enfilaré de nou a un avió per fer una curta escapadeta de cap de setmana. En aquesta ocasió el destí escollit és Milà, a la Llombardia. De moment desconec què s’amaga en aquesta ciutat italiana, fundada pels celtes uns 600 aC, però segur que té tot una història per explorar i descobrir. De moment, em conformo a llegir alguns esbossos del que allí veuré... http://ca.wikipedia.org/wiki/Mil%C3%A0 ... Un parell de dies per trencar la rutina i descobrir una nova ciutat... :-)!

Aquest és el títol d’una genial pel·lícula de Quentin Tarantino, per bé que pel meu gust, amb una mica massa de sang i fetge. Narra com es fabrica una conspiració reeixida per matar a Hitler. Una pel·lícula amb un final delirant, molt ben construïda, amb bones interpretacions (per bé que m’esperava més de la de Brad Pitt) i una excel·lent escenografia. De totes maneres, a parer meu, algunes escenes de violència es podrien haver evitat. En veure el film se’m regirà l’estómac en alguns moments en observar les atrocitats (en aquest cas fictícies, però que per desgràcia en algunes guerres hauran estat realitat) que som capaços de cometre els éssers humans. Una pel·lícula totalment recomanable, construïda sobre un molt bon guió i una molt bona trama. En un primer moment, quan vaig llegir-ne al diari l’argument i la durada, em van entrar certs recels per anar-la a veure, però sincerament, les més de dues hores que dura la pel·lícula em van passar volant, ja que és un film àgil i entretingut....

Vinyes verdes vora el mar , un poema de Josep Maria de Segarra que em fa pensar en la infantesa, quan me’l feren aprendre... Ara, amb el pas dels anys, rellegir-lo m’aboca a passejar per les vinyes de la casa a on vaig créixer... Vinyes verdes vora el mar Vinyes verdes vora el mar, Ara que el vent no remuga, Us feu més verdes i encar Teniu la fulla poruga, Vinyes verdes vora el mar. Vinyes verdes del coster, Sou més fines que la userda Verd vora el blau mariner Vinyes amb la fruita verda, Vinyes verdes del coster. Vinyes verdes, dolç repòs, Vora la vela que passa; Cap al mar vincleu el cos Sense decantar-vos massa, Vinyes verdes, dolç repòs. Vinyes verdes, soledat Del verd en l’hora calenta. Raïm i cep retallat Damunt la terra lluenta; Vinyes verdes, soledat Vinyes que dieu adéu Al llagut i a la gavina, I al fi serrellet de neu Que ara neix i que ara fina... Vinyes que dieu adéu! Vinyes verdes del meu cor... Dins del cep s’adorm la tarda, Raïm negre, pàmpol d’or, Aigua , penyal i basar...

Fa una setmana, Manuel Zelaya, el president elegit pel poble hondureny va retornar al seu país, exiliant-se a l’ambaixada de Brasil, amb la voluntat de negociar el seu retorn a la seva pàtria. Però el govern colpista de Micheleti ja s’ha afanyat a tirar bombes de fum i fer pressió a l’ambaixada per tal que Zelaya marxi o s’entregui. Ja hi ha qui ha perdut la vida per defensar la democràcia, i molt em temo, per desgràcia, que seran més els que deixaran aquest món per la seva lluita per la llibertat. I des d’aquí, la impotència dels i les hondurenyes, lluny de la seva pàtria, que pateixen pels seus i pel futur del seu país. No podem continuar callant davant aquesta violació dels drets i les llibertats. Tan de bo ben aviat s’arribi a una solució pacífica i guanyi la llibertat i la democràcia, a Hondures i a totes les nacions. I que ho puguem escoltar sense cap tipus de censura i sense el silenci dels mitjans de comunicació...

Avui és 12 d’octubre, per a mi un dia com un altre, un dia qualsevol. Però avui és també un dia trist en el qual es commemora que Cristòfol Colom va descobrir Amèrica. Una expedició reeixida, però alhora letal, ja que comportà el desmantellament i la colonització d’Amèrica per part dels espanyols. I encara avui continuen patint els efectes d’aquell descobriment Avui també se celebraran unes quantes desfilades militars, quan el que s’hauria de celebrar són marxes per la pau. Un any més, per mi per a molta altra gent, un 12 d’octubre, res a celebrar... únicament el triomf de la pau i la llibertat! Una forta abraçada per tots els pobles indígenes!

Avui és 9 d’octubre, la diada nacional del país valencià. Se celebra que a l’any 1238 el rei Jaume I el Conqueridor va entrar a la ciutat del Túria ( més informació a http://ca.wikipedia.org/wiki/Diada_Nacional_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0 ). Tan de bo ben aviat puguem celebrar una diada nacional de València dins del marc d’uns Països Catalans lliures! Mentrestant, deixo la lletra i l’enllaç de la cançó de Pau Alabajos que porta precisament per títol, “València, 9 d’octubre” i que descriu el sentiment i les vivències en aquesta ciutat un nou d’octubre.... ( http://www.youtube.com/watch?v=vfqoKJ2uRBs ) València, 9 d’octubre Sonen les dolçaines en el carrer Sant Vicent, més de quinze-mil persones volen fer sentir la veu. Les paraules cobren força, hem fet nostra la ciutat, ja s’enlairen les banderes per damunt dels nostres caps. Missatges d’esperança en els càntics de la gent, el futur és patrimoni de qui creu en el present. És tan fàcil contagiar-se de l’eufòria dominant, bastirem els no...

Aquesta gran veu Argentina, altaveu de moltes desigualtats a l’Amèria Llatina, ens ha deixat físicament. Però perviurà el seu llegat artístic. I entre totes les seves cançons, una que em posa els pèls de punta.. Alfonsina i el mar ( http://www.youtube.com/watch?v=elFfCLa6wNM ) Por la blanda arena Que lame el mar Su pequeña huella No vuelve más Un sendero solo De pena y silencio llegó Hasta el agua profunda Un sendero solo De penas mudas llegó Hasta la espuma. Sabe Dios qué angustia Te acompañó Qué dolores viejos Calló tu voz Para recostarte Arrullada en el canto De las caracolas marinas La canción que canta En el fondo oscuro del mar La caracola. Te vas Alfonsina Con tu soledad ¿Qué poemas nuevos Fuíste a buscar? Una voz antigüa De viento y de sal Te requiebra el alma Y la está llevando Y te vas hacia allá Como en sueños Dormida, Alfonsina Vestida de mar. Cinco sirenitas Te llevarán Por caminos de algas Y de coral Y fosforescentes Caballos marinos harán una ronda a tu lado Y los habita...

La setmana passada va ser una setmana d’activitat social. Divendres passat vaig assistir al casal El Forn de Girona a una xerrada sobre la cançó d’autor que va precedir a l’actuació del genial cantautor de Torrent Pau Alabajos. Durant la xerrada, Cesk Freixas i Pau Alabajos van fer una extensa repassada a la cançó d’autor com a mitjà de lluita, en totes les seves èpoques i en diferents llocs del planeta. Una enriquidora xerrada cultural que em va permetre aprendre una mica més sobre la cançó d’autor, una via preciosa de reivindicar i lluitar. Per acabar la nit amb una lluna gairebé plena a la ciutat de l’Onyar, un recital de cançó de Pau Alabajos, amb cançons com “Cançó explícita”, “Tinc una mania inconfessable”, “Miratges”, “Al vent”, “Línia1”, cantades en solitari o bé en companyia d’en Cesk. Una nit per recordar, plena de nous aprenentatges. Visqui la cançó i la lluita, sempre agafades de la mà per construir un futur més digne i lliure!

El passat dissabte a Brunyola, el jovent de Sant Martí i Sapresa vam organitzar la tercera edició de l’Avellana Jove, una festa plena de música i alegria a la majestuosa plaça del castell. Primer obriren la nit els Objetivo Tu Cama, per donar pas a Miquel del Roig i per acabar la nit, els sorprenents i genials Fundación No Hay Manera, que van fer ballar la plaça amb les seves versions. I abans de donar la festa de l’avellana per acabada, encara un bona estona de Dj Blackxais! Era magnífic observar l’aspecte de la plaça plena de gent gaudint de la nit (sort que el temps ens va acompanyar!). Gràcies per venir i compartir aquesta estona! Fins la propera Avellana Jove! (La foto correspon a l’aspecte de la plaça durant aquesta edició de l’Avellana!)

Fa un parell de setmanes va sortir la crònica d’una manifestació mai feta en un poble d’Euskal Herria. Era una farsa organitzada per una associació basca per denunciar les mentides i la manipulació que hi ha a Euskal Herria. El poble on se celebrava la manifestació, Goenkale, en realitat no existeix, sinó que és un “Ventdelplà” a la basca. Els organitzadors de la manifestació “fantasma” van escampar cartells convocant als ciutadans a manifestar-se a favor de l’acostament dels presos bascos, si no recordo malament. Doncs una organització, Dignidad y Justicia, ho va denunciar, sense corroborar si la manifestació era real o fictícia. I per a més inri, el diari ABC en va fer una crònica! Fins a aquest nivell de persecució i mentida ha arribat l’espanyolisme per tal de fer callar les veus dissidents al País Basc. Per si sols ja han quedat ben retratats amb les seves mentides i falsedats... http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3633463 (notícia de Vilaweb) http://www.abc.es/20090920/na...

Demà, a Brunyola, el meu municipi, que no el meu poble, que és Sant Martí Sapresa, celebrarem la tercera edició de l’Avellana Jove, un concert organitzat amb molta il·lusió per l’associació de Joves de Sant Martí i Sapresa i Brunyola. Aquest any, en els primers dies de tardor, a la plaça del Castell ens acompanyaran els grups Objetivo tu Cama, Fundación no hay manera i Miquel del Roig. Una bona ocasió per celebrar la festa de l’Avellana, aquest fruit sec que és la principal font econòmica del nostre municipi. Hi sou tots convidats a menjar avellanes, ballar i gaudir d’una nit de festa a l’Avellana Jove! Ens hi veiem :-) ?

Un preciós poema d’aquest escriptor del Rosselló! EL REI SOL En Rosselló, és màgic moment, El sol ixent com el ponent! Quan dins el cel clar, sense núvol, El rei sol apunta el seu vol. Sortint de mar, el seu primer raig, Passant per damunt del vell faig, L’enlairat Neulós incendia! Anunciant la naixença d’un nou dia! Saludat pel gall de la vella masia, D’un al·leluia que sobre l’ala del vent, Regraciarà el rei, de la poesia d’unt al moment. Al·leluia! El cel és abrandat, Al·leluia canta el gall sobre el femer quillat. Visca l’incomparable pintor, Escampant al cel mil i un color! Al·leluia! És sol ixent en Rosselló, Al·leluia, s’exclamarà l’espectador. Quan el rei sol, el trajecte encetarà De cares al Canigó, dins un cel clar Al·leluia! II Encetarà el rei sol ixent El seu passeig fins al ponent! Triomfant, superb, de la mar abrandada, Surt amb dolça relliscada. Amb capa d’or, majestuosament. Lliscarà al cel fins al ponent! L’acollirà el Canigó, Dins el seu pit, amb nova il·luminació! Pa...