evita

Sovint, en el dia a dia, em pregunto què n'hem fet de l'educació. Aquesta paraula està deixant de tenir significat cada dia que passa, almenys a parer meu. A l'hora de conduir, amb constants baralles dialèctiques entre conductors, al supermercat fent la cua, quan la gent es passa l'una a l'altra (i alguns ho fan descaradament, sense ni immutar-se), o la manera com es dirigeixen els alumnes a un professor en són alguns exemples. Avui voldria explicar què em va passar fa un parell de dies al supermercat Mercadona del carrer del Carme de Girona. Vaig a comprar amb la motxilla per tal de no haver d'utilitzar les bosses de plàstic, així que vaig entrar i em vaig dirigir cap a comprar els productes que necessitava. Hi havia bastanta cua a les caixes quan de sobte, sento cridant-me, en castellà, una de les caixeres: "Eh tu, la que porta la motxilla, sàpigues que no pots entrar portant-la!" o quelcom semblant a aquestes paraules. No em va molestar que em digué

Avui, els sindicats han convocat un dia de vaga general. A parer meu, massa tard i precipitadament. Ja fa temps que es parla de la reforma laboral d'aquest govern espanyol que ens té empresonats de peus i mans. No estic gens d'acord amb la reforma, per tant, estic d'acord amb els motius de la vaga, però no en faré. Per què? Doncs perquè penso que els sindicats han llepat massa el cul al govern i perquè podrien haver actuat abans. En segon lloc perquè tinc feina ineludible. La vaga no crec que aturi de cap de les maneres els plans del govern. Estem dins d'una important crisi econòmica causada per l'especulació, per anys de despeses inútils, de corrupcions,per tot aquest sistema capitalista. Però a l'hora de la veritat, qui rep més són les classes econòmicament més desfavorides. Per desgràcia, mentre avui alguns ciutadans fan vaga, alguns patrons tant se'ls hi fotrà i es cruspiran un bon tec, tot comentant amb un somriure sorneguer la incidència de la vaga. La

Joan Margarit és un poeta català que va fer el darrer pregó de les festes de la Mercè de Barcelona. A part de ser un gran escriptor, Margarit va fer una dissertació sobre el sobiranisme que va irritar al PP i als seu sequaços. Aquest poeta, d'una manera preciosa, fent jugar els mots, va dir que és hora de canviar les relacions amb Espanya. Per expressar-se lliurament, alguns ja l'han condemnat. Doncs jo des d'aquestes humils línies, li vull expressar tot el meu suport, tant per les seves paraules, com per la seva valentia, car comparteixo tot el que va expressar. Aquí deixo un deliciós poema seu, Dona de primavera Dona de primavera Darrere les paraules només et tinc a tu. Trist el qui mai no ha perdut per amor una casa. Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi. Jo em crec el que passa en la nit estrellada d'un vers.

Tingues l’autoestima sempre viva. Canta sovint. Sobreposa’t en els moments de dolor, de fracàs, de contradicció endolcint el teu caràcter.

Avui marxo d'aquesta bonica ciutat, Tours. Han estat uns dotze dies voltant per aquí. He de confessar que la ciutat m'agrada, com ja he comentat anteriorment, té la catedral més bonica que he vist mai! Passejar al costat del Loira, contemplar els edificis de la plaça Plumereau, són cosetes que he afegit a la meva quotidianitat durant aquests dies. Hi han hagut moments desitjats de soledat; d'altres, aquesta mateixa soledat m'ha caigut damunt com una autèntica llosa. He conegut noves maneres de treballar, però també mètodes de tracte personal que no m'han agradat gens. Però amb quedo amb les coses bones, amb el que he après, amb els indres que he visitat, els retalls de les històries inventades mentre visitava els castells que m'han quedat gravats a la memòria. Per això, algun dia, per tots aquests petits detalls que ja formen part de la meva història personal, m'agradaria tornar algun dia a passejar pels carrers d'aquesta ciutat, a on segons la història

Avui en dia tothom, a la seva manera, fa de periodista. La gent publica posts, informacions (per bé que no sempre de fonts fefaents), cròniques, relats, tot això en la nova era de la informació. Però avui no vull parlar del o la "periodista" que tots portem a dins. Sinó d'aquells que pressumiblement han passat per una facultat per estudiar les bases d'aquesta noble professió. Tinc entès que una de les premisses és l'objectivitat i l'equitat... Això ja queda en dubte amb les cròniques o columnes d'algunes periodistes, sovint en les seccions que no són estrictament d'opinió (en aquest cas, sí que no m'hi fico pas...). Però aquests dies m'ha tornat a bullir la sang (i no és precisament per la calor que fa aquí a Tours!). Primer, amb les declaracions que fa ver el director de diari esportiu "Marca" (pro Real Madrid; aquí, de totes maneres també hi ha diaris esportiu pro Barça"; fins aquí, res a objectar) dient que s'havia d'a

El cicle de les estacions avança sense descans, talment el cicle de la vida. Ara arriba aquell moment de treure's la pell cremada, com molts arbres perden les fulles, antany verdes, ara passant de groc a marró per acabar fonent-se amb la terra. Els dies, lentament, començaran a escurçar-se, el sol, quan surti, ho farà de molt més lluny, així que el que abans era una càlida escalfor, esdevindrà lenta. La fred guanyarà la batalla, els fanals s'encendran molt aviat, farà més mandra sortir de casa. Els ocells que migren ja fa dies que han marxat de les contrades càlides, que poc a poc es convertiran en gèlides, tot buscant l'escalf de l'astre rei. I potser serà el moment de començar a gestar nous projectes, noves il·lusions, noves aventures, alimentar-les amb la saba de la tardor i l'hivern, perquè germinin de nou amb la primavera. Aquí a Tours, ja fa dies que sento la tardor... Les fulles comencen a desfilar dels troncs que les han aguantat, els dies són encara força l

Tu provenies d’algun lloc de centreamericà, mentre jo arribava a Àsia des de la vella Europa. Et vaig veure en la immensitat d’aquella il·luminada sala, amb les làmpades que solcaven el sostre fent de testimonis del nostre primer encontre. Tu no em vas veure, n’estic convençuda, però entre canapè i canapè no vaig poder deixar de fer llambregades al teu barret, que amagava un rostre càlid i traspuant tendresa. Però et vas fer fonedís, com ho fan les volves de neu quan reben la tebior de l’astre rei. Uns quants dies més tard et vaig retrobar en una excursió on participàvem els dos. Per dins meu em vaig alegrar de veure’t de nou com passejaves el teu jovenívol cos amb una lleugera coixesa. I de sobte, com per art de màgia, et vaig tenir gairebé assegut al costat, amb el teu pírcing al nas i el teu somriure que deixava entreveure una renglera de dents blanquíssima. Però l’atzar feu que ben aviat de nou t’esvaïssis. Ja esperava no tornar-te veure, quan de sobte, i per última vegada, els no

Avui el dia s'ha aixecat assolellat alhora que bastant fresc. Després d'esmorzar, avui de nou he agafat el tren des de l'estació de Tours en direcció a Nevers, però m'he quedat molt abans: concretament a la població de Chenonceau. Només de baixar del tren, ja s'arriba gairebé al castell, només cal caminar uns 500 metres. Després de pagar els 10.50 deuros (déu n'hi do) i de passar per un passeig ombrejat d'altíssims plàtans, he vist el gran castell de Chenonceau (tot i que no en la seva esplendor, ja que hi ha una part en restauració) (http://www.chenonceau.com/media/es/index_es.php; http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Chenonceau). M'he quedat contemplant una estona l'esplendor del castell i dels jardins, el de Diana de Poitiers i el de Catalina de Médicis). Aquest castell ha estat sovint governat per dones, així que se li dóna també el nom del castell de le senyores. La història és molt interessant i llarga; per a més informació, mireu els links

Avui ha estat un dia de visites a castells. El tren sortia poc després de les nou, així que he no he pogut fer gaire "el ronso". El viatge en tren des de Tours fins a Chinon, que dura aproximadament uns 50 minuts, m'ha passat volant. Un cop a Chinon, gairebé de les primeres coses amb què m'he trobat ha estat una enorme estàtua en homenatge a Joana d'Arc. Seguint la ruta marcada he arribat a la fortalesa de Chinon ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Chinon ), després d'una petita i bonica passejada per "ciutat medieval". Ja he quedat encantada amb els els edificis, els carrers angostos, la imatge de la fortalesa imponent damunt del turó... Un cop al castell, m'he trobat amb la sorpresa que l'entrada era gratuïta, ja que aquest cap de setmana se celebren unes jornades del patrimoni. Així doncs, cap a dins i a contemplar la fortalesa i una part de l'interior del castell. A cada estança passaven una part de la història del castell, des dels seus i

Estic a centenars de quilòmetres de la meva estimada Catalunya. Però hi ha imatges, per dissort, no canvien. Ahir, aquí a Tours hi havia una manifestació anarquista. Però el més sorprenent era que hi havia més policies que manifestants. Els tenien totalment encerclats; si els manifestants es movien, també ho feia tot el cercle de policia que els tenia mig empresonats! Ah, i la tota la zona presa de la policia! Patètic! I per més inri, tots amb la porra a punt. Jo em pregunto perquè no encerclen el senyor Sarkozy i la seva colla de sequaços, la púrria del segle XXI, que es dediquen a explusar gitanos que viuen en la pobresa. I a Catalunya avui m'han esgarrifat les imatges que he vist dels del PP que han anat a Badalona en companyia d'una diputada del partit de Sarkozy a "veure els problemes" que causen allí els gitanos. Per mi, l'únic problema existent són ells. I encara m'ha fet remoure més les tripes de la líder del PP, la demagòga i hipòcrita Sánchez-Camacho

Ja fa quatre dies que sóc a Tours. La ciutat és preciosa. Després de la feina, cada tarda, m'he perdut pel barri vell de Sant Martí, amb la plaça Plumereau com a eix central, plena de terrasses i amb els seus característics edificis envoltant-la. Prop d'allí, el restaurant Da Vinci, molt ben decorat. L'estona passa volant enmig de la història que amaga cada racó. També he pogut visitar la imponent catedral, amb uns vitralls preciosos (la imatge correspon a l'exterior de la catedral). I com no, pel carrer Nacional, el carrer per excel·lència de la ciutat. I quan el cos reclama tranquil·litat, què més que "une petite promenade" pel costat del Loira... Les tardes es fan curtes a Tours!

Des de ben petit la mare em va apuntar a ballar sardanes. Recordo que era un marrec i cada dissabte, al pati de l’escola, amb alguns companys de classe i de la mateixa escola o d’altres escoles del poble, ens ajuntàvem per practicar aquesta típica dansa catalana. Amb un tocadiscos escoltàvem els diferents composicions i vinga, a practicar. Apreníem els curts, els llargs, a pujar o a baixar els braços, a saltar, etc. Els caps de setmana anàvem amb tota la família, pares, avis i fins i tot tiets, a la diferents trobades que es realitzaven en pobles veïns. Molts companys i companyes ho van anar deixant tot just entrada la desena d’anys, però a mi, com més gran em feia, més m’agradava ballar sardanes, així que vaig apuntar-me a una colla sardanista del poble veí. Allí els assaigs ja es van fer més freqüents, dos cops per setmana. La mare feia gustosa de taxista; podia presumir de fill que li agraden les sardanes, ella tant catalanista com és, i alhora podia fer el xafarder amb altres mares

Ahir va fer un any que es va celebrar la primera consulta popular sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt. Va ser la primera de les moltes que han tingut lloc a tot el territori. I per commemorar-ho, el diumenge es va fer un aplec a aquest municipi del Maresme ( http://www.aplecindependencia.cat/ ) . S'hi va inaugurar una estàtua, el monument per la independència (vegeu foto adjunta), obra de l'escultor Jaume Rodri. En un any, gràcies a la gosadia i valentia d'aquest municipi, anant contra els poders fàctics espanyols, s'han fet consultes a molts llocs, guanyant sempre el sí. El poble ha sortit al carrer per demanar la independència (manifestació del 10 de juliol) i d'aquí a no gaire temps, el 28 de novembre, hi haurà eleccions. Serà el moment de dir prou a Espanya. Però serà difícil, perquè els independentistes sovint pequem de desunió. De totes maneres és un gran pas el que ja hem fet. El camí ja ha començat. I tan de bo els propers aplecs per la inde

Estic a França, a Tours, entre Poitiers i París. Aquí, en les més de 24 h que fa que sóc aquí, no he sentit de moment cap comentari sobre l'expulsió de gitanos que està duent a terme el Sr. Sarkozy. No són persones com nosaltres? Què carai se li ha posat al cap a aquest feixista del segle XXI? Només aconsegueix perpetuar els prejudicis contra aquesta minoria ètnica. Tothom li està en contra, la Unió Europea, les Nacions Unides, etc., però ningú li gosa parar els peus. Aquest senyor i el seu govern, més preocupats per omplir-se les butxaques i per l'aparença física, no els espanta res, desgraciadament. Tenen els lobbies al seu costat, creen lleis fetes a mida com la de l'expulsió dels gitanos i la resta del món calla. I a Alemanya un conseller del Bundesbank, que per sort, ja ha dimitit, deia que els immigrants perjudicaven els alemanys; declaracions pròpies d'un deixeble de Hitler. I encara diuen que som al segle XXI?

Ara que l'estiu ja s'està esgotant, un gra de raïm ha ben madur i a punt de ser tastat. Des de Tours el vuitè gra de raïm d'aquest any. "Conserva la memòria que nodreix la flama de la gratitud i del reconeixement. La realitat de la vida és molt més bonica amb la fantasia. Accepta-la. No t'amaguis pensant "això i allò podria haver estat d'una altra manera". Accepta-la tal com és. Dóna les gràcies per totes les coses positives i millora la realitat en allò que puguis."

Aquesta nit, arreu del país, hi hauran marxes de torxes. Torxes que ens han d’il·luminar per acostar-nos una miqueta més a l’objectiu final, el de la nostra llibertat com a poble. El 10 de juliol ja va quedar palès que no ens conformem amb aquest estatut trinxat que ens han retornat. I demà ha de ser una nova ocasió per demostrar que volem dir adéu a Espanya, de forma pacífica. El passat cap de setmana, al monestir de Sant Pere de Rodes, a l’Alt Empordà, un grup d’alcaldes de diferents formacions polítiques (exceptuant el PP) i que presideixen diferents consistoris que s’han declarat moralment exclosos de la constitució, van advocar per la independència del país, per començar taules de treball amb aquest objectiu. Estem en un moment crucial per a la història d’aquest país; així doncs, cal no defallir, treballar malgrat tots els entrebancs, perquè aquest és el camí per tal que els propers onze de setembre celebrem la diada nacional de Catalunya en plena llibertat! Visca la terra lliure!

Aquesta vegada no és per plaer, sinó per feina, que tindré la magnífica oportunitat de visitar una nova ciutat, en aquest cas, europea. L’aventura començarà el proper diumenge, i el destí és Tours ( http://ca.wikipedia.org/wiki/Tours ), una ciutat situada a la part nord de l’estat francès. Seran uns dies de treball intens, però també espero poder gaudir de la bellesa de la catedral, dels castells i del paisatge d’aquella zona, així com tastar els vins de la regió! I també, com sempre, serà una bona ocasió per veure altres maneres de treballar i de viure!

Espero que sí, que aquesta vegada sigui la bona i al País Basc d’una vegada per totes hi arribi la pau. Aquest passat cap de setmana ETA ha anunciat que deixa de fer accions. Un primer pas per construir una vertadera democràcia en aquest país tan bonic que és Euskal Herria. És un bon moment per asseure’s i dialogar, trobar una sortida pacífica al conflicte evitant més morts i més patiment innecessari. S’ha d’acabar d’una vegada per totes la violència; les dues parts hauran de cedir, però per una vegada, seria bo que fóssim persones i ens entenguéssim. Espero que aquesta sí, sigui la bona i ben aviat puguem celebrar amb els bascos que som dos pobles lliures. Endavant!

Dijous, 2 de setembre de 2010. Amb una colla d’amigues i amics anem de festa major a Vidreres. De retorn a casa, cap a les 00.30, passem per la rotonda per agafar la nacional II cap a Girona. Ens equivoquem i donem la volta sencera a la rotonda, amb la mala sort que passem davant d’una patrulla de mossos d’esquadra, tenim els vidres oberts i parlem de “birres”. Esmenat l’error, agafem el camí correcte cap a Girona... però sorprenentment, a l’alçada del restaurant del trencant de Riudarenes veiem que hi ha una patrulla que ens fa llums i ens indica que ens parem a l’aparcament del restaurant “Rolls”. Seguim les seves instruccions i ens parem. Un dels mossos reclama el carnet de conduir i la documentació del cotxe al conductor. L’altre mosso, sense contemplacions ens il·lumina amb una potent llanterna i es va mirant el copilot, fins que finalment es decideix a demanar-li la seva identificació personal. Ell la hi dóna i li pregunta: “Per quin motiu ens han seguit i ens han aturat?”en preg

Malta és un dels estats més petits de la unió europea, excolònia britànica i amb una elevada densitat de població. El país m’ha agradat, però està força empobrit. Els carrers es veuen vells i les carreteres també. En general, hem tingut poc tracte amb els oriünds, però en general bé. Les platges d’aquesta illa són totes de roca i la manera de conduir tot un xou: cadascú va gairebé per on vol . I per no parlar dels busos, de l’any de la maria castanya! Els preus tampoc varien gaire en comparació amb els d’aquí. Una de les coses que m’ha agradat més de l’illa són els colors, sobretot al capvespre. Mdina em va recordar a una ciutat àrab, bellíssima amb els ataronjats del capvespre il·luminant-la. A Malta tenen dos idiomes oficials: el maltès i l’anglès. El maltès, tot i tenir ni mig milió de parlants, és un idioma oficial a la unió europea, però el català amb uns deu, no! Quina injustícia! Em va fer moltíssima ràbia. I tot perquè tenim a sobre un estat dominant que no ens deixa ser lliure

El darrer dia a l’illa, com no, ens saludà amb una calor altra volta asfixiant. Després de preparar el dinar, vam agafar el cotxe i vam marxar cap a Buggiba per agafar una barca per anar a visitar l’illa de Comino (http://es.wikipedia.org/wiki/Comino_(Malta)), la tercera en grandària. La barca, plena de gent, ens deixa primer a la badia de Sant Paul, a on visitem l’estàtua i ens banyem per suportar la calor. Retornem a la barca i anem ja cap Comino, tot entrant per algunes de les coves que anem veient pel camí. A Comino parem un moment a banyar-nos a la badia de Santa Maria, fer una cervesa i marxar de nou fins al Llac Blau (Blue Lagoon), a on es para la barca. El lloc és preciós, unes aigües cristal·lines i un paisatge molt bonic, però pel meu gust massa massificat. Gent i més gent, omplint amb cadires bona part de l’espai. Ens desplacem una mica de la marabunta de gent i ens anem a banyar a l’aigua amb una temperatura ideal un bon tros més enllà, deixant les coses sobre un sòl força

Després d’una nit molt calorosa, ens aixequem per fer el dinar (una exquisida truita de patates) i per anar a l’aeroport a buscar un amic i a deixar una de les noies a la feina. Arribem a l’aeroport poc després de les 9, i després d’una visita llampec a l’apartament, anem cap a Rabat ( http://en.wikipedia.org/wiki/Rabat,_Malta ). Després de voltar una estona, aparquem el cotxe i anem a esmorzar abans d’anar a visitar les catacumbes que hi ha allí. Concretament n’hi ha dues, les de Sant Pau i les de Santa Àgata. Després de fer una ullada per fora, ens decidim per les primeres, paguem la preceptiva entrada i anem a visitar el laberint de tombes de pedra buides. Passem una estona voltant, però amb l’inconvenient que no hi havia cap explicació enlloc. Ens en cansem i sortim per anar de nou a Mdina a fer una visita. La segona impressió de la ciutat, tot i que continua essent molt bona, va ser més especial, car estava plena de turistes i la tranquil·litat del primer dia no hi era per enlloc.

El segon dia a Malta es va aixecar igual de calorós que el primer. Només de començar, ens van canviar el cotxe de lloguer, amb marxes manuals, per un d’automàtic (bon canvi). Després d’esmorzar vam començar un dia d’excursió: tal i com ens havien recomanat a l’oficina de turisme, vam anar a visitar pobles pescadors. El primer va ser Marsascala ( http://en.wikipedia.org/wiki/Marsaskala ). Vam aparcar el cotxe i vam fer una petita caminada sota un sol infernal per la zona portuària. Però com que suàvem com mai, vam marxar-ne ben aviat i de camí cap a la següent destinació, ens vam parar a fer un bany en una platgeta! I l’aigua estava calenta! Però com que teníem ganes de visitar més coses, de seguida vam reprendre la marxa fins a Marsaslok (http://es.wikipedia.org/wiki/Marsaxlokk), a on vam passejar també pel port, tot contemplant les barques de múltiples colors i comprant alguns records. I com no, per apaivagar la set, una cervesa Csik, la marca més coneguda allí i a buscar un lloc per