evita

Al centre de l'Àfrica s'ha obert un fort conflicte, a Mali, que ha acabat amb la intervenció de França per alliberar alguns ostatges. Però què està passant en realitat a Mali i a Àfrica? Com és que l'islamisme més radical hi estigui fent un bastió i vulgui imposar la llei islàmica? Per desgràcia, la resposta, com sempre, és econòmica. Interessos econòmics que no fan res més que perjudicar a la població, que no veurà mai els diners que s'exploten del seu territori. El tràfic d'armes, la corrupció són el pa de cada dia. I es fan coses malament allí i als països més industrialitzats, que només pensen en com treure rèdit dels recursos que hi ha. I per més inri, també hi ha el problema de l'obcecació dels radicals, que volien cremar una important biblioteca, que per sort, va ser salvada gràcies a la perícia i a l'astúcia de la població. Un problema, el de Mali, que espero que es resolgui aviat i no s'estengui...

Sovint sento una gran sensació d'inutilitat quan perdo temps de manera absurda per culpa de la mala administració que tenim. Per culpa de l'administració espanyola, per alguna tonteria que no entenc, cada tres mesos m'he d'anar a fer el carnet sanitari europeu. Em diuen que com que el meu contracte té data de finalització (el 2014!) no em poden fer el carnet. Jo em pregunto: no em poden fer un carnet fins el 2014 i així no cal que perdi el temps cada tres mesos? Es veu que no. Primera absurditat i pèrdua de temps. La segona ve quan vaig a la tresoreria de la Seguretat Social i no m'atenen perquè ara tot va amb cita prèvia (personalment no ho havia vist anunciat enlloc). Hi ha funcionaris que no fan res i a mi em toca girar cua (i a molta altra gent també) i demanar el cony de cita per a poder anar-hi. El meu temps m'agrada destinar-lo a fer el que a mi em dóna la gana, no a perdre'l inútilment.. És vergonyós com funciona aquesta merda d'administració...

Un dels problemes als quals ens haurem d'enfrontar durant el procés que ens ha de portar a la independència  és l'empresariat català. Per sort, alguns empresaris i empresàries, sobretot de la petita i mitjana empresa, ja estan conscienciats que un estat lliure i sobirà és la millor opció pels seus negocis. Però d'altres, la gran burgesia catalana que tan de mal ha fet moltes vegades als interessos de país, anteposant els seus intressos econòmics als del poble, continuen encaparrats a entendre's amb Madrid. La por de perdre uns diners per diners anar molt millor. I aquesta gent és la que està posant moltíssims pals a les rodes de la transició nacional. És moment de plantar-los cara i amb perdó, que es fotin. Primer no és el país i no els seus calerons. Però aquí també hi ha el problema que part d'aquesta burgesia és la que està al poder o té una relació molt estreta amb aquest. Vaja, la fastigosa oligarquia. El poble no pot dependre dels interessos econòmics d...

Això de la política catalana  sembla una pel·lícula de "Lladres i serenos" o una pel·lícula de por. Ara ja s'hi ha afegit l'espionatge! Tenim tots els ingredients per fer un excel·lent guió... Però a vegades la realitat, supera la ficció! Corruptel·les entre polítics, ara jo t'espio a tu, faig veure que no ho sé però estic dins la conxorxa, ara em caldrà fer servir aquesta informació, ara no... Quin gran joc d'ous. I enmig de tot això, ens envien cada vegada més espies del CNI per posar pals a les rodes en el procés independentista. Sí és que tenim un país únic al món!!! Millor agafar-s'ho amb humor, que com diuen a pagès i a no pagès, a tot porc li arriba el seu Sant Martí i el temps ho acaba posant tot al seu lloc! Els guionistes de la sèrie catalana Kubala, Moreno i Manchón ja tenen a on inspirar-se!

Gràcies a nits de poesia i música, vaig descobrir la cantautora empordanesa Rusó Sala. Una gran veu i encara un més gran persona. Una veu dolça, càlida, sensual que embolcalla els sentits. La Rusó i la guitarra, un tàndem que fa que les hores volen, que la música, per molt tòpic que sigui, esdevingui celestial. La Rusó ja ha viatjat a diferents parts del món a presentar els seus treballs i també ha estat la guanyadora del concurs de la cançó de Salitja en l'edició del 2011. Tant es poden escoltar cançons pròpies com versions d'altres autors, magistralment interpretades. Tant se la pot sentir cantar en català, com en castellà, com en francès, italià... La Rusó ja té al mercat el disc "La ciutat imaginària" i està preparant "Mar endins". A més, properament actuarà a l'auditori de Girona. Una cantautora que m'encanta i que si la voleu escoltar, aquí us deixo l'enllaç al seu myspace: http://www.myspace.com/rusosk https://www.facebook.com/RusoSa...

Avui, a Salt, hi ha una altra nit de poesia, organitzada per "El llop ferotge". Una nit de poesia i literatura a l'auditori de les Bernardes. L'elecció de Salt per als recitals poètics no és gens casual, ja que és un poble amb un alt percentatge d'immigració, i una bona manera de cohesionar la gent és a través de la música, la poesia, la literatura. Un enriquiment multicultural del qual totes i tots en podem aprendre. Un moment per conèixer noves cultures, nous autors, noves llengües, tot un esdeveniment per créixer cada dia, almenys personalment ho sento així. Aquí us deixo l'enllaç de l'esdeveniment! Salut, alegria, música, literatura i poesia! https://www.facebook.com/events/471401682919129/

Com a docent que sóc, en els últims anys hi ha un fet que em crida molt l'atenció: la cultura de l'esforç. Malgrat que els meus i les meves estudiants ja són majors d'edat, tinc la sensació que ho volen tot mastegat, que no s'esforcen prou. Dic això perquè, sobretot els més joves, et demanen que els hi passis els apunts en power point i sinó, com es diria col·loquialment, et munten un Cristo. També demanen els exàmens per tal "d'empollar-se" les preguntes per aprovar. Per mi estudiar no és sinònim d'aprovar, per mi estudiar és sinònim d'aprendre, d'enriquir-se. Altres exemples: enlloc d'apuntar les coses, és molt més fàcil fer fotografies amb els mòbils (no m'estranya llavors que facin les faltes d'ortografia que fan!). No dic que se'ls hi hagin de posar les coses difícils, ans al contrari, però tampoc cal donar-los les coses mastegades... no és molt major la satisfacció quan hi has posat esforç volgut? Sembla que les noves ...

FEBRER  Els núvols són més blancs, el cel més pur.  Ara és temps de morir, que la vida es reforça.  El món, altra vegada despert davant l'atzur,  pressent càlidament que ha de tenir un futur  –sempre el somni que precedeix la força!–  Les branques d'ametller senten, sota l'escorça,  un moviment suau i obscur.  El trèvol ja verdeja a la ribera.  Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.  Tremola cada cosa de no saber què espera.  La neu assolellada llisca per la gelera  Els torrents se'n nodreixen a poc a poc.  Tot és tebi i frisós com davançant el foc  De la pròxima primavera.  Daurats migdies dels minvants d'hivern!  Ara és temps de morir, que la vida comença.  Com un foc invisible, meravellós, intern,  sota la terra nua batega el crit etern  de la larva, l'arrel i la semença.  Així els antics, en gerres de rústega faienç...

El món a on vivim s'ha convertit en una competició. Competir per tenir més, per ser el primer/a, per ser ric, competir a cada instant. La competició ben entesa i sana, és un incentiva, productiva, la competició compartint és un motor de transformació. Ara bé, la competició trepitjant tot i tothom és una vertadera xacra que s'ha instal·lat a molts estrats de la nostra societat. Quanta gent no ha estat trepitjada i humiliada per l'ambició sense límits de gent malalta de poder? Competir no és la solució. Més aviat val la pena compartir coneixements, car ens farem tots una mica més rics com a persones i com a professionals. No ens convertim en robots, som persones i trepitjar-nos no ens fa millorar, sinó retrocedir com a societat... Però malauradament sembla que en programin per un món de competició; potser és hora de reflexionar-hi i començar a canviar alguns valors...

Amb el gener recent estrenat, una mala notícia, una trucada d'aquelles que no vols rebre. Una persona estimada emprèn el camí de no retorn, abandona físicament aquest món però en resta sempre el seu record.  L'oncle Luis va tancar els ulls per sempre, després de tota una vida dedicada al seu treball de sastre, que va mantenir fins que la tremolor de la mà ja li impedien continuar, i sobretot, tota una vida dedicada a la família i a la seva estimada esposa, la tia Lola, la germana del meu avi Àngel. L'amor que es professaven era infinit, incondicional. Més d'una vegada li havia sentit dir que es volia morir abans ell que ella, perquè no aguantaria poder viure sense ella. Sempre em quedarà en el record el seu somriure i les seves abraçades sinceres. Oncle, siguis a on siguis, gràcies !

Els atacs als catalanoparlants se succeeixen cada dos per tres. I aquest problema es fa encara més evident al País Valencià i a les Illes (vegeu els enllaços següents:( http://www.diarioinformacion.com/servicios/cartas/cartaLector.jsp?pIdCarta=40064&pRef=2013011300_0_0__Cartas; http://www.vilaweb.cat/noticia/4072461/20130110/voste-mal-educada-aixo-espanya-mha-parlar-espanyol.html)  La dictadura del PP, PSOE, Ciutadans i una bona colla més fa de les seves cada dos per tres. Es vulneren els drets lingüístics dels ciutadans i de les ciutadanes, a més d'humiliar-los, dient-los maleducats. Això sembla tret d'èpoques franquistes. I ningú els hi diu res, ans al contrari, aquesta colla d'intolerants que volen aniquilar la llengua protegeixen als agressors. Perquè quan es vulneren els drets lingüístics es comet una agressió. I ja n'estem tips. Cap agressió sense resposta, i com deia Fuster, o ens recobrem en la nostra unitat com a poble o malament rai! Contra les agres...

             El meu poble i jo Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo. Escoltàvem forts arguments del sabre el meu poble i jo. Una tal lliçó hem hagut d'entendre el meu poble i jo. La mateixa sort ens uní per sempre: el meu poble i jo. Senyor, servidor? Som indestriables el meu poble i jo. Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo. Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo. A baixar graons de dol apreníem el meu poble i jo. Davallats al pou, esguardem enlaire el meu poble i jo. Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo. 

La Vall d'Aran (http://ca.wikipedia.org/wiki/Vall_d'Aran)  és una singularitat dins de Catalunya. Com que sóc bastant optimista i penso que com a molt tard el 2014 serem lliures, ens hauríem de començar a plantejar algunes coses, com ara la singularitat de la Vall d'Aran, un territori amb llengua pròpia, l'aranès, que també és cooficial a Catalunya. Personalment opino que els ciutadans de la Vall d'Aran haurien de decidir quin tipus de relació volen tenir amb el futur estat català. Nosaltres que sempre hem defensat el dret a decidir, també ho hem d'aplicar a aquest bell territori pirinenc. Fa més de 700 anys els capitosts d'aquesta regió d'Occitània van decidir annexionar-se a Catalunya, són molts anys junts, però també en els últims temps s'hi han instal·lat uns quants espanyolistes contaminadors... Tot poble té el dret a decidir el seu futur, i espero que els ciutadans i ciutadanes de la Vall d'Aran decideixin, en l'estatus que vulguin,...

Anar contra Catalunya sembla que s'ha convertit en una patètica afició per a alguns espanyols i també per a alguns catalans que viuen aquí. Hi ha alguns il·luminats "catalans" que es proposen enfonsar la nostra terra i truquen i donen suport a les campanyes mediàtiques que organitzen alguns patètics mitjans de comunicació espanyolistes. Són molts els atacs diaris i molt el que haurem d'aguantar. Un bon grapat de mentides i més mentides, d'ignomínies i més ignomínies. A vegades ja hi poso la pell morta, però d'altres, no puc i se m'encén la sang. Però ells mateixos cada dia fan més independentistes, ells mateixos es van retratant. I això seria bo que ho veiés també el món. Ens caldrà molta paciència i molta sang freda, però a vegades canalitzar la ràbia em paraules en aquestes línies em deixa ben descansada! :)

En temps de crisi sempre cal buscar alternatives per guanyar alguns calerons de més. I un dia, tot mirant la televisió se’m va acudir que em podria presentar a un concurs de televisió per pagar-me unes bones vacances i tapar uns quants deutes. I tal dit, tal fet! Vaig enviar un correu i al dia següent ja em van contestar per fer anar a fer  un càsting. Aprofitant que encara em quedaven alguns dies de lliure disposició a la meva feina precària, vaig anar a fer la prova i em van dir que ja em trucarien per anar-hi. També em van comentar que per problemes de disponibilitat de plató, el programa seria en directe. No havia estat mai en un plató de televisió i la veritat és que em vaig sorprendre amb tota la logística que es necessita per fer un programa: un bon grapat de càmeres que agafen diferents plans, maquilladors, realitzadors, etc. Tot marxant del plató, poc hàbil com sóc, em vaig entrebancar amb un entramat de cables i vaig caure de cara a terra, fent-me un bon cop al nas, ...

No cal anar a les corruptes Espanyes per trobar corrupció. Malauradament, aquí, a casa nostra, també en tenim. Corrupció a la sanitat, corrupció a les empreses, corrupció als partits... No fa pas gaires setmanes, Unió Democràtica de Catalunya, aquest partit liderat pel Sr. Duran i Lleida, tan contrari a les nostres aspiracions de llibertat, va haver d'admetre que s'havia finançat irregularment amb els diners dels contribuents. El Sr. Duran i Lleida va fugir d'estudi i no va complir la seva promesa de dimitir si es demostrava que el seu partit s'havia finançat de manera il·legal. Tota una falta de coherència, però no es pot esperar menys d'un demagog com ell. Al nostre país lliure no hi voldrem corruptes! Cal construir un nou país i també una nova societat més justa i menys corrupta. No ho oblidem!!! Però mentrestant, no cal fer ni un pas enrere amb tot això! I cal continuar demanant responsabilitats!

A Girona fa gairebé un mes que van inaugurar el TAV, el tren d'alta velocitat, que ha arribat a les nostres contrades després de més de 20 anys de retard. El TAV, un nyap que ha malmès el Parc Central, un petit pulmó verd al centre de la ciutat. Fa més de 4 anys que els veïns del barri de Sant Narcís de Girona viuen entre obres i sorolls. I per tal que les patums espanyoles (prínceps, rajoys i demés) es lluïssin, van muntar una inauguració que no va deixar veure la vergonya de les obres inacabades. El TAV, que arriba tard i malament i que ha deixat una ciutat trencada. El TAV, una obra que sembla que sigui un gran regal d'Espanya, quan ja l'hem pagat no sé quantes vegades.. I del tren convencional, per què no s'hi inverteix? Quan s'acabaran les obres? De moment, un grapat de preguntes que no tenen resposta...

Fa pocs dies al PP li ha esclatat la cara tota la seva merda! S'ha descobert que com era de preveure, estan fins al coll de corrupció, de pagaments il·legals, etc. Mentre ells van escanyant al poble, per darrere s'omplen les butxaques i a sobre es fan l'orni, com si no passés res. I a sobre, veten a la premsa que els descobreix. A més de feixistes, són una colla de lladres impressionant. No tenen ni dignitat! Si us plau, sigueu per una única vegada legals (cosa improbable!) i retorneu al poble tot el que heu robat i estrenyeu-vos vosaltres el cinturó. I per més inri, surten a la palestra defensant la seva innocència, quan els hi hauria de caure la cara de vergonya! Quines ganes de perdre-us de vista, però abans, retorneu tot el que li heu robat al poble!!! Senyora Camacho, què hi diu ara? Els seus morros pagats amb diner públic li esclataran a la cara! 

"La carretera de la vergonya" és la carretera que uneix El Pasteral amb Salt, una carretera, que si la memòria no em falla, data dels anys 1920, és a dir, té el mateix traçat. Una carretera estreta, sense vorals, amb bastants revolts i molt sovint, amb molta humitat. Una via utilitzada diàriament per milers de persones, una carretera de vergonya i mort. Quantes famílies més hauran de quedar destrossades per culpa d'aquesta infàmia? Fa anys i panys que es demana a les administracions que s'hi actuï, que deixi de ser una carretera de por i a on condueixes amb angoixa. I els polítics, aquests que només apareixen en temps de votacions, callen i no fan res. Ja n'estem farts. Prou! Es poden malbaratar milions i milions d'euros en bancs de corruptes i no en carreteres útils per la gent? No callarem i continuarem fins que tinguem una carretera digne!

Durant l'escapada a Navarra vaig poder constatar que és una vergonya el dèficit d'infraestructures que tenim a Catalunya. A Navarra (i me n'alegro per la seva gent, que consti), és increïble la xarxa de carreteres que tenen. Pràcticament tot són autovies que connecten pobles petits, la inversió pública (potser perquè tenen un règim foral) és increïble. I per no parlar també dels preus de les coses, molt més barats que no pas al nostre país. I després vénen a casa nostra els ministres de torn espanyols, amb cara de perdonavides quan inauguren carreteres o vies de tren amb dècades de retard. A més, les carreteres són ben poc transitades, autovies per un número molt petit de vehicles. Sempre he estat convençudíssima de la necessitat de ser lliures, però quan veus l'ofeg al qual estem sotmesos, ja sigui econòmic i d'infraestructures, encara m'entra més pressa per fotre el camp d'Espanya... (La imatge és de Lizarra (Estella), a on hi ha el palau judicial no...