Reflexions del viatge a Gran Canària

Del bonic viatge a Gran Canària em quedo amb un bon grapat de bones sensacions. La primera i més bonica és l’amabilitat de la gent de l’illa, sempre predisposats a respondre a les preguntes, a explicar-nos les coses amb un exquisida educació i un somriure a la boca! La seva senzillesa i generositat van ser impagables! Quin plaer contemplar la humanitat! També fou un moment màgic la posta de sol a les dunes: contemplar aquell immens desert, paradoxa del que som: un gra de sorra enmig d’un immens espai, que se’ns endu el vent, però que allí d’una manera o altra hi deixem quelcom... O també la bellesa penetrant de la zona del llac de Soria, talment un oasi enmig del desert. Però també una mica de tristesa en veure que aquell preciós espai s’havia cremat no feia pas tant. O també la destrucció del litoral de la part sud de l’illa per convertir-lo en un gran complex turístic... La paradoxa de voler evolucionar però alhora involucionar destruint la natura. Però què caram, quin tros de viatge!
(La foto és de la posta de sol a la platja de San Nicolás de Tolentino)