evita

Ebri Knight: tornades de fa temps

2012-02-02T00:22:00.000+01:00

A la maleta hi porto un bon grapat de música. I entre ella, no hi falta el primer disc del grup "Ebri Knight", tot un descobriment del passat estiu. Un disc ple de cançons "folkies", tant en català com en anglès. De tot el gruix de cançons, en destacaria especialment dues: "Després de sopar" i la tendresa que traspúa "Quan somrius". També hi ha unes quantes cançons instrumentals que t'inciten a moure vertiginosament el cos tot i que el cansament sigui bastant evident. Un bon grapat de cançons per gaudir en qualsevol instant, que alegren el dia per l'energia positiva que contagien, sense oblidar tampoc el compromís social. Us el podeu descarregar gratuïtament a http://www.ebriknight.com/ ! Tota una delícia!

Avui comença una nova aventura

2012-02-01T00:16:00.000+01:00

Fa molts dies que em volta pel cap, però m'hi resisteixo a pensar que és ja, immediat! Avui marxo a passar uns tres mesos als Estats Units d'Amèrica, a Pennsylvania. I ho faig amb una barreja de por i d'il·lusió, a parts iguals. Em fa mandra desprendre'm del que tinc aquí, però també sé que llavors ho valoro molt més quan no ho tinc. Serà una època de noves coneixences en molts sentits, però amb mi sempre hi haurà la meva gent, la que deixo aquí, els meus paisatges gravats permanentment dins el meu cervell, les cares que enyoraré i que voldré a tornar a veure de seguida, queda aquí aquest trosset de Mediterrani que porto ben endins. Deixo uns quants posts programats, i ja aniré explicant com va la vida per terres americanes. Fins ben aviat!

Aquí, amb la meva gent, hi tinc la meva estona de cel, que espero retrobar ben aviat!

Més polèmica lingüística...

2012-01-31T00:07:00.000+01:00

Fa uns dies va aparèixer a una sèrie de mitjans de comunicació una notícia que explicava que un senyor de Crevillent, al País Valencià, no va ser atès per la gent del serveis sanitaris pel simple fet de parlar en català. El van comminar repetidament a canviar-se d'idioma, i a més amb burles. Un deplorable espectacle de gent que pot tenir molta carrera, però poca o gens d'educació ni sensibilitat, ni sentit de la responsabilitat. Sort que la dolència del senyor no era mortal, perquè sinó ja sobrepassaríem tots els límits haguts i per haver. M'enrotllaria abastament parlant de tot el que penso, però deixo l'enllaç de la notícia i jutgeu per vosaltres mateixos: http://www.ara.cat/societat/Denuncien-pacient-Crevillent-entenia-valencia_0_628737292.html

Arribem ja a un límit gairebé insostenible. Ens volen aniquilar la llengua, i de passada la nostra identitat com a poble (com ja ho està fent el PP a les Illes Balears...)

Els mossos i el català

2012-01-30T00:59:00.000+01:00

Vagi per endavant, que per sort, no tots els Mossos d'Esquadra (o caldria dir de Quadra) no són igual. Però dies enrere em va saber molt greu veure com la policia catalana (teòricament), es passava al castellà per protestar contra les retallades salarials que totes i tots patim. I per més inri, a sobre encara cridaven "Viva España". Amb això molts han demostrat que no senten per a res les quatre barres que porten a la vestimenta. Molts són hereus de les forces que l'estat veí ens ha estat imposant durant molt de temps. Patètiques imatges, sincerament. Per sort, alguns membres del cos es van mostrar en contra de les accions d'aquesta colla de fatxes. I tot i els aldarulls que van provocar, jo no vaig pas veure que en cap moment enviessin els antidisturbis a les protestes... Semba que no tots passem pel mateix raser... Fa molta pena tot plegat....

(La imatge correspon a la patètica manifestació des mossos...)

Fraga, un franquista menys

2012-01-27T00:32:00.000+01:00

Ja fa uns quants dies que va morir Manuel Fraga Iribarne, una icona del franquisme teòricament "reciclat a demòcrata". Aquest senyor que es feia passar per demòcrata va ser qui va provocar la mort de 5 manifestants a Vitòria el 3 de març de 1976 (fets que inspiraren la cançó que hi ha unes línies més avall). Alhora també es va mostrar manifestament obert contra Catalunya i tot allò que no fos la "sacrosanta" unitat d'aquesta fal·lòrnia que és Espanya. Fou partícep d'un govern que va signar unes quantes sentències de mort i la llista seria llarga. Però ara que ja ha desaparegut sense pagar cap dels crims que va cometre, molta gent el titlla de gran polític i demòcrata. A on és la dignitat? Encara queden molts franquistes pel món, i mentre no es reconverteixin del tot (que dubto que ho facin), la democràcia a aquest invent que és Espanya no arribarà mai.

(Deixo aquí l'enllaç de l'opinió d'un professor universitari sobre Fraga, no té pèrdua :http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/dura-opinio-professor-universitari-juan-carlos-monedero-fraga-triomfa-internet-1329229)

La generació de l'egoisme

2012-01-26T00:03:00.001+01:00

LA GENERACIÓ DE L’EGOISME

Vull una nova televisió,

Un mòbil d’última generació

Una nit que finirà

Quan la butxaca ja no dringarà

Veure un ocell ja no fa vibrar,

L’olor de la pluja fa fàstic,

Sortir a passejar ja no té sentit

Si no és per consumir el que

no està escrit.

Importarà més un tros de teixit

que el record d’un bes antic.

Apagarem les imatges píxel•lades

Quan el que veiem ens regiri l’estómac

Preferirem tancar-nos a qualsevol bar

a beure per ometre

que som la generació de l’egoisme

aquella que s’oblida d’agafar la mà,

abraçar o consolar al germà

que al costat li reclama un instant

de solidaritat,

mentre s’emborratxa d’amor propi.

El nen que volia volar, el nen que és un imant de felicitat: en Soufian

2012-01-25T00:37:00.001+01:00

A principis d’any, la televisió de Catalunya, TV3, va emetre un emotiu reportatge d’un nen de Manlleu, en Soufian, que patia una sèrie de malformacions a les extremitats a causa d’una estranya malaltia. El reportatge explicava l’esperit de superació d’aquest infant, que es va tallar les cames i ara porta unes pròtesis. A l’escola és un líder, fa un piló d’activitats esportives, se supera a cada instant. Va amb bicicleta, neda, fa bàsquet, en fi, com un infant normal. Tot un exemple de superació, que deixa palès que els límits ens els posem cadascú. La seva il•lusió era conèixer el més gran futbolista que, per mi, ha existit mai, Leo Messi. La seva cara era el signe més evident de la felicitat absoluta. També un altre puntal de la vida d’aquest infant és la seva mare, una noia d’origen estranger que parla un català perfecte, tot un exemple d’integració al nostre país. I també felicitar als responsables del reportatge, tot un exemple de servei públic de la televisió, aquesta que alguns pretenen tancar o manipular. De tot el reportatge, una frase que té tota la raó del món: en Soufian, el nen que volia volar, en Soufian és un imant de felicitat! No us el perdeu!

http://www.tv3.cat/videos/3879030

Amb ulls de patge (II)

2012-01-24T00:21:00.001+01:00

Però les llàgrimes de ràbia per la societat que algunes famílies estan creant, durant part de la nit, també foren d'emoció. També fou bonic veure com dos germans amb dues joguines diferents feien el pacte de compartir-les, amb el somriure de beneplàcit dels seus progenitors. I els ulls innocents dels infants que comencen a descobrir la vida, cridant a cor que vols la cançó dels Tres Reis, és una imatge impagable. Com dir-los pel seu nom i que quedin bocabadats. També emociona veure la gent gran a qui les malalties degeneratives arrenquen els records, quedar meravellats per la presència dels mags i viure la festa amb una il·lusió inusitada. Una altra estampa que se't clava a l'ànima és la dels infants i adolescents disminuïts psíquics, que s'emocionen de seguida i tremolen en veure Ses Majestats. I així podria omplir pàgines i pàgines de moments inoblidables que es viuen darrera la disfressa de patge reial. Aquesta part de la innocència, de la il·lusió, de que tots podem ser infants no té preu. I pesa molt més, ben aviat valdrà molt més i guanyarà sobre l'egoisme que per desgràcia, encara hi ha i (creix) a la nostra societat. Que visquin els tres Reis d'Orient, els que porten il·lusió, innocència i alegria! :)

Amb ulls de patge (I)

2012-01-23T00:06:00.001+01:00

Ja fa uns quants dies de la nit de Reis, la nit del 5 de gener a on els infants esperen amb il·lusió l'arribada de Ses Majestats d'Orient. I ja fa més d'una dècada que sóc patge al meu poble. Aquest any, però ha estat de contrastos molt acusats. Em vaig emprenyar, sí, emprenyar, i molt, amb la barra de molta gent. Degut a les retallades, aquest any no oferíem un obsequi a la gent gran, com havíem fet sempre. Doncs bé, ens vam haver de sentir de tot per no fer-lo. I a més de gent que no té res a veure amb el poble i que gairebé fan fora a empentes la gent de la vila per a poder recollir més regals i caramels. Això per una banda; però per l'altra, el que realment em feu encendre, fou l'educació que algunes famílies donen als seus fills. Segons l'edat dels infants els hi donàvem una pilota (als més menuts), un joc de llapicer i llapis (al que eren una mica més grans) i una bossa de llaminadures als preadolescents i als adolescents. Però en algunes ocasions, a algun nen que li haviem donat el llapicer, com que portava un llaç rosa, no li agradava i ens el retornaven amb tota la barra del món adduint que era una cosa de nenes. I si a un infant nen li donàvem una pilota rosa, venien els pares amb bastanta mala llet a dir que la canviéssim, que era rosa i no era color per a un nen. Algun cop vaig contestar, però per respecte als més petits em vaig empassar la ràbia. Un altre moment patètic fou quan un senyor gran es va gairebé barallar amb un nen per una pilota. I més: a una nena petita li havíem donat una pilota i al seu germà un llapicer, dient-los que ho compartissin. Doncs davant dels nostres atònits ulls, el pare els hi intercanvià la joguina i els hi digué que ningú compartia res, que es feia com ell es deia. Quines ganes de plantar-li un mastegot! Estem creant una societat sexista, a on tot ha de ser rosa per les nenes i blau pels nens (al fina ja regalava les pilotes expressament roses als nens i blaves a les nenes, jeje) i a sobre, consumista, a on només interessa el bé material i no la il·lusió... Em van venir ganes de plorar de ràbia, impotència i tristesa....

Un poema d'Ausias March

2012-01-20T00:33:00.000+01:00

Veles e vents han mos desigs complir

Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets:
la gran paor traurà al llum los secrets
que al confés descuberts no seran.
E en lo perill no em caureu de l’esment,
ans votaré al Déu qui ens ha lligats
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent,
per què amor, per mort, és anul·lats,
mas jo no creu que mon voler sobrats

pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car, nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder
e sia tots en ira convertit.
E jo, forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.
Oh Déu! ¿per què terme no hi ha en amor,
car prop d’aquell jo em trobara tot sol?
Vostre voler sabera quant me vol,
tement, fiant, de tot l’avenidor!

Jo son aquell pus extrem amador
aprés d’aquell a qui Déu vida tol:

puix jo son viu, mon cor no mostra dol
tant com la mort, per sa extrema dolor.
A bé o mal d’amor jo só dispost,
mas per mon fat fortuna cas no em porta:
tot esvetlat, ab desbarrada porta,
me trobarà faent humil respost.

Jo desig ço que em porà ser gran cost
i aquest esper de molts mals m’aconhorta;
a mi no plau ma vida ser estorta
d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost.
Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe
al que amor fora mi obrarà:
lo seu poder en acte es mostrarà

e los meus dits ab los fets provaré. Amor, de vós, jo en sent més que no en sé, de què la part pitjor me’n romandrà, e de vós sap lo qui sens vós està: a joc de daus vos acompararé.

Per un paper... burrocràcia!

2012-01-19T00:28:00.000+01:00

Per un paper, d'aquí a unes hores estaré viatjant cap a la capital de l'estat veí. Per a poder a marxar a treballar una temporada als Estats Units, m'he de gastar una bona colla de diners per anar a l'ambaixada americana a fer-me el visat. A, i s'hi ha d'anar personalment, sinó no te'l fan. Trobo patètic que hagi de perdre hores i diners per anar a una entrevista i a omplir un formulari. Si fóssim un país lliure, amb un matí perdut i molts menys diners, ho tindria ( a sobre del viatge, has de pagar 112 euros...). Com si fóssim rics, i més en temps de crisi. Per què collons tanta paperassa? Burrrocràcia, que no fa més que emmerdar les coses i fer perdre temps i diners... Brrrrrrr........

Censura i manipulació

2012-01-18T00:25:00.000+01:00

Fa uns dies vaig estar conversant llargament amb una amiga de Navarra. Em va preguntar què havia passat, a Catalunya no s’havia donat part de la paga extra de Nadal als funcionaris perquè els diners s’havien destinat a pagar campanyes per promoure l’ús del català. Em vaig quedar de pedra. Però en cap mitjà de comunicació de les espanyes, com em va confirmar ella, ha sortit que a Espanya ens deu més de 750 milions d’euros del fons de competitivitat. Només interessa publicar mentides per intentar desprestigiar Catalunya i la seva cultura. Ho trobo patètic, que només s’expliquin les coses que ells volen i no les veritats. Si ens donessin el que és nostre, els funcionaris i funcionàries no s’haurien quedat sense part de la seva paga i potser sí que tindríem més diners per destinar a promocionar aquesta llengua que els hi fa tant de fàstic a una bona colla. Quina merda de censura i manipulació! Si us plau, deixeu-nos marxar. I a uns quants periodistes els hi farien falta unes quantes classes d’ètica...

Una nació, una selecció!

2012-01-17T00:03:00.000+01:00

Com cada any, la selecció catalana ha jugat un partit de "costellada", en aquesta ocasio contra la selecció de Tunisia. Vam empatar a zero, en un bon partit de l'equip entrenat per Johan Cruyff. Si tinguéssim l'oficialitat, seríem una potència, però hi ha una cosa que es diu Espanya que ens ho impedeix. I gent com el senyor Rubalcaba han estat artífexs de campanyes per evitar que puguem competir internacionalment. Ells parlen de democràcia i no deixen que es formin seleccions? De què tenen por? De deixar de rebre els diners que ens roben impunement? Si us plau, un crit ben fort, una nació, una selecció!!!

La vertadera cara del PP

2012-01-16T00:52:00.000+01:00

Ja comença l'ofensiva contra Catalunya del PP. I comença la seva demagògia, les seves mentides i les seves imbecilitats. Dies endarrera ja van fer un conat de treure competències a Catalunya. A ells només els hi interessa una única "Grande, libre y unida". A sobre, la seva ofensiva patètica arriba ja Ses Illes, a on el batlle va parlar en castellà a la diada de l'Estendard (el dia 31 de desembre, on se celebra l'entrada del rei Jaume I a Mallorca). I això, desgracidament, només serà la punta de l'iceberg per destruir-nos com a poble i com a nació. I com aquesta, les notícies aniran caient en un degoteig constant. Ens haurem de trencar molt l'esquena i el cap, però al final, guanyarem, els de terra endins i els de mar enllà!

Algunes coses de Venècia

2012-01-13T00:06:00.000+01:00

Venècia m’ha agradat, i molt. Una ciutat per a poder passejar a peu, però cara, molt cara. Ara a l’hivern menys, i també hi ha l’avantatge que els canals gairebé no fan pudor (per sort). La ciutat també obliga a pagar una taxa de pernoctació de dos euros per persona i dia. I a la majoria de restaurants, ja et fan pagar de 1 a 3 euros tan sols per a seure, i sense comptar que et fan pagar el servei. També s’ha de pagar per entrar a la majoria de llocs, i si no portes una cartera ben plena, malament rai... Així que ens van quedar coses per visitar, però és l’excusa per a una propera visita. Els carrers també estan molt nets i fa gràcia no veure ni un cotxe per enlloc! Un altre element preponderant, a part del cristall que és pertot, són les increïbles i bellíssimes màscares i vestits que hi ha a molts aparadors. Deu ser impressionant, i fins i tot un xic fantasmagòric, passejar per Venècia per Carnaval! Quan hi retorni, a veure si tinc l’opció de poder visitar altres illetes i somniar que retorno segles enrere i em perdo en la fantasia de l’època de màxima esplendor... Fins aviat Venècia!

(La fotografia és de la Basílica de Sant Marc)

Venècia, dia 4 (29 de desembre de 2011): últim tast de Venècia i la tornada

2012-01-12T00:05:00.001+01:00

L’últim dia de visita a Venècia es lleva molt més ennuvolat que els dos anteriors, ja que havíem gaudit d’un bon sol. Esmorzem, fem les maletes i ens disposem de nou a perdre’ns per la ciutat que ens ha acollit durant un parell de dies. La primera parada és el pont de Rialto (http://en.wikipedia.org/wiki/Rialto_Bridge ), impressionant i bellíssim. Des d’allí ens dediquem a contemplar els canals plens de gòndoles, el tragí de la gent i les barques, etc. El creuem i anem a treure el mercat del peix. Ens hi passegem, entremig de parades de fruites, verdures i peix. I ja el proper destí, després de parar a fer un capuccino i arrecerar-nos una mica del fred, és al plaça de Sant Marco (http://en.wikipedia.org/wiki/Piazza_San_Marco). Quedo admirada de la bellesa, i més encara quan veiem des de fora el Palau Ducal (http://es.wikipedia.org/wiki/Palacio_Ducal), màxim retrat de l’esplendor que hi havia hagut a Venècia. A on sí que entrem és a la Basílica de Sant Marco (http://es.wikipedia.org/wiki/Bas%C3%ADlica_de_San_Marcos) i paguem els tres preceptius euros per veure la Pala d’Or (http://es.wikipedia.org/wiki/Pala_de_oro), una obra mestra de l’orfebreria bizantina. Quedo admirada de la bellesa que ofereix la basílica per dins. M’hi hauria passat hores contemplant-la, però una inoportuna trucada de feina em retorna a la crua realitat. Després de la visita contemplem el canal i busquem un lloc per dinar, a on mengem prou bé. Per pair continuem caminant i contemplant els racons i raconets, passejant prop del canal, veien de lluny l’església de Sant Giorgio de l’illa de Maggiore, etc. Però avui el dia no acompanya, contemplem el Campanille i els ponts. Fem compres d’última hora i com que comença a ploure, anem a recollir les coses a l’hotel, agafem el bus, anem a buscar l’avió i en un tres i no res, després d’un vol amb retard i molt turbulent, arribem de nou a Girona! Una bona manera d’acabar l’any, visitant la bella Venècia. Fins aviat!

(La fotografia correspon al pont de Rialto)

Venècia, dia 3 (28 de desembre de 2011): Torcello, Burano i Murano

2012-01-11T00:01:00.000+01:00

El segon dia sencer a terres italianes, el dia de Sants Innocents, ens llevem aviat, esmorzem i ja de seguida anem a comprar els bitllets de vaporetto per visitar les illes properes a la ciutat de Venècia. Agafem un vaporetto que ens porta directament a Burano, des d’on fem transbord i arribem ja directament a Torcello (http://es.wikipedia.org/wiki/Torcello), una petita illa amb només 14 habitants i a on es va refugiar Ernest Hemingway després de la segona guerra mundial. En un tres i no res passegem per l’illa, a on podem veure la catedral de l’Assumpció, de l’any 639, bizantina, que està en reconstrucció. També aprofitem per veure des de fora l’església de Santa Fosca i poca cosa més. Agafem de nou el vaporetto i fem parada a Burano. Em sorprèn enormement i de manera positiva l’illa, plena de cases i cadascuna d’un sol color (http://en.wikipedia.org/wiki/Burano). M’hi quedo encantada i l’estona passa rapidíssimament tot passejant pels pocs carrers de l’illeta, visitant el mercat i prenent un cafè per recuperar forces. Abans de dinar, agafem de nou el vaporetto i ens parem ja a Murano, l’illa del vidre (http://en.wikipedia.org/wiki/Murano ) fundada pels romans i amb molta història al darrere. Passegem pels carrers, entrem a infinitat de botiguetes destinades a la venda de productes de vidre i ens firem. Dinem un entrepà tot contemplant un dels canals de l’illeta i continuem passejant i contemplant les meravelles que es poden arribar a fer amb el vidre. Però el dia ja decau i es l’hora de retornar a Venècia, car la fosca ja ho impregna tot, fa fresca i les botigues, el principal atractiu de l’illa, ja tanquen. Un cop de nou a Venècia, deixem les coses a l’hotelet i aprofitem per anar a donar un altre paquet que ens havien encomanat que portéssim. El deixem i ens perdem de nous pels carrers plens de vida. Entrem a un típic bar d’oriünds i prenem un “Spiritz”, com a una mena d’aperitiu i xerra que xerraràs es fa l’hora de sopar. Aprofitant que prop del bar hi ha un restaurant, hi anem a treure el cap i per un mòdic preu, gaudim d’una deliciosa pizza, un bon tiramisú i la simpatia i no estafa dels cambrers. I per poca cosa més dóna ja el dia... cap a dormir i a descansar...

(La imatge correspon a les cases de colors de Burano)

Venècia, dia 2 (27 de desembre de 2011): explorant la ciutat

2012-01-10T00:57:00.000+01:00

Al matí ens llevem i esmorzem a l’habitació. Després ja ens disposem a menjar-nos la ciutat. A la motxilla portem un sobre que hem d’entregar a un senyor del barri jueu, al Canareggio. Comencem a voltar carrers i carrerons, passant per un bon munt de ponts que travessen la infinitat de canals que poblen la ciutat. Ens perdem però al final reeixim i trobem el Campo de Ghetto, la zona jueva. Entrar allí és com entrar a una altra dimensió, la quietud ho impregna tot i també la vigilància... Trobem el taller de l’artista al qual hem d’entregar el sobre, però no hi és. Aprofitem per passejar, fer un cafetó i menjar dolços hebreus abans de retornar al taller. En aquest cas, a la segona va la vençuda i trobem el senyor David, molt amable, tant ell com la seva filla i ens obsequien amb un punt de llibre fet a mà. Marxem contentes i camina que caminaràs ens perdem per la ciutat, veient moltíssimes esglésies, passem pel Casino, per l’Università de Ca’Foscari, Campo Santa Margherita, etc. Al final, després de menjar una mica en una plaça freda d’ambient però plena de vida, acabem anant a sortir a l’Accademia (http://www.gallerieaccademia.org/sito/spa_museo.html ) el museu més important, sobretot per l’art bizantí que conté, de la ciutat. I per sorpresa la nostra, quan veiem que al vespre fan jornada de portes obertes gratuïta! Passegem pel proper Zattere, amb el sol escalfant lleument i permetent un bon joc de colors al Canale de la Giudecca. Poc després travessem el mític pont dell’Accademia i ens tornem a endinsar als confins de la ciutat. Passem per carrers i carrerons, tots plens de botigues, sobretot de cristall. La ciutat és un gran bullici, tot de gent per arreu. Anem travessant carrers, ponts i vivint l’ambient de la ciutat. Passem per Campo Sant Angelo i acabem anant a sortir a Campo S. Apostoli, prop d’on tenim l’hotel. Abans d’anar a descansar una estona, aprofitem per mirar els horaris de vaporettos (com els busos que van per l’aigua) (http://en.wikipedia.org/wiki/Vaporetto ) de Fondamente Nove. Anem a descarregar les coses a l’hotel i desfem el camí que hem fet abans, no sense descobrir nous carrers i noves entranyes de la ciutat. Arribem a l’Accademia i entrem a admirar la bellesa dels quadres que allí s’hi exposen. Moltíssim art bizantí, quadres de Tizziano retratant tota una època, la Venècia antiga, quadres monumentals en els quals els artistes hi devien passar hores i hores. Surto d’allí ben admirada, però amb un budell roncant, així que aprofitem per anar a sopar un plat de pasta en un restaurant no gaire encertat (que trobem després de perdre’ns, com no i sortir sense esperar-ho, a la plaça de Sant Marc!). I de camí a l’hotel, amb els carrers laberíntics que per poc que et distreguis ja t’allunyen del teu camí, ens acabem perdent. Al cap d’una estona, ni sense saber com, ens trobem davant de l’hotel. Caiem rendides després de 10 hores de caminar gairebé ininterrompudament...

(La fotografia correspon al capvespre a Venècia...)

Venècia, dia 1 (26 de desembre de 2011): l’arribada.

2012-01-09T00:52:00.002+01:00

No estic acostumada el dia de Sant Esteve de marxar. Des de sempre que l’he passat en família, però aquest any ha estat diferent. Després d’una dutxa, cap a l’aeroport, per visitar una nova ciutat europea, en aquest cas, la mítica Venècia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Ven%C3%A8cia), amb companyia d’una bona amiga de terres llunyanes a qui veig poc. El viatge, plàcid, acaba a l’aeroport de Treviso, des d’on agafarem un bus que ens portarà fins a la Piazzale Roma, ja a Venècia, tot passant per la ciutat de Mestre. Quan arribem ja és negra nit (tot i que són les set de la tarda passades, però la sensació és que és molt més tard del que sembla!) i aprofitem per buscar el lloc a on ens allotjarem. Fem un petit tast de la ciutat, il·luminada per Nadal, plena de vida, sobretot els carreres més cèntrics, veiem els canals i després de caminar i perdre’ns, arribem a Locanda Aquavita, a on ens allotjarem. És un petit hotel amb només 5 habitacions i per entrar ho fas amb un codi. A la recepció, com que no hi havia ningú, ja hi trobem una clau i el nom... L’habitació que ens pertoca té al darrere un canal, per a on passen contínuament barquetes i un lavabo minúscul, a on la dutxa no té plat... Descansem una estoneta i ja marxem a buscar un lloc per sopar. Com que estem a Itàlia, que més que menjar... pizza! El que ja no em sembla tant bé és la clatellada que et claven, a més de fer-te pagar ja per avançat la propina i quedar-se’n sense que tu els hi donis... Després de passejar una miqueta pels carrers més cèntrics i altres més perduts, a on no hi ha més espai físic que per les persones i els canals, acabem anant a descansar i a refer les forces.

(La imatge correspon a una església propera al lloc a on ens allotjàrem)

Un poema: TRES REIS D'ORIENT (Josep-Sebastià Pons)

2012-01-06T00:15:00.000+01:00

Per avui, diada de Reis, un poema ben escaient! Que aprofiti el tortell, i a veure si toca fava o us coronen rei o reina! :)

TRES REIS D'ORIENT

Tres reis d'Orient - tres reis caminaven,
la corona d'or - de lliri la barba,
el mantell brodat - d'ocells i de branques.
Diuen que han vingut - de la serralada,
i jo no ho crec - que la gent s'enganya.

Ben embolicats - dins una nevada,
del cimal del cel - han fet la baixada
amb un sarronet - d'esteles de plata.
Tres reis d'Orient - tres reis caminaven,
la corona d'or - de lliri la barba.

Passen bandolers - bandolers d'Espanya,
portant ganivets - d'un pam a la faixa.
Maten els tres reis - amb una rialla.
Voreta el camí - els tres reis finaven,
la corona d'or - de lliri la barba.

I els grans bandolers - allavors s'esglaien,
que del sarronet - esteles de plata
fent molta claror - cap al cel pujaven,
i que allà allà - dins la volta blava,
tres reis d'Orient - tres reis caminaven.

(Josep-Sebastià Pons: http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Sebasti%C3%A0_Pons)

La nit més màgica

2012-01-05T00:57:00.000+01:00

Avui és la nit més màgica, la que tots els infants anhelen. Ses Majestats, els reis d'Orient, arribaran des de molt lluny per omplir d'alegria i màgia la vida de petits i grans. Aquest any només els hi demano que portin cabassos i cabassos de salut per tothom, un xic més d'humanitat, menys egoisme, més solidaritat, més alegria. Arreu del planeta hi ha molts infants que no tindran el seu moment de felicitat, ans el contrari, potser hauran estat les mans que hauran fet els regals que avui rebrem. Aquesta nit, per unes hores, tornarem a ser infants, ens oblidarem dels problemes, tornarem a ser innocents, potser serem feliços o si més no, ho farem veure. Que els reis us portin moltes coses! :)

Cau la nit, de Búhos

2012-01-04T00:19:00.000+01:00

Els calafellencs Búhos han tret nou disc, "Cau la nit", que des d'avui es pot descarregar gratuïtament al seu web (www.buhos.cat). Un disc plegat de bones cançons, com la reivindicació de la "Festa major", una cosa tant nostrada o la seva passió per la música i els concerts a "Santuari on fire" i a "La patrulla de l'alegria". Divertides "Número 1", "Petons de color verd" i sobretot "El cambrer". I dosis de tendres a "Quan cau la nit" i "Em deixo portar", però sobretot a "La meva inspiració". I la dosi de crítica social a "Aigua salada" no hi falta, tota una declaració de principis. Un disc rodó, per escoltar a qualsevol racó, sol/a o acompanyat/ada. I molt millor, encara poder-los escoltar i gaudir en el seu potent i atractiu directe. Si us cau a les mans, no us el deixeu escapar! Felicitats Búhos!

(Deixo una cançó ja antiga, ja que les noves les he anat penjant recentment!)

Llavis

2012-01-03T00:33:00.002+01:00

Llavis

Cremen. Tremolen.

Anhelen el gust de la mel,

la dolçor del petó.

Ara només tasten fel,

ressecs d’esperar una tendresa

que es fa fonedissa.

Mormolen : Quin pecat hem comès

per tanta penitència?

Per què no podem acaronar-ne uns altres?

es deleixen per estimar,

Tot enyorant la calidesa del bes.

Però l’àcid del desencís,

l’amargor del desamor

Els ha destrossat i sagnen:

ara són els llavis del dolor

En companyia de l'abisme...

2012-01-02T00:59:00.002+01:00

Fa dies que dormo en companyia de l’abisme. I tu, des de no sé a on, ho saps. Aquesta matinada m’has vingut a buscar; m’has desvetllat i hem vist com la nit anava morint. M’has premut fort contra el teu pit envellit i m’has eixugat les llàgrimes. Mirant-nos fixament als ulls hem ballat un vals mentre m’explicaves que la vida és un camí d’obstacles i que no havia de tenir por, que sempre series al meu costat. Les teves mans rugoses han empresonat tendrament les meves i hem sortit a fora, notant el fred que s’enganxava als ossos; els rajos de sol feien brillar més que mai la fina capa de gelabror dels camps. Els teus ulls negats d’emoció han explicat sense paraules el que em volies transmetre. De sobte, però, uns braços ens han embolcallat als dos. Ha arribat ella, la dona que tant estimes. Ens ha arrecerat i ens ha donat escalf amb els seus besos i la seva mirada. Lentament els seus dits envellits s’han entrecreuat amb els meus i els teus i ens ha guiat de nou dins de la llar, mentre pel seu rostre solcat d’arrugues en queien dolces llàgrimes. Hem tornat a entrar a l’habitació i m’heu acotxat, explicant-me a l’uníson el conte d’en Polifem, entremig dels vostres braços. Poc a poc he anat cloent els ulls, amb una pau insuitada com fa dies que no sentia. I quan m’he obert de nou els ulls, ja no hi éreu, però damunt del coixí m’havíeu deixat unes arracades d’avellanes i el record del vostre amor. Us estimo, avis.

Nous propòsits

2012-01-01T00:51:00.000+01:00

Avui comença un nou any. I com diu la nostrada dita, any nou, vida nova. I ara és moment de començar a pensar en les coses que es poden fer aquest nou any, tant nivell personal com global. Si no hi ha cap imprevist, tindré la fantàstica oportunitat de visitar durant uns mesos altres cultures, altres maneres de fer, aprendré de nova gent. Espero que aquest any que avui s'enceta sigui un any de grans canvis socials i pacífics, d'una nova era. Que aprenguem a ser una mica més solidaris amb el nostre entorn, que enterrem la crisi i fem un món una mica més just. I també que sigui un any clau i definitiu per aconseguir la llibertat del nostre poble. Molt utòpic, però espero a final de l'any fer un nou post explicant els desitjos aconseguits. I per sobre de tot, SALUT per tothom! Bon any i bons propòsits!

I com que avui és Sant Manel, una cançó del grup homònim!

Balanç d'un any que s'acaba...

2011-12-31T00:46:00.000+01:00

Avui és 31 de desembre, dia de fer balanç. S'esgota un any a on les he vistes de tot colors. He tocat el cel i l'infern. Moments que perduraran a la memòria i altres que els voldria esborrar ben aviat. Però de fet, sense els mals moments no hauria assaborit tant els bons. He visitat llocs increïbles, he viscut experiències de pel·lícula, que mai m'imaginaria que la vida em regalaria. He conegut gent genial que sempre tindran un racó dins del meu cor; he fet nous amics i amigues i per desgràcia, per llei de vida, altres han quedat pel camí. He viscut fora de la meva estimada terra, i això m'ha fet estimar-la encara més i m'ha estimulat les ganes de defensar-la i aconseguir la seva llibertat, defensant la meva llengua i la meva cultura. Però per sobre de tot, s'acaba un any, un cicle i puc dir que tinc salut i els meus també i hem incrementat la família. I espero poder explicar-ho molts altres dies! Molt bon i feliç any 2012, ple de pau, salut i amor!

Un poema de Miquel Martí i Pol

2011-12-30T00:06:00.000+01:00

Aquesta remor que se sent

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt temps que no plou.
S´han eixugat les fonts i la pols s´acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s´alci
la pols que hi ha pertot
i l´aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l´aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.

El dia a dia fent classes...

2011-12-29T00:51:00.000+01:00

Aquests últims mesos he passat moltes hores preparant classe, que és part de la meva feina, que m'agrada (i molt!). Però hi ha dies que la saturació de feina és tant impressionant que vas a classe amb les cames tremoloses i la ment emboirada pel cansament i per la manca de son. Intentes fer-ho el millor que pots; hi ha jorns que surts amb una sensació de tristesa impressionant perquè saps que no ho has fet bé o no has pogut respondre a algunes preguntes; altres més contenta en veure les cares de la gent que està compartint aquesta estona amb tu. Però el que més m'agrada és poder parlar amb ells fora de l'àmbit acadèmic i aprendre de les noves generacions que pugen (i de les quals sincerament aprenc en molts aspectes), de les seves inquietuds i les seves ganes de menjar-se el món, de continuar tenint il·lusió per construir amb ells i elles un futur digne per a totes i tots. Gràcies a aquesta oportunitat que m'està regalant la vida, de continuar sentint-me jove!

Odi visceral

2011-12-28T00:41:00.000+01:00

Tot mirant el twitter, a vegades tinc pujades de tensió (i per això que la tinc normalment baixa!). L'odi que hi ha contra els catalans en algunes parts de l'estat espanyol és increïble. A part d'odi, intolerància! A part que "Espanya ens roba", un fet obvi ja que no ens volen retornar els diners que legalment ens pertoquen, a sobre hem d'aguantar burles de fora i de dins de casa. I dic de dins de casa per la senyora presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, que prohibeix dir la frase vertadera del robatori diari al qual estem sotmesos els i les catalanes dins el Parlament de Catalunya, l'ens que ens representa i escollit "democràticament". Quina poca falta de democràcia, fins i tot en això retalla el govern, en democràcia! Amb els insults contra Catalunya i els catalans que són el pa de cada dia a les xarxes socials, tinc més pressa que mai a marxar d'Espanya i de l'odi que un bon grapat de ciutadans d'aquell país ens professen, odi que d'altra banda no és mutu; els respecto, els vull tenir com a veïns harmoniosos, però no com a invasors, espoliadors i opressors!

Època de consumisme

2011-12-27T00:39:00.001+01:00

És època de festes nadalenques i a més estem en un any de crisi. Però la gent estira una mica la butxaca per a fer regals als seus sers estimats. De tant en tant ja toca cuidar-nos i “mimar-nos”, però això ho hauríem de fer cada dia i no només en dates especials (queda dit!). Però són dies de consumisme bastant desenfrenat. Tot està preparat per tal que comprem, comprem i comprem. Els llums de Nadal ja fa setmanes que llueixen pels carrers, en una despesa totalment innecessària ( i que aquest any més que mai, es podria destinar a obra social, que tanta falta fa!). I a casa nostra el forà Pare Noel està intentant fer fora les nostres tradicions més nostrades. Entre tant de consumisme, personalment optaré per comprar als artesans i a la gent del nostre voltant, a aquelles i aquells que treballen cada dia per aixecar el país i no a les grans multinacionals que mouen els fils del món...

Ràbia, tristesa i impotència...

2011-12-26T00:16:00.002+01:00

Dies enrere vaig veure el vídeo (vomitiu i fastigós) que he deixat penjat més avall. Una "persona", i ho poso així, entre cometes, va començar a insultar dins d'un tramvia a Londres a la gent que no era britànica. Patètic espectacle, i a més aguantant un infant sobre la seva falda. Fora de si va començar a insultar a la gent perquè era negra o d'una altra raça. Una valenta senyora se li va encarar explicant-li quatre veritats que aquesta ment obtusa i cos sense ànima no va voler escoltar. Fins a quin punt hem arribat, que ens oblidem que tots tenim el mateix origen? Aquesta "persona" pixa, caga, dorm i menja (cosa que no tothom al món pot fer) igual que les altres persones. Però per desgràcia, l'actitud d'aquest ésser deshumà és molt freqüent... (només cal anar a Badalona i a altres ciutats, governades sobretot pel PP o a on hi ha el fastigós partit Plataforma per Catalunya) Espero que els infants que hi havia al vagó no l'escoltessin i puguin passejar agafats de la mà com a sers humans pel camí de la vida. Queda molta feina per fer...

És Nadal

2011-12-25T00:12:00.000+01:00

Avui és Nadal. Dia de família, a on a casa em faltarà gent a taula, el record dels avis amb qui vaig créixer i que tant em van ensenyar a estimar la vida, es farà més palès que mai. Però també hi tinc els meus, els que més m'estimo. Un dia per compartir amb les meves arrels i els meus amics i amigues. Bon Nadal a tothom, i més que mai per aquelles i aquells que passen dies tristos i dificultats.

El cagatió

2011-12-23T00:06:00.000+01:00

Molts infants ja fa dies que estan delerosos pel jorn de demà. Han estat alimentant el tió per demà fer-lo cagar. Li han portat menjar, aigua, l'han cuidat. I d'aquí a unes hores el faran cagar, esperant que els hi doni allò que li han demanat. Els avis es miraran contents als seus néts, i els pares se'ls menjaran d'amor amb els ulls (o almenys això vull pensar!). Però també hi haurà en el nostre món molts infants que no podran fer cagar el tió i no tindran ni un plat a taula per menjar. És la dicotomia del Nadal, dies de pau i amor (teòricament), a on la gent es torna generosa i amable en una part del món, mentre que en l'altre ni les bombes ni les pistoles callen. Demà, quan cagui el tió, li demanaré que no pari de cagar dosis de solidaritat i d'amor! Vinga, a cagar el tió!

Hivern

2011-12-22T00:01:00.000+01:00

Ahir va ser el dia més curt pel que fa a les hores de llum. L'hivern ja és aquí, el temps de recolliment, a on molts animals hivernen per agafar forces per reempendre la vida a la primavera. La gent és molt més propensa a quedar-se a casa, els carrers es buiden més aviat, la fred fa que vingui més de gust recloure's a casa que sortir a passejar. Temps de recuperar energies i potser també temps per reflexionar en el nostre futur personal i el global. Potser aquest temps de recolliment serveixi perquè els polítics parlin, la gent s'entengui i amb la primavera que vindrà neixi l'arbre de la pau... Potser és moment de començar a imaginar, com deia John Lennon... Bon hivern!

La floristeria (un conte)

2011-12-21T00:58:00.001+01:00

Ringgg, riiiiiing! Cony de despertador dels nassos! El pararé una estoneta més, així faig el ronso i estic en aquell estat de capteniment que tant gaudeixo. Va, deu minuts més...... Riiiiiiing! Buf, sí, va m’aixeco que ja fa més de mitja hora que estic als llimbs. Opss! Mentre em trec maldestrament les lleganyes enganxades a les parpelles, sento que sona l’alarma del mòbil. Però la melodia em recorda que avui és l’aniversari d’algú. Que carallot que sóc! És l’aniversari de la dona que més m’estimo d’aquest món, la que em va donar la vida, ma mare! Amb el tragí del trasllat de pis me n’havia oblidat completament! Ara m’entren les cagarrines: he quedat per dinar amb ells i el regal més calent és a l’aigüera. I avui que és diumenge no hi ha ni una punyetera botiga oberta. Com se m’ha pogut oblidar?! Va neurones, desperteu-vos de cop i busqueu una solució... Plaf! Ja està, la floristeria del final del carrer està oberta fins a migdia! Faig una guipada ràpida al despertador i veig que disposo de mitja horeta. Em vesteixo en un plis-plas i marxo amb els talons tocant el cul. Veig que afortunadament està oberta i entro acalorada. Em fixo que no hi ha ningú que despatxi i que em pugui orientar, així que m’espero uns moments. Obro i tanco la porta un parell de vegades i crido per si algú surt a despatxar. Després d’uns minuts que se’m fan eterns, surt un noi amb la cara més adormida que la meva. Em pregunta què vull amb els ulls entreoberts. Sospito que l’acabo de despertar...Li explico que vull un regal per la meva mare, qualsevol flor em serveix. Mica en mica sembla que els ulls se li obren i la veu se li aclareix mentre m’explica si vull una flor d’interior o d’exterior. Li dic que m’és igual, i ell m’aconsella que potser una d’interior. Mentre ho dic veig que té una mirada líquida, bella, transparent i uns ulls del color de la mel de romaní. Em diu que l’acompanyi i pugem al pis superior (caram amb la botiga, jo que pensava que era petita) a on hi ha les plantes d’interior. Però servidora, maldestra de mena, i més en estat de semi letargia, s’entrebanca i cau ja al segon esglaó. El pobre dependent es desperta de cop amb la sonoritat de la meva caiguda. Baixa des de mitja escala i s’asseu al meu costat. Em queixo que em fa bastant de mal la part superior del genoll i pel que sembla, m’hi dec haver fet algun tall: la sang ja impregna els pantalons. Quan intento pujar-me’ls, veig que són estrets de baix i que no aconseguiré que em s’enfilin més que un parell de centímetres cama amunt. El noi marxa escopetejat a buscar la farmaciola. Veient que la tasca de pujar-me els camals dels pantalons és utòpica, opto per descord-me els botons i me’ls baixo. I quedo més vermella que una orquídia que tinc a escassos metres: amb les presses m’he oblidat de posar-me roba interior. El noi fa veure que no se n’adona i directament em posa una mica de cotó fluix per eixugar el petit però vistós trau que m’he fet en caure. Hi posa una mica d’aigua oxigenada que em cou una mica... De sobte, veig com la vista se li escapa uns centímetres més amunt, a on tinc un jardí ben arregladet i a on fa poc hi he passat la talladora de gespa que l’ha deixat mec. L’improvisat dependent-infermer em posa una mica de iode damunt de la ferida i me la tapa. Mentre ho fa, les mans li tremolen i em vessa el iode damunt de la cuixa esquerra que pren de cop un color marronós. Es disculpa i me la neteja, però encara me l’embruta més. Li demano que em deixi el cotó i mentre me’l dóna, no sé, com, li agafo la mà i me l’acosto més amunt, a on tinc un altre tall, aquest beneït i ja de naixement. Ell enretira de cop la mà i quedo ben fotuda i avergonyida. Marxa , però no tinc ni temps d’aixecar-me que ja torna a estar allí. Porta un brot de farigola entre els llavis. M’acaba de baixar els pantalons i me’ls treu. M’obre de cames i la meva flor ja del tot oberta queda davant del seu esguard. Suaument va movent el brotet de farigola pel meu sexe, que queda impregnat d’olor. Les pessigolles em provoquen un atac de riure que deixa pas a uns crits de goig quan la llengua, el pètal de la boca del noi de la floristeria, es mou hàbilment: ara amunt i avall, ara en cercles, ara deixa que siguin els llavis qui xuclin el meu sexe, etc. Mentre encara tremolo després de corre’m, ell es baixa els pantalons i endinsa el seu estam, que sobresurt dins d’un bosc poblat de pèl, dins del meu pistil totalment moll i receptiu. Un cop acoblats, es comença a moure, i noto que se’m claven els esglaons a l’esquena. Quan estic a punt de protestar, sentim un cop de porta: ell treu el penis excitadíssim i es puja els pantalons, amb tant mala sort que s’enganxa quatre pèls a la cremallera. “Ignasi? Ignasi? Que ets per aquí?” brama una veu. “Sí mare, estic atenent una clienta, vés tranquil·la”, contesta ell! “Què vol? Ja pujo!” replica. Cordons, cordons o collons! Que puja i jo amb el tubercle a l’aire! “No cal mare, ja acabem, ja paga i marxa!” “D’acord, doncs així vaig a acabar de cuinar l’ànec amb peres” rebla ella. Buf, passat l’esglai, el noi es baixa de nou la cremallera, fa un gest de dolor quan li queden alguns pèls enganxats a la cremallera i continua amb l’intent de pol·linització. Quan està a punt de vessar, retira l’estam i deixa que caigui el seu pol·len damunt de les fulles d’una camèlia. Sense dir res, em besa al coll i als llavis, m’ajuda a aixecar-me i pujar-me els pantalons. Em pregunta si em fa mal el tall de sobre genoll i li contesto que amb les seves cures ha millorat bastant. Sense ni gairebé mirar-nos, acaba de remuntar ell l’escala i em porta una preciosa azalea. També avanço un parell de graons amunt, però de seguia ell torna. Baixem les escales i aprofito que vaig davant per girar-me de cop i engrapar-li el paquet, que revifa per instants. Quan ja li estic descordant els pantalons i amb els dits li toco la punteta lleugerament humida, de nou sentim la porta. Enretiro la mà i ell es posa l’azalea sota el ventre. És sa mare, que em saluda dient si tot va bé i li comento que ja he escollit la flor. Ella, amb el davantal posat i amb una perfum de sofregit insuportable, somriu displicent i em comença a explicar com he de cuidar la flor. El seu fill, l’Ignasi, s’esmuny cap a darrere el taulell; veig que es posa bé el tronc de la seva flor i comença a embolicar-me l’azalea. I sa mare, xerra que xerraràs, mentre mons ulls es dispersen cap al rostre enrogit del seu fill. Pago amb la cantarella de la florista encara taladrant les poques neurones que reben el seu missatge. Al mateix temps que el noi em torna el canvi, sona el telèfon i sa mare es fa fonedissa. Restem cara a cara, muts i vergonyosos. Quan faig el gest d’acostar-m’hi per fer-li dos petons, ell amb un gest, m’indica que m’esperi: en un tres i no res el tinc davant regalant-me la camèlia amb una simpàtica taca blanquinosa en una de les fulles. Em besa suaument els llavis i també es fa fonedís. Surto de la botiga somrient, ben carregada de flors i amb la meva de particular ben regada de plaer. I quan em poso la mà a la butxaca per cercar-hi les claus del cotxe, en trec un brot de farigola que em poso als llavis i d’on ja no me’l trauré fins arribar a casa els pares a celebrar l’aniversari de la mare...

La vida

2011-12-20T00:51:00.000+01:00

Fa un parell de setmanes, hem augmentat la família, ha nascut un nou cosí, en Marc. Quan el vaig anar a veure i el vaig agafar en braços, em vaig emocionar, només de pensar en el miracle de la vida. Un ser tant petit i indefens, però amb tanta energia a dins. El miracle de la vida es repeteix a un piló de llocs al món a cada instant, però a vegades ens hem deshumanitzat tant que no hi donem ni la més mínima importància. Ens matem impunement, ens odiem, i ens despreciem. Però potser aquesta nova generació que ara neix serà la que posarà el seny que sembla que estem perdent. Però per sobre de tot, benvingut Marc, i que tinguis una vida plena, feliç i siguis per sempre lliure!

Anar a Barcelona...

2011-12-19T00:39:00.001+01:00

Sóc de pagès de tota la vida, i ben orgullosa que n'estic! Potser per aquest motiu, quan vaig a Barcelona em sento una mica una formigueta perduda enmig d'un grandiós desert... I a més, quan et passem coses a les quals no estàs acostumada: trobar-te en plena matinada amb un autobús tan ple de gent que sembla que sigui hora punta al metro i la gent improvisant cançons a tort i a dret; tot seguit, arribes a casa dels amics que t'acullen i no pots obrir el pany.... Què cal fer? Com que ni tu ni ells podeu obrir (uns des de dins i els altres des de fora) queda només l'opció de trucar a un serraller. T'arriba una parella, ell molt simpàtic i amable, i ella amb una falsedat i hipocresia que fan fàstic. Per fer quatre martingales et claven 180 euros i la dona, encara rient-se'n amb sarcasme...Dorms unes poques horetes i retornes a cada després d'haver respirat l'irrespirable aire del metro, trobar-te amb gent que xerra sola cada dos per tres, mirades perdudes i tristes...Bé, una petita pinzellada del que pot passar un dia a Barcelona...

La Marató de TV3 de 2011

2011-12-16T00:52:00.000+01:00

Aquest proper diumenge se celebrarà una nova edició de la Martaó de TV3 (http://www.tv3.cat/marato/), en aquest cas dedicada als transplantaments i a la regeneració d'òrgans i teixits. De nou, calen diners per poder-los dedicar a la investigació i ajudar a totes les persones que ho necessitin per tal de trobar solució al seu problema. I espero que tornarem a mobilitzar-nos, malgrat les retallades, per demostrar que som un poble solidari. I ho som, i ho serem. Endavant i molta força a totes les persones que es troben en dificultats. Junts ho aconseguirem!

Els donatius es poden fer de la següent manera:

Durant tot l'any:

Donatiu particular: transferència bancària a La Caixa, al número de compte 2100 0555 31 0201001500

Donatiu procedent d'una activitat popular (organitzada per associacions i/o entitats): transferència bancària a La Caixa, al número de compte 2100 0555 37 0201474332

De l'1 de desembre del 2011 al 31 de gener del 2012:

Mitjançant el Servicaixa

Per internet

El dia de La Marató: 18 de desembre del 2011

Trucant al telèfon 905 11 50 50, si és un donatiu de particular

Un grandiós poema de Vicent Andrés Estellés. I jo ja he escollit!

2011-12-15T00:44:00.001+01:00

Assumiràs la veu d'un poble

Assumiràs la veu d’un poble

i serà la veu del teu poble

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs sed,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les tues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules

sinó l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les sil.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat

com no sia la del teu poble.

Potser et maten o potser

s’en riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sinó s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Prou violència de gènere!!

2011-12-14T00:30:00.000+01:00

El mes passat, concretament el dia 25, es va celebrar el dia mundial contra la violència de gènere, aquesta xacra que arrossega la nostra societat i gairebé totes les del món, per desgràcia. Una parella no és propietat de ningú, les dones no som propietat de ningú. Però a la nostra societat, el masclisme encara impera i cal molta pedagogia, sobretot entre el jovent, a on en un alt percentatge, els nois creuen que les noies els pertanyen i les noies es deixen sotmetre de manera habitual. Cada dia arreu del món moren dones assassinades a mans dels seus companys, pares o germans. En algunes cultures no som res més que un objecte. I les dones no som això, som persones que pensem, treballem i estimem. En alguns països se'ls prohibeix el dret a sentir plaer amb l'abominable pràctica de l'ablació de clítoris. I en la nostra societat, moltes són maltractades i amaguen el seu calvari per por de què dirà la societat. És hora de trencar cadenes, de deixar de patir la violència de gènere i totes les dones que es diguin "Dolors" canviïn el seu nom pel de LLIBERTAT! (Per desgràcia, mentre escric aquestes línies, en algun lloc del món més d'una dona haurà mort per violència de gènere...)

PP=mentiders

2011-12-13T00:23:00.000+01:00

Per desgràcia ja ha començat la dictadura de la mentida, la dictadura del PP. Van votar a favor d'avançar el fons de competitivitat a Catalunya, però l'endemà de guanyar les eleccions ja s'hi van negar. Vinga, visca l'espoli que provoca que hàgim de patir retallades mentre Espanya ens deu 22000 milions d'euros! No es volen reunir amb Amaiur, fan demagògia barata i començaran ben aviat una croada contra Catalunya i tot que faci "olor" a català. A ses Illes ja comencen a espanyolitzar topònims, i ben aviat començaran per aquí, per Catalunya. Al País Valencià han fet un mal de conseqüències incalculables. Veient les imatges del dia de la seva victòria electoral, em vaig posar a riure per no plorar de l'odi que tenen contra els catalans i bascos, i sobretot, de la ignorància de molts dels seus votants. I per no parlar de les imatges de simpatitzants i militants amb banderes franquistes. L'àliga s'ha tornat gaviota. I com ja he dit tantes altres vegades, només tinc ganes de dir: adéu Espanya!

Un concert que no em puc treure del cap

2011-12-12T00:15:00.000+01:00

Ja fa una colla de dies que vaig assistir al concert que el cantautor de Xàtiva, Feliu Ventura, va fer a l'auditori de la ciutat de Girona. Una posada en escena íntima i propera, carregada de missatges en les cançons i en les introduccions prèvies a aquestes. Un guitarrista sublim, Borja Penalba, donava encara més força interpretativa a les lletres. I tot arrodonit amb el violoncel de Sara Chordá. Però durant aquests dies he pensat sovint en les lletres de les cançons, en el seu missatge. Se'm van negar els ulls quan va cantar "El que diuen els arbres", ja que vaig pensar molt en el meu avi, quan em portava al camp i em va ensenyar a estimar la mare Terra. I vaig sortir d'allí amb més ganes que mai de no abandonar la lluita per tal que, parafrasejant el propi Feliu, el futur (que serà el present d'uns altres), sigui millor i lliure. Gran concert, al qual les patums que tenen entrades gratuïtes i que surten a lluir les millors gales, no van assitir, potser perquè el gran Feliu els hauria incomodat amb les seves veritats...

Els tiets de Madrid

2011-12-09T00:06:00.000+01:00

Avui vull parlar d'una història que m'emociona cada vegada que hi penso, la de la meva tia-àvia Dolors, la germana del meu difunt avi Àngel. La tia Lola va ser l'última de la colla de nou germans que eren el meu avi. Ja de petita, com que els meus besavis no tenien prou diners per mantenir-la, la van donar en acollida a una senyora que se la va emportar a Madrir. Ja allí, la meva tia mai va perdre el contacte amb els seus germans, però va conèixer en Luis, el que seria el seu marit, un repudatíssim sastre que ha vestit gent dels més alts nivells. Es van establir al centre de la ciutat i van tenir dos fills, en Juan i la Maria Dolors. La meva tia, sempre molt lligada a terres catalanes, ha participat sempre molt activament en les activitats del casal català de Madrid i ha ensenyat català als seus fills. Sens dubte, una gran dona que també té al costat un gran home. I el que m'omple els ulls de llàgrimes d'emoció és l'amor incondicional, boig, infinit que es professen després de tants anys. La manera com es miren, com es cuiden, com es toquen fa posar la pell de gallina. Per molts anys puguin gaudir de l'amor que es tenen, perquè obliguen a creure't que l'amor pur i incondicional existeix. Us estimo! :)

Els burgesos catalans

2011-12-08T00:58:00.000+01:00

Fa uns dies vaig llegir en un article d'opinió del PuntAvui (http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/479870.html) que explicava que hi ha una bona colla d'empresaris catalans (concretament 17 dels 27 que han participat en comprar un nou vaixell al rei espanyol) que es dediquen a finançar el lleure de la monarquia borbònica que tant de mal ha fet als Països Catalans al llarg de la història, i que per desgràcia, encara en continua fent. Gent que gasta els seus diners en pagar els "capritxos" del Borbó, enlloc de gastar-los en ajudar a treure el país de la crisi. Cal recordar, a més, que amb els nostres impostos, es paguen les activitats de la casa reial del país veí i que el seu pressupost no s'ha vist afectat per les retallades. És hora de començar a fer boicot i comprar productes a la gent de casa nostra que torna a reinvertir els diners al nostre país. Senyors burgesos "catalans", si tant uns avergonyiu de Catalunya, foteu-ne el camp!

I més retallades: visca el matrimoni de CiU i el PP

2011-12-07T00:50:00.000+01:00

El senyor Artur Mas, un gran covard, va anunciar les properes retallades que ens afectaran als catalans i a les catalanes just després de les eleccions. Molt covarda la seva actuació, ja que si ho hagués fet abans, segurament no hauria tret els 16 diputats que va treure el seu partit. Ens tornen a retallar el sou, i seguint el dictat del PP (ja ho havia anunciat dies enrere un dels seus membres), ara ens retalla TV3, la gran eina de normalització lingüística que té aquest país. Ja ho va dir la directora, la Mònica Terribas, que volen disfressar de retallades una privatització encoberta de la nostra televisió. I mentrestant, aquest govern de fireta que tenim es dedica a donar subvencions al grup Godó i retalla de la televisió nostra. Quina colla d'hipòcrites i fantasmes. Torna l'amiguisme i les seves conseqüències. Però tinc molt clar que cal lluitar per la nostra televisió, TV3. Senyor Mas, què carai està fent? Personalment crec que porta el país al desastre...

El dia de la prostitució (o era de la constitució?) ;)

2011-12-06T00:38:00.000+01:00

Avui no tinc res a celebrar. És un dia com un altre, que espero que per imperatiu legal no surti com a festiu al calendari. Això significarà que aquesta pantomina que és Espanya ja ha desaparegut de la meva vida. A l'estat veí, amb tota la pompa possible, celebren el dia de la constitució, un document anacrònic i restrictiu que no té en compte molts elements bàsics sobre els drets individuals i de pobles. Un document que té segrestada Catalunya i els Països Catalans. A Girona, per una vegada, l'alcalde de la ciutat (CiU) s'ha negat a organitzar, i més en temps de crisi, una festa per aquest tros de paper que no ens representa. Des dels partits polítics més espanyolistes (PSC i PP) ja li han criticat, però sense que serveixi de precedent, aquesta vegada el felicito. Adéu Espanya, queda't i aplica't la teva constitució. Jo vull l'Estatut del meu poble lliure!

Lynn Margulis

2011-12-05T00:20:00.000+01:00

El dia 22 de novembre va ser un dia trist per la ciència. Va morir la microbiòloga americana Lynn Margulis (http://ca.wikipedia.org/wiki/Lynn_Margulis; http://en.wikipedia.org/wiki/Lynn_Margulis), la creadora de la teoria endosimbiòntica que postula que les cèl·lules eucariotes són el producte de la simbiosi entre una cèl·lula primitiva i cèl·lules procariotes. Aquesta gran científica i divulgadora també va ser un pal de paller clau pel desenvolupament de la teoria Gaia, que veu el planeta Terra com un ésser en el qual tot està interralacionat i tot funciona en equilibri (la teoria la va acabar co-desenvolupant amb James Lovelock) (quan n'hem d'aprendre de la mare terra!). Margulis va treballar també molt al nostre país, a Catalunya. També va reconèixer àmpliament el treball de científics russos havien fet anteriorment i que van ser cabdals pel desenvolupament de la teoria endosimbiòntica. A més, aquesta gran dona, que adorava fer classe i que per a ella els alumnes eren el primer es dedicava amb cos i ànim a la ciència i a la divulgació d'aquesta. Gràcies per tot el llegat i els que ens has ensenyat, siguis a on siguis!

El burgès (Pere Quart)

2011-12-02T00:27:00.000+01:00

Un poema de Pere Quart (a partir d'ara en veurem molts...)

El burgès

Es lleva a dos quarts d’una
es banya i es perfuma
i amb l’aiganeu que té
corre a firmar una estona
a un banc de Barcelona,
on fot de conseller.
Finida la dura tasca
i per no caure en basques
pren un vermut complet
a un club de senyorassos
tibats, lluents i grassos
que ja ho tenen tot fet.
Allà mateix el maître
vincle a la esquena dreta
li cantarà el menú.
I ell triarà una truita
de llagostins poc cuita
i un polpís ast mig cru.
És l’ofici del burgès,
menjar, jeure i no fer res.
Un cop llesta la teca
se’n va a la biblioteca,
s’enfonsa en el sofà
i dorm la migdiada,
l’armilla descordada
i un rot al paladar.
Després el gran sapastre
s’arriba a ca’l sastre
per a provar-se un tern.
L’arruga de la espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l’amplada de l’infern.

Després el gran sapastre
s’arriba a ca’l sastre
per a provar-se un tern.
L’arruga de la espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l’amplada de l’infern.
Més tard, com cada dia,
seurà a la barberia
on el perfilaran.
L’altre vermut, la cita
que avui toca a Lolita
i cap al restaurant.
És l’ofici del burgès,
menjar, jeure i no fer res.
Entra, pren tres passades
tan densament cuinades
que ja no poden més,
amb el que el mosso els cobra
a casa d’un manobre
viurien tot un mes.
Mata llavors tres hores
a un fosc bar dels afores
es prenen molt gin-fizz,
amb la saliva amarga
fent una cara llarga,
pugen tots dos al pis.
Al pis de l’amigueta
que li farà, pobreta,
l’amor sense perills,
i a casa, a darrera hora,
on vetlla i potser plora
la mare dels seus fills.
És l’ofici del burgès,
menjar, jeure i no fer res

Reflexions del 20N (IV i últim)

2011-12-01T00:57:00.000+01:00

Un altre element important en les passades eleccions va ser l'abstencionisme. Molta gent que està desafecta a Espanya no va anar a votar i d'altres van votar nul. Una manera de protestar contra Espanya i la seva prepotència, arrogància i contra el seu espoli. Al País Valencià em va agardar veure que Compromís ha aconseguit un diputat; al sud el país alguna cosa, afortunadament, s'està movent. Però per contra allí també han aconseguit un diputat els ultranacionalistes de UPyD (ells que diuen que van contra els nacionalismes, són el que ho són més...). Tot i que no sóc excessivament afí a ells, també dintre el panorama desolador que hi ha, m'ha agradat veure que Iniciativa per Catalunya ha augmentat el nombre de vots. En fi, algunes reflexions dels resultats d'unes eleccions que espero que desapareguin de la meva vida pel simple fet que ens haurem separat d'Espanya. Espero que no rebre propaganda electoral espanyola d'aquí a quatre anys i sí de catalana. Ho aconseguirem? Tenim molta feina per fer, molt per viure i lluitar, crear i construir poder popular! Endavant, ni un pas enrere!

Reflexions del 20N (III)

2011-11-30T00:44:00.000+01:00

A Catalunya ha guanyat CiU. Però personalment crec que si les esquerres independentistes s'haguessin ajuntat per formar una gran coalició, emulant a Amaiur, hi hauríem guanyat (i molt!). Quina enveja sana que em fan els bascos, que s'han sabut entendre i estan construint el camí cap a la llibertat en un marc de pau. Els que volem un poble lliure, hauríem de reflexionar i unir-nos. Fer uns acords de mínims i tot i que no tingui res a veure amb Espanya, potser sí que és el moment de dinamitar-la des de dins. És hora que ens unim, sense pors ni sense complexos, aquelles i aquells que volem per demà una terra lliure. Ja tindrem temps (tot i que espero que no!) de barallar-nos quan hàgim aconseguit marxar d'aquest llast i sangonera que és Espanya. Cal pensar-hi, així com pensar en explicar a la resta de Països Catalans que junts i units seríem molt grans...Hi ha molta feina per fer, però l'hem de fer junts!

Reflexions del 20N (II)

2011-11-29T00:35:00.000+01:00

Dintre de la desgràcia del la victòria d'aquest partit de fatxes (només cal veure com es dediquen a anorrear les cultures que són diferents a la seva, i després de treure bilis amb els crits de la unitat d'aquesta pantomina que és Espanya), em queda l'alegria de veure que hi ha dos llocs que no formen (i més clarament que mai) d'Espanya: Catalunya (per desgràcia a la resta de Països Catalans no succeeix el matei) i el País Basc. Allí, al poble germà, Amaiur ha tret uns excel·lentíssims resultats, aconseguint grup parlamentari propi per anar a reventar la gran mentida espanyola. A Catalunya ha guanyat CiU, nacionalistes moderats que espero que escoltin els crits de molts dels seus militants i simpatitzants que reclamen la independència. Però em fa por que malgrat aquests resultats, amb la majoria aclaparadora d'aquesta gent tenim molt poc marge de maniobra... de totes maneres, zorionak Amaiur!

Relfexions del 20N (I)

2011-11-28T00:28:00.000+01:00

Ja fa dies que han tingut lloc les eleccions a l'estat veí, del qual volguem o no, en formem part (per desgràcia). Em va fer molta ràbia veure les imatges de la victòria del partit popular. Que la gent no té memòria històrica? Em fa por que retrocedirem en drets socials i nacionals. Vaja, serà una realitat. Aquesta gent ha jugat amb la demagògia (en això són uns artistes, per a què negar-ho...) i ha aconseguit vots gràcies a només centrar-se en la crisi i en vot de la por i del racisme. I la gent, sense capacitat crítica, els ha votat com xais. No tenen ni programa ni res: es dedicaran, com ja han fet, a embutxacar-se diners i a desfer algunes coses positives (com la legalització del matrimoni homosexual) de l'anterior govern. Vénen temps molt difícils per molts col·lectius. Temps al temps, però sempre a punt per la lluita dels drets socials i nacionals. Només hi ha un camí, el d'un poble lliure!

L'emoció a flor de pell

2011-11-25T00:49:00.000+01:00

Ja fa una bona colla de dies que les fires de Sant Narcís de Girona es van acabar; senyal inequívoc que la tardor fa el seu curs i ens acostem inevitablement cap al cru hivern. Però quan penso en aquestes fires em ve de seguida una imatge a la memòria: quan la colla castellera dels Marrecs de Salt van pujar el seu pilar a les escales de la catedral, al so de les gralles i els aplaudiments. La imatge de l'enxaneta, totalment concentrada, tant petita ella, i la il·lusió en tots aquells braços i cames, en totes les mirades, van fer que les llàgrimes no es poguessin quedar als ulls. I com jo, molta altra gent. Just al darrer escaló, el pilar es va desfer, però amb tot l'entusiasme del món el van refer i van fer l'últim esglaó. Quina gran lliçó d'emoció i valentia, de no defallir! Un record inesborrable! :)

Els tres bessons (un conte)

2011-11-24T00:22:00.000+01:00

Els vaig conèixer en una festa d’aquestes macro, una nit de Sant Joan. Anava amb tota la meva colla d’amigues i amics, ja amb un bon àpat dins la panxa, un tall de coca i unes quantes copes de cava gola avall. La nit més curta de l’any, a la platja, amb tot de gent muntant fogueres improvisades, petards petant als peus i servidora no fent res més que xisclets de pànic.. Els vaig veure alhora; estava al·lucinant perquè els vaig veure als tres de cop, idèntics; pensava que l’alcohol i la màgia de la nit de les bruixes em feien una mala passada al cervell. Els tres amb uns cabells negres com el sutge i uns ulls blau turquesa que tallaven la respiració. A més els tres anaven vestits de manera igual: texans curts, camiseta negra llisa i sandàlies marrons. I quan amb les amigues els vam preguntar els noms, no vam poder evitar que se’ns escapés el riure quan ens els van dir: Josep, Jordi i Joan, tots començant per J seguida d’o. Vam felicitar en Joan per la seva onomàstica i la nit transcorregué enmig de balls, copes i xerrameca entre amics coneguts i nouvinguts, com els tres bessons. Els hi vaig preguntar si se sentien com les famoses “Tres bessones” i no vam parar de riure; de fet, em van dir si els hi volia fer de “Bruixa avorrida” i fer-los passar una mala estona, però vaig obviar el comentari. Quan el dia ja clarejava i molts dels amics ja dormien uns centenars de metres més enllà de la platja, sota uns arbres, servidora encara continuava xerrant amb els meus tres bessons, que es van oferir a tornar-me a casa. Vaig acceptar i em van deixar a les portes del pis; quan em vaig acomiadar d’ells em va saber greu no haver-los convidat a fer una última copa...

Però la meva sorpresa arribà l’endemà. Després de sopar, cansada després de tot el dia de fer dissabte a fons pel pis, sonà el timbre i vaig obrir la porta: aparegué un dels bessons, que em digué ser en Joan. Intrigada, el vaig convidar a entrar i a xerrar una estoneta, tot prenent un vas de ratafia. Abans de començar a beure el segon vas de digestiu, em va preguntar si volia ser una bruixa amb ell i vaig enrogir, empesa per un sobtat atac de vergonya. I ell aprofità per besar-me suaument els llavis, per acaronar-me dolçament els cabells i besar-me el coll. Vaig quedar palplantada, i em vaig deixar portar, que em besés per a on li plagués. Veia com els seus pantalons shorts s’anaven inflant per moments. Em va despullar tendrament el sofà fins que al meu cos no hi quedava ni un borrall de tela. Em va menjar els mugrons com mai me’ls havia menjat ningú, però no fou tant destre a l’hora de tastar el meu entrecuix. No va aconseguir fer-me córrer, tot el contrari, em molestà fins i tot quan va moure amb poc estil i poc ritme la llengua dins del meu sexe humit. Després de moure-li una estona l’eina ja dreta des de feia estona, me l’endinsà, just després de prendre precaucions... El ritme que oferí en els seus moviments pèlvics millorà respecte als de la llengua, però es va acabar corrent ell molt abans que jo i només vaig aconseguir un orgasme esquifit guiant-li la seva mà. Dormí abraçat a mi, però ja a trenc d’alba vaig deixar de sentir el seu braç damunt de la meva espatlla. Sigil·losament es llevà i marxà; em vaig endormiscar una estona més i quan em vaig llevar vaig trobar una nota damunt de la taula del menjador, al costat dels meus sostenidors que havien quedat mig penjant del canto de la taula. La llista de la compra rebregada, tenia al darrere aquestes paraules: “Ens veiem aviat, bonica”. Després d’una dutxa i un bon esmorzar, vaig passar tot el dia capficada amb els meus quefers professionals. Adormir-me després de la nit anterior ben moguda i del cansament acumulat, ho vaig aconseguir en un tres i no res. L’endemà fou igual de fatigant en el tema laboral. Al vespre, amb la caixa tonta xerrant davant dels meus nassos i els ulls clavats al portàtil tot consultant correus antics, sonà el timbre. Vaig obrir la porta i allí tenia el meu bessó: sense ni tan sols donar-me temps a reaccionar, em besà frenèticament i amb una passió que mai havia experimentat al meu cos, m’estirà damunt de la taula. El tros de pizza restant del sopar caigué, com diu la llei de Murphy, pel costat del formatge i el tomàquet damunt del parquet recent estrenat. Recordo mirar aquell tros de pizza i cloure els ulls mentre la llengua del noi llepava com mai cap altre ho havia fet el meu sexe. Em vaig retorçar de plaer, vaig cridar com mai en notar els seus dits dins les meves entranyes mentre la llengua i els llavis no deixaven de besar i llepar els meus confins més íntims. Però la cosa es va tòrcer quan va pujar del sexe cap al pits. Mecatxins! En un intent de succionar-me’ls, me’ls mossegà. Vaig xisclar de dolor, però el noi es pensà que era de plaer, així que repetí el gest. Per no tallar-li el rotllo i la calentura, li vaig separar la boca de les aurèoles marronoses i el vaig besar. Es va escalfar tant que quan vaig acostar la boca al seu, no em deixà ni temps a tastar-lo que ja s’havia corregut. Es disculpà i va marxar amb les cames tocant-li el cul amb el pretext que havia d’entregar un no-sé-què urgentment al dia següent. Desconcertada per l’escena recent viscuda, vaig recollir el tros de pizza, vaig intentar treure la taca del parquet i em vaig quedar pensativa: el noi que m’havia visitat no devia pas ser en Joan; en Joan llepava molt bé els pits però era molt poc traçut amb els llavis inferiors...Repassant conscienciosament i mentalment l’anatomia dels dos nois, se m’encengué la bombeta. El noi de la visita d’avui no tenia una petita piga sota el llombrígol. Se m’escapà el riure; avui havia tastat o m’havia menjat, tant és, un dels altres dos bessons, però quin? En Jordi o en Josep? Com ho havia d’endevinar? No tenia cap adreça ni cap telèfon d’ells; només tres noms i tres cares idèntiques. Estava totalment en mans de l’atzar; si hi havia sort, potser rebria una nova visita inesperada algun capvespre. Però els dies passaren i fou un diumenge a la tarda, una setmana més tard de les dues nits mogudes, en plena migdiada ressacosa que sonà el timbre. Vaig obrir cagant-me amb tot i... se’m tallaren les paraules que estava disposada a deixar anar a l’inoportú o inoportuna visitant. Era un bessó. Ja no m’atrevia a dir quin... però per intentar esbrinar-ho li vaig dir: “Hola Joan”. Ell em saludà, però va fer una cara tota estranyota, que vaig interpretar que era perquè no es deia Joan. El vaig deixar fer. Vam prendre un cafè i per la veu, tot i que els tres la tenien bastant semblant, vaig acabar de confirmar que no era qui deia ser. Després del cafè sense sucre, la dolçor la hi posaren unes quantes carícies i besos, que culminaren amb uns preludis rapidíssims i una penetració memorable. Em vaig fixar, però, que el noi tenia una piga sobre el llombrígol; mentre empenyia hàbil i satisfactòriament, no podia deixar de riure pels meus endins. Era el tercer germà, el tercer bessó amb qui compartia els plaers sexuals. Després de repetir orgasme unes quantes vegades i prendre un segon cafè, quan ja es vestia, li vaig dir: Qui ets? En Joan segur que no. Heu passat els tres germans per aquí oi? Us ho heu dit o us ho heu amagat?! La cara del jove fou d’esglai total. S’enrojolí bestialment i em sembla que si no hagués anat només amb uns calçotets blau cel, hauria fotut el camp esperitat. Amb la veu entretallada confessà que els hi havia agradat als tres germans i que havien decidit, ja que sempre havien compartit tot el que els hi agradava i aprofitant l’avinentesa que eren idèntics i esperant que no me n’adonés, compartir-me tot esperant que no me n’adonés. Vaig esclafí a riure i li vaig proposar que em vinguessin a veure el dissabte següent els tres germans per dinar, que els convidava, però amb una condició: que havien d’anar vestits idènticament, tant per les robes visibles com per les íntimes, inclòs el calçat. Els esperaria a les dues. El vaig besar i va marxar. La setmana se’m va fer interminable pensant si els tres bessons apareixerien o no. I també trencant-me la closca pensant què els hi podria fer per dinar. Al final vaig optar per la via fàcil i afrodisíaca: una amanida de formatge de cabra amb alvocat, gambes flamejades amb vi blanc i coulant de xocolata casolà amb gelat de ratafia, tot regat amb vi blanc. El divendres no vaig sortir com faig de costum amb les amigues a sopar , de concert o a prendre una copa, sinó que em vaig quedar a netejar la casa i a ordenar i a preparar-me el cos tant per dins com per fora. El dissabte em vaig llevar, em vaig dutxar i vaig preparar el dinar. Quan ja fou migdia, els nervis em corsecaven. Però s’acabaren de cop quan a les dues menys cinc sonà el timbre i davant els meus nassos aparegueren els tres bessons vestits idènticament, amb el mateix somriure de dentífric i el mateix posat. Els vaig convidar a passar, vam beure un vermut tot acompanyant uns canapès casolans que havia fet a última hora i vam començar a dinar, tot parlant de banalitats. Però la cosa s’accelerà quan ja portàvem la primera ampolla de vi blanc acabada. Els vaig dir que havia descobert el seu joc, es miraren amb complicitat i acabaren reconeixent el que ja m’havia dit l’últim bessó amb qui havia fet l’amor. Els vaig preguntar qui era qui i m’explicaren que van sortejar qui vindria: el primer fou efectivament en Joan, seguit per en Josep i acabant per en Jordi. Lluny d’enfadar-me, els hi vaig dir que la “Bruixa Avorrida” castigaria als tres bessons per la seva gosadia. Vam riure sorollosament i vam continuar la conversa parlant d’altres coses. Quan fou el moment de les postres, vaig tapar-los els ulls als tres, de sorpresa. Els vaig fer moure una mica i els vaig fer seure al sofà; em vaig despullar i completament nua em vaig anar refregant amb els nois, encara vestits. Mica en mica, i de manera seqüencial, els vaig anar desabillant. Si no m’havien enganyat amb l’ordre de visita, estaven asseguts en Joan i en Josep als extrems del sofà i en Jordi al mig. Cadascú d’ells m’havia satisfet de manera diferent, així que li vaig entaforar els meus pits a la boca d’en Joan perquè me’ls llepés fins que vaig orgasmar tan sols amb la manera com hi jugà. Vaig fer equilibris per tal que en Jordi em llepés l’entrecuix fins que de tant cridar em vaig esgargamellar. Imitant a la Bruixa Avorrida, em vaig posar damunt del sexe d’en Jordi com si fos la meva escombra particular. I vaig començar a cavalcar, a volar, mentre amb les dues mans que em quedaven lliures em dedicava a moure els timons dels altres dos bessons. I vola que volaràs, vam acabar cridant al l’uníson, uns vessant alegria entre els meus dits i un altre dins del condó. I per uns instants, la Bruixa Avorrida i els tres bessons van fondre’s en el paradís del plaer....

En homenatge a Montserrat Roig

2011-11-23T00:09:00.000+01:00

El proppassat dia 10 de novembre va fer 10 anys que morí la gran escriptora i periodista Montserrat Roig (http://ca.wikipedia.org/wiki/Montserrat_Roig_i_Fransitorra ; http://lletra.uoc.edu/ca/autor/montserrat-roig.pdf) , autora d'un bon nombre de llibres (com ara Digues que m'estimes encara que sigui mentida) i també d'excel·lents articles periodístics. També deixà alguns bells i punyents poemes com el que penjo a continuació. En homenatge a aquesta gran dona.

Mort a Ravensbruck

El camp era un glop de nit

lluny de tot i entre carenes.

La Carme s'està morint

el seu plany es perd per sempre.

El camp era un glop de nit

al nord fum, vers el sud cendres.

Així jo no vull morir

lluny els cels i les arbredes.

La Coloma que la sent

a poc a poc s'hi arrossega.

Diu mentres l'estreny ben fort

dolços mots a cau d'orella.

El camp era un glop de nit

lluny de tot i entre carenes

lluny, lluny.

Borja Papa, de J.F. Mira

2011-11-22T00:46:00.000+01:00

"Borja papa" és el títol de la novel·la escrita per Joan Francesc Mira (València, 1939), un dels novel·listes més importants de la cultura catalan. Amb aquesta novel·la l'autor guanyà el premi Creixell, entre d'altres. El tema del llibre és una visió novel·lada, alhora que fidedigne a la història, sobre la vida de Roderic de Borja, que va regnar l'eglésia catòlica amb el nom d'Alexandre VI (http://ca.wikipedia.org/wiki/Alexandre_VI). Tot una lliçó d'història i de la intensa vida d'aquest valencià universal. Xoca el fet que fa uns quants segles la majoria de prelats i homes d'església tenien fills, tema totalment tabú actualment en el si de la fe catòlica més radical. La lectura de llibre, totalment amena, m'ha permès aprendre molt més sobre la vida d'aquest senyor i d'una convulsa època a tot Europa. La vida novel·lada del papa Alexandre VI també explica les relacions polítiques i militars, les traïcions i les aliances entre els diferents estats europeus, que s'aconseguien mitjançant casaments o bé guerres. Un llibre molt ben escrit i alhora una gran lliçó d'història. Si us cau a les mans, no desaprofiteu l'ocasió de llegir-lo! :)

Santa Bàrbara

2011-11-21T00:06:00.000+01:00

Ja fa més d'un mes que vaig tenir l'oportunitat de visitar amb la família l'ermita de Santa Bàrbara, que fa una bona colla d'anys que esguarda silenciosa el meu poble i d'altres veïns. Ara feia un bon piló d'anys que no hi pujava i em va agradar moltíssim veure la feina feta pels "Amics de Santa Bàrbara", que han restaurat totalment l'ermita i l'han transformat en un refugi a on et pots quedar a dormir, pots fer foc, pots cuinar i et pots impregnar de la bellesa del paisatge i de la tranquil·litat. Una gran feina! Un lloc per anar-hi amb la família, els amics o fins i tot sola. Si en teniu l'oportunitat, no deixeu passar-la i visiteu aquest bell indret, carregat de pedres que amaguen moltes històries que potser algun dia ens explicaran!

Multitud

2011-11-18T00:19:00.000+01:00

MULTITUD

Dos petons. Una abraçada:

Qui sap si de compromís o sincera.

Rostres ja coneguts o d’altres que es coneixeran.

Mirades d’una vida per encetar

o esguards que ja no volen lluitar.

Un cop seguit d’una disculpa o d’un insult.

Vasos plens que sovint

acaben damunt roba pròpia

o roba d’altri.

Xiuxiuejos de converses filosòfiques,

o banals.

Brindis plens d’il·lusió per

un passat que ja s’enyora

o per utopies del futur.

Rialles, crits,

Petons, festejos i magrejos.

I per algun rostre llisquen llàgrimes

Potser de dolor o de passió.

I enmig de la gentada

La llosa del pes de la solitud,

dins la multitud

esqueixa l’ànima i els sentits.

Una nit d'erotisme!

2011-11-17T00:28:00.000+01:00

Aquesta nit, al centre cívic de Can Ninetes, a Girona, se celebrarà la VII nit eròtica, organitzada per la Consol Vidal. Serà una nit de poesia, contes i l'actuació musical dels genials Pulpopop. Una nit per oblidar els quefers quotidians i dedicar-se a escoltar històries sobre el plaer de gaudir o fer gaudir dels cossos. L'erotisme i el sexe, presents en les nostres vides, però que la societat els amaga... Aquesta nit és una nit per oblidar els prejudicis, riure i viure una estona de seducció verbal! Us hi esperem!

Se'ns tornen a pixar a sobre!

2011-11-16T00:53:00.000+01:00

Ja hi tornem a ser: dies d'eleccions, dies de farses i mentides, dies de promeses que ells saben que no compliran. Són els dies a on personalment penso que la paraula democràcia es perverteix. Em fan riure (per no plorar) veure'ls sortint a la palestra criticant-se mútuament només per esgarrapar uns quants vots. I apunten, desgraciadament, mals dies per la meva terra car sembla que el PP ho té tot de cara per guanyar i apretar una mica més contra les cordes el meu país. Patirem, segur, però intento pensar positivament i agafar aquesta pressumible victòria d'aquesta aniquiladors de cultures i dilapiladors de monedes alienes com un nou pas cap a la llibertat del meu poble. Que vagin apretant, que el globus s'està preparant per esclatar; de moment, s'està inflant d'aire independentista... Però mentrestant, haurem d'aguantar uns dies més que se'ns pixin a sobre i diguin que plou...

L'autonomia que ens cal és la de Portugal

2011-11-15T00:40:00.000+01:00

Fa uns dies el maleducat i indesitjable senyor Peces-Barba va fer unes declaracions en to burlesc a on deia que a Espanya li hauria anat molt millor annexionar-se a Portugal i no a Catalunya. Totalment d'acord, quanta raó té aquest senyor, que entre d'altres imbecilitats va dir que a Barcelona cal bombardejar-la cada 50 anys. Quina poca delicadesa i sensibilitat, quan a resultes d'aquella desgraciada Guerra Civil del 36 morí molta gent, i encara avui estem buscant els llocs a on descansen els seus cossos. Si avui ells s'haguessin annexionat a Portugal, no patiríem l'espoli financer al qual estem sotmesos els catalans i no hauríem de lluitar cada dos per tres per defensar la nostra llengua i la nostra cultura, cada dia més amenaçades per PP i PSOE, que volen uniformitzar el territori (quina llàstima, quina poca visió i cultura per entendre que la riquesa lingüística és alhora una gran riquesa cultural). Ja fa uns anys que els Brams ho prediquen, que l'autonomia que ens cal és la de Portugal. Si us plau, deixeu-nos marxar i viure lliures sense el vostre llast!

http://www.musica.com/letras.asp?letra=828158

Instants del temps

2011-11-14T00:31:00.001+01:00

Un dia d'aquells grisos, on tot surt el revés. Sense ganes de res més que fotre's al llit i dormir fins que el cos i l'ànima diguin prou. Però treus forces i decideixes complir amb el que t'havies compromès a fer. I de sobte, un d'aquells instants del temps, un moment efímer que et fa tornar el somriure. Un instant a on al món haurà nascut un infant, haurà mort una persona, s'hauran estimat dos amants o s'hauran barallat dos amics. Una nena marxa de la cama de la seva mare, m'estira la faldilla, m'abraça la cama, em somriu i marxa. I una emoció a flor de pell, una alegria sobtada, una injecció d'energia que fa que a vegades els instants del temps siguin màgics.

11/11/11

2011-11-11T00:20:00.000+01:00

Avui és un dia cap-i-cua. El dia dels 1. Passaran molts i molts anys abans tots els dies del calendari no coincideixin en un únic traç. Espero que sigui un dia com qualsevol altre, que no hi hagi apocalipsis i coses per l'estil, com prediuen alguns. Bé, en el fons potser sí que dic mentida. M'agradaria que avui fos un gran, un gran dia, que aportés un bocí d'alegria als 7 mil milions de persones que ja som al món! I que sigui l'inci d'una època de pau i solidaritat, de llibertat i felicitat!

#ésMaó

2011-11-10T00:11:00.000+01:00

A aquesta gentussa del PP li falta una bona dosi de cultura i de tolerància. La senyora batllesa de Maó, bella ciutat que vaig poder visitar aquest passat estiu, ha promogut un referèndum per canviar el nom oficial de la ciutat, que és només en català, per donar-li un nom bilingüe i castellanitzat. No hi ha opció, el topònim en castellà hi és sempre. Per això aquesta renegada farà canviar fins i tot paperassa. Però no tindrà cap problema perquè els seus acòlits estan en el poder. Fins quan aquesta bogeria per espanyolitzar el que no els hi pertany. Senyora alcaldessa, posi's el seu referèndum al c...! De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, arreu del planeta, cada dia als Països Catalans el sol surt per Maó! #ésMaó!

Un regal de la història

2011-11-09T00:28:00.000+01:00

El passat dia 20 d'octubre fou un dia històric: per fi, després de més de 40 anys, ETA va anunciar que cessava l'activitat armada. Un gran notícia per Euskal Herria i pel món en general. Ara és el moment de les paraules, que callin per sempre les armes. I per dur que sigui, també serà el moment del perdó i de cedir per les dues parts. Moment de ser humans, per mal que faci, de no ser tant egoistes i pensar en el futur comú. Hi ha alguns partits que ara per ara estan una mica neguitosos perquè se'ls hi ha acabat la bassa electoral que era ETA. I per no parlar de determinats mitjans de comunicacio ultra ja-no-sé-què, que amb el seu cinisme, intransigència i intolerància no fan més que posar pals a les rodes d'aquest dur camí que serà als acords. I sobretot, el poble basc és qui ha de decidir pel seu futur. Aquest anunci és un regal de la història perquè Euskal Herria sigui lliure per mitjans pacífics. Que no es desaprofiti l'oportunitat...

Un cant a València

2011-11-08T00:01:00.002+01:00

El poema del gran Vicent-Andrés Estellés que ha inspirat la gran cançó i emocionant videoclip d'Obrint Pas "La vida sense tu".

Cant de Vicent
Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida -sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella-
anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d'algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte... Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d'aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora...
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l'alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d'un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.
Els xiquets van a l'escola. S'escolta la campana
veïna de l'església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l'idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi.
L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a València.

De primaveres àrabs

2011-11-07T00:45:00.000+01:00

Amb l'altra visió que deixa el pas dels dies, avui parlaré de la primavera àrab, estesa per molts països com Egipte, Iemen o Líbia. A Líbia, fa unes setmanes vam veure com queia el sàtrapa Muammar el-Gaddafi, que entre altres bestieses havia promogut el terrible atemptat terrorista de Lockerville. Al final va ser derrotat pels rebels. L'OTAN va gastar milers de milions d'euros en bombardejar aquell país, ara que estem en temps de crisi global, Qatar hi va posar també de la seva part per derrotar el dictador, etc. Personalment, penso que no és res més qu un gran conflicte d'interessos econòmics. Gaddafi va ser un sanguinari, d'acord, però calia el linxament retransmès i l'exposició del cadàver per burla pública? Tan poc importa la vida encara que sigui la d'aquest tirà? Ha fet molt mal, moltíssim, però això no justifica que els que l'han matat es comportin com ell. És més, desgraciadament, demostren que són iguals. Trist. Espero que algun dia això canviï, perquè la humanitat se'ns n'està ananat a la deriva...

El bressol de la democràcia

2011-11-04T00:03:00.000+01:00

Si no vaig errada, a l'antiga Grècia nasqué la democràcia. Ara aquest país, en greus dificultats econòmiques, vol preguntar als seus ciutadans i ciutadanes si volen acceptar o no les condicions que els hi imposa la Unió Europea i/o si volen continuar formant-ne part. I els "grans líders" europeus han posat el crit al cel. Ells fan i desfan com els hi dóna la gana, volen ajudar, d'acord, però qui ha de decidir el seu futur és el poble greu. No volen deixar que el bressol de la pretesa democràcia a on vivim sigui qui decideixi lliurement. I tenen tot el dret del món a fer-ho, parlen del seu país i del seu futur. Entre la ja fastigosa preponderància del diner a la societat i els autoritarismes, anem bé per construir un futur digne...

És hora de bastir un viatge cap a Ítaca

L'estómac revoltat...

2011-11-03T00:56:00.000+01:00

Així és com em va quedar l'estómac quan vaig veure les imatges d'una petita nena xinesa de dos anys atropellada (malauradament de manera mortal) per dos vehicles. I el més greu de tot, la gent impassible que passava pel costat d'aquell cosset ple de vida i d'innocència. La gent que no s'hi va parar va dir que tenien por que els impliquessin en l'accident. Però en què carai s'ha convertit aquesta societat, que deixa morir impunement els més petits. Ja no ens queda humanitat ni solidaritat? Tan egoistes ens hem tornat? Se'm regira tot només de pensar que ens hem convertit en éssers deshumanitzats. Relfexionem-hi, si us plau... Tornem l'alegria i la solidaritat a la vida, no ens convertim en éssers sense sentiments...Un gran record per aquesta petita ànima, que hagi trobat l'amor al paradís a on sigui.

El dia dels difunts

2011-11-02T00:16:00.000+01:00

Avui és el dia dels Difunts. Un dia per recordar les persones absents, tot i que moltes d’elles perviuen eternament en nosaltres. Records dolorosos de les estones viscudes amb aquelles i aquells que tant hem estimat i amb qui tant hem compartit. A moltes i molts d’ells els trobo a faltar cada dia, gràcies a aquestes persones que avui físicament no hi són presents, he après moltíssim. Sigueu allà on sigueu, gràcies per tot i una gran abraçada.

Deixo una cançó de la gran Violeta Parra, “Gracias a la vida”. Gràcies a la vida per haver-me donat l’oportunitat d’aprendre i estimar al costat dels que avui ja no hi sou.

El burgès (Pere Quart)

2011-11-02T00:14:00.000+01:00

Un poema de Pere Quart (ara en tindrem molts...)

El burgès

Un poema d'Àngel Guimerà

2011-11-01T00:24:00.000+01:00

A la mar em tiraria

A la mar em tiraria
si em deixaren ofegar.
Amor, que no em vens a veure,
amor, que no hi puc anar.

Al mig de la mar em trobava
sense consol de ningú
i esperava de tu
noves, i ningú me'n dava.

I el cantar vol alegria
i jo no en tinc, bon amor,
dins del cor hi tinc tristor
que un carro no la duria.

Diuen que el mal d'amor ens mata,
jo dic que no mata, no.
Si el mal d'amor ens matava,
quan temps fá que ho fóra jo.

I a la vora de la mar
hi ha un arbre d'enyorança,
totes les hores del dia
les fulles fan transmudança.

Nit de castanyada

2011-10-31T00:13:00.000+01:00

Aquesta nit és el dia de la castanyada. La nit que les bruixes ja hauran recollit tot el fruit del bosc i el torraran! Em vénen a la memòria les tardes de tardor a casa dels avis, amb tota la família al voltant de la taula, torrant castanyes i cantant la cançó d'en "Marrameu". L'espetec de les castanyes, els gossos sortint esperitats del voltant de la foguera i els farts de riure que ens fèiem! I després, covar les castanyes dins d'una saca per acabar amb els dits ben ennegrits mentre les pelàvem. I quan algú es menjava alguna castanya tot distret, pam!: manyac enverinat! :). I tot regat amb un bon traguinyol del vi acabat de fermentar o amb un bon porró de moscatell. Records d'infantesa que avui es fan més vius que mai. La castanyada, una tradició ben nostrada que no hauríem de deixar perdre! Bona castanyada a tothom!

Ja tornem a tenir aquí les fires de Girona

2011-10-28T00:44:00.000+02:00

Demà és Sant Narcís, patró de la meva ciutat d'acollida, patró de Girona. I avui comencen les festes de la ciutat, unes festes que han retallat notablement el pressupost, però que continuen essent les festes de Girona. Arriben les nits de barraques, sempres vigilades per Sant Feliu i la catedral. Dies de castanyes, de saturació, de veure la ciutat ben plena de vida. També seran dies d'embusos de trànsit, de cotxes mal aparcats, però és la festa de la ciutat, sinó ja no serien fires. De totes maneres, caldria una replantejament del model de fires i estendre'l a tota la ciutat i no només concentrar-lo a la zona de la devesa, fer el poble partícep de la seva festa. Una mica de feina per fer per aconseguir que les fires siguin encara una mica més de totes i tots, d'aconseguir una estona de distracció i de lleure, que a la vida també hi ha d'haver moments de plaer! :)

De rics i de pobres

2011-10-27T00:25:00.000+02:00

Ja fa més d'un mes que vaig visitar les terres de Turquia. Però encara penso sovint en moltes imatges que vaig veure allí, sobretot les que fan referència a les diferències abismals entre rics i pobres en pocs quilòmetres de distància. L'opulència que allí vaig veure se m'ha fet difícil d'oblidar. Mentre en un lloc els infants no tenien ni per menjar, a un parell de quilòmetres, en un gran resort, el menjar era el més abundant que els més ulls hagin pogut veure mai. I el que més ràbia em feu va ser veure com els rics tractaven els pobres amb indiferència, com si no fossin res més que els seus servents i els seus criats. És realment fastigós, la veritat. Però com ja vaig dir ahir, sembla que alguna cosa es mou al món. Espero que aquests lloc d'opulència puguin ser aviat ocupats pels qui no tenen res i també en puguin gaudir... Aquest sistema capitalista fa més evidents cada dia aquestes diferències que no tenen cap raó de ser. Tots som éssers humans, amb les nostres particularitats i peculiaritats, però tots tenim el mateix dret a viure i a ser feliços. Si mai torno a Turquia espero no haver de veure aquestes coses...

15O

2011-10-26T00:19:00.000+02:00

Ja fa 11 dies que es va celebrar la macromanifestació a nivell mundial del 15 d'octubre. Tot un esdeveniment arreu del planeta per reclamar que és hora que hi hagi canvis, que n'estem farts que els bancs i les multinacionals ens robin i ens dirigeixin els nostres destins. Fins i tot recentment han aparegut informacions que diuen que amb el que costarà el rescat de la banca a nivell mundial, es podria erradicar 92 vegades la fam al món. La gent en comença a estar molt farta i surt al carrer. Aquest sistema capitalista ens està abocant a l'abisme més negre i és moment que hi comencin a haver canvis (i grans). La gent es mou, és hora de construir un nou món i una nova manera d'entendre la vida sense que aquesta vagi liderada pels diners. És l'hora de pensar en les persones i no en la riquesa. Alguna cosa es mou, sortosament, en els confins de la terra ( i no només en els físics); alguna cosa es mou, a l'ànima del món. Endavant amb la revolució! Queda molt camí per fer, però ja l'hem començat i el final victoriós està cada dia més a prop!

Un " bigoti vermell", gentilesa d'Anna Roig i l'ombre de ton chien

2011-10-25T00:37:00.000+02:00

"Bigoti vermell" és el segon disc de la banda de Sant Sadurní d'Anoia, Anna Roig i l'Ombre de ton chien (http://www.annaroigilombredetonchien.com/) Aquesta dolça veu captiva amb les lletres del seu disc. Divertidíssim el videoclip i la lletra de la cançó que dóna títol al disc. Però tot el disc és com una magrana, a on cada gra forma una bella peça; molt ben trobada la lletra de "Petons entre caminons" i la de la "Senyora tímida". També, com en el seu anterior disc, hi trobem cançons en francès, com "Vendeuse de rires", que parla d'una noia que ven rialles i que un dia se li mor el noi a qui les venia de tant riure, "Chanson d'amour" o "Le portrait de n' importe qui". El disc també conté una tendra cançó que la cantant i autora de les lletres dedica a la seva neboda ("Corre, salta, brinca, vola") per tal que no s'oblidi mai de l'infant que no portem a dins. I una personalíssima cançó, la de "Caputxeta roig", que juntament amb la realista (i potser punyent) "L'últim petó" em tenen el cor robat i el cap en dansa. Un disc imprescindible! Ah, i en directe, la posada en escena fa que les cançons s'engrandeixin encara més! Tot un regal pels sentits, aquest "Bigoti vermell"!

Un bellíssim poema de Konstantin Kavafis

2011-10-24T00:23:00.000+02:00

Cos meu, recorda

Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar.
No solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament!
I tremolaven dins Ia veu —i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat —ah, com lluïen.
Recorda, dins els ulls que se't clavaven:
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda cos

(Traducció de Carles Riba)

El peix (un conte)

2011-10-21T00:30:00.000+02:00

L’estiu ja s’acaba. Els dies cada vegada són més curts i l’escalf del sol no ha estat suficient per mantenir el cos sense una jaqueta quan la lluna saluda la nit. Però ara que ja em preparo per un nou hivern, moltes hores de foscor i un bon grapat de roba damunt la pell que ja perdrà el color torrat de l’estiu, penso en com n’han estat de profitosos els mesos que transcorren entre l’equinocci d’estiu i l’equinocci de tardor. Tot començà la nit de Sant Joan. Amb els amics i amigues vam anar de revetlla: gresca, xerinola, cava, coca, música, fogueres, llavis humits, robes estripades sota la llum de les estrelles, rastelleres de saliva sobre pells deleroses de besos, etc. I després de que la nit més curta de l’any fes estralls a la ment i al cos, per passar la ressaca i cremar les calories buides de l’alcohol, vam anar a la platja a nedar i a començar a trencar el blanc de les pells colgades massa mesos per capes de teixit. I vet aquí que sense saber-ho vam anar a petar a una platja nudista. Era la primera vegada que hi anava i als primers instants, amb la ment ben emboirada i la boca pastosa, semblava que estigués veient una desfilada de cossos amb diferents volums a totes les parts. Per aclarir-me les idees em vaig llençar a l’aigua i encara poc escalfada per les primeres calors estiuenques. I a fe que em va anar bé la remullada per despertar-me de cop. Els ulls van començar a recórrer tot l’amalgama de fal·lus que hi havia pel meu voltant, inclosos els dels meus amics i com no, el que unes hores abans m’havia empassat entre glops de cava, mossegades de coca i llepades a l’orella del meu primer amant estiuenc. Vaig esbotzar un lleuger somriure i el cap va començar a maquinar un pla per divertir-me una mica i fer divertir... però havia d’esperar una altra ocasió, ja que requeria de certa soledat i anonimat. Vam acabar de passar el dia; el capvespre es va cloure amb un clau ràpid amb l’amant ja provat unes hores abans (val a dir que em va quedar un bon blau al cul de tant clavar-se’m les roques amb les embranzides penianes del jove) i abans de dormir ja tenia perfectament definit l’esquema d’actuació. Així doncs, aprofitant que el dia següent tenia festa, vaig marxar de nou cap a la platja nudista, tota sola. Abans, però de l’armari dels records en vaig recuperar unes ulleres i un tub de fer snorkel. Era mig matí, vaig aposentar-me a la tovallola, vaig llegir una estona i vaig deixar que el sol m’escalfés tot el cos, tant per dins com per fora, ja que la lectura que portava hi incitava. Quan ja no podia més, vaig agafar les ulleres i em vaig disposar a convertir-me un singular peix. Ja hi havia bastanta gent a la platja, però afortunadament, abundaven els espècimens del sexe masculí. Em vaig parapetar darrere unes roques, amb una bona visió del que m’interessava... i va començar el joc aquàtic. La primera “víctima” va ser un noi esvelt, alt i prim com una secallona vigatana. Em vaig posar les ulleres i el tub i sigil·losament em vaig dirigir cap a on era ell. I de cop... zas: li engrapo la minga i li començo a moure frenèticament. El crit que va fer no sé si va ser d’esglai o de plaer, però el cas és que no s’hi va pas resistir. Sota l’aigua em va costar cert esforç que el noi buidés l’acumulació d’espermatozoides i fluids, però ho va acabar fent i es va diluir ràpidament entre la salabror marina. Sense que ni tan sols em veiés la cara, em vaig escapolir cap al meu recés entre les roques. Però poc em durà la calma, ja que els meus ulls van descobrir un home amb canes en tots els racons peluts del cos, una mica de panxa i un penis no excessivament llarg, però que em van venir ganes de tastar. Silenciosament m’hi vaig acostar i sense que la segona “víctima” del dia tingués temps de reaccionar, ja tenia el seu membre entre els meus llavis, que actuaven de funda a les meves dents afilades. Els ulls del senyor li van sortir de les òrbites, però fou incapaç d’articular cap mot. Es va deixar fer i la seu sexe fins feia pocs instants adormit, es despertà a mesura que l’anava llepant i succionant. Com si fos un peix, anava xuclant gola avall, com si em volgués endur l’energia a través del conducte penià. I la cosa s’inflamà: sense aconseguir una gran llargària, però amb prou bona amplada. El senyor clogué els ulls i li va començar a regalimar un bon doll de suor mentre els seus espasmes anunciaven l’arribada de l’èxtasi, moment en el qual vaig enretirar el seu sexe i de nou es perdé el seu semen dins del mar. I quina fou la seva sorpresa que quan va obrir els ulls, jo ja no hi era. Em vaig capbussar dins de l’aigua, cap a la fondària, quedant diluïda en la foscor de les profunditats. Em vaig quedar una estona amagada dins de l’aigua, mentre el senyor de les canes no parava de mirar pertot arreu. Quan ja feia una estoneta que no veia la seva silueta, vaig decidir sortir i anar a descansar a la tovallola. I així ho vaig fer; em vaig entretenir a mirar la panxa d’un senyor que amagava un penis molt petit, a contemplar el sexe depilat d’un metro-sexual, a veure les arrugues que solcaven tota la pell i el penis d’un ancià i un llarg etcètera. Vaig fer un intent fallit de tocar la pixa a un senyor que s’havia posat prop meu, però en veure la meva mà acostar-se al seu sexe, li van faltar cames per arrencar-se a córrer. Després d’una becaina per recuperar energies vaig anar a cercar la que vaig decidir d’antuvi que seria la darrera “víctima” del dia. I l’escollit fou un noi a qui vaig atribuir a ull uns vint-i-cinc anyets. Acabava d’arribar sol a la platja i no tardà ni cinc minuts a treure’s la roba i deixar una excelsa anatomia a la vista, amb un membre descomunal que em feu decidir sense dilació a voler disposar d’aquell aparell entre les meves mans, la meva boca o dins del meu sexe que ja rajava, i no de suor precisament. Vaig fer marrada per amagar-me darrere les roques i vaig esperar el moment que el tauró que era la meva boca trobés el moment idoni per menjar-se l’enorme anguila del noi. El vaig observar delerosa mentre nedava i vaig pregar al déu Neptú que el fes parar a les roques. I el prec el devia oir el déu dels mars perquè el xicot es va parar uns instants a seure amb mig cos dins de l’aigua i mig cos fora. Les meves manes es van transformar en les ventoses d’un pop que es van enganxar al seu sexe, que en un tres i no res es van convertir en una gran vara. El noi em mirà sorprès i s’hi va posar bé, sortint de l’aigua i comminant-me amb els gestos a tastar el seu peix amb la boca. M’hi vaig abocar amb devoció, engolint-lo del tot, llepant-lo per sota, per sobre, fins i tot les bosses de sota. Però en aquesta ocasió, el noi no es va quedar quiet: després de buidar-se, d’una revolada m’aixecà i em va estirar com va poder damunt les punxegudes roques, que es clavaven com estilets damunt la meva esquena. I com si fossin agulles fines s’hi anaven clavant a mesura que el meu cos s’estremia quan la seva llengua es passejà per la salabror que devia tenir el meu sexe sense parrús (això només ho podria corroborar ell), els seus llavis em van succionar i el seus dits-tentacte entraven i sortien frenèticament de la cova submarina del meu cos. I quan encara panteixava, la seva boca, els seus dits i tot ell es van fondre amb la Mediterrània. Amb l’esquena plena de blaus, un lleuger regalim entre les cuixes i un somriure d’orella a orella, vaig recollir el parell d’objectes de la improvisada disfressa de peix autobatejat mamador i vaig anar a prendre’m una cervesa ben fresca tot pensant una nova estratègia per continuar tastant els peixos que es mouen a les platges nudistes...

Tornen les nits literàries de "El llop Ferotge" a Girona!

2011-10-20T00:25:00.001+02:00

A Girona tornem a estar d’enhorabona! Des del mes passat, el tercer dijous de cada mes torna a ser la cita per retrobar-nos amb la poesia, la literatura, la música, la dansa, és a dir, tot un amalgama d’arts escèniques. L’associació cultural (i alhora editorial) El Llop Ferotge (www.el-llop-ferotge.blogspot.com) ha engegat de nou un els dijous culturals. En aquesta nova etapa el lloc a on se celebren els actes és al recentment reobert ( i mític) bar gironí La impremta (http://www.facebook.com/profile.php?id=100002563528241 ), un lloc gran, acollidor i amb un gran ambient. Tota una feina de formigueta organitzar aquests dijous tant especials, amb sortejos de llibres, molta poesia, micròfon obert, etc. Us recomano que si podeu, assistiu a un dels recitals!

Música i lletra de Feliu Ventura

2011-10-19T00:59:00.000+02:00

El cantautor valencià Feliu Ventura, després d'un parell d'anys de silenci ha tret recentment un gran disc, "Música i lletra" (Propaganda-pel-fet) (www.musicailletra.com), un disc que és un plaer per a les orelles i per tots els sentits. Petites històries que alhora són molt, molt grans! Íntima i tendra la cançó "Història d'un sofà"; monumental el "Torn de preguntes", una manera de reivindicar el paper del País Valencià a la construcció nacional dels Països Catalans. I "Present"? Què dir d'aquesta cançó amb un evident doble sentit? I la satírica cançó que ridiculitza a Camps i tot el cas Gürtel (El nus de la corbata), quin fart de riure. I podríem continuar parlant de la pell de gallina que fa posar "Lluna de safrà", de les ganes que em donis la mà escoltant "Finalment" o parlant dels "Guants de la metàfora". I per tancar el disc, un dolç "Adéu". Quina delícia de disc, no us el perdeu!!!!!!

http://www.youtube.com/watch?v=5QKdYuMLV5s

Steve Jobs

2011-10-18T00:16:00.000+02:00

Fa un parell de setmanes que va morir aquest geni de la informàtica, un visionari del futur i que no va defallir mai per fer realitat els seus somnis. Una persona que amb la seva feina va canviar la vida de milions de persones. I a més, un autodidacte que no va anar a la Universitat, que va superar moltíssims obstacles menys l’únic obstacle insalvable, ens agradi o no, que és el de la mort. D’ell em va agradar un discurs (http://www.vilaweb.cat/noticia/3935658/20111006/discurs-steve-jobs-universitat-stanford.html) que va fer a la Universitat d’Standford i que acaba amb un “continueu essent esbojarrats”. Jobs va ser qui va dissenyar i projectar els coneguts iPod, iPad i un llarg etcètera, per citar-ne alguns exemples. Em sembla molt bé que se li reconegui tot el que ha fet per la humanitat, però també em va doldre una mica veure com molta gent el plorava (totalment respectable), però al món també cada dia mor gent que ha fet molt i ningú es recordarà d’ells. Contradiccions d’aquest món en el que vivim, que per desgràcia hi ha molts oblidats, sobretot aquells que més pateixen. Quan ho canviarem? A veure si el llegat d’Steve Jobs és una eina per ajudar a fer aquest món més humà i solidari...

Per fi!!!!!

2011-10-17T00:21:00.000+02:00

Fa algunes setmanes, per fi, es van abolir els toros a Catalunya! Ja era hora! Però fou patètic l’espectacle que muntaren alguns mitjans de comunicació, acusant als que vam recolzar la iniciativa de “nazionalistes” o bé de ser enemics de la llibertat. Fastigosos, i em quedo curta. I els polítics del PP i alguns altres partits, enfadadíssims, colla d’hipòcrites. I per no parlar de la gentussa de Plataforma x Catalunya, que van repartir pamflets perquè deien que a la Monumental de Barcelona s’hi farà una mesquita. Fora de connotacions polítiques, aquesta “festa” és una salvatjada i una adulació a la tortura. S’ha arribat a dir de tot als qui han defensat els drets dels animals. Ja m’agradaria veure a tota aquesta colla que defensen la tortura, patir tot el que pateixen aquests animals. A les Illes Canàries, des de l’any 1991 també estan prohibides les curses de braus i no passa absolutament res. Però ai las!, som a Catalunya, aquell trosset de terra que volem aniquilar! Per fi, a la meva terra, els braus no hauran de patir més per la seva integritat!

La seva "hispanidad" de pandereta

2011-10-14T00:14:00.002+02:00

Fa un parell de dies va ser la gran festa, la de la celebració d’un brutal genocidi contra els oriünds de cultures sud-americanes. I al país veí, aquest del qual en formem part ens agradi o no, aquest que cada dia continua amb el seu genocidi cultual i econòmic contra el poble català, ho va celebrar amb les seves tradicionals desfilades militars i manifestacions de caràcter feixista i anti-tot-el-que-no-sigui-espanyol. Fa una bona colla d’anys que Colom (que tot apunta que era català, (estudis de Jordi Bilbeny, entre d’altres) tot i que ells fan tot el possible per amagar la història, com ho fan habitualment) va descobrir les Amèriques, però dubto que tingués les intencions macabres que després succeïren. Van deixar un rastre de sang i mort darrere seu, cultures aniquilades i mai ho han reconegut. I encara ho celebren. I així anem, se n’haurien d’avergonyir i no fer fastuoses festes. Patètics. Vergonya aliena. Quines ganes de desfer-me d’aquest llast que es diu Espanya!

Tria de mulats

2011-10-13T00:26:00.001+02:00

Avui se celebra a Espinavell, a Molló (http://ca.wikipedia.org/wiki/Moll%C3%B3) a la Vall de Camprodon, una festa que ja fa, per sort, anys i panys que dura, la festa de la tria dels mulats, una tradició ancestral i pròpia del nostre país que consisteix en què tots els pollins i cavalls que han passat l’estiu a les muntanyes pasturant, són venuts en una gran festa que recorda com es vivia anys enrere en aquelles contrades. Actualment és una gran festa, però també perviu el seu aspecte comercial. Una manera de mostrar la comunió entre la terra i l’home, com mútuament es beneficien i es respecten! Tota una lliçó per recordar que som una terra de pagesos, una terra que sent les seves arrels i les seves tradicions. I si us plau, que perdurin, que no perdem tant belles i ancestrals costums! I no oblidem que cal cuidar tots els fruits que ens dóna la terra i cuidar-la i no destruir la nostra “mare”...

Turquia, dies 8 i 9 (17 i 18 de setembre de 2011): segon dia de congrés ESDAR 2011 i ja cap a casa!

2011-10-12T00:29:00.000+02:00

El segon dia de congrés es lleva ben assolellat (de fet, com tota la setmana a Turquia!). Ens preparem i anem a esmorzar i després, ja directament cap a les conferències matutines. Un cop acabades, aprofito l’avinentesa per anar-me a banyar una estona a la platja. L’aigua està realment molt calenta, massa pel meu gust. Em fixo que hi ha bastant gent russa, que suposo que deuen tenir un elevat poder adquisitiu... Més tard, comentarem aquest fet amb alguns assistents al congrés, que expliquen que a aquest estat excomunista ara hi impera un capitalisme salvatge. La resta d’hostes del complex provenen bàsicament d’Anglaterra i Alemanya. Mentre paro el sol, observo com passa també un camell amb un burro per la platja... Després aprofito per anar a dinar a l’immens i inacabable bufet lliure, i un cop ben tipa, em dirigeixo cap a les sales de conferències, a on passo la resta de la tarda. Quan s’acaben, acompanyo a una de les noies de Barcelona als banys turcs (que li encanten, com m’explicarà més tard), però servidora no té ganes de pagar (jaja!). Aprofito per veure caure el capvespre mentre em banyo a la piscina i tot seguit ja marxo cap a dutxar-me i veure un tros d’un partit de futbol que té lloc al costat de l’habitació. Finalment, cap a sopar amb una de les noies de Barcelona. El bufet de la nit és impressionant, sobretot per l’enorme i variada quantitat de pastissos que hi ha...Satisfem la gana i la gula i la pròxima parada és un ballet que fan al teatre del complex, l’Anadolu atesi dance show. He de reconèixer que m’impressiona moltíssim la força que tenen els gairebé 50 ballarins i ballarines per fer un espectacle tant genial. En gaudeixo un munt i em queden ganes de veure’n més. Però les coses bones s’acaben aviat, així que tot passejant retorno a l’habitació, a on preparo la maleta, dormo unes horetes i ja em disposo al matí següent, després d’haver esmorzat per última volta al bufet, a fer el trajecte del resort fins a Antalya, d’Antalya a Istanbul i d’Istanbul a Barcelona, no sense passar cada vegada per un bon piló de controls! M’han quedat ganes de visitar algunes zones del país com la Capadòcia (http://en.wikipedia.org/wiki/Cappadocia) , així que espero poder-hi tornar! :-)

(La fotografia és d’un dels moments de l’increïble espectacle de dansa)

Turquia, dia 7 (16 de setembre de 2011): primer dia de congrés ESDAR 2011

2011-10-11T00:54:00.000+02:00

El motiu pel qual estic a Turquia es perquè assisteixo al congrés de l’ESDAR 2011 (http://www.esdar.org/esdar_conference_2011.html) . El congrés comença molt prest, però amb les companyes d’habitació (vingudes de l’UAB), hi anem més tard. Primer anem a esmorzar al magnífic bufet lliure que hi ha Resort a on fem el congrés. Hi ha moltíssimes coses, tantes que fa feredat. Tasto una mica de tot i després sí que ja vaig cap a les conferències, que duren fins al migdia. Puc tastar també les delicioses pastes turques i a l’hora de dinar, després d’haver tornat a quedar-me parada de tot el menjar que hi havia al bufet, opto per anar una estona a la piscina. I després, ja de nou cap a les conferències i workshops de la tarda. Quan s’acaba la feina, tinc la possibilitat d’anar a la sauna i a uns banys turcs; així doncs, no m’ho penso gaire i hi vaig. He de confessar, però, que a la tarda he estat temptada d’anar a visitar les ciutats d’Aspendos (http://en.wikipedia.org/wiki/Aspendos; a on hi ha el teatre greco-romà amb millor acústica i més ben conservat del món) i Perge (http://en.wikipedia.org/wiki/Perge ), molt a prop del lloc a on se celebra el congrés, però al final, m’he acabat fent enrere; de totes maneres espero poder-ho visitar algun dia! De totes maneres, no estic gens ni mica acostumada a tot aquest luxe i se’m fa estrany. Als banys no sé ni com actuar, observo què fa la gent i faig el mateix. No duro pas gaire estona, ja que em sento com peix fora de l’aigua, així que opto per tornar a l’habitació (que té davant un magnífic camp de futbol) i amb una de les noies de l'UAB a veure el capvespre, com cau el sol. Després de la passejada, anem a sopar en un deliciós bufet, altra volta. Seria llarguíssim d’anomenar totes les coses que hi ha: només de veure-ho ja gairebé quedo tipa. Compartim taula amb un altre noi, també de l’UAB i amb un noi suís. Ja amb la panxa a punt de rebentar, anem a veure un espectacle de Brodway que fan a un teatre que hi ha al complex (sí, un teatre, sala de fitness, parc aquàtic... és com una gran ciutat en petit, sense escatimar en luxes). Després de l'espectacle, anem amb la noia de l'UAB a escoltar música i a ballar en una caseta que hi damunt d’un canal que travessa el complex. Prenem les copes que volem (la majoria són gratuïtes) i xerrem i ballem amb altres membres de congrés... I quan la festa s’acaba, cap a dormir....

(La fotografia correspon a la platja privada que hi ha al complex hoteler)

Turquia, dia 6 (15 de setembre de 2011): últimes hores a Antalya i cap al congrés

2011-10-10T00:37:00.001+02:00

La nit ha estat bastant plàcida, menys pels crits de plaer de la “veïna” de sota que m’han despertat. Quan m’he llevat, després de fer el ronso, he baixat cap a la terrasseta de l’hotel a esmorzar un “entremès” i una truita. La calor que feia ja era asfixiant, i s’ha anat accentuant a mesura que transcorria el matí. Sortint de l’hotel m’he dirigit ja cap al mar. I després de perdre’m per l’intriquis de carrers, he acabat en un enorme i preciós parc que voreja el mar. M’hi he passat una estona passejant i contemplant el paisatge. M’han vingut moltes ganes de tirar-me a l’aigua, però no portava pas banyador! Després m’he tornat a desviar pels carrerons del barri vell i he acabat al basar de la marina que en diuen ells i he anat a contemplar les barques al port (alhora que he aprofitat per fer un catxé del geocatching!). Però altra volta he marxat “mosca” per com en són de pesats els turcs! Tot fent el passeig, he intentat esbrinar des d’on havia d’agafar el bus per anar a l’aeroport. Ho he preguntat a tort i a dret i ningú m’ha sabut respondre. Així que he continuat caminant, passejant per les botigues i pels monuments, etc. També m’ha sabut greu que em tornessin a prendre el pèl quan he comprat una beguda, ja que me l’han cobrada més cara... Després, però, m’ha alegrat veure com un jovenet a qui li he comprat una llaminadura, m’ha tornat el canvi, quan em pensava que no me n’havia de tornar, m’ha seguit i tot. Durant aquests dies m’he trobat que si entres en una botiga ets carn de canó, que no et deixen tranquil·la ni per a res els dependents. Amb les dependentes és diferent, i al final, he acabat optant per a entrar (i en algun cas comprar), a les botigues amb presència femenina (que malauradament no és gaire abundant). Finalment he retornat a l’hotel (no sense perdre’m pel laberint que és el preciós barri vell, totalment recomanable de visitar!) i he agafat les coses. Seguint les indicacions de la simpàtica mestressa, he anat a buscar el bus davant la casa d’Atatürk (http://en.wikipedia.org/wiki/Atat%C3%BCrk's_House_Museum_(Antalya)) , però ai las!, fa poc han canviat les línies i no hi havia bus a la vora. Veient que es feia tard, he optar per llogar un taxi fins a l’aeroport, a on el personal ha estat bastant rude quan els hi fet alguna pregunta. He acabat trobant el bus llançadora del congrés que ens ha portat fins al Glòria Resort, prop de Belek (http://www.gloria.com.tr/Gloria-Hotels-And-Resorts/Hotels.aspx?otelId=1 ). La veritat que he flipat en arribar pel luxe que es desprèn a tot arreu, als camps de golf, al parc aquàtic, a la recepció, a les habitacions. És una nova experiència, però que em fa sentir trista, quan amb tots aquests diners aquí gastats molta gent podria menjar tota la seva vida. Tot i la contradicció, aprofito l’avinentesa (que segurament no tindré gaires vegades més per fer-ho) i aprofito per anar-me a banyar a la platja privada, aprofitant les últimes llums de la tarda...

(La instantània és de la vista al mar que es pot veure des del passeig d'Antalya)

Turquia, dia 5 (14 de setembre de 2011): cap a Antalya i visita a la ciutat

2011-10-07T00:52:00.000+02:00

La nit és agitada a l’hotel. Sona un moment l’alarma, marxa la llum i l’aigua, etc. I això sumat al neguit de tenir por de no despertar-me a temps, fa que passi la nit del lloro. Quan encara no són les set, ja em llevo. Sense llum ni aigua, que retornarà al cap d’una estoneta. Acabo d’empaquetar els quatre coses que em queden i ja em disposo a marxar. He contractat una furgoneta que em porta directament a l’aeroport per un mòdic preu de 5 euros. Fem tot el trajecte en silenci, mentre contemplo per última vegada les barques de pesca al port mentre el dia es va aixecant. La postal és preciosa. Penso en els dies que he passat a la ciutat. Realment m’agrada, però com a opinió personal, crec que els queda bastant per fer en el sentit del respecte a la dona i la integració d’aquesta, sobretot als barris més tradicionals i més antics. No tardem pas molta estona a arribar a l’aeroport, molt ben enjardinat. Després de passejar-me’l gairebé tot, arribo a la terminal de vols domèstics, a on faig el check-in amb la companyia Atlasjet (www.atlasjet.com) , que em portarà a Antalya. Mentre m’espero, aprofito per esmorzar. No tardem gaire a fer l’embarcament i començo a contemplar el bell paisatge. Em sorprèn que pel preu del vol (35 euros) i la curta durada, sigui gratuït facturar una maleta de 20Kg i a més, et donin un bon entrepà de formatge i beguda. Un cop a Antalya, només de sortir de la terminal, un sol abrasador em torra la pell; devem rondar als 35 graus o més...Pregunto com arribar al centre i la noia d’informació, que no se n’entera gaire, em diu que agafi un bus. El conductor em deixa en una gran avinguda, amb tota la bona voluntat... però no parla anglès i no entenc res. Camino i com que ningú em sap dir com arribar a l’hotel, acabo agafant un taxi; però ni el taxista sap a on és: es para a preguntar i tot! I aquí m’agafa de nou una emprenyada: el taxímetre marca 7.5 lires i el tiu, quan li’n dono 10, no em torna el canvi, arrenca i marxa! Arribo l’hotel, el Kaleici, a on m’atén l’amable mestressa. El preu no és barat, val uns 35 euros, però tinc habitació doble i a més hi ha una piscineta a on vénen ganes de capbussar-s’hi. El lloc és molt bonic i acollidor i estic en ple barri antic d’Antalya (http://en.wikipedia.org/wiki/Antalya) , el Kalei. Després de deixar les coses, demano una mica d’informació i em “llenço” a conèixer la ciutat. Tot marxant de l’hotel ja em trobo el Kesik Minaret (el Minaret truncat: http://en.wikipedia.org/wiki/Kesik_Minare ); aquest minaret és especialment interessant perquè la història de la seva construcció va des dels temps dels Romans fins als Otomans. Al segle setè va ser destruït, però va ser de nou restaurat al segle novè. De ser una mesquita va passar a ser una església quan Pere I, el rei de Xipre, el 1361 va conquerir Antalya. Finalment, s’hi va afegir un minaret i es va reconvertir en una mesquita durant el regnat de Beyazid I. Em continuo endinsant pels carrers i m’acabo discutint amb un noi que no para d’emprenyar-me; em fa ràbia ser rude i maleducada, però no hi puc fer més, la situació ja m’està superant. També em fixo que hi ha moltes camisetes del Barça, tant aquí com a Istanbul (que n’és d’universal el meu Barça!). La següent parada la faig a l’oficina de turisme, a on demano informació i començo a seguir la ruta marcada per un fulletó. M’endinso al basar i acabo anant a parar al port, bellíssim, amb unes vistes impressionants del mar i la serralada al darrere. En aquest racó del sud de Turquia també em fixo que majoritàriament només es banyen els homes; només un parell de turistes femenines d’un hotel que dóna al mar ho fan. Una altra cosa que em sorprèn és que hi ha molt turisme alemany i que a molts establiments el parlem. Hi ha un bon piló de barques d’època, avui usades com a atractiu turístic per a passejar turistes. Al port hi ha la petita mesquita de Iskele. També contemplo el Zincirkiran i Nigar Hatun Turbesim, del 1377. Continuant amb la passejada contemplo la casada que cau des del penya-segat a on hi ha assentada la ciutat fins al mar. I caminant acabo veient el minaret Yivili (Fluted Minaret). Aquest minaret ha esdevingut el símbol de la ciutat. Va ser construït durant el regnat del Sultà Alaeddin Keykubad, que va regnar entre el 1219 i el 1238. En total fa 38 metres d’alçada i està decorat amb rajoles blaves i turqueses. La mesquita adjacent va ser construïda el 1373. I caminant també es veu clarament les muralles de la ciutat, així com la torre del rellotge. També contemplo la mesquita de Murat Pasa. És la més gran de la ciutat i la llegenda diu que hi havia un senyor, Murat Usta, que tenia un negoci al lloc que avui ocupa la mesquita. Aquest senyor era un treballador nat, però guanyava poc per viure, tot i que mai va envejar la riquesa dels altres. Una nit va tenir un somni: un grup d’àngels li van dir que tenia una cosa bona per ell esperant-lo al desert d’Aràbia i que hi anés a buscar-ho. Després de la pregària, al matí següent, partí. I va caminar fins que va trobar un lloc amb una parra amb un brot de raïms. Content va agrair a Al·là el regal i es va menjar els raïms. Va mirar a l’horitzó i va veure una ciutat, a on es va dirigir i hi va trobar vells amics, que li van dir què hi feia allí. Ell els explicà el motiu del seu viatge i que ja havia rebut la recompensa i retornava a casa. Els seus amics se’n rigueren d’ell. Un va dir que havia tingut un somni que un home de negocis tenia or amagat en una escala a sota a casa seva, a Sarampol. Havent escoltat això, Murat se’n tornà i va començar a cavar a sota l’escala de casa seva. I va trobar dos pots plens d’or! I va fer construir la mesquita. Els diners sobrants els va enterrar per quan s’hagués de construir una segona mesquita. Van anar passant els anys i la mesquita va prendre el nom d’aquell home. Anys després van intentar trobar l’or presumptament enterrat. Fins i tot van fer un passadís secret i quan van excavar, van trobar una gerra amb una nota que deia “No és amb mi, sinó amb l’altre”. I mai més s’ha trobat l’or! Tot passejant he acabat a un immens passeig, ple de botigues, a on hi he perdut una estona i després he acabat davant la bellíssima porta de Hadrian (http://en.wikipedia.org/wiki/Hadrian's_Gate ). Va ser construïda per commemorar la visita de Hadrian (http://en.wikipedia.org/wiki/Hadrian) a la ciutat; té aparença d’un arc de triomf romà. L’he contemplada una estona i després de fer la turista per l’avinguda d’Atatürk. I tot menjant un entrepà he passat una estona contemplant el mar i tot el bell paisatge. Finalment, després de perdre’m literalment per l’entramat de carrerons, he trobat l’hotel i m’he banyat a la piscina per calmar la calor asfixiant i ja cap a jóc, tot sentint cridar a pregària...

(La imatge correspon al port d'Antalya)

Turquia, dia 4 (13 de setembre de 2011): visitant monuments històrics a Istanbul

2011-10-06T00:46:00.000+02:00

Em llevo després d’haver dormit intermitentment a causa d’una festa que feien a l’hotel. Baixo a esmorzar i avui han posat el mateix menjar que cada dia però en forma de self-serivce. No tardo gaire a marxar i vaig directament cap a Santa Sofia, l’Hagia Sofia que diuen aquí (http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Sofia_(Istanbul) ; http://en.wikipedia.org/wiki/Hagia_Sophia ). El nom ve de que sofia és la traducció fonètica al llatí de la paraula grega que vol dir saviesa. Faig una estona de cua tot escoltant una parella espanyola insuportable que al final se m’acaba colant i tot. Pago les 20 lires d’entrada i m’endinso en la magnificència de l’edifici. Va ser construïda per Constantí el Gran al segle IV i reconstruïda per Justinià al segle VI. Fa 55 metres d’alt i 31 de diàmetre; a més, està ple de belles pintures bizantines. La també anomenada església de la Sagrada Saviesa va passar a ser una mesquita després de la conquesta otomana, el 1453. M’hi passejo una bona estona, totalment absorta per la bellesa i la història que amaga el que avui és un museu. De fora, bastant austera, no s’intueix tot el que amaga a dins. El terra és de marbre i em crida l’atenció que hi ha un gat a dins, que crida bastant l’atenció. Pujo al segon pis i contemplo el mosaic de Constantí i Justinià oferint a Crist i a la Verge maquetes d’Aya Sofia i Constantinoble. Malauradament, alguns mosaics estan en bastant mal estat de conservació. Després de passejar una estona més, surto, però no sense abans haver posat la mà i haver demanat un desig a la columna dels desitjos que hi ha. Em dirigeixo a l’altre costat de carrer, a on hi ha la Basílica de la Cisterna (http://es.wikipedia.org/wiki/Cisterna_Bas%C3%ADlica) . En aquest cas pago 10 lires i entro a aquesta meravella subterrània. Es va construir el 532 durant el regnat de Justinià i és una cisterna que té forma de Basílica. Hi ha 336 columnes i dins de l’aigua és freqüent veure-hi peixos. A dins crida l’atenció els dos caps de Medusa que subjecten dues columnes. Un dels caps està cap per avall i l’altre està de costat. Es creu que provenen de la ciutat asiàtica de Caledònia. Hi ha dues llegendes que expliquen els caps (veure la fotografia adjunta; http://es.wikipedia.org/wiki/Medusa_(mitolog%C3%ADa) ). Surto i amb un sol de justícia faig un cafè i vaig a passejar una estona més pel Gran Basar. I no repeteixo cap de les botigues del dia anterior. Surto i torno all mercat de les espècies a fer unes últimes compres i retorno a l’hotel a dinar. Descanso una mica i finalment torno a endinsar-me a la ciutat. Tinc previst visitar la mesquita Blava i així ho faig. Però ho faig una mica enfadada: primer perquè demano un gelat turc i l’imbècil de venedor me’n cobra vuit euros, ja que em veu estrangera, mentre que als oriünds els en cobra 3. Li dic estafador a la cara i marxo rabiosa. Com volen viure del turisme si l’estafen? I la segona raó de la meva mala llet és que quan entro per visitar la mesquita, dos tius no paren d’emprenyar-me fins que m’acabo girant i contestant-los malament. No m’agrada gens ni mica ser maleducada, però la situació em pot. Trista, entro a la bella mesquita (http://en.wikipedia.org/wiki/Sultan_Ahmed_Mosque). A l’entrada, tot i portar uns leggins fins gairebé als turmells, m’obliguen a posar-me una faldilla. Entro i contemplo la bellesa del lloc, però tinc mal gust de boca i no tardo a marxar-ne. Als afores, tot passejant, contemplo l’obelisc egipci del faraó Thutmosis (1504-1450 aC); aquest només és una tercera part de l’original que hi havia a les portes de Luxor. Es va portar a Constantinoble a mitjans dels segle IV. Feia 60 metres, però al port es va trencar i se’n va instal·lar un dels tres trossos damunt d’una base de marbre decorada amb imatges de Teodosi i la seva família. Prop de l’obelisc h ha la columna Serpentina, traslladada des del temple d’Apol·lo a Delfos, a on va ser erigida el 479 aC per commemorar la victòria dels grecs sobre els perses a la batalla de Platea. Va ser portada per Constantí el Gran, però està trencada. També hi ha la columna de Constantí, però està en restauració. Finalment, a la zona també s’hi pot veure la font del Kàiser Guillem II (del 1895). La següent cosa que hauria volgut visitar és el palau de Topkapi (http://en.wikipedia.org/wiki/Topkap%C4%B1_Palace ), el palau dels sultans otomans durant gairebé sis segles, però resulta que els dimarts està tancat. Entro al parc a on hi ha el Palau de Topkapi i després de la passejada pel parc ple d’escultures de lleons, decideixo anar a la zona més occidentalitzada per perdre’m entre la gent. I així ho faig, camino fins a la plaça de Taksim, en retorno i contemplo per última vegada el port d’Istanbul, que vull de gent, d’activitat dels ferris, de gent que pesca. I poca cosa més; les cames em fan mal després de caminar durant hores i torno a l’hotel a descansar. S’acaben les hores a aquesta pobladíssima ciutat, amb gairebé 20 milions d’habitants...

(La fotografia correspon a una de les pintures murals que hi ha dins de Santa Sofia)

Turquia, dia 3 (12 de setembre de 2011): voltant per la ciutat

2011-10-05T00:42:00.001+02:00

Em llevo després d’una reparadora dormida amb estranys somnis. Vaig a esmorzar i he de reconèixer que estic una mica “atemorida” per la reacció dels homes. Surto i decideixo anar al Gran Basar (http://www.grandbazaarturkey.com/ ; http://ca.wikipedia.org/wiki/Gran_Basar_(Istanbul) ). Allí hi ha més de 3600 botigues de tot tipus: des de roba, records, moltes de plata i or, de làmpades, de menjar, etc. Em torna a cridar l’atenció que la majoria estan regentades per homes; poques són les dones que hi ha. Totes les entrades estan fortament custodiades per la policia. També a cada punt i moment hi ha cambrers que porten safates de vasos de té (per l’olor diria que és te de poma, molt típic d’aquesta zona). També, per no perdre el costum estès a tota la ciutat, hi ha parades a on venen pa salat i pa dolç, unes altres venen blat de moro acabat de coure i unes terceres, regentades per divertits venedors, venen gelats que preparen de manera còmica. Em canso de repetir que sóc catalana; no sé com saben que pertanyo a un país mediterrani! A tota la ciutat també hi ha el símbol de l’ull turc (el nazar: http://en.wikipedia.org/wiki/Nazar_(amulet) ), un amulet que pren mil formes diferents. Després d’una bona estona de voltar acabo sortint i anant a parar davant l’entrada de la universitat d’Istanbul i també de mesquita Atik Ali Pasa Camii; volto per la plaça de Beyazit Meyandi. Em torno a perdre pels carrerons i acabo sortint al barri d’Eminou (http://en.wikipedia.org/wiki/Emin%C3%B6n%C3%BC) , al basar de les espècies de nou. Faig un vol i retorno a l’hotel per descansar mitja horeta i menjar. Després retorno a les entranyes de la ciutat; després de fer un cafè (gens barat, per cert), marxo cap a la zona del port, creuo el pont de Gàlata i m’enfilo cap a la torre de Gàlata pels costeruts carrers; em crida l’atenció que hi ha moltes botigues, però estan com agrupades: primer de roba, després de complements, de música, etc. Arribo a la torre de Gàlata i la contemplo durant una bona estona. Aquesta torre té 62 metres d’alçada i va ser construïda pels genovesos el 1348 com a fortalesa i durant l’imperi Otomà (http://ca.wikipedia.org/wiki/Imperi_Otom%C3%A0) va ser una torre de vigilància contra els incendis. Després, veient que no em queda pas molt lluny la plaça Taksim, decideixo anar-hi tot passejant pel transidatíssim carrer. Hi ha botigues de tota mena, molt turístic, com qualsevol carrer comercial de les grans ciutats. Tot caminant veig que hi ha l’església dedicada a Sant Antoni de Pàdua. Finalment, arribo a la plaça de Taksim. Aquesta plaça va ser construïda el 1732 pel sultà Mahmut I. El nom de la plaça vol dir “centre de distribució d’aigua”, ja que hi ha un dipòsit de pedra proper. També corona la plaça un monument de l’italià Canonica, que representa Atatürk, el pare de la independència turba, juntament amb altres “pares” de la República Turca. Passejo un estona més per la zona de Beyoglu (http://ca.wikipedia.org/wiki/Beyo%C4%9Flu ) (i el seu principal carrer, el Istiklal Caddesi); està fortament custodiat per la policia i també hi puc contemplar un antic tramvia. Vaig baixant i torno a travessar el mar de Màrmara. Sense saber gaire perquè, acabo agafant un tour amb barca per tot l’estret de Bòsfor (http://ca.wikipedia.org/wiki/B%C3%B2sfor) , d’aquesta manera acabo de passar la tarda tot contemplant la majestuositat i la bellesa d’Istanbul des del mar. El pont de Bòsfor, la torre de Maiden, els palaus, Anatòlia... són algunes de les coses que veig. Em crida l’atenció els contrastos tan acusats que hi ha a la ciutat: en un costat, a l’horitzó s’hi retallen les siluetes de les mesquites, antiquíssimes algunes; a l’altre, creixen majestuoses els nous centres de culte a la religió del diner. Modernitat i progrés en conjunció... Com també em crida l’atenció la vestimenta femenina: noies vestides a la moda occidental i d’altres totalment tapades pel mocador. I en això hi ha diferents gradacions: les que porten únicament el cap tapat (amb els mocadors acolorits normalment), les que porten la boca una mica tapada i les que van totalment tapades i vestides de negre; només i en prou feines se’ls hi veuen els ulls; ah, però aquestes últimes van gairebé sempre amb mòbils d’última generació! Amb aquestes tribulacions i veient el sol amagar-se, decideixo retirar-me cap a l’habitació a descansar...

(La imatge correspon al monument a la Revolució que hi ha la plaça de Taksim)

Turquia, dia 2 (11 de setembre de 2011): breu incursió a Àsia

2011-10-04T00:38:00.000+02:00

Em llevo l’11 de setembre. No estic a la meva pàtria per celebrar la Diada Nacional, però la celebro dins del cor. Faig el manta una bona estona i al final acabo baixant a esmorzar; l’esmorzar de l’hotel és com un entremès. Menjo algunes coses i ja em disposo a marxar. He decidit que agafaré un bus turístic (sóc una turista, jaja J ). Em decideixo per els www.citywindows.com.tr, que per 20 euros t’ofereixen la possibilitat de poder fer 3 rutes diferents en 24 h. Vaig cap a davant de la Hagia Sofia, des d’on marxa el bus. Pel camí ja em disgusto perquè els homes del carrer no paren de dir-me coses i parar-me. Un cop al bus, espero pacientment que arrenqui. Ho fa i passem per davant d’un bon piló de llocs: per davant de la Mesquita Nova, pel basar egipci, de llum veiem la torre de Gàlata, una de les més antigues d’ Europa (http://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_de_G%C3%A0lata). Travessem el pont d’Atatürk (que és anomenat així en honor a Kemal Atatürk, el pare de l’actual nació turca : http://ca.wikipedia.org/wiki/Atat%C3%BCrk ) i ens endinsem a la part més moderna de la ciutat. Passem per davant d’unes quantes mesquites, veiem el mar, passem per La universitat de Mimar i també davant de l’impressionant Palau Dolmabahçe (http://ca.wikipedia.org/wiki/Atat%C3%BCrk). Continuem el trajecte, passem per davant de l’estadi del Besiktas i pugem fins a la plaça de Taksim (http://en.wikipedia.org/wiki/Taksim_Square) , a on hi ha un monument a la revolució. Continuem el trajecte, passem per davant d’un memorial fotogràfic dedicat a Atatürk, pel bulevard de Barbaros (Barbarrosa, el pirata que va assolar la Mediterrània) (http://en.wikipedia.org/wiki/Barbaros). Finalment arribem al pont del Bòsfor, impressionant (http://en.wikipedia.org/wiki/Bosphorus_Bridge) . Fins no fa molts anys aquest pont que connecta Europa i Àsia, que connecta la Istanbul Europea i la Istanbul asiàtica, era de pagament. L’estructura és realment impressionant. En aquest moment estem damunt de la mar de Màrmara, la que connecta el mar Egeu i el mar Negre. Des d’allí es veu la torre de Maiden (http://en.wikipedia.org/wiki/Maiden_Tower,_Istanbul), a on segona la llegenda un sultà tenia una bella filla. Una pitonissa li va dir que una serp la mossegaria i la mataria. El sultà, espantat, li va fer construir aquesta bella torre enmig del mar, però un dia li van portar un cistell ple de pomes, a on hi havia la serp amagada, que la va mossegar i la va matar. L’excursió continua i anem a parar davant del Palau de Beylerbeyi (http://en.wikipedia.org/wiki/Maiden_Tower,_Istanbul) . Tornem a creuar el pont de Bòsfor, amb un vent impressionant i des d’allí divisem el turó de Çamilca. Passem per davant d’infinitat de llocs, pel barri de Tarlabasi i també pel Pera Palace, construït en honor dels adinerats passatges de l’Orient Exprés. I ja retornem: passem pel pont d’Atatürk, des d’on veiem la mesquita de Sokullu Mehmet, la mesquita de Süleymaniye (http://en.wikipedia.org/wiki/S%C3%BCleymaniye_Mosque) , la mesquita Fatih (http://en.wikipedia.org/wiki/Fatih_Mosque,_Istanbul ) , l’aqüeducte de Valens (http://en.wikipedia.org/wiki/Valens_Aqueduct), etc. Finalment, en una de les parades, a la del basar egipci o de les espècies (http://ca.wikipedia.org/wiki/Basar_de_les_esp%C3%A8cies_(Istanbul)) , baixo i vaig a fer un vol. És increïble la quantitat d’espècies i botigues de dolços que hi ha pertot arreu. M’hi entretinc una estona, sempre escoltant comentaris desagradables. Surto i m’endinso, després de treure’m les sabates i cobrir-me el cap i les espatlles amb un mocador que em proporcionen allí mateix, la mesquita Yeni o mesquita Nova (http://ca.wikipedia.org/wiki/Mesquita_Nova_d'Istanbul), . M’entretinc una estona a contemplar la seva majestuositat i al cap d’una estona torno a l’hotel a descansar mitja horeta. Però a fora el dia és radiant i no aguanto gaire més estona; així doncs, torno a anar cap a la zona de Hagia Sofia, a on prenc la segona ruta del dia, que va al voltant del Corn d’Or. Passem per davant del Patriarcat (http://ca.wikipedia.org/wiki/Patriarcat_de_Constantinoble) . També passem per davant de la Sinagoga d’Ahrida (http://es.wikipedia.org/wiki/Sinagoga_Ahrida) , del delfinari (el més gran d’Europa), pel Miniatürk (com una espècie de Catalunya en miniatura a la turca), ens enfilem per carrerons estretíssims (amb alguna que altra discussió del conductor amb d’altres; a Istanbul el tràfic és un caos!) i finalment, després de fer la volta al corn, retornem cap a la zona antiga, tot passant arran de mar. Em fixo que hi ha molta gent banyant-se a les roques... però només són homes; ni rastre de cap dona. Em fa una mica de ràbia, però bé, és la seva cultura. També a la llunyania veiem les illes que hi ha a la badia, les illes dels Prínceps, a on tancaven els prínceps de la cort que no eren benvinguts (http://ca.wikipedia.org/wiki/Illes_dels_Pr%C3%ADnceps ). I ja s’acaba el tour, un cop passem per darrera la mesquita Blava (http://ca.wikipedia.org/wiki/Mesquita_blava) , que és l’única d’Istanbul que té sis minarets i deu el seu nom a les 21043 rajoles blaves que hi ha dins. Finalment, s’acaba l’excursió i em dedico a passejar pels afores de la Hagia Sofia. Concretament acabo passejant per un parc proper, tasto un horrible suc de magrana i entro a la tomba del sultà Ahmet (gratuït) i miro una mica els mausoleus. Finalment, vaig a fer una volta pels transitadíssims carrers, però me’n canso aviat pel fet que els homes, en veure una noia sola, no deixen d’emprenyar ni que els hi contestis malament... Cansada, em retiro a l’hotel a descansar...

(La fotografia correspon a l'interior del basar de les espècies o basar egipci)

Turquia, dia 1 (10 de setembre de 2011): l’arribada a Istanbul

2011-10-03T00:28:00.001+02:00

M’aixeco a Barcelona, després de l’inoblidable concert de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi en motiu del 25è aniversari de la banda (http://www.vilaweb.cat/noticia/3926784/20110910/nova-nit-historica-sopa-cabra-sant-jordi.html). Una mica adormida arribo a l’aeroport i després de fer tots els tràmits necessaris i intentar vèncer la son amb un cafè, m’enfilo a l’avió de Turkish Airlines que em portarà a Istanbul (http://ca.wikipedia.org/wiki/Istanbul) . Em passo gairebé tot el trajecte dormint; em desperto per menjar una mica i quan ja gairebé aterrem començo a contemplar la immensitat de la ciutat i el blau marí del mar de Màrmara (http://ca.wikipedia.org/wiki/Mar_de_M%C3%A0rmara) que hi ha uns quants centenars de metres més avall. Finalment aterrem a l’aeroport de Atatürk (http://ca.wikipedia.org/wiki/Istanbul). Allí pago els 15 euros preceptius per tal que m’estampin el visat i tot seguit, aconsegueixo saber com arribar a la ciutat. Agafo el Havas Shuttle bus, que em deixa a Aksaray. Durant el trajecte contemplo com hi ha molta gent al voltant del mar fent barbacoes a la gespa. Em crida l’atenció que hi ha noies totalment tapades amb el mocador i altres vestides a l’estil occidental. Arribo a Aksaray i des d’allí em poso una mica nerviosa perquè no sé gaire a on anar. Em decideixo a agafar un taxi, però el senyor, tot i perdre una carrera, em diu que val més la pena que agafi el tramvia, que em costa un parell de lires turques. Ho faig i vaig cap a la zona del Haliç (el corn d’or). Estic allotjada a la zona més viva, més antiga, més coneguda, la de Sultanahmet. Baixo i em costa una mica trobar l’hotel Emin (http://eminhotel.com/) a Sirkeci, a on estic allotjada, però sortosament els homes que hi ha al carrer (que són molts que fan guàrdia davant la incomptable quantitat de botigues) m’hi ajuden. Un cop arribo, m’ofereixen un vas de te i com que és una hora més tard que als meus estimats Països Catalans i estic cansada, em retiro a l’habitació a descansar.

(La imatge és de Santa Sofia, al matí)

Torna l'Avellana Jove, la cinquena edició!!!!!

2011-09-30T00:15:00.002+02:00

Els i les joves de Sant Martí Sapresa i Brunyola hem tornar a organitzar, i ja en van cinc (J), l’Avellana Jove, un concert que tindrà lloc durant la celebració de la fira de l’Avellana a Brunyola, el dissabte 1 d'octubre, és a dir, demà! Aquest any tindrem l’immens plaer de comptar amb les actuacions d’Acció Festiva, Goatep Revival i Búhos! I tot a la plaça del Castell i gratuït; mentre fem gresca i xerinola, la història guardada a les pedres del castell, la història del nostre poble, ens picarà l’ullet! T’ho perderàs? Us hi esperem!